La reina de diamants és el títol número 8 de la col·lecció de
novel·la negra en català de l’Editorial Llibres del Delicte. Com sabeu, una
editorial jove, amb només un any i mig de vida, però molt activa. El seu
fundador, Marc Moreno, és una persona d’extraordinària empenta, amb ganes d’innovar
i de posar en marxa iniciatives originals. Un dels resultats d’aquest propòsit,
val a dir que molt engrescador, és aquesta reina
de diamants que ara ressenyem: un text compost a vuit mans per quatre
escriptors prou significatius.
La tasca no ha de ser fàcil, però
els quatre autors han arraconat els seus egos i s’han posat d’acord, de manera
que han reeixit en la construcció d’una història breu, molt ben travada, i sense
necessitat de renunciar del tot a les seves veus particulars. Com comprendreu,
per a mi ha resultat divertidíssim enfrontar-me a la novel·la, atès que conec
molt bé els quatre participants. Són amics, els he llegit repetidament i sé de
quin peu calcen. En la lectura, he identificat fàcilment els seus tics i manies,
però també he pogut valorar amb coneixement de causa l’exercici que han fet. El
resultat és un text sòlid, sense llacunes i molt agradable de llegir.
Cada autor ha escrit un capítol.
I cada capítol fa referència a un dels personatges de la ficció. Llort arrenca
la novel·la i Macip la clou. Entremig, Bennasar i Moreno en desgranen els esdeveniments.
Cadascú empra el seu propi to narratiu, amb una diferent persona verbal. Llort
i Macip ens parlen en tercera, però Bennasar s’arrapa a la segona (això li
encanta) i Moreno a la primera. Tot plegat redunda en un remarcable joc retòric
que atrapa el lector, que des del començament té ganes de descobrir com dimonis
s’ho faran per donar sentit a aquell trencaclosques.
I ho fan. Li donen sentit. Però
no només això. Li donen sentit adscrivint la història als codis del negre d’arrel
més clàssica. La reina de diamants és
un relat pulp, extremadament pulp. Un relat decididament masculí, amb
tots els ets i uts del gènere: sicaris,
mafiosos, empresaris corruptes i femmes
fatales. El tractament de la dona esdevé terrorífic, ja que conté tots els
ingredients de la tradició misògina més recalcitrant. En alguns moments de la
lectura se m’han posat els pèls de punta i gairebé he estat temptada d’escriure
als quatre autors i engegar-los a pastar fang.
Però no. Al final no ho he fet. I
que ningú no s’espanti. La novel·la és un exercici lúdic, un divertiment, un
repte que volia pouar en les entreteles de la tradició pulp, d’aquelles
tremendes històries que es publicaven per entregues a revistes com Black Mask durant les primeres dècades del
segle XX. En el fons, un homenatge.
Llenguatge argòtic, fresc i sense
restriccions. Cobdícia, enganys, violència, duresa, sang i fetge. Sexe del més
sòrdid i depravat. Però també la capacitat de quatre escriptors amants del
negre per projectar les convencions del propi gènere (el més clàssic) i demostrar-nos que,
a banda d’elaboracions purament literàries, molt del que ens expliquen està
passant de veritat. Ara i aquí. La corrupció econòmica, les xarxes de
prostitució, el crim organitzat. Poca broma. La reina de diamants corrobora que la literatura de gènere, complaent-se
lúdicament en els tòpics i els estereotips del passat, encara pot mostrar-nos
les xacres socials del present.
Feliç diumenge, negrots.
