996, de Josep Torrent

996, de Josep Torrent, número 25  de la col·lecció Crims.cat, un llibre amb un títol prou original que no explicaré d’on surt, representa un nou cas del sotsinspector dels mossos d’esquadra Damià Surrell. Es tracta d’una novel·la molt entretinguda, que compleix a la perfecció una de les finalitats tradicionalment atribuïdes al gènere: distreure. Morts, corrupció, diamants valuosíssims, gent sense escrúpols, mafiosos, lladregots, pinxos i etcètera. Tota la nòmina dels delictes i dels dolents habituals.  

El text s’insereix de ple en la narrativa negra mediterrània de proximitat. Potser ja en tenim massa i tot, amb tantes referències a restaurants, bars, begudes, àpats i plats de teca. Ja sabeu que jo prefereixo la frugalitat i la cosa torturada del fred i la neu. Però qui s’estimi més aquest estil camillerià, s’ho passarà molt bé. La faceta hedonista està prou treballada, de la mateixa manera que també ho està tot el vessant procedural. Hi ha tantes al·lusions i creuaments de procediments i relacions entre els cossos de seguretat i de justícia (Guàrdia Civil, Mossos, jutges, fiscals, Policia municipal, forenses i etc.) que hom es pot perdre si no és un entès en la matèria. Sens dubte, la novel·la no falla pel que fa a la mimesi i a la versemblança.  

Després de La sang és més dolça que la mel, Josep Torrent ens retorna al seu Empordà amb el seu personatge, però aquest cop ho fa en primera persona. No sé si funciona igual de bé. M’agradava molt més, i crec que literàriament s’esqueia més pel tipus de narració i d’història, la tercera persona amb focalització. També trobo que l’excés de parts dialogades resta una mica de profunditat al conjunt, però això també és una qüestió de preferències personals.

He llegit la novel·la en un tres i no res. Ha estat molt agradable. Tornant a apel·lar als meus sentiments personals, he de reconèixer que retrobar l’Empordà, encara que sigui literàriament, és per a mi la cosa més bonica del món.

La noia que fa vint mesos que és a la presó, de Josep Torrent

 

La noia que fa vint mesos que és a la presó, de l'autor empordanès Josep Torrent, és la novel·la número 19 de la col·lecció Crims.cat. Es tracta d’un text poc freqüent a casa nostra, ja que podem catalogar-lo de thriller judicial. A mi m’agraden moltíssim i és un subgènere que aquí no s’ha conreat gaire, per no dir gens.  

La novel·la és breu (189 pàgines) i agradable de llegir, però la part del judici, que es troba a l’inici, m’ha semblat que no explota totes les seves possibilitats. Podia ser més extensa i detallada, perquè funciona molt bé. Se m’ha fet curta.

Per contra, la segona part de la novel·la, quan el judici ja s’ha acabat i entrem en una investigació per a la reobertura del cas, no m’ha enganxat tant. Resulta llegidora, però jo m’ho estava passant tan bé amb els estira-i-arronses entre el fiscal i l’advocat defensor, que hauria preferit que tota la novel·la s’hagués desenvolupat dins del tribunal.

En qualsevol cas, és un text amè i proper, que conté l’al·licient de transcórrer a la ciutat de Girona. Típica lectura per passar una estona ben entretinguda.   

 

 

 

 



La sang és més dolça que la mel, de Josep Torrent

La sang és més dolça que la mel, de l’autor empordanès Josep Torrent, va rebre el Primer Premi Memorial Agustí Vehí Vila de Tiana l’any 2014. Publicada per Crims.cat, de l’Editorial Alrevés, es tracta d’una novel·la propera, ben estructurada i molt agradable de llegir.

El llibre posseeix una trama interessant, al voltant d’un robatori al Museu Dalí de Figueres, un robatori que ja comença esguerrat i amb un mort. Pertanyent a la més canònica narrativa procedural (és a dir, una ficció de policies on assistim fil per randa a la investigació del cas), està construïda a partir de la superioritat informativa del receptor. Això vol dir que el lector té molta més coneixença del cas que no pas els personatges. Tanmateix, l’autor no ens ho explica tot. Es reserva alguna sorpresa final que, no per intuïda, perd intensitat.

 

 

 

La sang és més dolça que la mel unifica la investigació policial amb l’apropament als personatges, alguns dels quals resulten entranyables i molt reals, especialment si hom coneix les terres de l’Empordà. Hi ha una voluntat de reflectir la parla del nord de la comarca, aquella que, per desgràcia, empren ja tan poques persones a la zona de Cadaqués i rodalies. També hi trobem referències erudites, especialment relacionades amb Dalí, Gala i la producció del gran pintor.

M’ha agradat molt una segona aparició culta, que sura per damunt de la novel·la amb unes connotacions que no explicaré per no fer cap spoiler. Em refereixo a l'al·lusió al poc conegut (no sé si dir gairebé oblidat) escriptor argentí Macedonio Fernández, que segurament Josep Torrent vol aprofitar per  homenatjar, recordar i reivindicar.     
 

 

 

Com és prescriptiu, la crítica social i la realitat actual queden paleses a la novel·la. Així, la problemàtica dels immigrants, l’aparició de la violència, a voltes gratuïta o excessiva, i la presència de les màfies organitzades procedents dels països de l’Est d’Europa també es passegen per les seves pàgines.

Amb un empàtic protagonista principal, el caporal Damià Surrell, la seva amiga informàtica, la Wifi, i tot un acompanyament coral del grup policial de Figueres, La sang és més dolça que la mel acaba esdevenint una ficció criminal de proximitat, àgil i amena, que demana a crits una continuació. El final se m’ha precipitat una mica. O sigui que emplacem al seu autor: Josep Torrent, cal resoldre tot allò que encara cueja.