Ell gall és mort, d'Ingrid Noll

Em van recomanar El gall és mort (1991), òpera prima de l'escriptora alemanya Ingrid Noll, en el marc de les conferències sobre novel·la negra sueca de la UB. Val a dir que la recomanació valia el seu preu en or, perquè l'obra és esplèndida. Ni tan sols no m'acabo de decidir a ficar-la dins del sac del gènere criminal. Considero, sens cap mena de dubte, que va molt més enllà.

En la línia del Ripley de Patricia Highsmith o, salvant totes les distàncies, de la gran novel·la d'Ernesto Sábato, El túnel, El gall és mort recrea la història d'una obsessió. I ho fa en primera persona, des de l'interior de la ment malalta. No sense astorament, el lector assisteix al procés de degradació de Rosemarie, una dona solterona i solitària que cau presa en la trampa d'un tardoral i fatídic enamorament. Les conseqüències d'aquesta sobtada passió no es fan esperar i acaben concretant-se en una estela de crims que ni la mateixa protagonista és capaç de comprendre. Tanmateix, el personatge no perd mai la seva lucidesa. La narració dels fets es converteix en un superb exercici literari, que conté les dosis justes de contenció i distanciament malgrat la total implicació de la veu narrativa.

El gall és mort és una novel·la psicològica revestida d'una senzillesa només aparent. L'autora aconsegueix un ritme àgil i entretingut, gens feixuc, però sense deixar d'indagar seriosament en la interioritat més pregona de l'ésser humà; en les seves misèries, traumes, pors; en les seves més íntimes mancances. Els personatges són un àcid reflex de la nostra societat i dels prejudicis que la sustenten. Prejudicis al voltant de l'edat, de la professió, del sexe, de la cultura, del paper de la dona. Hi trobem alguns arquetipus prou delimitats: la solterona, la promíscua, el seductor, peró sempre filtrats a través d'una complexitat versemblant que els allunya d'un esquematisme massa estricte.

El desenllaç final també em sembla prou adient, perquè s'escapa de les normes establertes. Com que no vull (ni puc) desvetllar-vos la resolució, m'hauré d'abstenir de fer alguns comentaris que, en un altre context, serien interessants. Només plantejaré una qüestió, sobre la qual us commino a reflexionar després de la lectura. Un cop vist el final, què pretén transmetre realment l'autora?

Sigui com sigui, allò que us puc garantir és que El gall és mort té molt poc a veure amb les novel·les negres més convencionals, si és que la podem considerar, com he dit abans, una novel·la negra. No s'ajusta en absolut a l'estil policíac posat de moda en els darrers anys. No hi trobem detectius ni agents de l'ordre, no hi apareixen ni advocats ni jutges. No hi ha un heroi recalcitrantment honest que lluita contra el mal. En tot cas, podem parlar d'una antiheroïna torturada i molt molt sui generis.

En fi, negrots, recomanació absoluta. Sense fissures ni escletxes. Sincerament, jo ja friso per anar de compulsions i adquirir un altre títol d'Ingrid Noll.

La mujer del faro, d'Ann Rosman

La mujer del faro és l’òpera prima d’Ann Rosman. L’autora segueix les passes del grup d’escriptores representants del gènere negre actual procedent del fred. Així, en la línia d’Asa Larsson o Camilla Läckberg, que situen l’acció en llurs petites localitats natals, també Rosman ambienta la seva primera trama criminal en un lloc gelat i idíl·lic, Marstrand, la població de la costa occidental de Suècia on resideix.
La novel·la és molt amena i entretinguda, una mica a l’estil Läckberg, tot i que més dinàmica i menys “d’estar per casa”. El Dagens Nyheter publicà, a propòsit de la seva aparició: “Rosman no sólo es comparable a Camilla Läckberg: es mejor. Ya en su primera novela su estilo es más conciso y la acción avanza a un ritmo más rápido”.
Hi estic d’acord. Evidentment, no vull donar a entendre que, des del meu punt de vista, la comparació amb Läckberg representi un símbol d’excel·lència. Gairebé seria al contrari, però sí que combrego amb la idea que La mujer del faro resulta un producte més suggeridor.

Rosman crea una heroïna: la jove policia Karin Adler, la qual ha d’enfrontar-se al seu primer cas d’assassinat com a responsable principal de la investigació. La trama –truculència familiar del passat i del present– és distreta i ben lligada, malgrat que no la podem titllar d’especialment innovadora. Diria que l’autora aposta a guanyador i ens ofereix novament aquella dimensió costumista que ens aboca a la realitat quotidiana sueca i que, per als lectors del sud, no deixa de posseir elements força sorprenents. Les intrigues casolanes, les sogres dolentes, les nores desgraciades, els fills dominats, l’ambició per ascendir socialment, la cobdícia, la mentida i l’engany recorren a tort i a dret les pàgines del llibre.
La mujer del faro dóna molt de si quant a indagar sobre la situació de la dona en terres sueques, força menys “paradisíaca” que no ens pensem. Estic treballant la qüestió, de cara als Juliols de la UB, i en un futur espero poder-vos-en fer cinc cèntims de manera acurada.
En qualsevol cas, estem assistint a l’inici d’una nissaga. Karin Adler tot just acaba d’aparèixer i suposo que té moltes peripècies per endavant. Com sempre que ens traslladem tant al nord, m’ha subjugat la descripció del mar, de les illes, del fred, del paisatge, de la neu, de la pesca, del glaç. La protagonista viu en un vaixell i és una navegant de primera categoria. Aquest factor es pot considerar un element original que atorga a la ficció un caire diferent. Per a algú com jo, que troba tan fascinant el regne de Neptú, representa sens dubte un motiu de joia.
I fins aquí la meva ressenya d’avui, negrots. Espero que us resulti ben útil.
Feliç divendres!

Foguerada d'agost, d'Andrea Camilleri

A la pàgina 106 de Foguerada d’agost, parlant del comissari Montalbano, Andrea Camilleri escriu:

Després es va estar fins a les onze llegint una novel·la de lladres i serenos de dos autors suecs que eren marit i muller, molt entretinguda, on no passava pàgina que no carreguessin fort i merescudament contra la socialdemocràcia i el govern. Va dedicar la lectura a tota aquella gent que troben indigne llegir novel·la policíaca perquè diuen que només és un passatemps intranscendent.

O sigui que en Montalbano llegeix Sjöwall i Wahlöö. A banda del plaer que m’ha causat la picada d’ullet intertextual, m’ha entusiasmat comprovar com Camilleri, en un fragment tan breu i –en aparença– tan irrellevant dins la història, és capaç de resumir el seu posicionament. Perquè no cal dir que les seves novel·les negres, i Foguerada d’agost en representa una mostra de primer ordre, són molt més que simples llibres per passar l’estona. Camilleri, a través de l’humor i la ironia, esdevé un cronista d’excepció de la realitat social de Sicília i, per extensió, de tot Itàlia.

Totes les disquisicions entorn del realisme en el gènere negre actual que hem desenvolupat recentment en aquest bloc, se’n van en orris en parlar de Camilleri. Escriptor intel·ligent i d’exímia ploma, és sens dubte un autor de qualitat inqüestionable, amb una obra variada i complexa que va molt més enllà de la literatura de gènere.

Camilleri converteix la població de Vigata en un vívid correlat de tot un país. Un país colgat i immobilitzat, pràcticament inutilitzat, pel pes de la corrupció, del nepotisme, del tripijoc, del xantatge, del suborn i de la deshonestedat. En un estiu paorós i ardent, el nou cas de Montalbano no resulta cap meravella de la intriga criminal. Però ni falta que fa. Perquè la intenció real de l’obra no hi té res a veure amb complicades trames de lladres i serenos. A través d’un senzill plantejament de tall clàssic, Camilleri dóna vida a una ficció que no defuig la comicitat caricaturesca i histriònica que fa xalar el lector, però que tracta sense pèls a la llengua, gairebé diria que amb acarnissament, la situació de la Itàlia, de l’Europa, del Món globalitzat i desesperançat.

Arremet contra la mafia, el frau immobiliari, la corrupció judicial i política, l’abús sexual infantil i el turisme sexual amb menors de països llunyans, la xenofòbia, la injusta situació dels immigrants. Hom pot sentir, gairebé com un clau roent clavat a l’esquena, el dolor de les escasses persones honestes que queden: Montalbano i alguns dels seus homes. En realitat, molt poca gent. No se'n salva pràcticament ningú. Per descomptat, ni la mateixa policia.

Amb tot això no vull donar a entendre (res més lluny de la realitat) que ens trobem davant d’una novel·la fosca i dura. Al contrari. El lector s’ho passa d’allò més bé amb l’ambientació mediterrània, gastronomia inclosa, que recrea Camilleri. Això sí, el seu heroi ja comença a tenir una edat. I, com li passà a Kurt Wallander en les darreres novel·les de la sèrie de Henning Mankell, Salvo Montalbano no podrà defugir un cert fatalisme i... algun tendre i agredolç desengany.

Molt bona nit, negrots.

Conferència-xerrada al bell mig del meu barri

Vinc directament d'El Fil d'Ariadna. És com anar d'oca a oca, però en versió "bloc". De bloc a bloc, diguéssim.

Només vull recordar-vos, com us vaig prometre, la conferència-xerrada del pròxim divendres dia 26.

Ens trobarem a les 19 hores al Casal Independentista de Sants Jaume Compte, carrer Muntades, 24 (Barcelona).

Parlarem del projecte de l'Editorial El Toll, de la publicació mensual La Lluna en un cove i del llibre, que recentment ha vist la llum i que he ressenyat aquí mateix, Històries de Terror, de Bram Stoker.

No em falleu, negrots. Jo no amenaço. Però, si no veniu, potser us passarà com a l'ànec d'aquí al costat... Vosaltres mateixos.

Fins divendres.

Reconeixement per a Sara Paretsky

Com que la família negrota està tan al cas de l'actualitat, gràcies a la negrota Montserrat he sabut la notícia que avui us comunico. L'escriptora americana Sara Paretsky, de la qual en vam parlar fa uns dies, creadora de la detectiva V. I. Warshawski, ha estat distingida amb un important guardó. L'Acadèmia d'Escriptors de Misteri dels EUA li acaba de concedir el seu premi anual. Tal com diu la Montserrat, sembla que, per fi, li arriben els reconeixements.

Damunt del seu nom, us he enllaçat una pàgina on podreu trobar més informació.

Bon inici de setmana, negrots.

Henning Mankel i la traducció del best-seller

Una de les conferències de divendres dia 19 a la UB, impartida dins del marc de les Jornades sobre novel·la negra sueca, versà sobre Henning Mankell i la traducció del best-seller. La conferenciant, Carolina Moreno –professora de suec, traductora i vinculada al projecte de les mateixes Jornades– va confegir una interessantíssima exposició sobre la tasca i la funció dels traductors. En concret, va incidir en la casuística de la traducció del suec al català, focalitzada en les novel·les de Henning Mankell i la seva condició de best-sellers.
Moreno va plantejar la qüestió a partir de la posició de certs editors que no veuen necessari esmerçar un excés de recursos en la traducció del gènere policíac, tradicionalment considerat de masses i, per tant, d’una escassa qualitat literària. Tot citant els estudis de David Viñas, que publicà el 2009 L’enigma del best-seller, Moreno va desmentir, evidentment, aquest prejudici. No necessàriament tots els supervendes són obres “dolentes” o mediocres, entre d’altres raons perquè no resulta infreqüent que molts best-sellers ho siguin per atzar, al marge de les estratègies de màrqueting. El boca-orella continua funcionant i algunes novel·les assoleixen xifres de vendes milionàries sense ser per força excessivament comercials o estar mancades de qualitat.
La conferenciant es preguntà què converteix un llibre en supervendes, però resulta evident que la resposta no és fàcil. Entre motius diversos (massa llargs per detallar en aquest espai), tal vegada podem concloure que no hi ha fórmules establertes i que l’exercici del lector és decisiu. Des de l’analogia amb altres obres exitoses, les modes en voga o el reconeixement de certs llocs comuns, crec que podem atribuir una important part dels motius a la recepció del públic. En qualsevol cas, el gènere policíac fa força temps que posseeix un enorme succés.


Moreno ha traduït, a més d’alguns lliuraments de la sèrie Wallander, com a mínim una de novel·les de Mankell –va esmentar Sabates italianes– que no pertanyen al gènere negre. Va fer-nos cinc cèntims de la diferència en l’estil mankellià, força més descurat en la producció negra que en la resta de la seva obra. L’ús de l’argot del cos policial o dels baixos fons, les repeticions de fórmules i expressions (més tolerables en suec que no pas en català), etc. representen un significatiu escull en la traducció, especialment a una llengua com la nostra, que, a causa de la diglòssia, no posseeix tots els registres igualment consolidats.
Precisament és per aquest motiu que Moreno no pot compartir de cap manera el parer dels editors que esmentàvem al principi. Per contra, considera que cal fer, amb la voluntat de dotar el català de tots els registres necessaris, un doble esforç. Aposta per cercar un llenguatge natural, que s’avingui fidelment amb l’original i resulti adient i creïble en el codi del receptor.
Moreno exposa un ideal ambiciós. Pensa que la tasca rigorosa de la gent del seu ofici pot contribuir a crear un model, a omplir un buit, a servir de paradigma per als escriptors catalans de novel·la negra (gènere no massa prolífic a casa nostra) i per altres traductors catalans. El paper de la traducció, per tant, esdevé molt important. No cal dir que defensa la traducció de l’original, sense passar per una segona llengua intermèdia. És sabut que la trilogia Mil·lenium, per exemple, es va traduir a partir del francès i que pràctiques similars no són escadusseres, sobretot a causa de la dificultat de trobar professionals competents en certes llengües i de la pressió de les editorials per poder treure els llibres a la venda en unes dates concretes.
Com veieu, la conferència fou d’allò més interessant. Encara va haver altres punts que Moreno va esmentar, però, malgrat tot, penso que us he confegit una síntesi bàsica prou detallada i entenedora.

Ara només espero que us hagi resultat prou atractiu tot plegat. Realment, no sempre tenim l’ocasió de conèixer la visió dels traductors, aquells grans oblidats, em sembla, en tot aquest procés globalitzat de l’escriptura.

Bona nit, negrots.

Karin Alvtegen i Viveca Sten, nova oferta sueca

Karin Alvtegen

Ahir vaig assistir a dues conferències negrotes a la UB, encabides dins les Jornades sobre novel·la negra sueca que, com sabeu, se estan celebrant des del mes d’octubre i que acabaran al gener. De moment, us en faré cinc cèntims de la segona, que fou més breu. Per a redactar la crònica de la primera necessitaré dedicar-hi una estona més llarga. Per tant, buscaré el moment i ho faré així que pugui.
Ara parlarem de dues escriptores sueques gairebé desconegudes a casa nostra. Donar-les a conèixer era precisament la finalitat de la xerrada, impartida per la professora de llengua sueca de la Universitat de Barcelona Yvonne Ruz, organitzadora de les Jornades.
Sota el títol “Karin Alvtegen y Viveca Sten: Contradicción y subversión en sus novelas”, Ruz ens va traçar un esbós de la producció d’ambdues autores, dedicades a reflectir, a partir d’un format de thriller psicològic, la realitat de la societat sueca actual. La primera, de la qual només comptem amb dues novel·les traduïdes al castellà (Engaño i Vergüenza), es complau en crear una ficció criminal a partir dels personatges protagonistes (poden ser les víctimes, poden ser els assassins) i no tant dels detectius i les seves investigacions. Es preocupa de reflectir certa realitat sueca relacionada amb la segregació de l’habitatge i el món dels suburbis i de la marginalitat, normalment a través de figures que han caigut en desgràcia, que arrosseguen un trauma infantil, etc. Pel que vaig deduir dels comentaris de Ruz i d’altres lectors d’Alvtegen presents a la conferència, es tracta d’una narrativa més profunda, amb un grau més alt de pretensió literària que els productes negres convencionals.
Viveca Sten, amb un to diferent, es mou en els ambients que li són propis (pertany a una classe acomodada) i situa les seves intrigues en la paradisíaca illa de Sandhamn, on el crim descarnat ve a trencar la calma idíl·lica i privilegiada dels rics. És precisament a través d’aquest contrast entre l’elit benestant i la realitat més dura que Sten aconsegueix posar de manifest els problemes socials. Segons Yvonne Ruz, les seves obres (que encara no han estat traduïdes ni al català ni al castellà), resulten força entretingudes i desitja que aviat alguna editorial demostri un interès que fins ara no ha existit.
En resum, més oferta nòrdica de lectura. Generada sota el signe ja habitual en els autors suecs (Sjöwall i Wahlöö, Mankell, Larsson): intentar revelar, encara que sigui a través de les exitoses fórmules de la ficció criminal, el conjunt de les injustícies d’una societat que, decididament, també té problemes. Que, decididament, no és l’Edèn.

Viveca Sten