Estiu negrot: 3 amics, 3 autors, 3 premis

Aquest estiu ens ha portat 3 premis literaris atorgats en festivals. 3 premis que m'han fet molta il·lusió i que, encara que en algun cas han passat uns quants dies, no vull deixar de consignar en el blog.

Naturalment, estic parlant de les dues novel·les premiades al Festival Cubelles Noir i de la que acaba d'obtenir el guardó a Cartagena Negra.

Ja sabeu que, pel que fa a Cubelles (festival celebrat del 17 al 20 d'agost), les candidates només eren dones. En dues modalitats, català i castellà. La meva satisfacció va ser gran, ja que les dues guardonades són amigues que estimo, escriptores enormes a les quals admiro profundament. En català, Margarida Aritzeta i la seva més recent novel·la de la nissaga de la inspectora Mina Fuster, Els fils de l'aranya. En castellà, Empar Fernández per l'obra que completa la seva esplèndida trilogia de la culpa, Maldita verdad.   

Més recentment, exactament del 5 al 9 de setembre, es va celebrar el Festival Cartagena Negra. En aquesta ocasió el guanyador ha estat Rafa Melero, persona encantadora a la qual aprecio enormement. No puc parlar de Ful, la novel·la del premi, perquè he de confessar que encara no l'he llegit. És una de les desenes i desenes de llibres que fan cua pacientment (de vegades una mica emprenyats) a les meves prestatgeries. Però garanteixo que ho faré. 

En tots tres casos la meva més sincera enhorabona. Sou bons escriptors, però sobretot bona gent. Que sigueu molt feliços! 

Un relat d'Elies Villalonga: "Importa?"

El meu germà Elies Villalonga està on fire. No puc sentir-me més contenta i orgullosa. Ell, que és matemàtic, corrobora un cop més el maridatge sense complexos entre las ciències i les lletres. 

Avui, el seu relat Importa?, una història dura i gens gratuïta que interpel·la directament (i no és una broma) el lector, ha estat publicat al diari Malarrassa. L'acompanya una bonica il·lustració de Jaume E. Vilaseca.

Us el deixo tot seguit. Estic segura que us agradarà.

L'únic problema, com sempre, és l'error en el cognom.

ENS DIEM VILLALONGA, C...!  

Benjamin Black, premi RBA de novel·la policíaca

Benjamin Black, l'alter ego negrot de John Banville, va rebre ahir l'onzè premi RBA de novel·la policíaca per la seva obra Pecado. 

Tinc ganes de llegir-la, perquè m'agrada Banville/Black i perquè l'acció té lloc en el si de l'Església. I això és un plus. Sempre he pensat que l'Església dóna un joc enorme per a la foscor, el crim i el misteri. 

No m'allargo més, però torno a instar els organitzadors (com cada any) a canviar el format. Que no ens facin creure que llegeixen originals i obren pliques, sisplau. Que no ens mamem el dit. 

Feliç dia, negrots.

A l'ombra del crim compleix avui 8 anys

No puc negar que em fa il·lusió i, alhora, em sembla impossible. Però és així. Avui aquest blog compleix 8 anys.

8 anys de ressenyes, articles, relats, notícies, fotos, commemoracions.

8 anys de llibres!

Ja sé que en aquests casos sempre dic el mateix, però és absolutament cert: sense vosaltres no hauria estat posible.  

Per tant, moltíssimes gràcies. Continuaré mentre pugui. I espero que vosaltres, els meus negrots, també continueu passant per aquí.

Que tinguem tots plegats un feliç dia!

Al setembre, Cartagena Negra

Vinga més trobades fosques. En aquest moment, d'avui fins el dia 9, les III Jornadas de Literatura Negra de Cartagena. Esperem que sigui un èxit. Que us ho passeu molt bé i visca la negror!

Lo que nos queda de la muerte, de Jordi Ledesma

Les dues primeres novel·les de Jordi Ledesma em van agradar molt. Ell sempre diu que la meva ressenya de Narcolepsia és una de les millors que li han fet.  També em va encantar El diablo en cada esquina, que vaig devorar en un viatge en tren, ara no recordo a on (em sembla que a Montpeller). El cas és que a finals de l’any passat ens va arribar la seva tercera proposta, Lo que nos queda de la muerte, que tot just m’acabo d’empassar.  

Jordi Ledesma és un escriptor ambiciós. I molt intel·ligent. No vol repetir-se, no vol estancar-se en una mateixa veu, i per això busca recursos expressius que li obrin camins, que el menin per viaranys inexplorats i nous, encara que siguin ‒o potser per això‒ complexos i imprevisibles. A Lo que nos queda de la muerte aquesta opció amara tot el text. La seva aposta estilística i narrativa és agosarada, i la història en paga una servitud, perquè resta totalment al seu servei. Amb una veu en primera persona que se situa en un punt inconegut d’un present que és futur, Ledesma teixeix una duríssima trama coral, un fresc (més aviat un dels terribles quadres d’El Bosco, amb la més descarnada i extensa fauna humana) d’una població marítima i turística de la costa tarragonina. El poble és Cambrils, el seu, encara que no ho esmenti explícitament. L’acció, a principi dels anys 90.

Ledesma, com ja apuntaven les seves primeres novel·les, és un autor implacable, dur, expeditiu, sense pèls a la llengua. Un retratista realista i fidel que no fa concessions, que ens mostra el món despullat i disseccionat, perforat per un agut bisturí. La portada del llibre inclou un comentari de Carlos Salem, que diu exactament: No hay antídotos contra las novelas de Jordi Ledesma. Ofrece, una vez más, una narrativa en vena y sin anestesia. 

Doncs sí, no es pot resumir més bé. Ledesma es nodreix de la voluntat de furgar en la naturalesa humana, de la necessitat d’abocar-se a pulmó obert en la narrativitat, del desig de no deixar-se res per dir, de no disfressar res, de no caure en la temptació de voler tranquil·litzar el lector. Tot això són les novel·les de Jordi Ledesma. 

Lo que nos queda de la muerte és una lectura que incomoda, que molesta, que fa mal. Kafka la subscriuria sense restriccions. Perquè, com ell defensava,  la literatura és això: commoure, sacsejar, torbar. Despertar-nos la capacitat de reflexionar i de morir en cada línia, de plorar i sentir dolor. Qualsevol cosa menys generar indiferència. Això mai. 

A veure, negrots. Ho diré tal com ho sento, tal com em raja. Que la lectura de Lo que nos queda de la muerte ens neguitegi tant només vol dir una cosa. Que és una gran novel·la. 

La meva enhorabona, Jordi.      

Los ángeles de hielo, de Toni Hill

Que avui en dia algú escrigui una novel·la de tall gòtic, al més pur estil decimonònic, i que aquesta novel·la funcioni perfectament, pot semblar estrany, però us asseguro que no ho és. Toni Hill ho ha fet. I amb uns resultats excel·lents. 

L’autor barceloní és decidit i valent i escriu allò que li agrada, de manera molt ben documentada i ambientada. La seva novel·la és un enorme i buscat homenatge, explicitat pel propi autor en les citacions inicials i en els comentaris de la darrera pàgina. La fascinació pels llocs comuns del terror revisada des de posicions actuals i mesurades. A Los ángeles de hielo hi ha Charlotte Brontë i Jane Eyre, hi ha Henry James i Un altre pas de rosca, hi ha el meu admirat E.T.A. Hoffman i L’home d’arena i fins i tot hi ha Mercè Rodoreda i Mirall trencat (no sé si l’autor n’és conscient, però a Mirall trencat també hi trobem nens més que inquietants -Maria i Ramon-, nens víctimes d’aquests altres -Jaume- i fantasmes en casalots enormes). Com he escrit altres cops, no hi ha res pitjor que la maldat de la infantesa (i de les senyoretes directores d'escoles femenines i mestres en general). Tant en literatura com en cinema, sempre impressiona molt.   

Tot és creïble en la novel·la de Hill, fins i tot els girs inesperats (malgrat que el darrer el vaig endevinar bastant aviat). Tanmateix, hi trobem des d’aparicions sobrenaturals a crims terrorífics, passant pel sexe, la maldat i la bogeria en el seu espectre més ampli i brutal. Intel·ligentment, l’autor ho contraposa a la visió científica, a l’incipient irrupció de la psicologia i la nova psiquiatria en l’ambient de la Gran Guerra a Europa. No debades Anna Freud, la filla petita del pare de la psicoanàlisi, hi fa un “cameo” estel·lar. I no debades el protagonista de la novel·la, Frederic Mayol, es també psiquiatra.  

M’agrada molt la diversitat narrativa del text. La novel·la inclou una part dietarística, una part epistolar, una història contada mitjançant l’escriptura per un personatge/espectador dels esdeveniments (a la seva vellesa, molt a l’estil d’Adso de Melk a El nom de la rosa) i un toc innovador: la irrupció en primera persona d’aquesta veu, que trenca el ritme narratiu quan considera que li convé fer-ho. És un recurs imaginatiu gens gratuït. Hi ha aspectes de la història que Hill necessita justificar perquè el lector els ha de conèixer. L’estratagema li surt rodó. I, a sobre, té molta frescor.  

Los ángeles de hielo és un text cuidat, ben escrit, treballat i travat com correspon al gènere al qual pertany. Situat entre Barcelona i Sant Pol de Mar, però amb interessants incursions a una Viena en guerra però encara plena de glamur. Amb un estil adient per a l’època que reflecteix (els inicis del segle XX), però sense caure en recargolaments excessius. Una obra que enganxa, que fa gaudir. Una obra que a mi, personalment, m’ha retornat al plaer de les lectures de joventut. Perquè... a veure, no ens enganyem, negrots, els mecanismes de la por són sempre els mateixos. I, per això, estem segurs que el terror clàssic no caducarà mai.