Harlem Nocturne

dijous, 19 de setembre del 2013

Homenatge a Agustí Vehí

 
 
 

Una notícia de Crims.cat

El proper dia 27 de setembre a les 19.30 tindrà lloc un acte d’homenatge a la figura d’Agustí Vehí, mort prematurament el mes de març d’enguany. L’esdeveniment pretén ser un sincer reconeixement al llegat literari i personal d’aquest il·lustre escriptor empordanès, en el qual participaran tant representants de la literatura catalana contemporània, especialment de l’àmbit de la novel·la negra, com les seves amistats i familiars.
 
L’acte tindrà lloc a l’Auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna a (c/Valldonzella, 12, Barcelona). Serà conduït per Rafel Vallbona i hi participaran Àlex Martín Escribà, director de la col·lecció crims.cat; Sebastià Bennasar, escriptor; Jordi Figuerola (U.A.B.); Anna Maria Villalonga, estudiosa i divulgadora del gènere: i, a més a més del comissari, Joan Miquel Capell, Josep Torrent, Jaume Simón i Laia Vehí.

Us hi esperem a tots,

  


 

Un cop divulgat el missatge oficial, no cal que us digui què representa per a mi aquest homenatge, aquest reconeixement a la humanitat, la saviesa i l'honestedat del meu enyorat amic Agustí Vehí.
 
M'agradaria que l'homenatge fos multitudinari, que tothom que s'estima la llengua i la literatura catalana hi fes acte de presència. Però, sobretot, que no hi faltés ningú del món negrot, dins del qual ell és una veu potent que encara tenia moltes coses a dir.  
 
Serà bonic i emotiu. L'Agustí i la seva família s'ho mereixen. Aquí us detallo l'escaleta del programa previst. I us hi espero, negrots.
 


Escaleta
 
Rafael Vallbona.- Presentació de l'acte                         
Àlex Martín.- 'El policia que escrivia novel·les de policies'               
Lectura de text.- Sebastià Bennasar                                                                  
Jordi Figuerola (U.A.B).- 'La història per entendre la novel·la negra'        
Projecció del vídeo                                                                                   
Lectura de text.- Anna Maria Villalonga                                               
Joan Miquel Capell.- (Comissari). 'El policia al servei del ciutadà'
Lectura de text.- Josep Torrent                                                              
Jaume Simón.- La persona                                                                                 
Laia Vehí.- Cançó                                                                                      
Rafael Vallbona.- Comiat    


 

diumenge, 15 de setembre del 2013

El premi RBA de novel·la negra marxa cap a Islàndia





L'autor islandès Arnaldur Indridason ha guanyat el VII Premi RBA de novel·la negra (125.000 euros), per la seva obra El Pasaje de las Sombras. Com suposo que sabeu, aquest és el premi millor dotat del món, econòmicament, en aquesta categoria literària.
 
En contra d'allò que els afeccionats a la seva narrativa pugueu pensar, aquest títol no és una entrega més de la nissaga de l'inspector Erlendur Sveinsson, sinó una obra independent, l'acció de la qual se situa a Islàndia en dos plans temporals distints: la Segona Guerra Mundial i el moment actual.

Jo encara no l'he llegit, òbviament. Quan ho faci, en confegiré la ressenya. Tanmateix, estic contenta de l'autor premiat enguany, ja que les seves novel·les m'agraden força.
 
Vaig tenir la sort d'assistir a la cerimònia de lliurament del guardó, però hi havia tanta gent que era gairebé impossible acostar-se al guanyador. El seu discurs va ser molt breu, pronunciat en un to baix. Tot plegat, vist i no vist. Per tant, no us puc explicar cap curiositat ni cap tafaneria del personatge. 
 
El que sí que puc afirmar, però, és que l'autor sempre remarca la seva voluntat de prestigiar la llengua islandesa (que només parlen al voltant de 300.000 persones) i de contribuir, amb les seves novel·les, al corpus de la  literatura del país del gel. Em sembla perfecte, com us podeu imaginar.
 
I, a l'espera de llegir El Pasaje de las Sombras per escriure'n la ressenya, res més de moment. Que passeu un feliç diumenge, negrots.    
 
 

diumenge, 8 de setembre del 2013

Presentació de “Coll avall”, de X. Díaz & M. Martínez





El passat dijous dia 5 es va celebrar a la llibreria Alibri de Barcelona la presentació del segon títol de la Col·lecció de narrativa negra en català Llibres del Delicte. Es tracta de la novel·la Coll avall, escrita a quatre mans per dos periodistes formats a la Universitat Pompeu Fabra: Xavier Díaz i Marc Martínez. L’acte, que fou presentat per Sebastià Bennasar, va comptar amb la presència de Xavier Díaz i amb una colla d’assistents força nombrosa.
Bennasar, amb el seu savoir faire habitual, ens va delectar amb una penetrant exposició al voltant de les característiques principals del llibre. Per a ell, resulta innovador per la seva estructura, però, alhora, s’insereix en una tradició molt nostra: la de les novel·les negres fetes per dos autors. Només cal recordar les sèries d’en Flanagan i del detectiu Esquius de Jaume Ribera i Andreu Martín; o les dues obres escrites per Jordi Pijoan i Manel Barrera (abans del seu traspàs) Sang Culé i Tu no m’estimes. Amb humor, Bennasar va fer-nos cinc cèntims de l’esperit crític que amara Coll avall, dels seus personatges, de l’encertada manera de plasmar, sense massa sang i fetge ni una extensió excessiva (la novel·la és breu), els problemes de la nostra societat actual.
Després va ser el torn de Xavier Díaz, un molt bon comunicador que va posar-se el públic a la butxaca en un tres i no res. Val a dir que aquesta novel·la presenta un aspecte  curiós, digne de comentar: Xavier Díaz estava vivint a Suècia quan la va escriure, mentre que el seu company, Marc Martínez, era a Barcelona. A banda de les inevitables al·lusions a la novel·la negra nòrdica que van sorgir a causa d’aquesta circumstància, també va resultar molt interessant que Díaz ens expliqués el procés de creació del llibre: com ell i en Marc es passaven els capítols, com ho gestionaven, com ho decidien. Naturalment, van haver d’estar molt ben avinguts. I beneït correu electrònic, sens dubte!
Al meu entendre, la presentació fou molt enriquidora. Es van tocar molts temes, tant socials com literaris. I en Xavier Díaz va deixar la porta oberta a noves entregues amb els mateixos personatges. No puc explicar gaire més, perquè encara no he llegit la novel·la. Tanmateix, puc assegurar que m’ha suscitat molt bones vibracions. De moment, us deixo aquesta petita crònica perquè aneu obrint boca. Així que la llegeixi, arribarà la ressenya.
Que passeu un feliç diumenge, negrots.   
 
 

divendres, 6 de setembre del 2013

Aniversari del bloc o... de com en quatre anys un bloc et pot canviar la vida





Avui es compleixen quatre anys del dia que, en una tèbia i relaxada tarda empordanesa, em vaig decidir a crear aquest bloc. Jo ja n’havia obert dos d’anteriors: el de cinema, “El racó de l’Anna”, i un altre de contingut literari, “El fil d’Ariadna”. Amb la feinada que tinc, encetar un tercer bloc semblava una veritable bogeria, però la insistència de dos pesats insignes (la meva amiga Maria Toldrà i el meu marit Manel Mora), em va acabar convencent. Ells deien que, ja que jo era blocaire de mena i que, a més, llegia i coneixia tant el gènere negre, gairebé estava obligada a compartir la informació. Com si això no costés un esforç considerable! Al final, però, en un instant d’arrauxat bon humor, vaig tirar pel dret.
Em vaig plantejar afrontar el contingut del bloc des de posicions que conjuminessin l’anàlisi literària seriosa amb l’humor i la divulgació. Em va semblar que era bonic dirigir-me directament als seguidors, de manera que els  vaig buscar una denominació divertida. Es van convertir en els “negrots”. Negrots aquí, negrots allà. Ara, tot l’àmbit de la negror catalana (i no només catalana) sap perfectament a què ens referim quan pronunciem aquest mot (que a priori no sembla políticament correcte però que, evidentment, no té cap tipus de connotació racista o xenòfoba). “Negrots” és un terme “carinyós” que serveix per designar els frikis bojos pel gènere.    
Tanmateix, he d’admetre que res no m’havia preparat, en aquells moments, per a tot allò que em succeiria després. “A l’ombra del crim” (vaig fer una enquesta a facebook per triar el nom) va anar ràpidament de boca en boca. Aviat va començar a sumar  seguidors, que augmentaven de dia en dia. Vaig topar amb una sèrie de fidels afeccionats que sempre em deixaven comentaris interessants i que esperaven els meus articles, les meves reflexions, les meves ressenyes. Vaig quedar astorada. Tot plegat, no us enganyaré, va resultar per a mi una agradable sorpresa.  
 

 
 

Actualment, després de quatre anys, puc assegurar definitivament que “A l’ombra del crim” m’ha canviat la vida. No intentaré fer veure, amb una falsa modèstia, que no m’hi he deixat la pell. Aconseguir un espai rigorós, seriós i respectat només es pot fer amb molta dedicació, gens de mandra i aplicant el mateix que esperes rebre: rigor, seriositat i respecte. El cas és que, en poc temps, “A l’ombra del crim” ha esdevingut una publicació de referència.
No cal que detalli fil per randa totes les conseqüències de la decisió que avui celebra l’aniversari. Els seguidors ja les coneixeu. Emparada en la meva condició d’estudiosa de la literatura i de professora de la Universitat de Barcelona, m’he pogut dedicar ˗paral·lelament a les meves activitats habituals˗ a la investigació, l’estudi i la divulgació del gènere negre; a la defensa de la narrativa dels autors catalans; a la docència sobre el tema. He fet conferències, he escrit articles en prestigioses revistes acadèmiques (val a dir que obrint un camí inexistent), he assistit a congressos, he impartit cursos, he publicat relats, he fet entrevistes, he anat a trobades de tota mena, he participat en festivals i he presentat un munt de llibres. Els autors m’han fet confiança i m’han obert els braços dins del seu món. I encara, de manera més insòlita, m’han ofert generosament compartir els seus estudis i coneixements les dues persones més enteses en el tema: Àlex Martín Escribà i Sebastià Bennasar (ara ja dos grandíssims amics). Companys de fatigues com som i amb moltes ganes de revalorar el gènere i de normalitzar la situació de la nostra literatura, tots tres acabem de crear l’Associació En Negre, per a la defensa de la novel·la negra en català. En l’aventura, que aviat començarà a mostrar fruits molt interessants, ens acompanyen dues persones magnífiques, de luxe. Els escriptors Lluís Llort i Salvador Balcells.
No us esgotaré amb un article llarg. És una de les gràcies d’editar un bloc que funcioni: no escriure textos excessius. Per tant, el resum: he treballat molt, incansablement. I ho continuo fent. Quan jo començo una cosa, difícilment me’n desdic. I aquesta filosofia, que m’ha acompanyat des de petita, és per a mi molt important. Sempre busco l’excel·lència. Sempre. Sé que no me’n surto, perquè l’excel·lència no existeix. Tanmateix, mentre hom la busca, pot tenir la sort de fer alguna “coseta” digna.  
Tot plegat ha culminat (només és una baula, però, jo continuo treballant en mil projectes) en la publicació de Les veus del crim, llibre a mig camí entre l’assaig i la divulgació que aplega les meves converses en profunditat amb dotze autors de novel·la negra catalana. I és amb la promoció del llibre que afronto aquest quart aniversari. Contenta, enfeinada i il·lusionada, pensant alhora en reptes futurs.



El millor d’aquests quatre anys: haver fet un munt d’amics. Escriptors, editors, estudiosos, periodistes, llibreters, bibliotecaris, amants del gènere, alumnes, amics virtuals. La veritat és que em sento honorada, enriquida i molt ben tractada. I ja em perdonareu que no digui noms. No voldria oblidar ningú.
Mil gràcies a tothom. Amb el cor a la mà. I no ens enganyem, les coses només canvien si treballem per aconseguir-ho. Ah, i no oblidem una cosa, els negrots som i serem collonuts!

dijous, 29 d’agost del 2013

Trenta-dos morts i un home cansat, de Lluís Llort




Trenta-dos morts i un home cansat, de Lluís Llort, és una novel·la publicada l’any 2004. Una obra que jo he llegit, amb evident retard, aquest estiu. La circumstància del retard m’ha obligat a reafirmar-me, per enèsima vegada, en la meva posició d’activista de la literatura catalana. I és que jo em pregunto... com és possible que una novel·la tan especial em passés desapercebuda en el moment de la seva aparició? Doncs per la mateixa raó de sempre. La manca de valoració, publicitat i ressò que pateix la nostra literatura de gènere (i no només de gènere). Si sortim dels autors mediàtics (que venen sí o sí encara que publiquin porqueria) i dels escriptors que s’ajusten al cànon reconegut per les forces vives (i amb molt de respecte, faltaria més), a la resta, per dir-ho molt gràficament, que els moqui la iaia.

M’haureu de perdonar per usar un to que no combrega amb allò que hom considera políticament correcte, però és que el tema em treu de polleguera. Trenta-dos morts i un home cansat és una novel·la original, potent, crítica i innovadora, que hauria triomfat segur (o, si més no, hauria tingut l’oportunitat de fer-ho) si hagués estat escrita en una altra llengua. En una llengua majoritària i amb menys problemes de diglòssia en el territori que li és propi. En una llengua amb un aparell editorial i de distribució que apostés per defensar-la. En una llengua, i perdoneu, amb uns lectors als quals no els fes mandra endinsar-s’hi.

M’ha sortit la vena combativa, què voleu que us digui. Però és que penso que la novel·la s’ho mereix. Lluís Llort ha creat una distopia futurista, de tons catastrofistes i desesperançats, que pretén dur a terme una reflexió profunda al voltant d’una xacra que sembla indestriable de l’ésser humà: la violència. L’autor ens aboca a una societat (principalment la urbana, però també la rural) dura i hostil, fosca i bruta, on hi regna la llei del més fort. L’egoisme i l’individualisme s’han ensenyorit del món. La població s’ha allunyat de la naturalesa, dels sentiments i les emocions primigènies. Habita un entorn artificial i degradat on ni tan sols l’oxigen no és del tot respirable.
 
La protagonista de la història és Míriam Blanch, una noia de disset anys que transita la ciutat damunt dels seus patins en línia. Amunt i avall, amunt i avall. Com molta altra gent, sobreviu al límit de l’abisme. Amb un passat duríssim a les espatlles, que descobreix inesperadament, la Míriam treballa per a qualsevol que li demani. Busca coses, facilita als clients allò que necessitin, sigui legal o no.
 
La crítica i el propi autor han apuntat una certa similitud entre el personatge de la Míriam i el de la famosa Lisbeth Salander de la trilogia Mil·lenium d’Stieg Larsson. Evidentment, l’heroïna de Llort va néixer primer. Disposem a Catalunya d’una Salander anterior a la Salander. Certament, ambdues tenen inequívocs trets en comú: la valentia, la capacitat de valdre’s per elles mateixes, l'aguda intel·ligència i, per damunt de tot, la manca d’escrúpols a l’hora d’emprar la violència quan els fa falta.       
 
Trenta-dos morts i un home cansat és una novel·la imaginativa, dura i addictiva. Llort no té pèls a la llengua. L’acció posseeix un vessant cinematogràfic clarament identificable, que oscil·la entre l’humor acre a l’estil Tarantino i el lirisme violent de Sam Peckinpah. Evidentment, no ens podem enfrontar a la lectura des de paràmetres de carrincloneria conservadora. Hi ha escenes de violència explícita, carregades d’una tensió d’alt nivell que demostra la capacitat dramàtica de l’escriptura de Llort.
 
 
 
Tanmateix, la pretensió de l’autor és ben clara. No es tracta de la complaença malsana en la violència. De fet, l’obra també posseeix bones dosis de tendresa, emoció continguda, amistat i amor. La intenció de Llort és establir un debat, una indagació, una exploració. Tot aprofitant els recursos especulatius que li ofereix una distopia situada en un futur no gaire llunyà, Llort analitza amb mirada crítica la deriva de la nostra societat. Una societat construïda al voltant de la violència física i psicològica, on l’home ha esdevingut un titella en mans de les seves passions. L’ésser humà ha acceptat tot tipus de violència com a forma natural de vida. L’autor de la novel·la, sense caure en dogmatismes ni en posicions didàctiques, dibuixa amb dolor (i amb un cert distanciament irònic que tal vegada li serveix de consol) un enorme interrogant.
 
Som així de mena? Portem la violència inscrita en els gens, en la nostra manera natural de ser? Som violents des del bressol? És una malaltia? O és la societat que ens converteix en violents? És possible neutralitzar aquest impuls? Podem fer-ho? Volem fer-ho?  
Lògicament, no puc explicar res més. Ho haureu de llegir. Us encoratjo a gaudir obertament de Trenta-dos morts i un home cansat. També vull felicitar el seu autor i, sobretot, em comprometo a refermar les meves intencions de lluitar per la nostra literatura. No puc permetre que novel·les com aquesta hagin d’esperar nou anys la meva ressenya.

dimarts, 27 d’agost del 2013

"Les veus del crim", una realitat que em fa molt feliç





Em costa molt parlar de mi mateixa i, per tant, no m'allargaré més del compte. Tanmateix, no puc amagar que estic molt contenta. 
 
Les veus del crim, el meu llibre de converses amb dotze dels  escriptors de novel·la negra en català, ja és una realitat física.
 
Gràcies al recolzament  incansable  d'Àlex Martín Escribà, autor del pròleg. Al suport  de Sebastià Bennasar i  a la confiança que, en temps difícils, m'han brindat la gent fantàstica de l'Editorial Alrevés, avui puc anunciar que ja el tenim aquí. 
 
Encara no l'he vist. Només en foto. No l'he pogut tocar. Ni olorar. Però espero fer-ho aviat. I serà fantàstic. 
 
En el marc de la lluita per la nostra novel·la negra, espero que el meu llibre representi una baula que ens acosti al gènere i als grans autors que tenim.
 
Us deixo amb el text de la contracoberta i us enllaço el web d'Alrevés on ho podreu veure tot.
 
 
 
  
 
Com a lectora incansable, des de petita he tingut un somni: conversar en persona amb els autors que admiro. Sempre m’havia imaginat asseguda davant d’ells, cosint-los a preguntes. Desitjava saber-ho tot: d’on treien les idees, quin era el seu procés creatiu, com construïen els personatges. La meva curiositat no tenia límits. I, per damunt de tot, sentia que els havia d’agrair les meravelloses estones que em feien passar.

Les veus del crim sorgeix d’aquest somni. A través de les converses amb dotze autors catalans de novel·la negra, el volum aconsegueix dues fites molt interessants. D’una banda, afegeix una baula a la poc desenvolupada recerca sobre el gènere negre en català. D’una altra, esdevé un mitjà divertit, lleuger i entretingut d’acostar els nostres escriptors al gran públic.



 

dimarts, 20 d’agost del 2013

Betibú, de Claudia Piñeiro



 
Vaig conèixer Claudia Piñeiro a la BCNegra 2012, en una xerrada titulada “Crims en la bona societat. Els rics també maten”, i em va causar una molt bona impressió. Em va semblar que tenia les idees molt clares i que sabia perfectament on volia arribar amb les seves novel·les. El que jo no sabia, en aquell moment, és que es tractava d’una escriptora com la copa d’un pi. No n’havia llegit res, cosa que ara em sembla imperdonable. Després d’haver acabat Betibú, tinc claríssim que buscaré ràpidament la resta de la seva obra.
Amb Betibú, Piñeiro demostra allò que jo sempre defenso (i que podeu recordar en aquest meu article). M’estic referint al fet que la literatura, que no podem oblidar que és l’art de la paraula, ha de construir un marc elaborat i retòric, un marc de ficció. Mostrar una mirada crítica amb la realitat no implica restringir el text a una mimesi estricta. Ja sabeu: parlo d’un principi artístic, el principi que hem d’enarborar quan lluitem per reivindicar el valor del gènere. Una obra crítica en un context elaboradament literari, que no ens faci pensar que estem llegint una crònica però que posi la realitat de cap per avall i que no deixi cap xacra sense denúncia, és el que eleva un llibre, és allò que el converteix en literatura amb majúscules.
La mateixa Piñeiro s’ocupa del tema dins de la novel·la. Betibú, entre d’altres coses, conté una reflexió extremadament interessant al voltant del fet creatiu. Així s’expressa  la protagonista del llibre, un possible alter ego de Piñeiro, que també és escriptora de novel·les policíaques:  
Yo soy escritora. Invento historias. Y a ese mundo de ficción volveré cuando termine este último informe. Porque en ese lugar no tengo miedo, porque en ese lugar puedo inventar otra realidad, una aún más cierta. [...] Puedo fingir una investigación, descubrir lazos que nadie vio con otras muertes, determinar culpables materiales e ideólogos, decir por qué se mató a quien se haya matado. Inventar una y otra vez. Hasta decir, por ejemplo, que las responsabilidades últimas hay que buscarlas en un alto empresario, en un rascacielos, en una torre imponente [...] Donde yo quiera, porque no tengo que rendir cuentas. Una novela es una ficción. Y mi única responsabilidad es contarla bien (p. 332-333).     
Em sembla que queda clar, sense revelar res del llibre, que la protagonista de la novel·la (com Piñeiro) pretén transmetre un missatge inapel·lable. Emparat en la ficció, un autor  pot reproduir la realitat sense por, pot dir les coses tal com són. Ningú no li demanarà explicacions, perquè sempre podrà esgrimir la bandera de la literatura. Per això podrà dir-ho tot. Perquè podrà inventar otra realidad, una aun más cierta.  
 
 

Betibú ens explica una història deliciosa i plena de suspens, tot i que, pel que fa a la trama negra, no resulta massa original. Tanmateix, això no té cap importància. La intriga policíaca (sense massa policies, val a dir) és només un pretext, una excusa. Una excusa per exposar sense embuts la terrible diferència de classes a l’Argentina, extrapolable perfectament a la resta de països del planeta. Una excusa per criticar els mecanismes del poder, analitzar els valors (o la manca de valors) de la societat actual, per aprofundir en el concepte de justícia. Una excusa per disseccionar el món que ens envolta, per obrir interrogants, per posar el dit a les ferides, a les mancances i als problemes de la naturalesa humana (la vellesa, el pas del temps, la solitud, l’aïllament, l’amistat, l’amor, la violència, la mentida). Betibú (o Piñeiro) és dura, però empàtica. Empàtica amb qui s’ho mereix. No amb tothom.
La novel·la parla de moltes coses i planteja molts debats. Posa damunt la taula la deriva actual del món del periodisme, de la informació, d’Internet, de les xarxes socials. El silenci, la censura, el poder il·limitat dels qui mouen els fils. Piñeiro salva el vell i s’acosta al nou, però sempre partint de l’honestedat d’alguns ˗alguns˗ humans. Amb intel·ligència, conclou que no existeixen les veritats absolutes, que tot és ple de matisos, de grisos que gradualment s’enfosqueixen o s’aclareixen. Depèn.
Claudia Piñeiro du a terme un exercici narratiu esplèndid. Amb aquell encís que només posseeixen els hispanoamericans, amb aquells ressons de Borges, o de Cortázar (a qui ja des del començament pica descaradament l’ullet). Amb aquell llenguatge preciós, capaç de transportar-nos. I dic “preciós” perquè és bell, però també perquè és valuós, perquè ens ensenya coses. Com s’ha enriquit el meu lèxic! Com m’ha enganxat la manera propera d’explicar, de fer-nos arribar els pensaments i les reflexions. I com m’han al·lucinat els malabarismes amb les paraules!  
Betibú és un intel·ligentíssim acostament a la naturalesa humana, a la bondat i a la maldat. És un llibre de crítica ferotge, de reivindicació de classe. És un exercici metaliterari. És una reflexió sobre l’art i el procés creatiu. És un vívid retrat de l’Argentina d’avui. Però, per damunt de tot, és literatura. Literatura de la bona, amb majúscules.
Un plaer, senyora.