Anunci del tercer títol: Crims.cat a tota marxa!

No me'n puc estar. Pura publicitat. Ho reconec. Però és que aquesta gent de la col·lecció Crims.cat  (Editorial Alrevés, com ja sabeu) són uns autèntics cracks. I ho demostren amb cada nova acció, amb cada nou títol. Avui, amb la imatge avançada d'aquesta portada absolutament esplèndida que, així que l'he vist, m'ha robat el cor.

M'ha robat al cor perquè m'ha fet retornar a Lisboa, ciutat que m'evoca records inigualables. Preciosa, màgica. Un lloc amb el regust dels poemes de Pessoa, dels relats i les novel·les de Tabucchi... Un espai de tramvies que s'enlairen cap al cel, de calma al migdia, de miralls de riu... Sempre m'han subjugat les ciutats amb riu. També Lisboa...

Però no només ha estat la imatge. Perquè el títol també m'ha semblat estranyament suggeridor... amb aquesta mena d'oxímoron suau... "Bons trinxeraires" com a traducció de "bons malandros"...

La recuperació del mot "trinxeraire", tan poc freqüent actualment, per designar un rodamón, algú que no té ofici ni benefici, algú que volta pels carrers sense rumb. Potser uns tramposos,
uns enredaires. Que bonic!

Pot ser bo un trinxeraire? I és clar! Però és un substantiu ambigu, amb algunes connotacions negatives que segurament  devem a una colla d'indesitjables i massa arrelats prejudicis.

No em feu gaire cas. Els filòlegs de vegades desvariegem. Ens perd la inspiració gratuïta.

Però, amb tot, només una bona filòloga catalana, una traductora d'alt nivell com Anna Cortils, podia valorar en la seva justa mesura la tria d'un títol com aquest. 

És per tot això que ja friso per tenir la novel·la entre les mans. La tercera entrega, després d'Història de mort d'Andreu Martín i Torn de nit d'Agustí Vehí, de la flamant col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat.        

Vam avisar que la col·lecció inclouria traduccions de mostres europees poc o gens conegudes, però de gran qualitat. I aquesta és la primera aposta: Crònica dels bons trinxeraires (Crónica dos Bons Malandros) del periodista i escriptor portuguès Mário Zambujal (nascut a l'Alentejo el 1936).

Apa, negrots, que no em negareu que us he donat una bona notícia! 

La oscura inmensidad de la muerte, de Massimo Carlotto

La oscura inmensidad de la muerte, de l’italià Massimo Carlotto, és una novel·la atípica i negríssima que explora els límits de la justícia, la llei, la culpa, la revenja, el remordiment i la redempció. Una mare i un nen assassinats en un robatori. A partir d’aquí, ja tenim la història.

Diu la dita que “la venjança és un plat que se serveix fred“. I així ho fa un dels protagonistes, Silvano, que s’espera quinze anys per posar en pràctica la seva particular revenja. Tanmateix, ni tan sols no es tracta d’un pla preconcebut. De vegades els fets es precipiten. I és que les fronteres entre la violència i la calma, entre la cordura i la follia, poden ser extremadament febles.  

La oscura inmensidad de la muerte no té res a veure amb el gènere negre de procediment policial. Narrada a dues veus, la del culpable i la de la víctima, la novel·la excel·leix en el detallat estudi psicològic d’uns personatges abocats a la tragèdia. Sense ornaments ni paraules supèrflues, Carlotto ens brinda 178 pàgines extremadament intenses on tot es troba perfectament mesurat. Cada mot és útil i imprescindible. Els personatges són inquietants, complexos, rodons. I no només els protagonistes, sinó tot un conjunt de secundaris que hi juguen papers vitals.  

Contundent, intel·ligent, dura, la novel·la ens situa, com a lectors, en posicions compromeses. És per aquest motiu que el desenllaç podia haver estat perfectament un altre. O un altre. O un altre. No crec que sigui massa rellevant. Emprant un embolcall de gènere, la pretensió de Carlotto ha estat en realitat  escriure una novel·la que desfermi el pensament. No importa la trama argumental (d’altra banda magnífica), sinó totes les incerteses que, inevitablement, genera en el lector.  

La veritat, la idea de la justícia, el bé i el mal... tot plegat trontolla davant dels nostres ulls. La part fosca de l’ànima és consubstancial a la condició humana. La portem dins. Tots som àngels, tots som dimonis. És justa la presó? Ha d’actuar com un mecanisme de reinserció social? Quins drets tenen els presos? Serà cert que l’home pot arribar a salvar-se? Una bona acció ens pot alleugerir de les culpes passades? Podem exercir la justícia individualment? On són els límits de la venjança, de la llei, de la corrupció, de l’odi, de la tolerància? Cal perdonar? Es pot perdonar?   

La oscura inmensidad de la muerte, com gairebé totes les novel·les criminals, posseeix diversos nivells de lectura. Si som prou llestos per trencar la primera crosta, toparem frontalment amb un text profund i descarnat que posa damunt la taula la immensa foscor de la mort, però sobretot de la vida. Socialment i individualment.

Res no és el que sembla. La víctima pot esdevenir botxí. I potser l’assassí, en un acte de generositat, aconseguirà, qui ho sap, redimir i redimir-se.

Presentació a La Bòbila: Narcolepsia, de Jordi Ledesma Álvarez

Divendres a la tarda, en un agradable ambient de caloreta primaveral, va tenir lloc a la Biblioteca La Bòbila de l’Hospitalet la presentació de Narcolepsia, primera novel·la de l’escriptor tarragoní Jordi Ledesma Álvarez, publicada per l’Editorial Alrevés.

Va ser una presentació agradable i íntima, molt distesa, conduïda amb mà experta pel director de la Bòbila, Jordi Canal. Ens hi vam trobar uns quants incondicionals del gènere i, evidentment, els amics d’Alrevés. Jo hi vaig anar amb en Sebastià Bennasar, que, en una dels seves innumerables mostres d’ubiqüitat, no era a Lisboa sinó aquí, a Barcelona, amb nosaltres.

Ens ho vam passar molt bé. Jordi Canal va lloar extraordinàriament la novel·la. Us podeu imaginar que, venint d’ell, aquest detall ofereix una indiscutible garantia de qualitat. En lloc de fer una presentació a l’ús, va sotmetre l’autor a una mena d’exhaustiva entrevista –molt enriquidora– que va acabar convertint-se en una conversa on tots els presents hi vam participar.

A Jordi Ledesma el coneixia de Negra y Criminal, però només havíem creuat quatre paraules (a banda d'una breu comunicació internàutica). Haig de dir que em va semblar una persona molt interessant. És fuster de professió, però això no li ha impedit llançar-se sense xarxa al món de la literatura. Jo encara no he llegit la novel·la (n'escriuré la ressenya de seguida que ho faci), però tot sembla indicar que té un gran futur. Parlador, rialler, comunicatiu, amb les idees clares i la felicitat a flor de pell, em va transmetre unes boníssimes vibracions. Sap molt bé què té entre mans i encara destil·la l’alegria i la frescor d’algú que inicia una gran aventura. Per a mi, personifica aquell pensament que sempre he tingut: el talent és arreu; només cal regar-lo una mica per tal que creixi i que surti a la llum.

Jordi, et desitjo tota la sort del món.

I a vosaltres, negrots, que tingueu molt bona vesprada. 

Nota: Com que sóc un desastre, no tinc a Barcelona el cable per descarregar el munt de boniques fotos que vaig fer amb la meva càmera nova. Per tant, de moment us haureu de conformar amb les de l’Iphone (de qualitat clarament inferior). La resta, les penjaré amb la ressenya.

El enredo de la bolsa y la vida, d'Eduardo Mendoza

Ahir vaig acabar la darrera novel·la d’Eduardo Mendoza, El enredo de la bolsa y la vida. Com sabeu, l’autor ha recuperat per quarta vegada el seu personatge més famós (amb permís d’en Gurb). Es tracta del tronat delinqüent-boig-detectiu-perruquer (sense nom) protagonista d’El misterio de la cripta embrujada, El laberinto de las aceitunas i La aventura del tocador de señoras.    

Sincerament, no em veig amb cor de definir la qualitat de la novel·la. M’ho he passat tan bé i he rigut tant, m’ha tornat a sorprendre tan gratament l’enginy surrealista i la prosa única de Mendoza, que no sé si sóc capaç de confegir una crítica com cal, prou equànime. Puc afirmar, això sí, que l’autor es mou a la perfecció en l’univers d’aquest delirant personatge, de manera que, després d’alguns títols on tal vegada no havíem acabat de trobar el millor Mendoza, ara sí que torna a ser entre nosaltres.

El enredo de la bolsa y la vida és una histriònica paròdia detectivesca (per definir-la d’alguna manera intel·ligible) ambientada a Barcelona en un calorós mes d’agost. Un cas a resoldre –foll, esbojarrat, increïble, absurd– li serveix a l’autor per posar cap per avall les entreteles de la nostra societat, del nostre món (català, espanyol, europeu). Mendoza se’n burla sense pietat del mort i de qui el vetlla. La seva sàtira resulta àcida i punyent, però manté sempre l’equilibri entre el retrat de la misèria humana i una gran tendresa. L’autor s’estima tant els personatges que acaba convertint-los, com ha fet sempre, en figures entranyables.

I és que, a desgrat de la crítica social i de la bogeria de la trama, l’obra és sens dubte una novel·la de personatges. Mendoza fa desfilar per la seves pàgines una colla increïble de fracassats, desgraciats, casposos, marginals, murris, estafadors i sonats que voregen la llei i la cordura tot palesant a la perfecció la irracionalitat que ens envolta. Una família de xinesos que regenten un basar, una estàtua humana de les Rambles, un africà albí, un delinqüent de pa sucat amb oli que se sembla a Tony Curtis. Ningú no hi falta en aquesta mena de calaix de sastre urbà  on tot acaba esdevenint possible.         

Com en les tres primeres novel·les de la nissaga, personalment m’ha semblat assistir a una d’aquelles farses teatrals on no pots parar de riure. La poca traça dels personatges a l'hora de delinquir m’ha recordat Woody Allen a Toma el dinero y corre, mentre que en altres moments m’ha semblat compartir amb els germans Marx una de les seves intrigues més embolicades. Per no parlar dels diferents escenaris (la perruqueria, el basar, el restaurant, el centre de ioga), que es converteixen a tots els efectes en un personatge més. Com Barcelona, amb totes les grandeses i les misèries (destaquen les misèries, no ens enganyem) d’una gran ciutat.  

La imaginació de Mendoza no té preu. Només cal parar esment en els noms dels personatges. Són tota una exhibició d’histrionisme agut. Jo he tingut l’agredolça sensació de retrobar el passat. Llegir aquesta nova història ha estat per a mi com tornar a casa, com recuperar totes les sensacions d’un laberint i d’una cripta que, en uns temps ja llunyans, em van fascinar.

No la deixeu perdre. Endavant, negrots.   

Mayo Negro 2012: Conspiranoia. Negror a Alacant

Del 30 de maig al 2 de juny d'enguany se celebrarà a Alacant la vuitena edició del festival Mayo Negro, dirigit per Mariano Sánchez Soler i Francisco J. Ortiz. Com sempre, s'hi aplegarà molta gent important del ram per parlar de literatura, cinema i televisió negra.
Wow! Qui pogués anar-hi!

Des d'"A l'ombra del crim" us ho vull anunciar per tenir-vos, negrots, degudament informats.

Us enllaço aquí una entrada al bloc "Abandonad toda esperanza", de Francisco J. Ortiz, on hi trobareu el programa complet.

Una abraçada a tothom.   

Dur de pair, de Salvador Balcells

Dur de pair, de Salvador Balcells, és la tercera novel·la protagonitzada pel sotsinspector dels mossos d’esquadra Emili Espinosa, després de La taca negra i El vi fa sang. No he llegit les dues primeres, contravenint el meu costum cartesià de seguir l’ordre cronològic de les sèries, però, en qualsevol cas, es pot afrontar sense problemes de manera independent.

La novel·la, ambientada a Tarragona, té molt a veure amb la idiosincràsia de l’autor, ja que col·loca la ficció al bell mig dels ambients que ha freqüentat i coneix. Es tracta d’una lectura lleugera i assequible que pot complaure un sector de públic molt ampli; no només els amants del gènere, sinó també els afeccionats a la literatura en general. Especialment satisfarà qui gaudeixi amb la narrativa situada a casa nostra i que s’ocupa d’allò que ens preocupa quotidianament.

Dur de pair és, en essència, un text descriptiu, una narració amb característiques de crònica gairebé periodística. Pel que fa al vessant policíac, l’autor desgrana el dia a dia d’una comissaria dels mossos. Ens acosta als agents (amb el protagonisme d’Espinosa i del seu equip), als comandaments, les investigacions, les fílies i fòbies internes, els problemes, els fracassos i els triomfs. Diversos casos s’entrellacen amb un aire de marcada versemblança, de funcionament autèntic. No hi ha gaire diàlegs ni gaire truculència. Tot està enfocat a partir de la naturalitat.

En segon terme, la novel·la presenta una vocació declaradament costumista. Per a Balcells resulta tan important fer gènere negre com explicar-nos qui són els seus personatges. El cercle sobrepassa l’ambient policial i es fa extensiu a la vida personal dels protagonistes, incloent-hi les seves famílies i els problemes que arrosseguen. Conflictes matrimonials i de pares i fills, patiments, discussions, dubtes ideològics, rancunies, secrets. Entrem dins les llars i vivim de primera mà tot allò que hi passa. Sense embuts i amb un enfocament absolutament real.

Balcells paga la servitud de la seva prosa excessivament descriptiva, de manera que hi trobo a faltar el vessant de suspens intrigant que, per a mi, ha de ser inherent al gènere. Cal ser més sensacionalista, cal implicar més el lector, cal generar més tensió. En contrapartida, la novel•la no resulta gens banal. És per aquest motiu que no la considero una novel·la negra pura. Tracta amb molt d’encert un munt de temes criminals de l’actualitat més rabiosa (abusos a menors, narcotràfic, màfies, crim organitzat). Però, d’altra banda, i canalitzant molt bé els aspectes quotidians, Balcells va deixant caure, amb intel·ligència, tot un seguit de qüestions vitals –individuals i col·lectives– que tenen com a protagonista l’home contemporani.     

Des d’aquest punt de vista, la novel·la m’ha semblat molt actual. Espinosa, per exemple, es debat entre la seva idea de llei i de justícia (fruit d’una educació convencional –encara franquista– solidificada per la seva condició de policia) i la visió nova, progressista i lliure de complexos que li ofereix la seva filla petita, Empar, que viu d’okupa a Barcelona. Aquest punt m’ha fet gràcia. Sembla que això que els mossos tinguin filles okupes està de moda, perquè també ho trobem en el personatge de Violeta (la filla de la sotsinspectora Norma Forester) a Negres tempestes de Teresa Solana.

Per acabar, diré que Salvador Balcells encara mostra una tercera intenció: acostar al lector la seva parcel·la de Catalunya. Diria que Tarragona i les seves comarques esdevenen també un important personatge dins la ficció.
En resum: una novel·la llegidora, amena, molt agradable. I, alhora, clarament hereva de l’experiència vital del seu autor. Una mostra més de la prosperitat del gènere a casa nostra. Endavant, negrots.

No llames a casa, de Carlos Zanón

No llames a casa, de Carlos Zanón, ha estat una de les novel·les negres en llengua castellana més reconegudes dels darrers temps. Ambientada a Barcelona, ciutat natal de l’autor, la podem adscriure al subgènere, poc conreat a casa nostra, de la “novel·la de criminals”. Es tracta d’una modalitat molt prolífica als Estats Units, amb força representacions cinematogràfiques, i en la qual hi destaca literàriament un nom com el de Jim Thompson, a hores d’ara ja un clàssic. Un subgènere que s’allunya de l’estructura habitual (delicte, investigació, resolució del cas) per passar a centrar-se en una història on els criminals esdevenen els absoluts protagonistes.

No llames a casa és per damunt de tot una novel·la de personatges. En un marc urbà desesperadament hostil (vàlid per a qualsevol gran ciutat del món, no crec ni de bon tros que Barcelona hi representi un paper singular i diferenciat), Zanón descriu les misèries d’un trio de delinqüents de poca volada (Cristian, Raquel, Bruno) que han perdut definitivament el tren de la vida. La pobresa, la droga, la malaltia, les patològiques interrelacions personals, el sexe, la violència, l’engany... aquest és l’entorn buit i desesperançat per on transiten, abocats irremeiablement a l’abisme.

Però Zanón no en té prou. El seu missatge de pessimisme –no sé si determinista– no presenta escletxes. Així, col·loca a l’altre cantó d’aquest món un segon trio de personatges, els extorsionats pels delinqüents (Max, Merche, Gero). Rere la suposada aparença de respectabilitat, tots tres són igualment desgraciats i miserables. Tots tres habiten una quotidianitat de rutines falses, d’esperances falses, de sentiments més inventats que reals.

En un exercici d’actualització del naturalisme més pur, Zanón no dubta a situar-nos, amb un detallisme gairebé ofensiu, en una realitat d’extrema sordidesa. Dura, duríssima, terrible, amb un llenguatge que de tan directe arriba a fer mal. Si algú esperava entretenir-se o divertir-se amb la novel·la, que s’ho tregui del cap. La cosa no va per aquí. Zanón sap com excel·lir narrativament a l’hora de mostrar-nos, tot i usar la tercera persona, la interioritat més pregona dels personatges, de manera que ens fiquem als seus cervells i contemplem directament els seus processos mentals, monòlegs interns, motivacions. A la fi, tots resulten terriblement febles, tots estan absolutament espantats i perduts. Però no generen ni un gram d’empatia amb el lector. Si més no, amb mi. 

El final m’ha semblat arriscat. I això m’ha agradat molt. L’estil pertorba, la trama pertorba. Una prosa densa que ens colpeja la cara mostrant-nos la disfunció d’una societat malalta on no hi ha res que pugui redimir l’ésser humà. Si l’autor pretenia generar desassossec en el lector, us asseguro que ho aconsegueix sobradament. Des d’aquest punt de vista, la novel·la és negríssima. Tanmateix, no podem oblidar que pertany a un subgènere clarament definit. Descarnat, dolorós, cru. Això és el que trobareu a No llames a casa. Ni més, ni menys.

Ja us he avisat, negrots.