Ordres sagrades, publicada en català per Bromera, és la
darrera entrega de la nissaga del forense dublinès Quirke, sorgit de l’esplèndida
ploma de Benjamin Black, l’alter ego per al gènere negre del gran escriptor
irlandès John Banville.
Com ja he comentat en altres
ressenyes d’aquest autor, les seves novel·les negres no tenen res de típiques,
ni de banals. De negre canònic en trobem molt poc. De fet, a mesura que avança
la sèrie, el color negre es va diluint. Es va retirant gradualment per donar
pas a una literatura profunda i transcendent, sense cap preocupació per l’acció
o el dinamisme convencionals, que acosta indefectiblement Black a Banville, l’alter
ego al titular.
A Benjamin Black no li interessen
les investigacions policials a l’ús, les escenes de sang i fetge o les
persecucions. Tanmateix, podem trobar investigacions i truculència en les seves
novel·les, però mai no seran una finalitat en elles mateixes, sinó un mitjà, un
instrument, per dir altres coses. L’autor irlandès pretén per damunt de tot reflectir
la condició humana, la naturalesa de l’home, el seu patiment, les seves misèries,
la seva profunditat interior. Per això crea personatges extremadament intensos
i complexos, personatges que dubten, sofreixen, s’interroguen i ens
interroguen. Black s’aboca a l’abisme de l’ànima humana com pocs autors
actuals. Amb un detallisme inaudit i lúcid, que deixa perplex el lector per la
seva penetració i encert.
El marc també és vital en la
nissaga de Quirke. Estem a la Irlanda supersticiosa, religiosa, hipòcrita i
atàvica dels anys 50 del segle XX. Només en aquest escenari té sentit la sèrie,
ja que la segona intenció de Black és parlar-nos del seu país natal, d’aquells
escenaris bellíssims, on la pluja i la boira fan de mestresses amb la seva
presència inalterable, i on tot és gris, provincià i pobre d’esperit.
La profunditat sociològica,
històrica i psicològica de Benjamin Black resulta inqüestionable. És la de
Banville, un dels millors escriptors actuals en llengua anglesa. No se’n sap
desempallegar, per això les seves novel·les negres no s’avenen amb els codis ni
les convencions. Són lentes, pausades, minucioses, extremadament detallistes en
la descripció dels estats d’ànim dels personatges, femenins, masculins, pobres i rics. Del primer a l’últim. Si
busqueu això, us encantaran.
En aquesta entrega, Black afronta
un tema relacionat amb l’Església Catòlica que, per desgràcia, encara està de
rabiosa actualitat. I, endemés, ens deixa amb un enorme interrogant obert que
fa referència al protagonista. No sé si podré esperar massa temps a descobrir
què passa.
Per cert, no puc deixar de dir
que la traducció m’ha semblat molt bona. I no és fàcil reproduir la ploma rica,
treballada, preciosista i excelsa d’un autor com Banville. N'estic segura.
Que passeu un feliç dissabte, negrots
