Segon combat de boxa a la Llibreria Excellence

 

Ja hi tornem a ser, negrots. Ja tenim el segon combat de boxa organitzat per la gent de Crims.cat, Editorial Alrevés, a la Llibreria Excellence de Barcelona. Si en el primer hi vam tenir l'enfrontament entre Sebastià Bennasar i Andreu Martín, amb una servidora en el paper d'àrbitre, ara ens trobarem en Lluís Bosch enfrontat a Carlos Quílez i mediats pel sofert Víctor del Árbol. Serà el pròxim dilluns dia 25 i jo, malgrat la feinada que tinc, intentaré assistir.

Us garanteixo que resulta molt entretingut i enriquidor.    

 

 

 

 

 

 

Ja que hi som, aprofito l'avinentesa per enllaçar-vos (llegir aquí) la divertida crònica que, del primer combat, va escriure el gran Andreu Martín. I de pas, us penjo alguna foto de l'acte. 

 

Si veniu, parlarem de novel·la negra catalana i ens ho passarem molt bé. Això segur.

Fins aviat, negrots.

 

 

Teresa Solana en esperanto!

Fa temps vaig publicar la ressenya d'un delirant recull de relats de Teresa Solana, Set casos de sang i fetge i una història d'amor, que suposo que molts de vosaltres a hores d'ara ja haureu llegit. Es tracta d'un llibre molt divertit, volgudament transgressor i surrealista.

El recull inclou les aventures d'uns troglodites ben singulars, entre els quals es troba El primer assassí en sèrie de la (Pre) història.  

Doncs bé, ara sóc aquí per donar-vos una notícia no menys estranya: la traducció d'aquest relat a l'esperanto. Encara desconec els detalls d'aquesta bona nova, però espero saber-los de primera mà ben aviat, ja que en pocs dies Teresa Solana i jo compartirem un Seminari a la Universitat de Barcelona. 

De moment, però, no volia deixar de fer-me ressò d'un fet tan poc habitual. Teresa Solana és una autora molt traduïda (al francès, a l'italià, a l'anglès, al castellà, al romanès, a l'alemany), però això de l'esperanto són figues d'un altre paner. 

 

Si consulteu l'enllaç que us penjo tot seguit, podreu llegir el text complet del relat. Té la seva gràcia. Jo el trobo absolutament encantador. 

 

http://hjckrrh.org/murdisto.html 

 

Apa, negrots, a llegir en esperanto. Que en gaudiu molt.

 

 

Xerrada d’Àlex Martín Escribà a la Biblioteca de Montbau: “El gènere negre, el policíac i la modernitat (1970-2013)”

Ahir a la tarda, en l’ambient distès i agradable de la Biblioteca de Montbau, Àlex Martín Escribà ens va regalar una xerrada magnífica, que va demostrar un cop més el seu profund coneixement del gènere negre i policíac. En el marc del cicle “La novel·la negra, la gran novel·la social contemporània”, Martín es va ocupar del període comprès entre 1970 i l’actualitat, sempre des del punt de vista de la relació del gènere amb la història i de la seva capacitat de funcionar com una literatura de caràcter social.

Hi havia força públic, un públic assidu i entregat, amant del gènere i fidel a les conferències de Martín Escribà. Alguns ja són rostres coneguts, que repeteixen sempre que el nostre ambaixador a Salamanca torna a Barcelona i passa per la Montbau.

Àlex Martín Escribà és professor de la Universitat de Salamanca (per si algú encara no ho sap). El seu vessant docent resulta inseparable de la seva persona, com ens passa a la majoria dels que ens dediquem a tan meravellosa professió. El cas és que aquesta circumstància es concreta en una forma d’expressió clara, didàctica, entenedora i ordenada que ajuda moltíssim a seguir el seu discurs, fins i tot si hom és un neòfit en la matèria. 

Tanmateix, l’amic Àlex també es diverteix fent d’enfant terrible, de manera que va iniciar la xerrada afirmant el següent: “Actualment, la novel·la negra no existeix”.

 

Bien! M’encanta la provocació no gratuïta. M’agrada la idea de deconstruir per després tornar a muntar l’edifici.

I doncs... per què va dir Martín que la novel·la negra actualment no existeix? Doncs perquè el terme, en realitat, fa referència a una tipologia molt concreta, que neix als Estats Units en la dècada dels 20 del segle passat (sempre s’ha considerat que s’inicia amb la publicació de Collita roja de Dashiell Hammett) i s’acaba als anys 60. Aquesta narrativa, que tots coneixem també a través del cinema negre clàssic de Hollywood, és la que s’escauria a la terminologia en qüestió. Ja sabeu: un gènere que abandona el repte intel·lectual i lúdic de la literatura d’enigma per passar a reflectir la realitat dels EUA en un temps de crisi profunda, sense evitar-ne els aspectes més sòrdids i pretenent fer crítica social. I jo afegeixo: amb uns codis molt marcats que tots reconeixem.    

A partir dels anys 60, tot plegat fa un tomb, canvia, evoluciona. Ara podem afirmar que la narrativa negra (o criminal) s’ha convertit en un gènere híbrid, que excel·leix amb la fusió i que accepta moltes tipologies i modalitats diferents. Un gènere de fronteres difuses i de mestissatge perfecte, que unifica factors imprescindibles com la intriga i la tensió amb la barreja dels fets històrics i la ficció novel·lesca (fact + fiction).  

Martín Escribà va insistir en el fet que sovint el gènere funciona com un cavall de Troia, com un instrument útil per parlar de l’entorn, de la realitat, de la societat. Per criticar i analitzar tot allò que, des d’àmbits com el periodisme (manipulat i censurat), amb freqüència no es pot dir.  No debades ens va fer una llista d’autors de novel·la negra que, alhora, són periodistes, tant de l’època clàssica com del món actual.   

Martín va assajar una classificació de les novel·les amb rerefons històric i de crítica social. I va dividir-les en quatre grups: les que parlen de la història viscuda (per exemple, les obres de Vázquez Montalbán amb Carvalho durant la Transició), de la història passada (La mala dona de Marc Pastor, per posar un exemple), de la història remota (El nom de la rosa en constitueix una mostra de luxe) i els llibres d’investigació i no ficció (non-fiction novel), dins dels quals no podem fer altra cosa que destacar Truman Capote com a iniciador del gènere amb la seva esplèndida A sang freda.     

Després de la típica novel·la negra americana, apareix a França el concepte de neo-polar, amb un seguit d’autors ˗anomenats engagéés˗, alguns injustament oblidats (Jean Patrick Manchette o Didier Daeninckx, per exemple) que intenten reflectir tot allò que estava succeint en el moment. A la manera de crònica, com també va fer Vázquez Montalbán. Aquests autors estableixen un discurs contracultural, que s’enfronta a la realitat oficialista i que acaba configurant allò que podem considerar el “discurs del desencant”. No és el primer cop que sento Martín Escribà defensar aquesta expressió. Per a ell, és la que millor defineix la proposta i el sentiment d’un conjunt d’escriptors ideològicament compromesos que, des de les darreries del segle xx fins a l’actualitat, s’emparen en el gènere criminal per estendre una mirada crítica i sense concessions damunt del món que ens envolta. Val a dir que estic molt d’acord amb aquesta valoració.

Resultaria impossible confegir aquí una llista de totes les obres i autors que el conferenciant va citar i comentar, però sí que puc assegurar que documenta amb escreix tot allò que afirma. Les seves consideracions i hipòtesis queden àmpliament justificades. Aquests primers autors del neo-polar creen una escola que és plenament vigent i que qüestiona activament el poder establert, que critica i denuncia els problemes socials i que empra la història com a mitjà per al nostre propi coneixement. Les novel·les negres amb imbricacions històriques que s’emmirallen en el passat, més o menys remot, compleixen una funció molt clara: ens ajuden a conèixer els nostres orígens. Tal vegada per mirar de no repetir els errors, tal vegada per intentar entendre’ns millor a nosaltres mateixos.

I jo dic: no és aquesta la funció, ara i sempre, de l’art i de la literatura?

Doncs sí. Sens dubte.

Com us podeu imaginar, això només és una crònica superficial de tot el que vam dir, que va anar seguit fins i tot d’un agradable debat amb el públic. Vam sortir tard de la Biblioteca de Montbau, però és que resultava difícil desenganxar-se d’una trobada tan fructífera.

No puc dir altra cosa que gràcies, un cop més, al nostre professor de Salamanca. Sé que estarà d’acord amb mi quan afirmo que compartir el coneixement pot esdevenir l’activitat més gratificant del món.  

Ossos al jardí, de Henning Mankell

Com ja va quedar clar en el meu afligit comiat de la nissaga protagonitzada per Kurt Wallander ˗dins la ressenya de la novel·la que la clou, L’home inquiet˗, les aventures d’aquest policia suec (solitari, depressiu, diabètic i molt treballador) em van robar el cor des que hi vaig entrar en contacte, ja fa molt de temps. Saber que no el tornaria a recuperar en un text inèdit o nou (tan sols quedaven les possibles relectures que jo en fes, això sí) em sabia molt greu. Tan greu que, al llarg d’aquest període sense ell, l’he enyorat molt. I l’he recordat públicament innumerables cops. 

I vet aquí que, de manera absolutament inesperada, fa pocs dies em vaig assabentar que acabaven de publicar, tant en català com en castellà, una novel·leta breu, la penúltima en l’esdevenir cronològic del personatge, que fins el moment només havia aparegut a Holanda. Jo coneixia l’existència d’aquest text i n’havia rebut notícies, però sempre poc clares i en el sentit que era un llibre menor, el qual no havia arribat aquí per motius inconeguts. 

No cal dir que em vaig afanyar a comprar-lo, esperonada a més a més per l’amic Jordi de Manuel, que el va llegir de seguida i me’l va recomanar. Jordi de Manuel em va indicar que, a banda de la breu ficció novel·lesca titulada Ossos al jardí, el volum contenia un postfaci del mateix autor, Henning Mankell, que em podia interessar com a estudiosa del gènere. Evidentment, tenia raó. Són  solament unes poques pàgines, però, malgrat el seu to bastant general, inclouen algunes reflexions molt aprofitables, per no parlar d’unes quantes citacions impagables que de segur empraré en futurs articles i treballs d’investigació. En aquest postfaci, el “pare” creador d’en Wallander (ja sabem que el pare en la ficció és ben diferent i hi juga un important rol) ha volgut fer-nos cinc cèntims de la gènesi del personatge, del sentit del cicle que protagonitza i del paper que ell atribueix a la novel·la negra com a gènere i a la novel·la negra sueca de finals del segle xx en particular. Comptat i debatut, satisfer els seguidors sobre curiositats diverses, però sempre enfocades des del rigor literari i la seriositat del contingut.

 

 

 

Quan vaig tenir el llibre a casa, vaig procedir a posar en solfa un solemne ritual. El vaig observar durant una llarga estona, molt concentrada. Després, el vaig acaronar i sospesar per totes bandes, el vaig obrir i fullejar. I, oh instant fugisser!, el vaig ensumar profundament. Un cop culminat el procés, vaig col·locar el volum al meu costat unes quantes hores. Simplement, em feia companyia. Només me’l mirava. Com us podeu imaginar, no gosava començar-lo. Volia prolongar l’encís de l’espera, la promesa de plaer que s’amagava entre les seves pàgines. Sabia que, així que iniciés la lectura,  no podria parar i que, per tant, la meravella del retrobament esdevindria ràpidament una sensació caduca i efímera.  

Ara és quan alguns de vosaltres us esborreu del bloc perquè penseu que estic com una cabra.     

 

 

 

El cert és que la novel·leta no m’ha decebut. És Wallander en estat pur, ja en el moment del declivi de la seva vida, quan la seva filla també fa de policia a Ystad i ell viu  obsedit per deixar el pis a la ciutat i marxar als afores, decidit per fi a comprar una casa i un gos i  fer realitat els seus sempiterns desigs de calma i tranquil·litat. Un Wallander entranyable, pensarós, sempre filosòfic, que s’interroga constantment pels esdeveniments de l‘entorn, pels motius profunds de la vida. Que reflexiona sobre el passat. Que es preocupa pel pas del temps, la vellesa, la malaltia. Pel seu incert futur. Un home conseqüent, intel·ligent, addicte a la feina. Mal menjat, mal dormit, abusador del cafè i, a estones, força malcarat.    
 

Al seu  voltant, la resta de personatges del repartiment coral de la nissaga, tots també figures enyorades, molt ben descrites. En Martinsson, la Lisa Holgersson, el fascinant Nyberg, la Linda Wallander i fins i tot l’Stefan Lindman. Alguns dels històrics, òbviament, ja no hi són. Ens van anar deixant en un moment o altre, ben bé com a la vida.  

D’altra banda, el cas criminal és poc complicat, però versemblant i agradable de resseguir. Com d’habitud, Ossos al jardí és una perfecta mostra de novel·la procedural, ja que el lector acompanya els policies, sense perdre pistonada, en tots els passos del procediment de la investigació. Jo n'he gaudit moltíssim, per què us he d'enganyar.  
 

Com us podeu imaginar, em reservo el dret a la utilització del postfaci per a possibles treballs de recerca de l’esdevenidor, que poden significar comentar també el seu contingut. Tanmateix, després de tant parlar de la meva addicció al personatge, em sembla necessari reproduir aquesta oportuna afirmació de Henning Mankell:
 

No es pot viure amb uns personatges de ficció, per més que la idea ens atregui. Però es pot comptar amb ells com a amics imaginaris, als quals acudir en cas de necessitat. Una de les diverses missions de l’art i de la literatura és la de proporcionar-nos companyia.
 

Doncs sí, això. Queda claríssim. I per aquest motiu, perquè m'ha fet companyia durant tant de temps, no puc evitar una punxadeta de dolor. Digueu-me boja.

 

Per sempre, estimat Kurt Wallander. 

 

 

 

 

Novel·la negra catalana: Anna Maria Villalonga la situa a la Revista Els Marges

Paradójicamente, los detractores más implacables de las novelas policiales suelen ser aquellas personas que más se deleitan con su lectura. Ello se debe, quizás, a un inconfesado prejuicio puritano: considerar que un acto puramente agradable no puede ser meritorio.

Amb aquesta explícita citació de Jorge Luis Borges i Adolfo Bioy Casares, escrita amb motiu de la presentació de la seva col·lecció de novel·la negra “El séptimo círculo” l’any 1945, vaig inaugurar el meu article intitulat La novel·la negra catalana actual: la bona salut d’un gènere.

L’article, que vaig compondre ja fa quasi dos anys (les publicacions acadèmiques són així de lentes) i que, per tant, he hagut de revisar i actualitzar abans de la publicació definitiva, ha aparegut en el núm. 101 de la Revista Els Marges, el corresponent a la Tardor de 2013.

Que una revista com Els Marges, de les més erudites i reputades del nostre panorama acadèmic i cultural, m’encarregués un article sobre un gènere com el “negre”, és una notícia molt bona. La seva solvència contrastadíssima i el seu nivell d’exigència garanteixen no només la volada de la meva feina, sinó també que alguna cosa s’està bellugant en les altes esferes de l’Acadèmia, entre (alguns) dels estudiosos més importants de la filologia catalana. Sé del cert que fa uns anys (no gaires) això hauria estat impensable.

Per tant, crec que ens hem de felicitar tots plegats. Estic animada i motivada perquè m’adono que, encara que sigui molt a poc a poc, estem començant a recollir els fruits de la feina que, amb constància i sense defallir, uns quants bojos idealistes ens hem proposat. Ja sabeu: convèncer la nostra societat (editors, periodistes, mitjans de comunicació, llibreters, lectors i erudits) que la literatura de gènere mereix tant respecte com qualsevol altra. I que, per tant, ha de ser motiu d’estudi al mateix nivell que la resta de manifestacions literàries de la nostra tradició, diacrònicament i sincrònica.

Ja va aparèixer un altre article meu en el núm. 281 de la Revista de Catalunya, La novel·la negra catalana del segle xxi: mirall del passat, del present i del futur, tal com us vaig anunciar aquí.  

Per tant, penso que, definitivament, quelcom està fent camí. 

Aquí podreu trobar el web d’Els Marges, on s’informa de l’article, i navegar una mica pels seus continguts, extremadament interessants.

Acabo aquest post amb la reproducció de l’abstract del meu text:

L’article proposa una aproximació, estrictament sincrònica i eminentment descriptiva, al panorama actual de la narrativa criminal en català. D’una banda, pretén funcionar com un punt de partida de treballs posteriors. De l’altra, intenta desterrar prejudicis envers un gènere tradicionalment considerat “menor” i contribuir a la normalització del seu estudi a casa nostra.

La batalla continua, negrots.           

Tot parlant de col·leccions de novel·la negra a la Bòbila

Ahir a la tarda, a la Biblioteca la Bòbila, vam gaudir d’una agradable trobada amb els editors que, actualment, es dediquen a les col·leccions de novel·la negra en català. És a dir, Ilya Pérdigo de Crims.cat/Alrevés, Jordi Rourera de La Negra de La Magrana i Marc Moreno de Llibres del Delicte. Moderats pel Director de la Biblioteca, el nostre insigne negrot Jordi Canal, la conversa i el debat posterior van resultar molt enriquidors.

Entre els assistents hi havia els llibreters d’Esparraguera, Miquel Àngel Díaz i Vicente Corachan, als quals ˗per fi!˗ vaig aconseguir desvirtualitzar. Ells són els titulars de SomNegra, la botiga virtual especialitzada que us vaig presentar fa uns dies. 

Cada editor va plantejar el seu model de col·lecció. Evidentment, La Magrana, que forma part del gran grup RBA, no té gaire punts en comú amb editorials independents i de petit format com Alrevés i, sobretot, Llibres del delicte, que tot just comença a situar-se perquè acaba d’aparèixer. Tanmateix, la idea bàsica és compartida: fer créixer el número de lectors, revalorar el “negre” en català, trobar nous valors, fidelitzar el públic. En aquest sentit, sembla obvi que les col·leccions poden jugar un paper molt significatiu: que els seguidors desitgin veure tots els llibres de la mateixa col·lecció a les seves lleixes.

Es van tractar molts temes, amb visible interès dels assistents. El llibre digital, el funcionament intern d’una editorial, les portades, les tirades de les novel·les, el concepte de bestseller, etc. etc. També els llibreters van dir-hi la seva, tot explicant la problemàtica amb què es troben. I és que es publiquen tants títols i caduquen tan de pressa que el seu paper de prescriptors (al qual aspira tot bon llibreter) es fa molt difícil d’assumir correctament.

La tarda es va escolar amb l’ambient que sempre caracteritza aquestes reunions: distès, amè, còmplice. De fet, se’ns va fer tardíssim. Quan hom tracta temes agradosos, el temps passa en un sospir. Gairebé ens han de fer fora, però com a mínim vam concloure inequívocament que, a banda d’interessos concrets, tots viatgem en el mateix vaixell, el de la defensa de la narrativa de gènere en la nostra llengua.  

 

 

 

Coll avall, de X. Díaz & M. Martínez

Ja he acabat Coll avall, novel·la a quatre mans escrita per X. Díaz & M. Martínez. Una breu ficció de rigorosa actualitat que critica obertament l’actuació dels bancs en el tema dels desnonaments i de les terribles preferents. Els dos autors s’ho prenen tant a pit que, en lloc de confegir una novel·la, més aviat han donat vida a un sainet. Un sainet delirant on el personatge principal es converteix en un boig desfermat, que acaba tan malament com és possible perquè no dóna peu amb bola i tot ho fa al revés.

Malgrat que la situació de crisi pot fer perdre el seny a qualsevol, crec que els dos autors s’han passat. No cal ser tan hiperbòlic ni tan incontrolat per reflectir el tema en qüestió. De fet, el tenim tots tan present que amb molt menys l’hauríem comprès perfectament. La indignació real i la literatura de ficció han de seguir cadascuna el camí que els és propi. Crec que Díaz i Martínez s’han d’asserenar una mica quan s’enfrontin a la seva pròxima novel·la. Ara, això sí, estic segura que, mentre escrivien, s’ho van passar la mar de bé.

Per cert que, per tercer cop, em sembla que m’he tornat a convertir en personatge d’un llibre, després d’aparèixer a Torn de nit, d’Agustí Vehí, i a El país dels crepuscles, de Sebastià Bennasar. O, si no, mireu aquest fragment (pàg. 112) ambientat davant de la Llibreria Negra y Criminal:

Senten un paio grandot amb barba i una dona amb ulleres i cabell curt parlar d’un assassinat, tot just a un parell de metres. El Piti somriu quan s’adona que parlen d’un llibre.

Endevineu qui són aquest paio grandot i la dona d’ulleres i cabell curt?

Apa, a resoldre l’enigma. I fins ben aviat, negrots.