Ja sé que vaig amb molt de
retard, perquè Andreu Martín va guanyar el Premi Crims de Tinta en la seva V
convocatòria amb la novel·la que avui ressenyo. És a dir, l’any 2013.
Curiosament, he llegit abans diverses obres de l’Andreu que van ser publicades
posteriorment. El motiu és doble. D’una banda, tinc tants llibres fent cua que,
indefectiblement, sempre n’hi ha alguns que es van quedant acumulats. D’una altra,
les novel·les de màfies (xineses o no) no m’agraden gaire. Per això, no sé si
conscientment o inconscient, l’anava aparcant.
Evidentment, vaig cometre un
error. I hauria d’haver sabut que m’estava equivocant. L’Andreu no pot
judicar-se amb el barem general. Les seves obres sempre m’agraden, sempre. Perquè
és un escriptor de raça, com la copa d’un pi, i amb una veu pròpia. Lluny de la
sordidesa, la violència tarantiniana i el sexe desfermat (a voltes gratuït) que
acostumen a acompanyar els subgèneres de màfies, narcotraficants i
organitzacions criminals, les novel·les que fa l’Andreu són bona literatura.
Literatura de veritat. Per això, malgrat que Societat Negra aborda sense pèls a la llengua el tema de la
instauració de les temibles tríades a Barcelona, la novel·la és molt més. Un
text ben travat, construït a base d’anticipacions, que desgrana la història de
mica en mica, amb personatges rodons i polièdrics, alguns entranyables, i una
exhaustiva documentació al voltant de la qüestió.
Un policia competent però en
hores baixes per un greu problema familiar, un confident mig xinès que no ha tingut
una vida fàcil, alguns pinxos de poca volada amb tots els números per acabar
malament, sicaris dolents dolentíssims, mares i pares de tots els pelatges,
caps i mans tallats, revenja i odi. Barcelona com a escenari del món de l’hampa
més bèstia. Ah, i una noieta de sofisticada bellesa oriental amb uns mugrons de
somni.
Què més volem? Si no ho heu fet
(cosa estranya perquè no tothom té els meus prejudicis ni la meva acumulació llibresca), llegiu-la ja. Us
encantarà.
