Ha estat la novel·la de l’estiu,
sens dubte. Un llibre d’èxit aclaparador, molt premiat. Ha rebut el Gran Premi
de Novel·la de l’Acadèmia Francesa, el Premi Goncourt dels Instituts i el Premi
de la revista Lire. Als seus 27 anys,
el suïs Joël Dicker s’ha convertit amb La
veritat sobre el cas Harry Quebert ˗la
seva segona obra publicada˗, en el fenomen editorial dels darrers
temps.
Per diverses raons, resulta
difícil confegir-ne una ressenya convencional. D’entrada, perquè dóna molt de si des de supòsits d’anàlisi
purament literària. En segon lloc, perquè hi ha molts factors a tenir en
compte, entre els quals el munt d’influències rebudes no només del món de la
literatura, sinó també d’altres disciplines (cinema, televisió). Però, per sobre
de tot, perquè no és gens fàcil esdevenir imparcialment just amb una novel·la
tan tremendament addictiva, amb tants ingredients capaços de fer les delícies d’un
lector desitjós de passar-s’ho bé. De fet, jo mateixa hi he estat enganxada de
quatre potes, especialment al principi. Només començar, vaig experimentar aquella
inigualable sensació de quedar atrapada dins la història sense voler sortir-ne.
Per tant, he viscut d’esma durant uns quants dies, amb l’única finalitat d’acabar
aviat amb les obligacions inajornables per poder tornar al llibre i continuar
llegint.
La veritat sobre el cas Harry Quebert és difícil d’enquadrar
genèricament. Es troba a mig camí entre el thriller d’intriga, el drama i el
costumisme social a l’americana, però posseeix fortes dosis de crítica (especialment
a la vergonyosa comercialitat i superficialitat del món editorial). El marcat vessant
amorós (que jo no m’empasso, per hiperbòlic i ensucrat, perdoneu si sóc cínica)
és en el fons el motor de l’acció. D’altra banda, es tracta d’un exercici
metaliterari complex i reeixit que paga la pena tenir present. Diguéssim que l’autor
no estalvia recursos per demostrar que té capacitat per escriure i per innovar.
I em trec el barret, perquè ha donat vida a un trencaclosques espectacular (seré
bona i no em preguntaré quants ghostwriters ha fet servir).
El
descobriment del cadàver de Nola Kellergan, una noieta de quinze anys desapareguda
trenta-tres anys abans, és el motiu que desencadena la intriga, que evidentment
no explicaré. Tanmateix, sí que consignaré l’inequívoc ressò de Twin Peaks, l’exitosa sèrie de David
Lynch i Mark Frost, la influència de la qual em sembla evident. Al llarg de 680
pàgines, el lector es pregunta amb neguit qui va matar Nola Kellergan. I
aquesta pregunta equival a aquell mític “Qui va matar Laura Palmer?” que ens va
tenir amb l’ai al cor durant setmanes. Com a Twin Peaks, la recerca del criminal convertirà la trama en una
trama coral, que farà sortir a l’escenari la vida aparentment idíl·lica de la
petita ciutat d’Aurora, a New Hampshire. Una comunitat plàcida i tranquil·la on,
com acostuma a passar, res no és el que sembla. Les misèries, les mentides i
les passions bullen per sota d’una superfície massa encalmada.
La veritat sobre el
cas Harry Quebert és una ceba. A
mesura que anem avançant en la lectura, anem arrencant les successives capes de
la seva pell. La novel·la, que combina diverses tècniques i veus narratives,
està formada per un munt de nivells que es compliquen de manera extraordinària
i que es caracteritzen per un devessall de girs, sorpreses i successos que
ratllen l’impossible. Els imponderables, els lligams i les relacions entre els fets
i els personatges es retorcen i emboliquen com en aquell joc infantil, Enredos, en què les mans i els peus dels
jugadors acaben formant un estrany garbuix.
I
aquí comença el problema de la novel·la. Joël Dicker s’ha passat. Perquè trencar
l’horitzó d’expectatives del lector és fantàstic, però passar-se pel folre la
versemblança no ho és tant. Si l’autor hagués estat una mica més modest, si s’hagués
conformat amb afluixar la tensió dels girs i se n’hagués estalviat uns quants,
estaríem parlant d’una obra magnífica. Però arriba un moment que perd l‘oremus.
Pretén ser tan innovador i ficar tantes coses dins del sac, que descuida l’element
bàsic. No recorda que el lector s’ha de poder creure allò que està llegint. Sense
això, no hi ha novel·la. No hi ha res.
A
la solapa de l’edició de La Campana, em trobo que algú ha escrit que La veritat sobre el cas Harry Quebert “s’ha
descrit com una mena de barreja entre Larsson, Nabòkov i Philip Roth”. Mare
meva. Ni parlar-ne. Fa falta molt més que una noieta inquietant per emular la
incommensurable Lolita (per posar
només un exemple). L’exercici de Dicker no és aquest. Ell s’ha emmirallat en
una altra disciplina, més que no pas en la literatura. Jo diria que és un
mestre en traslladar al paper els tics, llocs comuns, recursos i estratagemes
de les millors sèries d’intriga de la televisió. M’imagino la novel·la
convertida en una mena de The Killing i
funciona molt bé. Lamentablement, allò que pot rutllar a la perfecció en el
llenguatge de la petita pantalla, no sempre ho fa en el llenguatge literari.
Per punts en comú que tinguin, no són el mateix. La imatge ens fa més laxos,
més permissius. A la lletra escrita (encara que a voltes de manera inconscient)
li demanem més. Li hem de demanar més.
Presa
de pèl. Algú pot tenir la sensació de presa de pèl. Sé que no tothom. Només un
lector vertaderament competent, vertaderament exigent. Un escriptor seriós no
pot agafar una coctelera i posar-hi tot el que li passa pel cap. Per l’amor de
Déu, si fins i tot hi tenim exorcismes i esquizofrènia, dos dels recursos més suats
del món mundial i que (perdoneu-me l’expressió gens acadèmica) no fan ni
punyetera falta!
Vull
afegir que m’ha molestat sobiranament el tractament que rep a la novel·la la
figura femenina. Sexista i misogin. Sibil·linament misogin. Les dones només hi
juguen dos papers. D’una banda, són i
existeixen en funció dels homes:
tenim la musa (Nola) i les fidels servidores (Denise, Jenny). D’una altra, les dones de certa edat amarguen
la vida dels homes i estan guillades (Tamara). I, en especial, la mare del
protagonista, tractada com una boja delirant i obsessiva. Té unes converses telefòniques
amb el seu fill (absurdes, ridícules, inexplicables, que trenquen el ritme de
la narració) que semblen escrites per algú ben borratxo o ben drogat.
Podria
dir moltes més coses, per bé i per mal. Però em resulta impossible sense
revelar secrets de la novel·la. I ara ve la bomba, perquè, malgrat la meva
ressenya, us en recomano la lectura. Per dos motius. Un: mentre llegiu, us ho passareu
extraordinàriament bé. L’addicció pot resultar un al·licient en ella mateixa,
en especial en temps d’estiu. Dos: si no la llegiu, no podreu opinar. I crec
que paga la pena tenir un parer sobre La
veritat sobre el cas Harry Quebert. El seu autor és encara molt jove. Si
sap ser conscient i allunyar-se de l’excessiva comercialitat, qui sap on pot
arribar.
Feliç
diumenge, negrots.
