Vaig descobrir la novel·la per casualitat en la secció de
literatura criminal de la Llibreria Odessa de Barcelona. Em cridava l’atenció
des de la lleixa i, com que jo encara no havia llegit cap mostra del gènere
procedent d’Orient, em va semblar una bona ocasió per aprovar aquesta assignatura
pendent. Poc em pensava en aquells moments que la novel·leta en qüestió (uso el
diminutiu perquè es tracta d’un text breu, de només 173 pàgines) seria en realitat
una obra de força volada, un descarnat testimoni de la situació que han viscut
i viuen un gran nombre de dones a la Xina tradicional.
Li Ang, nascuda a Taiwan l’any 1952, és professora d’Universitat
a Taipéi, experta en teatre i reputada escriptora. Ha conreat el relat breu, el
llibre de viatges, l’assaig i la novel·la. Traduïda a més de deu llengües, es
va formar als Estats Units i va rebre l’any 2004 la distinció de Chevalier de L’Ordre
des Arts et des Lettres que concedeix el Ministeri de cultura de França.
Matar al marido, que aparegué publicada l’any 1983, està
inspirada en un fet real. Va rebre el prestigiós premi United Daily News i la
seva publicació va suscitar un gran enrenou a causa de la violència sexual i la
crueltat emocional i física que traspua.
A mi em sembla un magnífic exercici literari. A un ritme de
thriller trepidant, però sense deixar de banda el to espiritual i poètic que
hom espera d’un text oriental, Li Ang confegeix un estremidor al·legat contra
el maltractament físic i psicològic. I el millor del relat és la capacitat de l’autora
per distanciar-se dels fets, per no caure en la sensibleria, el pamflet o el
sentimentalisme excessiu. Actua com una observadora receptiva però imparcial
que es limita a mostrar-nos, com si portés una càmera cinematogràfica al front,
allò que veu.
M’ha interessat una afirmació que fa Li Ang en el pròleg de
la novel·la. Ella diu:
No niego que abordé la redacción de Matar al marido con un buen número de ideas feministas en la
cabeza: quería mostrar el destino trágico de tantas taiwanesas económicamente
dependientes que vivían sometidas a los dictados e la sociedad china
tradicional. Pero, a medida que iba escribiendo, noté que empezaba a
preocuparme también de cuestiones más amplias, como el hambre, la muerte, el
sexo... Lo cual me lleva a afirmar que el asunto primordial de cualquier obra
de «literatura feminista» es, antes y después de todo, la naturaleza humana.
L’aplaudeixo. Sempre he opinat que la violència, la tirania,
la repressió, l’abús o la crueltat són pulsions que no admeten reduccionismes. Traeixen
allò que els éssers humans som capaços de fer contra nosaltres mateixos, siguin
dones, criatures, subordinats, pobles veïns, enemics ideològics, etc. etc.
Tanmateix, tampoc no es tracta de negar el tracte vexatori sense precedents que
el col·lectiu femení ha patit al llarg de la Història.
Matar al marido és un relat brutal i esfereïdor,
però, en contra del que pugueu suposar tot llegint aquesta ressenya, ho és menys
per allò que diu que per allò que, atesa la seva plasticitat narrativa, els
lectors podem imaginar. Tanmateix, la intensa proximitat dels esdeveniments narrats
no ha evitat que, com sempre em passa quan m’apropo a una obra procedent de l’Orient
més llunyà (i n’he llegit unes quantes), m’hagi sentit aliena, immersa en un
món incomprensible i estrany. I això que alguns defectes humans, com la
maledicència i la hipocresia, són comuns a tots nosaltres. La maledicència i la
hipocresia ˗també de les dones amb les altres dones˗ juguen un paper
destacat en aquesta novel·la.
No hi ha gaire solidaritat, no som massa capaços d’empatitzar
vertaderament amb el patiment dels altres. Les supersticions, les creences
antigues, la por irracional, l’atavisme més pregon ens domina sovint. Allò que
deia la mateixa autora. Per bé i per mal, la naturalesa humana.
.jpg)
