Ens reunim amb en Lluís Bosch a la Plaça d'Osca, al barri de Sants.
Fa una tarda calorosa.
Bon comunicador i de tracte extremadament afable, en Lluís és una persona intel·ligent, sensible i d'idees clares. Docent, escriptor i negrot de pro, estic molt contenta que tinguem una conversa sobre la seva novel·la Aire brut, número 9 de la Col·lecció Crims.cat.
En Lluís es troba immers en la promoció del llibre, que tot just comença.
I diu que té la intenció de passar-s'ho molt bé.
Quan comences a escriure?
De molt petit. No sabria dir-te
el moment. Jo anava a una escola d’aquestes on et potenciaven molt la
creativitat. Altres companys dibuixaven i a mi m’agradava molt inventar-me
contes. Me’ls inventava sobre la marxa i els explicava. Era una cosa molt oral,
al principi. Això encara m’agrada, que hi hagi oralitat en els llibres.
Sempre deus haver llegit molt,
no?
Sí, sí. Fins i tot a l’hora
d’escriure m’he de reprimir per no treure massa referències de les meves
lectures. És una cosa que s’ha de dosificar. Si no, no funciona.
Com vas començar a publicar?
Jo vaig començar escrivint contes
per a Cavall Fort. Vaig guanyar un premi que Cavall Fort organitzava i després
hi vaig continuar publicant contes. Arran d’això, Ala Delta em va comprar dues
novel·les juvenils breus. Però després ja vaig pensar que havia de passar a la
literatura per a adults... i, mira, en això estem.
La literatura juvenil no és
fàcil, no?
No, no. No és fàcil. Simplement
jo tenia ganes d’escriure en un altre registre.
Com arribes al “negre”?
Bé, jo crec que sempre ho he
tingut al cap. Sempre se m’han acudit arguments negres. De tota manera, Aire brut inicialment no ho era, fins
que em vaig adonar que el millor seria enfocar-la cap al gènere. Primer estava
pensada com una novel·la de personatges. Dos personatges molt oposats que es
troben, que estan obligats a conviure... però vaig veure que hi feia falta una
trama policíaca o negra per encarrilar-la. I ara crec que realment vaig seguir
l’opció correcta. A més, m’ha donat peu per fer la novel·la que estic fent ara,
més convencional i tot, on assumeixo més el gènere. O sigui que al primer
capítol ja apareix un cadàver enmig d’un prat...
Caram. De tota manera, Aire brut és ben fosca. No només per la
trama, sinó per l’ambient i l’època que descriu...
Sí, sí, i tant. Em vaig
documentar molt i vaig veure moltes fotos. I les fotos mostraven clarament una
degradació social tremenda.
Per què ambientar-la en els
inicis de la postguerra?
Perquè penso que una de les coses
que ha de fer la literatura és recuperar episodis històrics. Jo no vull fer
novel·la històrica, però sí que trobo molt interessant aprofitar la història
més o menys recent i recrear moments de canvi intens, moments conflictius... La
primera postguerra dóna molt de si. S’han d’explicar coses de la realitat i
donar-les a conèixer. És una de les funcions de la literatura. Ajuda a explicar
d’on venim. Ara estem vivint circumstàncies i situacions que se semblen
terriblement a aquella època. Vaig descobrir coses dels falangistes i d’aquell
ambient que em van deixar astorat. Eren molt idealistes, pràcticament estaven
volats. De bogeria: que si les estrelles, que si el destino. Resulta flipant. Es pensaven que de veritat
podrien transformar la societat.
Com neix el personatge de Martín
Marín?
Mira, el nom té un origen curiós.
Hi ha un historiador, professor de l’Autònoma, que es diu Martí Marín. Té un
llibre sobre la postguerra, sobre la repressió franquista, que em va semblar
molt bo i el vaig consultar molt. I a força d’anar apuntant cites de Martí
Martín, vaig trobar que el nom tenia molta força, amb aquesta repetició. A la
literatura ja n’hi ha de noms així, com el Jean Valjean d’Els Miserables. Li
vaig demanar permís i em va dir que sí. Tot i que em va comentar: “Ostres, no em
pensava que em convertiries en un falangista”, però em va dir que sí.
El personatge no està inspirat en
ningú real. El que m’interessava era crear el perfil psicològic d'un
idealista que s’adona que els seus ideals no els podrà aplicar mai.
Quan vas trigar a gestar i escriure
la novel·la?
Molt de temps. Després de documentar-me,
vaig estar escrivint dos anys. I després refent, és clar.
Es nota molt clarament la teva
voluntat d’aconseguir un bon registre lingüístic i un estil depurat.
Sí, sí. Aquest és un tema que em
preocupa molt. Com a lector, m’interessa més trobar un nivell de llenguatge alt
que una bona història. Ja m’entens. Les històries estan totes explicades. L’única
cosa que varia és “com l’expliques”. I aquí és on es poden aportar coses. No
estic insinuant que la novel·la negra tingui un registre més baix que la novel·la generalista perquè hi ha mil
exemples que ho desmenteixen, però sí que existeix una certa tendència a simplificar.
Jo crec que s’ha de fer un esforç en aquest sentit. I encara més si escrius en català. Som
una llengua petita i amb problemes i hem d’intentar cuidar aquest aspecte. No
ens hem de passar com van fer els noucentistes, però es tracta de trobar el punt. Hem d’utilitzar
paraules o construccions que no siguin sempre tan estàndard ni tan col·loquials
perquè això fa que, de mica en mica, anem rebaixant el nivell.
En castellà no es planteja que la
literatura ha d’usar un registre més elevat que la parla. Que nosaltres ho
estiguem fent constantment traeix l’empobriment del català. Ja no coneixem una sèrie de mots que han caigut en desús i que no són tan
elevats com sembla. Simplement, el poc domini que tenim de la nostra pròpia
llengua fa que ens semblin estranys. Perdona, ja ha parlat la filòloga.
Sí, sí, és així. I llavors
aquests mots desapareixeran. I això és molt trist. A mi m’agrada usar paraules
que feien servir el meu avi o el meu pare perquè no vull que es perdin. No s’han
de perdre. Com a mínim, si les escrivim queden impreses. Com a lector, jo agraeixo molt trobar
construccions ben meditades i, fins i tot, un cert llenguatge poètic.
El teu llibre ho és força.
Quan em poso a escriure, penso molt
en allò que a mi m’agradaria llegir. Per exemple, dins la col·lecció Crims.cat,
la novel·la de Flavio Soriga, Pluja
negra, té molts elements poètics. I no per això la història deixa de ser negríssima.
És l’estil també dels autors gòtics americans. Poe, Lovecraft, que a mi m’agraden
molt. Ells fan una metàfora, fins i tot diria que metafísica, de la vida i del
món. Aquest element fantàstic o esotèric que ells usen -i que jo també he fet
servir a la novel·la- té molta potència simbòlica. Evidentment, jo no crec en
esperits. Però sí en la seva capacitat per convertir-se en símbol, en
sublimació del terror, en metàfora.
El gènere negre també pot ser molt
periodístic. I també m’agrada molt. Retrat cru de la realitat. Pot resultar molt
dur. Però personalment vinculo més el gènere actual amb la possibilitat de fusionar. És
complicat, però es pot fer. I crec que el gènere s’enriqueix. Avui en dia em fa també la
sensació que massa gent s’inspira en el cine i en les sèries. Com si escrivissin
un guió.
M’agrada molt com fa Perucho el joc entre el real i el fictici. I també un relat de
Sánchez Piñol, El Bosc, que n’han rodat una pel·li. O el que explica Guillermo del Toro a El laberinto del fauno. Superposar la realitat tal com és amb la
construcció d’un imaginari. És el que jo he intentat a la novel·la. Tot i que el
tema de la Guerra Civil i la postguerra està molt tocat, penso que encara pot
donar força de si.
Mirem la teva novel·la en profunditat.
De què ens vols parlar? Existeix la dicotomia entre dos personatges enfrontats,
que és un lloc comú força utilitzat i molt rendible, que pot jugar un paper
important, però... de què més? De la por, del canvi, de l’idealisme impossible
d’aplicar...?
Sí, aquest és un tema. El fracàs
de les ideologies. També parlo de la por, tal com dius. I després sobre una altra cosa. Sobre la idea
que, per sobreviure en aquells moments tan durs, havies de ser un altre. T’havies
de convertir en un altre per poder tirar endavant. La postguerra va ser un moment
molt dur, molt més del que s’explica. Hi havia una repressió brutal, el règim del
terror. I per sobreviure es feia el que fos. Per això també té sentit explicar
el terror des del terror.
Què ha significat per a tu
publicar a Crims.cat?
És una empenta molt gran i em serveix per continuar endavant. El panorama és molt decebedor i saber que m’han publicat
i que potser ho tornen a fer, és molt important. I després també m'agrada molt el feedback amb la
gent. Poder parlar amb el lector. El contacte. Les xarxes socials, si em
permeten això, em semblen fantàstiques.
Suposo que és una pregunta supèrflua,
però no et planteges escriure en cap altra llengua que no sigui el català?
No, no. Ni m’ho qüestiono. El
català és la meva llengua materna i, a l’hora de crear, no puc fer altra cosa.
A més, si volem ser normals, hem de fer-ho.
Estàs escrivint?
Sí,
estic ara amb una altra novel·la, que passa onze anys abans que Aire brut. M’agradaria al final fer una
mena de trilogia, situada a principis del segle xx.
Un retrat de l’època, que em sembla un període de canvis molt interessant. Ja veurem si ho aconseguim!
