Lo que nos queda de la muerte, de Jordi Ledesma

Les dues primeres novel·les de Jordi Ledesma em van agradar molt. Ell sempre diu que la meva ressenya de Narcolepsia és una de les millors que li han fet.  També em va encantar El diablo en cada esquina, que vaig devorar en un viatge en tren, ara no recordo a on (em sembla que a Montpeller). El cas és que a finals de l’any passat ens va arribar la seva tercera proposta, Lo que nos queda de la muerte, que tot just m’acabo d’empassar.  

Jordi Ledesma és un escriptor ambiciós. I molt intel·ligent. No vol repetir-se, no vol estancar-se en una mateixa veu, i per això busca recursos expressius que li obrin camins, que el menin per viaranys inexplorats i nous, encara que siguin ‒o potser per això‒ complexos i imprevisibles. A Lo que nos queda de la muerte aquesta opció amara tot el text. La seva aposta estilística i narrativa és agosarada, i la història en paga una servitud, perquè resta totalment al seu servei. Amb una veu en primera persona que se situa en un punt inconegut d’un present que és futur, Ledesma teixeix una duríssima trama coral, un fresc (més aviat un dels terribles quadres d’El Bosco, amb la més descarnada i extensa fauna humana) d’una població marítima i turística de la costa tarragonina. El poble és Cambrils, el seu, encara que no ho esmenti explícitament. L’acció, a principi dels anys 90.

Ledesma, com ja apuntaven les seves primeres novel·les, és un autor implacable, dur, expeditiu, sense pèls a la llengua. Un retratista realista i fidel que no fa concessions, que ens mostra el món despullat i disseccionat, perforat per un agut bisturí. La portada del llibre inclou un comentari de Carlos Salem, que diu exactament: No hay antídotos contra las novelas de Jordi Ledesma. Ofrece, una vez más, una narrativa en vena y sin anestesia. 

Doncs sí, no es pot resumir més bé. Ledesma es nodreix de la voluntat de furgar en la naturalesa humana, de la necessitat d’abocar-se a pulmó obert en la narrativitat, del desig de no deixar-se res per dir, de no disfressar res, de no caure en la temptació de voler tranquil·litzar el lector. Tot això són les novel·les de Jordi Ledesma. 

Lo que nos queda de la muerte és una lectura que incomoda, que molesta, que fa mal. Kafka la subscriuria sense restriccions. Perquè, com ell defensava,  la literatura és això: commoure, sacsejar, torbar. Despertar-nos la capacitat de reflexionar i de morir en cada línia, de plorar i sentir dolor. Qualsevol cosa menys generar indiferència. Això mai. 

A veure, negrots. Ho diré tal com ho sento, tal com em raja. Que la lectura de Lo que nos queda de la muerte ens neguitegi tant només vol dir una cosa. Que és una gran novel·la. 

La meva enhorabona, Jordi.      

V Premio Pata Negra per a Jordi Ledesma Álvarez

Molt contenta en saber la identitat del guanyador del V Premio Pata Negra de novela negra que s'atorga en el marc del XIII Congreso de Novela y Cine Negro de Salamanca. Es tracta de l'estimat Jordi Ledesma Álvarez i de la seva darrera obra (que encara no he llegit, però ho faré aviat, no tinc perdó) titulada

Lo que nos queda de la muerte (Editorial Alrevés).

Jordi Ledesma, com ja he comentat en altres ocasions, és un escriptor impressionant, que sap transmetre la literatura directamente a la vena del lector. Per tant, estic segura que el guardó és més que merescut. 

La meva sincera enhorabona, Jordi. I a gaudir! 

  

El diablo en cada esquina, de Jordi Ledesma

Quan vaig escriure, el 6 de setembre de 2012, la ressenya de Narcolepsia ˗primera novel·la de Jordi Ledesma˗, la vaig acabar amb aquest paràgraf:

Em pregunto què ens espera ara. Jordi, et felicito. Però, nano, no ens enganyem. Tu mateix t’has posat un llistó molt alt.

Doncs sí, ell mateix s’havia posat un llistó molt alt. Però, caram, aquest “nano” és un autor immens, que no té aturador. De manera que no només ha superat amb facilitat el seu propi llistó, sinó que ho ha fet amb una nota ben alta.

El diablo en cada esquina és una aposta valenta i distinta: una novel·la breu, en present, amb una focalització molt més acotada. En alguns aspectes pretén inequívocament distanciar-se de l’extensió i la monumentalitat de Narcolepsia, tot i que ambdós títols tenen en comú, a banda de la potència i de l’estil directe, la pertinença a la narrativa de “baixos fons” i la visió dura i desencisada del món. Tanmateix, amb aquesta segona obra Jordi Ledesma transmet una gran vivacitat i inquietud literària, demostra que pot indagar en la seva pròpia creativitat i buscar nous camins per enfrontar el fet de l’escriptura.

 

 

 

Ledesma és un escriptor de raça, no hi ha més. Les paraules li broten a raig, sense concessions. Com si tot el seu talent es vessés damunt del paper a borbollons, a fuetades, a cops de tralla. A mi, que no m’agraden gaire les novel·les de pinxos ni els personatges del subsòl, Jordi Ledesma aconsegueix atrapar-me com si fos una mosca en una gota de mel. Domina els registres lingüístics, els argots, els diàlegs, el ritme. M’he empassat el llibre com si estigués assedegada de bones lletres, com si m’hi anessin totes les lectures de l’univers, com qui s‘empassa un got d’aigua fresca enmig del desert.   

Quatre històries que convergeixen, quatres personatges al límit. El crim organitzat i una societat podrida, malalta, malsana, miserable. L’ambició desfermada, la cobdícia, la sang. La cara fosca de Barcelona. La traïció. Tot lliga a la perfecció en un calidoscopi múltiple farcit de girs i cops d’atzar. Tot és autèntic: les trames, la prosa i les intencions de Jordi Ledesma. Directe, potent i genuí, em pregunto com és capaç d’escriure amb tanta duresa. Perquè quan el coneixes saps que és una persona riallera, mesurada, “carinyosa” i afable. I penses... buf, així veu el món Jordi Ledesma? D’on ho treu, tot això?

 

I ara m'adreço a tu, Jordi, directament:

Estimat, com a final de la ressenya de la teva segona novel·la ja no diré que t’has posat el llistó molt alt, perquè això ja has demostrat que per a tu és una fotesa. Avui afirmaré una altra cosa, sense cap por d’equivocar-me: et pronosticaré un futur enlluernador. I, si no, temps al temps.     

 

Triomf d'alguns amics

 

 

Avui tenim una coseta per celebrar. La web LeeMisterio.com ha atorgat uns premis a les millors novel·les, personatges i editorials del gènere durant l'any que ja s'acaba.

Estic molt contenta d'anunciar que la nostra amiga, la sotsinspectora de la policia Rebeca Santana, protagonista de la sèrie de Susana Hernández (de moment amb dos títols, Curvas peligrosas i Contra las cuerdas), ha guanyat el concurs en la categoria de millor personatge femení. Rebeca Santana, una sotsinspectora  complexa i carregada de personalitat, sens dubte s'ho mereix.

També s'ha endut el premi l'Editorial Alrevés, molt coneguda dels seguidors del bloc perquè és la responsable de la col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat i, a més, és l'editorial que publica les obres  de la Susana. Com a novel·la millor ambientada, també ha aconseguit el guardó un altre títol d'Alrevés, Las flores de Baudelaire, de Gonzalo Garrido. Tot queda a casa, negrots.  

Jordi Ledesma Álvarez, amb la seva novel·la Narcolepsia, ha quedat finalista. Evidentment, tractant-se d'una òpera prima, la trajectòria està molt bé. Et felicito, Jordi. 

Enhorabona a tothom. És una manera fantàstica de cloure l'any i d'encarar amb il·lusió el 2013.

Per cert, no vull deixar de dir que l'amic Salvo Montalbano ha estat el millor personatge masculí i els llibres de Jo Nesbo protagonitzats per Harry Hole han obtingut el premi a la millor sèrie.

Fins aviat, negrots.

 

Narcolepsia, de Jordi Ledesma Álvarez

Quan vaig assistir a la presentació de Narcolepsia, el seu autor em va causar unes boníssimes vibracions. Un fuster de professió que havia iniciat l’aventura d’escriure: novell, jove, xerraire, expansiu, molt il·lusionat. Em va sorprendre que Jordi Canal, amb la seva solvència contrastada, lloés de manera tan entusiasta una òpera prima. Em consta que és molt exigent. Poques setmanes després, va arribar la contundent ressenya de Sebastià Bennasar, el qual, com ha demostrat sobradament, sempre diu el que pensa i mai no emet elogis gratuïts. Per tant, us podeu imaginar les meves expectatives en enfrontar-me a la novel·la.  

Ara, un cop acabada la lectura, encara estic una mica fora de joc. I em pregunto com puc definir amb exactitud l’experiència que ha representat submergir-me en les pàgines de Narcolepsia.  

Vagi per endavant que no sóc gaire amant de les novel·les de narcos i que, després de llegir fa anys La Reina del Sur, d’Arturo Pérez Reverte, no em van quedar gaires ganes de tornar-hi. Tanmateix, no puc negar que l’aventura de Jordi Ledesma m’ha seduït absolutament.

Narcolepsia és un text magne, brutal, increïble. Una història tan realista i ben travada que sembla impossible que l’autor no sigui ell mateix un membre d’aquest terrible món de les màfies de la droga.

Parlem d’una narrativa en vena, intuïtiva, directa, sense intermediaris. Literatura que brota com un torrent i que s’atreveix amb tot. Una trama  que arrasa, que es belluga del principi al final amb una naturalitat esfereïdora, amb uns personatges rodons, magníficament construïts (tant els principals com els secundaris); unes descripcions insòlites (sé que Jordi Ledesma no ha viatjat a tots els llocs que descriu); i uns diàlegs àgils i perfectament mesurats.

Ignoro si el text inclou alguns tòpics del subgènere. No he llegit prou novel·les que s’hi puguin incloure. Però sí que puc constatar que, al marge de la història mafiosa, Narcolepsia conté un viatge iniciàtic: el d’un pillastre de la Barceloneta, com deu haver-hi tants, que un dia qualsevol decideix prendre el camí equivocat. A la novel·la no se salva res. Res ni ningú. El món és amoral de mena, la corrupció domina arreu. No obstant això, com tots els murris del món, Julio Perla també posseeix el seu particular codi ètic.    

 

El ritme narratiu és trepidant, molt visual, de tècnica inequívocament cinematogràfica. Ledesma fa coses sorprenents, com deixar anar certs adjectius que, com a narrador, el posicionen. M’ha semblat suggeridor, singular, personalíssim. Sobretot perquè l’oralitat de la novel·la resulta palpable. En alguns fragments, el lector té la sensació d’estar assistint en primícia a una narració en veu alta, a una mena de crònica periodística d’uns fets que poden arribar a posar-nos els pèls de punta.

Em pregunto, com també fa Bennasar a la seva ressenya, què ens espera ara. Jordi, et felicito. Però, nano, no ens enganyem. Tu mateix t’has posat un llistó molt alt.

 

Presentació a La Bòbila: Narcolepsia, de Jordi Ledesma Álvarez

Divendres a la tarda, en un agradable ambient de caloreta primaveral, va tenir lloc a la Biblioteca La Bòbila de l’Hospitalet la presentació de Narcolepsia, primera novel·la de l’escriptor tarragoní Jordi Ledesma Álvarez, publicada per l’Editorial Alrevés.

Va ser una presentació agradable i íntima, molt distesa, conduïda amb mà experta pel director de la Bòbila, Jordi Canal. Ens hi vam trobar uns quants incondicionals del gènere i, evidentment, els amics d’Alrevés. Jo hi vaig anar amb en Sebastià Bennasar, que, en una dels seves innumerables mostres d’ubiqüitat, no era a Lisboa sinó aquí, a Barcelona, amb nosaltres.

Ens ho vam passar molt bé. Jordi Canal va lloar extraordinàriament la novel·la. Us podeu imaginar que, venint d’ell, aquest detall ofereix una indiscutible garantia de qualitat. En lloc de fer una presentació a l’ús, va sotmetre l’autor a una mena d’exhaustiva entrevista –molt enriquidora– que va acabar convertint-se en una conversa on tots els presents hi vam participar.

A Jordi Ledesma el coneixia de Negra y Criminal, però només havíem creuat quatre paraules (a banda d'una breu comunicació internàutica). Haig de dir que em va semblar una persona molt interessant. És fuster de professió, però això no li ha impedit llançar-se sense xarxa al món de la literatura. Jo encara no he llegit la novel·la (n'escriuré la ressenya de seguida que ho faci), però tot sembla indicar que té un gran futur. Parlador, rialler, comunicatiu, amb les idees clares i la felicitat a flor de pell, em va transmetre unes boníssimes vibracions. Sap molt bé què té entre mans i encara destil·la l’alegria i la frescor d’algú que inicia una gran aventura. Per a mi, personifica aquell pensament que sempre he tingut: el talent és arreu; només cal regar-lo una mica per tal que creixi i que surti a la llum.

Jordi, et desitjo tota la sort del món.

I a vosaltres, negrots, que tingueu molt bona vesprada. 

Nota: Com que sóc un desastre, no tinc a Barcelona el cable per descarregar el munt de boniques fotos que vaig fer amb la meva càmera nova. Per tant, de moment us haureu de conformar amb les de l’Iphone (de qualitat clarament inferior). La resta, les penjaré amb la ressenya.