Avui es
compleixen quatre anys del dia que, en una tèbia i relaxada tarda empordanesa,
em vaig decidir a crear aquest bloc. Jo ja n’havia obert dos d’anteriors: el de
cinema,
“El racó de l’Anna”, i un altre de contingut literari,
“El fil d’Ariadna”.
Amb la feinada que tinc, encetar un tercer bloc semblava una veritable bogeria,
però la insistència de dos pesats insignes (la meva amiga Maria Toldrà i el meu
marit Manel Mora), em va acabar convencent. Ells deien que, ja que jo era
blocaire de mena i que, a més, llegia i coneixia tant el gènere negre, gairebé
estava obligada a compartir la informació. Com si això no costés un esforç
considerable! Al final, però, en un instant d’arrauxat bon humor, vaig tirar
pel dret.
Em vaig
plantejar afrontar el contingut del bloc des de posicions que conjuminessin l’anàlisi
literària seriosa amb l’humor i la divulgació. Em va semblar que era bonic
dirigir-me directament als seguidors, de manera que els vaig buscar una denominació divertida. Es van
convertir en els “negrots”. Negrots aquí, negrots allà. Ara, tot l’àmbit de la
negror catalana (i no només catalana) sap perfectament a què ens referim quan
pronunciem aquest mot (que a priori no sembla políticament correcte però que,
evidentment, no té cap tipus de connotació racista o xenòfoba). “Negrots” és un
terme “carinyós” que serveix per designar els frikis bojos pel gènere.
Tanmateix, he
d’admetre que res no m’havia preparat, en aquells moments, per a tot allò que em
succeiria després. “A l’ombra del crim” (vaig fer una enquesta a facebook per
triar el nom) va anar ràpidament de boca en boca. Aviat va començar a sumar seguidors, que augmentaven de dia en dia. Vaig
topar amb una sèrie de fidels afeccionats que sempre em deixaven comentaris
interessants i que esperaven els meus articles, les meves reflexions, les meves
ressenyes. Vaig quedar astorada. Tot plegat, no us enganyaré, va resultar per a
mi una agradable sorpresa.
Actualment, després
de quatre anys, puc assegurar definitivament que “A l’ombra del crim” m’ha
canviat la vida. No intentaré fer veure, amb una falsa modèstia, que no m’hi he
deixat la pell. Aconseguir un espai rigorós, seriós i respectat només es pot
fer amb molta dedicació, gens de mandra i aplicant el mateix que esperes rebre:
rigor, seriositat i respecte. El cas és que, en poc temps, “A l’ombra del crim”
ha esdevingut una publicació de referència.
No cal que
detalli fil per randa totes les conseqüències de la decisió que avui celebra l’aniversari.
Els seguidors ja les coneixeu. Emparada en la meva condició d’estudiosa de la
literatura i de professora de la Universitat de Barcelona, m’he pogut dedicar
˗paral·lelament a les
meves activitats habituals
˗
a la investigació, l’estudi i la divulgació del gènere negre; a la defensa de la
narrativa dels autors catalans; a la docència sobre el tema. He fet
conferències, he escrit articles en prestigioses revistes acadèmiques (val a
dir que obrint un camí inexistent), he assistit a congressos, he impartit
cursos, he publicat relats, he fet entrevistes, he anat a trobades de tota mena,
he participat en festivals i he presentat un munt de llibres. Els autors m’han
fet confiança i m’han obert els braços dins del seu món. I encara, de manera
més insòlita, m’han ofert generosament compartir els seus estudis i
coneixements les dues persones més enteses en el tema: Àlex Martín Escribà i
Sebastià Bennasar (ara ja dos grandíssims amics). Companys de fatigues com som
i amb moltes ganes de revalorar el gènere i de normalitzar la situació de la
nostra literatura, tots tres acabem de crear
l’Associació En Negre, per a la
defensa de la novel·la negra en català. En l’aventura, que aviat començarà a
mostrar fruits molt interessants, ens acompanyen dues persones magnífiques, de
luxe. Els escriptors Lluís Llort i Salvador Balcells.
No us esgotaré
amb un article llarg. És una de les gràcies d’editar un bloc que funcioni: no
escriure textos excessius. Per tant, el resum: he treballat molt, incansablement.
I ho continuo fent. Quan jo començo una cosa, difícilment me’n desdic. I aquesta
filosofia, que m’ha acompanyat des de petita, és per a mi molt important.
Sempre busco l’excel·lència. Sempre. Sé que no me’n surto, perquè l’excel·lència
no existeix. Tanmateix, mentre hom la busca, pot tenir la sort de fer alguna “coseta”
digna.
Tot plegat ha
culminat (només és una baula, però, jo continuo treballant en mil projectes) en
la publicació de Les veus del crim, llibre
a mig camí entre l’assaig i la divulgació que aplega les meves converses en profunditat
amb dotze autors de novel·la negra catalana. I és amb la promoció del llibre que
afronto aquest quart aniversari. Contenta, enfeinada i il·lusionada, pensant
alhora en reptes futurs.
El millor d’aquests
quatre anys: haver fet un munt d’amics. Escriptors, editors, estudiosos,
periodistes, llibreters, bibliotecaris, amants del gènere, alumnes, amics virtuals.
La veritat és que em sento honorada, enriquida i molt ben tractada. I ja em
perdonareu que no digui noms. No voldria oblidar ningú.
Mil gràcies a
tothom. Amb el cor a la mà. I no ens enganyem, les coses només canvien si
treballem per aconseguir-ho. Ah, i no oblidem una cosa, els negrots som i serem
collonuts!
