Harlem Nocturne

diumenge, 21 de novembre del 2010

Henning Mankel i la traducció del best-seller

Una de les conferències de divendres dia 19 a la UB, impartida dins del marc de les Jornades sobre novel·la negra sueca, versà sobre Henning Mankell i la traducció del best-seller. La conferenciant, Carolina Moreno –professora de suec, traductora i vinculada al projecte de les mateixes Jornades– va confegir una interessantíssima exposició sobre la tasca i la funció dels traductors. En concret, va incidir en la casuística de la traducció del suec al català, focalitzada en les novel·les de Henning Mankell i la seva condició de best-sellers.
Moreno va plantejar la qüestió a partir de la posició de certs editors que no veuen necessari esmerçar un excés de recursos en la traducció del gènere policíac, tradicionalment considerat de masses i, per tant, d’una escassa qualitat literària. Tot citant els estudis de David Viñas, que publicà el 2009 L’enigma del best-seller, Moreno va desmentir, evidentment, aquest prejudici. No necessàriament tots els supervendes són obres “dolentes” o mediocres, entre d’altres raons perquè no resulta infreqüent que molts best-sellers ho siguin per atzar, al marge de les estratègies de màrqueting. El boca-orella continua funcionant i algunes novel·les assoleixen xifres de vendes milionàries sense ser per força excessivament comercials o estar mancades de qualitat.
La conferenciant es preguntà què converteix un llibre en supervendes, però resulta evident que la resposta no és fàcil. Entre motius diversos (massa llargs per detallar en aquest espai), tal vegada podem concloure que no hi ha fórmules establertes i que l’exercici del lector és decisiu. Des de l’analogia amb altres obres exitoses, les modes en voga o el reconeixement de certs llocs comuns, crec que podem atribuir una important part dels motius a la recepció del públic. En qualsevol cas, el gènere policíac fa força temps que posseeix un enorme succés.


Moreno ha traduït, a més d’alguns lliuraments de la sèrie Wallander, com a mínim una de novel·les de Mankell –va esmentar Sabates italianes– que no pertanyen al gènere negre. Va fer-nos cinc cèntims de la diferència en l’estil mankellià, força més descurat en la producció negra que en la resta de la seva obra. L’ús de l’argot del cos policial o dels baixos fons, les repeticions de fórmules i expressions (més tolerables en suec que no pas en català), etc. representen un significatiu escull en la traducció, especialment a una llengua com la nostra, que, a causa de la diglòssia, no posseeix tots els registres igualment consolidats.
Precisament és per aquest motiu que Moreno no pot compartir de cap manera el parer dels editors que esmentàvem al principi. Per contra, considera que cal fer, amb la voluntat de dotar el català de tots els registres necessaris, un doble esforç. Aposta per cercar un llenguatge natural, que s’avingui fidelment amb l’original i resulti adient i creïble en el codi del receptor.
Moreno exposa un ideal ambiciós. Pensa que la tasca rigorosa de la gent del seu ofici pot contribuir a crear un model, a omplir un buit, a servir de paradigma per als escriptors catalans de novel·la negra (gènere no massa prolífic a casa nostra) i per altres traductors catalans. El paper de la traducció, per tant, esdevé molt important. No cal dir que defensa la traducció de l’original, sense passar per una segona llengua intermèdia. És sabut que la trilogia Mil·lenium, per exemple, es va traduir a partir del francès i que pràctiques similars no són escadusseres, sobretot a causa de la dificultat de trobar professionals competents en certes llengües i de la pressió de les editorials per poder treure els llibres a la venda en unes dates concretes.
Com veieu, la conferència fou d’allò més interessant. Encara va haver altres punts que Moreno va esmentar, però, malgrat tot, penso que us he confegit una síntesi bàsica prou detallada i entenedora.

Ara només espero que us hagi resultat prou atractiu tot plegat. Realment, no sempre tenim l’ocasió de conèixer la visió dels traductors, aquells grans oblidats, em sembla, en tot aquest procés globalitzat de l’escriptura.

Bona nit, negrots.

11 comentaris:

Gemma C.O. ha dit...

És ben cert que els traductors estan "oblidats" i no pensem que gràcies a ells podem llegir histories de tot arreu. Cal recordar que una mala traducció pot deixar un llibre magnific, en un llibre que no reflexi alló que l'autor a expresat i es transformi en una cosa menys valuosa.

Maria ha dit...

Molt interessant. En català, a més a més, hi ha hagut un trencament amb l'única -que jo sàpiga- tradició que teníem de versions del gènere, la dels primers números de La Cua de Palla, que gastaven un registre literari que avui sorprèn i resulta inadequat per als ambients en què se sol situar la novel·la negra. Els traductors de la nova fornada nòrdica han hagut de recrear una manera d'explicar les coses.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Molt interessant. I estic d’acord amb tots els punts als que es refereix Moreno, absolutament d’acord amb Moreno.

Yves ha dit...

Primer de tot, comentar el tema dels supervendes. Crec és important destacar que no hi ha fòrmules màgiques, així com tampoc amb la música, per molt que algunes consultories intentin enganyar i guanyar-se la vida amb això (segons he vist últimament). Quants cops s'haurà usat aquella famosa aquella frase de: "Aquell home em va dir que amb aquest nom no podria triomfar" o quantes obres literàries han estat titllades de porqueria i després han sigut obres mestres? L'èxit de vendes ve marcat pel màrketing; l'altre èxit, és propi. Crec...

Sobre el tema dels traductors, chapeau; Anna. Molt hem d'agrair a aquests mestres que, curosament, ens aporten amb criteri unes sobres inabastables per nosaltres. I més ara, que moltes editorials estan retallant costos i creen vertaderes andròmines.

Elies ha dit...

Un article molt interessant aquest dels traductors, que realment fan molta feina i ens permeten gaudir d'obres que altrament només estarien a l'abast d'uns pocs.
Gràcies.

LURDES ESTRUCH ha dit...

és obvi que s'ha de posar molta cura en la traducció, i que s'ha de mirar d'expressar d'una manera genuïna en la llengua a què es tradueix els conceptes i les expressions totes, que escaigui, de la llengua d'origen.
oi més en el gènere policíac, que un se l'espera en registre planer.
Mankell-Wallander. em ve present que en la "lleona blanca" (en català) de vegades se m'acudia: que ben resolt que ha quedat això...!
d'altra banda (elucubro) si Mankell "posa poca cura" en la seva obra policíaca, la resta que no ho sigui deu ratllar l'excel·lència...

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tots per passar per aquí. La conferenciant, Carolina Moreno, va apuntar que es nota molta diferència en la voluntat de Mankell d'adaptar-se a un registre diferent en un cas i en un altre.
La descurança en el gènere negre prové precisament d'això, del fet que ha de ser planer i "de gènere". Sembla que, en suec, la repetició pròxima en la frase de fórmules o adjectius no grinyola igual que en català. Però precisament per la diferència entre ambdues llengües, els traductors catalans solen elevar el registre en la traducció.
D'altra banda, les altres novel·les (jo no n'he llegit cap que no sigui negra) sembla que són molt més treballades, amb una voluntat de cura estètica important.

Jordi Canals ha dit...

Moltes vegades quan llegim un llibre no pensem en la transcendental tasca del traductor. Gràcies pel teu article que destaca l’opinió sobre aquesta feina tan seriosa.

LURDES ESTRUCH ha dit...

aleshores no és que descuri "l'estil", sinó que el deu polir encara més, en si, per cenyir-lo amb la major versemblança possible al registre que escau.
(jo crec que SÍ que és possible de dir-ho tot en català, literàriament, per més arrossegadets o escabrosos que hagin de quedar l'entorn i les figures dels baixos fons...)

Anna Maria Villalonga ha dit...

La conferenciant va parlar textualment de "descurança". Va donar a entendre que Mankell tirava de tot un seguit de paraules, frases i expressions molt repetitives i típiques, sense mirar-s'hi gaire. Fins i tot de situacions quasi calcades amb la mateixa fórmula i la mateixa conversa. Però, és clar, de vegades aquestes qüestions tenen a veure molt amb les possibilitats de cada llengua. Ja va dir que en suec es toleren millor les reiteracions. Però va venir a dir que no li importava tant tot el tema lingüístic, expressiu i estètic com en les altres obres. Aquí allò bàsic era l'acció i el cas criminal. No la seva materialització estètica.
Pel que fa als registres del català, jo vaig pensar el mateix d'entrada, però ella, des de la seva professionalitat, després ho va aclarir molt bé. Per exemple, els mossos d'esquadra, en català, no tenen un argot policial. Ella s'hi ha entrevistat a Girona (un lloc no sospitós de no usar la llengua) i li han respost que en argot només parlen la policia nacional i tal i és un argot, evidentment, en castellà. Que precisament ells (els mossos) volen distanciar-se d'això. Alguna cosa similar passa, diria jo, en el cas dels malfactors. La diglòssia fa que en tots aquests ambients predomini el castellà i la jerga en castellà.
Quan ella ho va argumentar des de l'experiència pròpia, em va semblar molt clar. La traducció al català sempre queda, veient això, amb un desfassament quant a la realitat sueca.

Unknown ha dit...

Bona tarda!

Jo he llegit algun llibre amb una precària traducció catalana. El mateix llibre en castellà era fabulós. I podria passar a l'inrevés. Evidentment la feina del traductor és vital, perquè no només és la traducció de la llengua, sinó saber donar la impressió que el llibre ha estat pensat en l'idioma traduït. Crec que és molt difícil i el professional ha de fer-se seves les dues llengües.