El meu relat "Errare humanum est" en veu alta

El meu relat "Errare humanum est", inclòs dins del recull Els crims nostrats, ja es pot trobar enregistrat en àudio per EnVeuAlta. Com ja sabeu d'altres vegades, els experts intèrprets i dobladors d'aquest col·lectiu no fan una gravació lineal i simple del text, sinó que l'interpreten amb tots els detalls: efectes sonors, música, veus dels personatges. La veritat, són uns artistes. Aquest meu relat, que té un marcat to humorístic, és especialment interessant. Té més personatges que cap altre que hagin gravat i també és més extens.

El cert és que fa tant de riure que jo mateixa no puc parar quan l'escolto. Oblido que en sóc l'autora, em deixo anar i ric a cor què vols. Us aconsello no deixar-lo passar. Us divertireu moltíssim!

Gràcies, EnVeuAlta!

Premeu aquí sota, damunt del títol, i el podreu escoltar. Que en gaudiu molt, negrots! 

Errare  humanum  est

La mort sense ningú, de Jordi Tiñena

La mort sense ningú (Llibres del Delicte, núm. 18), representa el debut en el gènere criminal del reconegut escriptor Jordi Tiñena: una novel·la de lectura agradable que podem inscriure sense embuts en la narrativa procedural de proximitat que tanta prèdica té en els darrers anys. La ficció està situada a Tarragona, ciutat on viu l’autor i que coneix molt bé. I, endemés, es tracta del primer capítol d’una nova sèrie. El protagonista, de cognom Vidal i amb un nom de pila que de moment no ens ha estat revelat, és un inspector dels mossos d’esquadra llicenciat en Filosofia que va abandonar les aules de secundària per fer-se poli, ja que no se sentia còmode amb la feina de professor. Deixar la docència per fer-se mosso sobta una mica, i encara més si ets un filòsof, però així ho trobem aquí. Aquest tret marca clarament la manera de ser i d’actuar del personatge, que em sembla prou especial. Si us hi fixeu, ja tenim tres sèries a Tarragona. Entre l’Emili Espinosa de Salvador Balcells, la Mina Fuster de Margarida Aritzeta i el nou personatge de Tiñena, els mossos tarragonins són els més abundosos de la novel·la policíaca escrita en català. 

La mort sense ningú, com a bona primera entrega, atorga molta importància a la vida privada dels protagonistes. Es tracta de muntar una estructura amb la qual els lectors s’hi puguin identificar i que serveixi de base i de reclam per als títols següents. A La mort sense ningú, Tiñena proposa un cert protagonisme coral. A banda de l’inspector, hi trobem el seu germà bessó, la tieta que li ha fet de mare, el cosí germà autista (o amb algun tipus semblant de malaltia psíquica, no queda clar del tot), la nòvia advocada, el veí de confiança de tota la vida i el caporal company de feina. Curiosament, i en contra del que em passa sempre, m’han interessat més les relacions entre els personatges i les situacions amb què es troben que no pas el cas criminal. L’enfrontament ideològic entre el caporal i l’inspector m’ha agradat força.

Estilísticament, la  novel·la funciona molt bé. Tiñena es complau en la descripció dels indrets i dels paisatges que trepitja en la seva vida quotidiana, de manera que estic segura que el públic tarragoní se sentirà molt atrapat per l’ambientació de la trama. D’altra banda, alinea la novel·la dins de la narrativa criminal decididament mediterrània, amb al·lusions gastronòmiques, fineses cultes (literàries, musicals, filosòfiques, geogràfiques, històriques), referències directes a la navegació marítima, etcètera, etcètera.  

La mort sense ningú és un llibre proper i ben escrit. El cas criminal resulta extremadament actual, només cal engegar la tele i veure les notícies. Les reflexions sobre la vida i la mort, les curioses converses entre els personatges i alguns esdeveniments inesperats acaben de confegir una ficció que estic segura que complaurà a un espectre de lectors molt ampli, sobretot als amants del procedimental ben travat. A més, com en tota nissaga, algunes qüestions queden obertes i, per tant, haurem d’esperar a resoldre-les en posteriors lliuraments.  

Feliç dimarts i tretze, negrots.    

996, de Josep Torrent

996, de Josep Torrent, número 25  de la col·lecció Crims.cat, un llibre amb un títol prou original que no explicaré d’on surt, representa un nou cas del sotsinspector dels mossos d’esquadra Damià Surrell. Es tracta d’una novel·la molt entretinguda, que compleix a la perfecció una de les finalitats tradicionalment atribuïdes al gènere: distreure. Morts, corrupció, diamants valuosíssims, gent sense escrúpols, mafiosos, lladregots, pinxos i etcètera. Tota la nòmina dels delictes i dels dolents habituals.  

El text s’insereix de ple en la narrativa negra mediterrània de proximitat. Potser ja en tenim massa i tot, amb tantes referències a restaurants, bars, begudes, àpats i plats de teca. Ja sabeu que jo prefereixo la frugalitat i la cosa torturada del fred i la neu. Però qui s’estimi més aquest estil camillerià, s’ho passarà molt bé. La faceta hedonista està prou treballada, de la mateixa manera que també ho està tot el vessant procedural. Hi ha tantes al·lusions i creuaments de procediments i relacions entre els cossos de seguretat i de justícia (Guàrdia Civil, Mossos, jutges, fiscals, Policia municipal, forenses i etc.) que hom es pot perdre si no és un entès en la matèria. Sens dubte, la novel·la no falla pel que fa a la mimesi i a la versemblança.  

Després de La sang és més dolça que la mel, Josep Torrent ens retorna al seu Empordà amb el seu personatge, però aquest cop ho fa en primera persona. No sé si funciona igual de bé. M’agradava molt més, i crec que literàriament s’esqueia més pel tipus de narració i d’història, la tercera persona amb focalització. També trobo que l’excés de parts dialogades resta una mica de profunditat al conjunt, però això també és una qüestió de preferències personals.

He llegit la novel·la en un tres i no res. Ha estat molt agradable. Tornant a apel·lar als meus sentiments personals, he de reconèixer que retrobar l’Empordà, encara que sigui literàriament, és per a mi la cosa més bonica del món.

Ian Rankin, desè premi RBA de novel·la

L'autor escocès Ian Rankin va erigir-se ahir, en l'acte festiu habitual, en el desè guanyador del Premi RBA de novel·la, dotat amb 125.000 euros. Amb menys filtracions que en altres edicions, però amb la mateixa filosofia de comercialitat. Val a dir, però, que aquesta vegada els entesos negrots han estat d'acord en la qualitat de la seva obra, que s'inscriu en allò que coneixem com tartan noir (la manera d'anomenar el gènere a terres escoceses).

Personalment, puc opinar poc, perquè només he llegit una de les seves novel·les, Puertas abiertas, que vaig ressenyar aquí ja fa molt de temps.  

L'obra que ha obtingut el guardó es titula Perros salvajes i, pel que he vist en altres llocs, no es traduirà al català. Embolica que fa fort.

En fi. Els qui vam assistir a la festassa, com a mínim,

ens ho vam passar molt bé.

Feliç cap de setmana que comença, negrots.  

Estudi en lila, de Maria-Antònia Oliver

Ha coincidit en el temps de la concessió a Maria Antònia Oliver del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que l'editorial RBA-La Magrana hagi reeditat enguany Estudi en lila, el debut de Lònia Guiu, la primera dona detectiva privada de les nostres lletres. La novel·la és la número ú de la sèrie, que inclou dos títols més: Antípodes i El sol que fa l’ànec.

La primera edició d’Estudi en lila va aparèixer el 1985 a la col·lecció Les ales esteses i dos anys més tard, el 1987, va ser el número 5 de La Negra. Quan he descobert que se’n van fer catorze edicions i que la novel·la va ser traduïda a l’alemany, l’anglès, el castellà, el francès, el neerlandès i el portuguès, he tornat a reparar en la magnitud actual de la tragèdia. Ja veieu fins a quin punt necessitem més lectors, com sempre reivindiquem a la mínima ocasió.   

Lònia Guiu és feminista, conscienciada, progressista, entregada a la feina. Col·lecciona pintallavis i no li agraden les armes, que no vol ni tocar. Tanmateix, per resoldre els seus casos, no s’està de fotre una cleca o una puntada de peu a qui faci falta. Als dolents, s’entén. És valenta i agosarada, però alhora tendra i molt amiga dels seus amics.

Estudi en lila és una novel·la encantadora, divertida i clarament mediterrània. Ja en aquell moment podíem parlar d’una narrativa criminal de proximitat, amb tots els ets i uts de la nostra idiosincràsia de país i de zona d’Europa. Quan parlo de país, ho faig en un sentit ampli, perquè Lònia (com la seva creadora) és mallorquina i, tot i que fa anys que viu a Barcelona, milita clarament en la seva insularitat.

Avui en dia, en ple 2016, la lectura d’Estudi en lila esdevé una lectura “vintage” (el copyright de l’expressió pertany a Margarida Aritzeta). Sense ordinadors, Internet ni mòbils, tots els documents en carpetes i papers i buscant els números de telèfon (fix) als “llistins” telefònics, la narració es converteix en quelcom diferent, que fa gaudir molt. D’altra banda, els trenta anys transcorreguts, i això és més important, també incideixen en la caracterització de la protagonista. Malgrat tot el que he comentat abans, em sembla una dona molt més idealista i clarament menys agressiva, cínica i desenganyada del que podria ser un personatge com ella creat actualment.     

No explicaré el cas criminal, però sí que diré que reflecteix amb realisme la part més fosca de la nostra societat i que la seva resolució posseeix un punt de justícia poètica que m’ha convençut. I tant que sí.

I no puc deixar d’esmentar la picada d’ullet intertextual. Perquè Lònia Guiu és amiga del detectiu literari creat per Jaume Fuster (l’espòs de na Maria Antònia), Lluís Arquer. I Lluís Arquer surt a la novel·la, tangencialment però de manera significativa. Com veieu, tot queda a casa. I la realitat i la ficció són dos extrems que es toquen.

No podem deixar passar els nostres clàssics, negrots. En gaudireu de valent. Ha arribat el moment de revisar Estudi en lila.  

  

A l'ombra del crim està d'aniversari: Avui compleix 7 anys

EL BLOG COMPLEIX AVUI 7 ANYS.

7 ANYS DE FEINA, ALEGRIES, CELEBRACIONS, LECTURES, RESSENYES, FESTIVALS, TROBADES, NOTÍCIES, ARTICLES, ABRAÇADES I NEGROR. SOBRETOT NEGROR.

AVUI EL BLOG FA 7 ANYS I NO PUC DIR ALTRA COSA QUE GRÀCIES A TOTS ELS QUE, AMB EL VOSTRE INTERÉS I ELS VOSTRES COMENTARIS, HO HEU FET POSSIBLE. 

SÉ QUE SEMBLA UN TÒPIC, PERÒ PORTAR UN BLOG COM AQUEST NO ÉS GENS FÀCIL. ÉS UNA TASCA FEIXUGA, SOLITÀRIA I DE VEGADES POC GRATIFICANT, QUE OCUPA FORÇA TEMPS I TE'L PREN D'ALTRES ACTIVITATS.

TANMATEIX, QUAN VEUS QUE ALGÚ EL SEGUEIX I HI ESTÀ INTERESSAT, LA TASCA JA PAGA LA PENA.

PER TANT, MOLTES GRÀCIES.

AH, I NO HO OBLIDEU. EL BLOG ES NODREIX DELS VOSTRES COMENTARIS. SI NO HI ESCRIVIU RES, EL PATO MUERE.

FELIÇ DIA, NEGROTS.

Crims.cat està d'aniversari: 25 títols en 5 anys

Ser crimcatià és un estat anímic i jo fa cinc anys que el pateixo, just des de l'inici de la seva singladura com a col·lecció de novel·la negra en català. Els bojos de l'Editorial Alrevés, amb el enyorat Josep Forment al capdavant i el meu estimat amic, el més boig de tots, Àlex Martín Escribà, van decidir engegar un projecte que, en un principi (i ara tampoc), no semblava gaire fàcil.

La primera reunió, només per temptejar el terreny i veure si el consideràvem factible, va tenir lloc en una terrassa de la Barceloneta. Reunits els sospitosos habituals (Alrevés en ple, Àlex Martín Escribà, Jordi Canal, Rafel Vallbona, Paco Camarasa i una servidora), vam tenir a les mans les mostres de les primeres portades, vam especular, vam riure i ens vam engrescar. Va resultar una trobada memorable, que recordaré sempre. Allà, amb tot una sèrie de decisions preses, va començar tot.

Repeteixo: no era fàcil. Es venen pocs llibres, com ja sabem, i encara menys en català. La tradició havia quedat estroncada i els pocs volums negrots que es publicaven en la nostra llengua apareixien de manera esparsa en col·lecciones generalistes. Va ser una aposta de futur i avui podem dir que, amb la moderació inherent a un mercat problemàtic en un país problemàtic, han passat cinc anys i Crims.cat tira endavant amb més empenta que mai.

Entremig: 25 títols, presentacions, companyonia, alegria, seguidors, coneixences, lectures i la instauració d'un premi que ja porta 3 convocatòries. Entremig també, tres desaparicions terriblement doloroses, la de Josep Forment, ànima de tot plegat, la de l'escriptor de capçalera de la col·lecció, l'estimadíssim Agustí Vehí, i l'assassinat impune del poeta valencià Salvador Iborra (que havia participat en l'antologia de relats d'on va partir tot).       

Als 25 títols de ficció s'hi han de sumar tres títols d'assaig, que complementen la col·lecció i entre els quals tinc l'honor de ser-hi amb Les veus del crim. I, d'altra banda, s'hi ha d'afegir la constatació que l'exemple de Crims.cat ha quallat i ara tenim Llibres del Delicte i altres col·leccions que s'han animat i, cadascuna amb la seva pròpia idiosincràsia, han fet créixer l'oferta del gènere en llengua catalana.

Abans que ningú m'ho pregunti, que no hi hagi cap suspicàcia. No he publicat cap novel·la a la col·lecció perquè en Marc Moreno (Llibres del Delicte), arran de fitxar-me per a coordinar Elles també maten, es va espavilar de seguida i em va fer una proposta. Però l'amistat, la complicitat, la col·laboració i l'ajuda amb l'Editorial Alrevés, l'Àlex Martín Escribà i Crims.cat es mantenen intactes.

Els negrots catalans no sabem dividir ni restar. Només sabem sumar.

Demà dia 3 de setembre, a les 18:30, us esperem a l'Avinguda de la Catedral, en el marc incomparable de la Setmana del Llibre en Català. Farem festa grossa, la celebració dels 5 anys de la col·lecció amb els autors que hi han participat. 

No falteu de cap manera, serà entranyable i divertit. I recordeu que sóc inflexible. Si no veniu, us posaré falta.