Ahir vaig acabar la darrera novel·la d’Eduardo
Mendoza, El enredo de la bolsa y la vida.
Com sabeu, l’autor ha recuperat per quarta vegada el seu personatge més
famós (amb permís d’en Gurb). Es tracta del tronat delinqüent-boig-detectiu-perruquer
(sense nom) protagonista d’El misterio de
la cripta embrujada, El laberinto de las aceitunas i La aventura del tocador de señoras.
Sincerament, no em veig amb cor de definir la qualitat
de la novel·la. M’ho he passat tan bé i he rigut tant, m’ha tornat a sorprendre
tan gratament l’enginy surrealista i la prosa única de Mendoza, que no sé si
sóc capaç de confegir una crítica com cal, prou equànime. Puc afirmar, això sí,
que l’autor es mou a la perfecció en l’univers d’aquest delirant personatge, de
manera que, després d’alguns títols on tal vegada no havíem acabat de trobar el
millor Mendoza, ara sí que torna a ser entre nosaltres.
El enredo de la
bolsa y la vida és una histriònica paròdia detectivesca (per definir-la d’alguna manera intel·ligible)
ambientada a Barcelona en un calorós mes d’agost. Un cas a resoldre –foll,
esbojarrat, increïble, absurd– li serveix a l’autor per posar cap
per avall les entreteles de la nostra societat, del nostre món (català, espanyol,
europeu). Mendoza se’n burla sense pietat del mort i de qui el vetlla. La seva sàtira
resulta àcida i punyent, però manté sempre l’equilibri entre el retrat de la misèria
humana i una gran tendresa. L’autor s’estima tant els personatges que acaba
convertint-los, com ha fet sempre, en figures entranyables.
I és que, a desgrat de la crítica social i de la
bogeria de la trama, l’obra és sens dubte una novel·la de personatges. Mendoza fa
desfilar per la seves pàgines una colla increïble de fracassats, desgraciats, casposos,
marginals, murris, estafadors i sonats que voregen la llei i la cordura tot
palesant a la perfecció la irracionalitat que ens envolta. Una família de
xinesos que regenten un basar, una estàtua humana de les Rambles, un africà
albí, un delinqüent de pa sucat amb oli que se sembla a Tony Curtis. Ningú no hi
falta en aquesta mena de calaix de sastre urbà on tot acaba esdevenint possible.
Com en les tres primeres novel·les de la nissaga, personalment
m’ha semblat assistir a una d’aquelles farses teatrals on no pots parar de
riure. La poca traça dels personatges a l'hora de delinquir m’ha recordat Woody Allen
a Toma el dinero y corre, mentre que
en altres moments m’ha semblat compartir amb els germans Marx una de les
seves intrigues més embolicades. Per no parlar dels diferents escenaris (la
perruqueria, el basar, el restaurant, el centre de ioga), que es converteixen a
tots els efectes en un personatge més. Com Barcelona, amb totes les grandeses i
les misèries (destaquen les misèries, no ens enganyem) d’una gran ciutat.
La imaginació de Mendoza no té preu. Només cal parar
esment en els noms dels personatges. Són tota una exhibició d’histrionisme agut. Jo
he tingut l’agredolça sensació de retrobar el passat. Llegir aquesta nova història ha estat per a mi com tornar a casa, com recuperar totes les sensacions
d’un laberint i d’una cripta que, en uns
temps ja llunyans, em van fascinar.
No la deixeu perdre. Endavant, negrots.
