Maldita verdad, d'Empar Fernández: Premi Ciudad de Santa Cruz del Festival Tenerife Noir

Per fi! Per fi! Per fi! Estic contentíssima que Empar Fernández hagi rebut un premi per una novel·la tan fantàstica com Maldita verdad, la seva tercera entrega de la Trilogia de la culpa. Ja sabeu com m'agraden les seves propostes gris asfalt, postnoir o com vulguem anomenar-les. A més, és una dona. I sempre celebro doblement un premi rebut per una dona en aquest món encara masculí del "noir". Està clar que a Canàries no són com a Gijón i Empar Fernández ha aconseguit enguany endur-se el Premi Ciudad de Santa Cruz del Festival Tenerife Noir. Els seus contrincants eren bons i durs de pelar i per això vull felicitar-los a tots per haver arribat a finalistes.  

Aquí podreu llegir els detalls de la notícia.

 Enhorabona, Empar. T'ho mereixes molt.  

El cos deshabitat, d’Esperança Camps

El cos deshabitat, d’Esperança Camps, és una novel·la publicada a principis de l’any 2009, guanyadora del Premi El Lector de l’Odissea. Per desgràcia i per coses de la vida, fins ara no havia arribat a les meves mans. Tanmateix, així que l’he tingut, l’he devorat com una boja.

El llibre és esplèndid des de tots els punts de vista (temàtic, estructural, atmosfèric, estilístic) i està amarat de la personalitat i la capacitat creativa i innovadora de la seva autora. No és una novel·la negra, però podria ser-ho. Podria formar part de la nòmina dels títols postnoir, com ja vaig considerar que passava amb una altra novel·la de Camps, molt més recent: L’illa sense temps. Dic que podria ser negra perquè, a banda de disseccionar les interioritats de la parella de protagonistes, tota la trama es fonamenta en un crim. En un crim encarregat per terceres persones molt poderoses. I fins aquí puc llegir.

L’acció transcorre a Menorca, el lloc de naixement de Camps, i la novel·la conté, a banda del que ja he indicat, una magnífica reflexió sobre l’escriptura, l’art de les paraules, les dèries dels escriptors, els premis literaris i la literatura. Res tan postmodern (i postnoir) com aquests exercicis metaliteraris.

Dit tot això, i després de recomanar-vos vivament la lectura d’El cos deshabitat, no puc fer cap altra cosa que elevar una queixa formal, a qui correspongui. Em temo que ens toca una mica a tots, però especialment als responsables de la cultura. Per què punyetes una autora com Camps no és reconeguda, promoguda i publicitada com es mereix? Per què en aquest malaltís país nostre (ara em refereixo a l’àmbit complet de la llengua catalana), no tractem els nostres bons escriptors i artistes com els pertoca pel seu talent, la seva vàlua i les seves aportacions? Per què traduïm i portem d’arreu alguns autors que no els arriben ni a la sola de la sabata (no tots, és clar) i els venem com si fossin espatarrants?

M’entristeix molt comprovar, també, la poca connexió entre les Illes, el País Valencià i Catalunya. M’entristeix molt que els autors de cada zona visquin tancats en una mena de guetto literari del qual resulta gairebé impossible sortir. I sé que, des de l’any de la publicació d’El cos deshabitat, s’ha avançat una mica, sí, en sóc conscient. Però mai no és prou, perquè encara hi ha una manca d’interrelació que fa feredat.

Serveixi aquesta meva ressenya per demostrar que les novel·les no caduquen, que ens hem de donar a conèixer arreu del territori i que Esperança Camps és una escriptora per a mi de referència, com la copa d’un pi.

Feliç diumenge, negrots.   

Si voleu, en podem dir “postnoir”

Tenia pendent, des de fa dies, l’escriptura d’aquest petit article. Com molts d’altres, en realitat, que indefectiblement es van acumulant. Tanmateix, aquest ja no he volgut ajornar-lo més. Només seran quatre mots, però els volia dir.

Ja sabeu que vam debatre sobre la terminologia actual del gènere negre (us enllaço aquí i aquí i aquí els tres articles al respecte) i, d’acord amb la primera andanada d’Empar Fernández, vam parlar de “gris asfalt” per definir un “negre” que darrerament ha tret el cap. Un “negre” que es distancia una mica del clàssic més conservador, el qual, sens cap mena de dubte, resulta ja bastant anacrònic (els anys no passen debades).

No vull retornar al tema ni incidir en la voluntat de crear noves etiquetes. No fan falta, pensen molts. I jo opino el mateix. No fan falta si acceptem que les coses van canviant i que necessiten revisions. 

En qualsevol cas, aquest text és per dir que em sembla molt bé la proposta de Laurentino Vélez sobre una altra possibilitat terminològica per definir el “gris asfalt”. Ell parla de “postnoir”, que considera més pertinent i més acadèmic. Evidentment, té raó. Si “gris asfalt” és una denominació que ha servit per airejar la polèmica, “postnoir” pot ser una possibilitat més rigorosa i literària per definir el concepte.

El paral·lelisme amb altres mots que utilitzen el prefix: “postmodernisme”, “postmodernitat”, “post el que sigui”, legitima el seu ús. Al cap i a la fi, el mot fa referència a “després de”. És a dir, en el nostre cas, seria "després del negre clàssic", "després del negre canònic", "després del negre convencional", etc. etc.   

Per fer-ho ben entenedor, aquesta és la definició del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans:

Post-: Prefix que significa ‘darrere’, ‘després’. Ex.: postpectoral, postcostal, postcanònic, postguerra.

Personalment, ja he fet servir “postnoir” en alguna ocasió. I crec que ho continuaré fent, sempre que parli d’una novel·la que, com ja vam definir en el seu moment, s’avingui amb els supòsits marcats. És una nomenclatura que em funciona bé i que em sembla escaient.

I ja està. Només era això, negrots. Només era deixar escrita aquesta puntualització.