Harlem Nocturne

dimecres, 29 de febrer del 2012

Un bessó detectiu i blocaire: Teresa Solana i en Borja Masdéu


Recordeu els germans bessons, detectius de pega, creats per Teresa Solana? Recordeu que n'hi ha un que es diu Pep Martínez però que, a causa de les seves ganes de pujar d'estatus social i d'entrar a formar part del "pijerío" barceloní, es fa dir Borja Masdéu-Canals Sáez de Astorga?

Doncs bé, ara aquest "perdiguer" de pa sucat amb oli ha decidit apuntar-se a les noves tecnologies i ha creat un bloc. Renovar-se o morir. I poca broma, perquè al bloc s'autoproclama -ni més ni menys-: "Assessor especialitzat en assumptes delicats". 

La naturalesa d'aquests "assumptes delicats" ja l'anirem veient. De moment, s'estrena per la porta gran, com podreu comprovar si entreu a tafanejar el bloc en qüestió. 

Estic segura que us ho passareu la mar de bé.


I recordeu que, de moment, aquests bessons tan sui generis han protagonitzat tres aventures: Un crim imperfecte, Drecera al paradís i L'Hora Zen. Us les recomano.

Que passeu un bon dimecres, negrots.


divendres, 24 de febrer del 2012

Ebre Negre: una trobada més que interessant


El 28 d'abril de 2012 tindrà lloc a Vall-de-roures la 3a Trobada de gènere negre al Matarranya, coordinada per Jordi Pijoan-López i Fede Cortés.
S'hi aplegaran escriptors i entesos per parlar del gènere i plantejar-se, en aquesta ocasió, la possible transversalitat entre la novel·la negra i la novel·la històrica. Em sembla extraordinàriament interessant. Us deixo aquí mateix un enllaç per tal que hi pogueu indagar amb més detall.
Personalment, he de dir que m'ha entusiasmat la idea de vincular Clio, la mussa de la Història, amb la narrativa criminal.    

Clio mussa i assassina: Genial!

Que vagi molt bé, amics. De segur que en continuarem parlant. 

dijous, 23 de febrer del 2012

Crims.cat a l'Ateneu Barcelonès



Andreu Martín i Agustí Vehí en estat pur, parlant-nos de la seva manera d’enfrontar-se a la literatura. Jordi Canal (La Bòbila) i Paco Camarasa (Negra y Criminal), aportant la seva sapiència al voltant de la negror. I tots plegats presentats i moderats per una Núria Ferré que em sembla que s’ho va passar pipa. Aquesta va ser la trobada del Club TR3SC  la tarda d’ahir a l’Ateneu Barcelonès, nova cita dels amants del gènere on els dos escriptors ens van presentar els títols que han inaugurat la nova col·lecció Crims.cat de l’Editorial Alrevés.
Història de mort, d’Andreu Martín (ressenya aquí) i Torn de nit, d’Agustí Vehí (ressenya aquí).
La tarda se’ns va fer curta. Andreu Martín, amb el seu bagatge vital i la seva proverbial simpatia, ens va fer cinc cèntims de la gènesi de la novel·la (si llegiu la ressenya, veure-ho que fou la primera que escrigué en català, en un inici publicada per capítols a l'Avui). 
Agustí Vehí, menys conegut pels assistents, se’ls va ficar a tots a la butxaca amb les seves paraules assenyades i el seu sentit de l’humor. Les seves experiències (i la seva experiència)  com a sotsinspector de la Guàrdia Urbana de Figueres també van tenir un paper destacat en tot allò que ens va explicar.

Una tarda molt distesa. Vam riure a cor què vols i vam poder gaudir d'unes intervecions molt interessants.

Hi va haver unes quantes preguntes i un cert debat, però no gaire llarg. Ja he dit que l’estona, escoltant aquests dos grans escriptors, se'ns va passar en un sospir. Amb tot, una de les conclusions a què tots plegats vam arribar va ser novament que hem de lluitar per la normalització de la novel·la negra en català des de tots els fronts i que ja n’hi ha prou de considerar-la un gènere menor. Aquesta rèmora de temps passats també hem de treballar per eradicar-la.
Un indret privilegiat i carregat d’història per continuar fent història literària a Barcelona. La responsabilitat és de tots: editors, escriptors i lectors. Per a mi, tot un plaer tornar a gaudir de la companyia d’alguns dels grans del gènere.
Endavant amb la narrativa negra i endavant amb l’empenta de Crims.cat.
Fins aviat, negrots.    

Dia 1 de març: presentació de La mort del corredor de fons, de Jordi de Manuel




Benvolguts negrots, 
Estic molt contenta d'anunciar-vos que el pròxim dijous dia 1 de març hi haurà la presentació de La mort del corredor de fons (ressenya aquí), de Jordi de Manuel. Com podeu veure al targetó que encapçala aquest post, l'acte serà a La casa del Llibre (Passeig de Gràcia, 62) a les 19.30 i comptarà amb la presència de Pilar Beltran, editora d'Edicions 62.   
Em sento molt feliç que en Jordi m'hagi demanat que sigui jo qui presenti la seva esplèndida novel·la.
Com a activista literària i fan incondicional, intentaré estar a l'alçada.
Allà us hi esperem, negrots. I no em falteu, que passaré llista!


dijous, 16 de febrer del 2012

Ja sé per què no hi ha gats policia



En resposta a la pregunta que hom plantejava en una de les taules rodones de la BCNegra: Per què no hi ha gats policia?, us puc comunicar, negrots, que ja he resolt l'enigma. No hi ha gats policia perquè els gats no volen treballar per al govern. Són intel·ligents, independents i agosarats i no els fa cap gràcia sentir-se subordinats a ningú. Prefereixen ser autònoms i anar per lliure, dependre només d'ells mateixos. Per això no es fan policies... tots són... DETECTIUS PRIVATS!

No us ho creieu? Doncs sí, així és. I, si no, mireu les imatges, totes obtingudes, val a dir,  gràcies a la meva singular perspicàcia, ja que estaven estratègicament camuflades!  

Com us heu quedat, eh, negrots?


      

dimarts, 14 de febrer del 2012

Fronts oberts, de Pau Vidal



Fronts oberts (Premi Marian Vayreda 2011) és la segona novel·la de Pau Vidal protagonitzada pel filòleg Miquel Camiller, altrament dit Camil, que es torna a trobar  obligat a fer d’investigador enmig d'un embolic criminal. La primera novel·la, Aigua Bruta, encara no l’he llegida (però ho faré en breu, dissabte la vaig comprar) i ja em sap greu, ja. És una circumstància que em neguiteja, perquè la meva disciplinada ment filològica s’estima més seguir l’ordre cronològic correcte. Però què hi farem. En aquest cas, la cosa ha anat així.
Pau Vidal, nascut a Barcelona, és conegut per la seva tasca de traductor de l’italià. Ell en té la culpa quan ens ho passem tan bé amb les novel·les, per exemple, d’Andrea Camilleri. També es dedica als mots encreuats (ha publicat diversos llibres amb en Màrius Serra i actualment és l’autor del “crucigrama” del diari El País). Ja us vaig dir (ho podeu llegir aquí) que en Pau s’autoproclama “filòleg recreatiu” i a mi, com us podeu imaginar, aquesta denominació m’ha encantat.


Pau Vidal reconeix en totes les entrevistes (aquí us n’enllaço una de Vilaweb, de fa pocs dies), que la seva atenció quan fa novel·la negra es concentra molt més en parlar de la llengua que no pas en confegir una complicada trama criminal. Crec que a Fronts oberts  es nota. El vessant relacionat amb la caracterització dels personatges i amb el discurs intern del protagonista, fil conductor de la ficció, apareix molt ben resolt. En canvi, la trama policíaca, al meu entendre, esdevé secundària, com demostra la no massa elaborada resolució del cas. No és manca de perícia. Senzillament, a Vidal el gènere li serveix de pretext per tractar les qüestions lingüístiques que creu importants, per acostar les variants de la llengua al lector, per exposar tot un seguit de raonaments que només els filòlegs (mot que per a molts és sinònim de bitxo ”raro”) ens plantegem.
No vull dir amb això que el llibre sigui avorrit o que estigui adreçat només als amants de la lingüística. Ni de bon tros. Ser un filòleg recreatiu implica precisament voler convertir la llengua, la parla, el vehicle humà de comunicació per excel·lència, en quelcom proper a la gent, al real, a la veritat del carrer. La novel·la, a banda de passejar-nos per Barcelona i pel País Valencià, a banda de mostrar-nos la misèria de la societat (tracta el tema de la pederàstia) i les bambolines del sempre inquietant món universitari, ens fa riure de valent. Us ho passareu, diguem-ho sense embuts, absolutament “pipa”.   

Òbviament, jo m’he sentit, al llarg de la lectura, molt identificada amb el protagonista i, de retruc, amb en Pau. Com a professora, un dels meus costums és posar en antecedents els meus alumnes de la Universitat de Barcelona (com sabeu, estudiants de Filologia Catalana) d’allò que sentiran quan hagin entrat a formar part de la gran família filològica. Un filòleg pertany a una espècie única i singular, que du el seu bagatge arrapat a la pell com un tatuatge indeleble. Hom és filòleg per sempre i a tota hora. La filologia t’acompanya la resta de la vida i et manté perpètuament amb les antenes parades, sense deixar-te descansar. No us penseu, resulta esgotador.  
Aquesta inevitable síndrome és la que pateix (pobret) el protagonista de Pau Vidal. Quan a la novel·la he llegit fragments com: [...] xantatge mutu que funciona entre els del meu gremi: com que ningú parla espontàniament per por que no se li escapi un barbarisme o una xavada, acaben creient que aquella parla encarcarada que gasten i que senten és real, cosa que els desconnecta cada dia més del món... (p. 25)  o Pot ser que dissabte sigui dia de descans per a la classe obrera, si és que encara existeix, però per al filòleg no. El filòleg no descansa mai... (p. 127) o Com que al llarg del dia en prenc tantes, de notes mentals, si no me les apunto després al vespre no me’n recordo (p. 9), m'hi he sentit totalment lligada. 
Per cert, que aquest darrer símptoma el pateixo a diari. L’observació dels trets lingüístics de la gent, del lèxic, dels idiolectes, dels vicis, de les errades, els dubtes personals, les curiositats, tot plegat es va acumulant en notes mentals per consultar científicament en arribar a casa. Si no t’ho apuntes, estàs perdut. No en recordes la meitat i això genera una inquietud que només els del gremi som capaços de copsar.

La ironia i el sarcasme no abandonen les pàgines de la novel·la. Com diria la meva àvia, en Pau se’n riu “del mort i de qui el vetlla”. Quan en un moment concret el protagonista  confessa que para més atenció a les paraules i a com s’usen i es pronuncien que no pas al contingut d’allò que li estan explicant, he caigut rendida als peus d’en Pau (i d’en Camil). Decididament, som de la mateixa pasta.
Llegiu Fronts oberts. Us ho passareu molt bé. En Camil viu amb una àvia de 108 anys que devora novel·la negra sense parar. Arribarem a ser com ella, negrots?

diumenge, 12 de febrer del 2012

Pantera negra, de Joan Gols





Joan Gols era un gran afeccionat al futbol. Allò que se’n diu un “forofo”. Però un dia viu una experiència quasi mística a San Mamés (no debades l’estadi de l’Athletic de Bilbao es coneix com La Catedral, lloc ideal per a experiències quasi místiques) i se sent il·luminat per la llum de la raó (és allò que s’espera d’aquest tipus d’experiències: l’aclariment de les idees). Total, que a partir d’aquest instant, Joan Gols canvia d’afecció i comença a llegir compulsivament, la qual cosa el mena, en una seqüència d’allò més lògica, a escriure el seu propi llibre.
El llibre és Pantera negra, publicat a Proa l’any 2004. Tot i que ja té 8 anys, jo diria que les històries que conté resulten més actuals que quan foren escrites. Aquesta afirmació, gairebé impossible d’entendre i d’argumentar (com pot ser un text més actual 8 anys després d’aparèixer que en el moment de la seva escriptura?), l’entendreu perfectament quan us digui que estem parlant d’una sàtira punyent al voltant del món del futbol (o millor dit, del fumbol*). Si tenim present que ens trobem em plena follia de l’era Guardiola, i atesa també l’etèria estabilitat cronològica que amara l’obra del Sr. Gols, no crec que goseu discutir-me res (si el Sr. Gols llegeix aquesta ressenya, espero que recolzi la meva teoria).
Pantera negra està estructurat en “onze faules i un partit”. Dotze textos que es poden llegir independentment però que posseeixen un hàbil fil conductor que va picant l’ullet al lector. Joan Gols arremet amb destresa contra la brutícia, la bogeria, la incongruència, l’addicció, la cobdícia, la mentida i la contradicció del món de l’esport (en aquest cas del futbol) d’elit. Hi trobem de tot, amb un substrat humorístic fi i precís. Des de líniers i àrbitres en conflicte a entrenadors incompresos, hooligans tocats de l’ala o polítics i directius experts en tripijocs. Ens enfrontem a un pobre porter de gran vàlua, un superfigura, que odia jugar i que allò que vol en realitat és simplement dibuixar. Joan Gols retrata també una mestressa de casa farta del marit fumbolero que comet el crim perfecte; unes senyores de fer feines prou sui generis; i conclou amb un relat ben negrot protagonitzat per l’inspector Marc Sergiot (Crim al vestidor blanc-i-blau). Tot plegat, 151 pàgines fresques, divertides, intel·ligents i valentes.
Allò que Joan Gols pretén donar a entendre és susceptible de resumir-se amb un: “perdoneu, però algú ho havia de dir”.
Resulta evident que l’autor del llibre s’ho va passar d’allò més bé mentre escrivia. Quan algú es diverteix així, queda diàfanament reflectit en el text, la qual cosa esdevé un valor afegit. El Sr. Gols s’amara del seu imaginari preferit i l’esmenta en la ficció (per exemple, el Capitán Trueno i la princesa Sigrid), per a gaubança dels lectors que compartim el mateix imaginari. També els noms i els cognoms que tria per als personatges resulten al·lucinants, de manera que ens fan somriure o directament riure a cada moment.
Tocs negres, tocs futuristes, tocs de ciència-ficció. Humor i sàtira. Però poca broma, la reflexió de Joan Gols (recordem que prové d’una vivència sobrenatural a San Mamés) neix del seny més absolut. Quan t’ho planteges clarament, només pots parafrasejar un personatge tan entenimentat com el bo de l’Obèlix: “estan bojos aquests humans”. Perquè no ens enganyem, el món del fumbol (que no del futbol) no és una altra cosa que una folla misèria.
Apa, busqueu el llibre i llegiu. Després, res no serà igual.         
* El futbol és l'esport genuí: el xut, l'esprint, la centrada, la passada curta, el cop de cap, el driblatge, el control de la pilota, el marcatge, l'aturada del porter. Futbol també és compartir amb els companys una bona jugada, un gol... El fumbol... si no hi hagués tele, ni públic, ni cervesa, ni diaris esportius, ni Futbolnotícies, ni àrbitres per insultar, ni travesses, ni derbis, ni discussions amb els companys de feina, ni eterns rivals, ni cracks que després fan figa, ni declaracions intel·ligents de directius, entrenadors i jugadors... aquest esport ja no es pot reconèixer sense la merda que l'envolta (pàg. 121).