Harlem Nocturne

divendres, 7 de setembre del 2012

Michael Connelly, Premi RBA 2012

 
 
 
 
Aquest bloc negrot no pot deixar de fer-se ressò del lliurament anit del Premi Internacional RBA de novel·la negra, dotat amb 125.000 €. L'afortunat ha estat el ja consagrat autor nord-americà Michael Connelly, de tots àmpliament conegut. L'obra en qüestió: The black box. La caixa negra. No dubto que la novel·la estarà bé, en l'estil al qual Connelly ens té acostumats. Amb el detectiu Harry Bosch i les seves  aventures, trames directes i àgils, molt americanes, que funcionen perfectament bé.
 
Dit això, no vull esmerçar ni una línia més a publicitar un premi que, com gran part dels guardons literaris més sonats (no tots, que quedi clar, però sí un nombre massa significatiu), estava atorgat per avançat, respon a interessos purament comercials i poc té a veure amb la tria de la millor novel·la presentada en cada edició. RBA posa en marxa una estratègia mercantil. Aposta a cavall guanyador. I ja està. Res a veure amb la literatura.
 
No ens enganyem. El fet no representa cap sorpresa, però enguany ha resultat molt explícit, perquè a finals d'agost ja va aparèixer a la premsa  que Connelly seria l'escriptor guanyador. Us enllaço aquí un article que ha penjat el Bloc de la Bòbila. S'explica tot la mar de bé.
 
I amb això acabo. Sincerament, ja tinc prou feina. "A l'ombra del crim" és un espai sobre literatura. De tripijocs poc clars no en sé gran cosa. En realitat, em fan al·lèrgia. 
 
Feliç divendres, negrots.      
 

dijous, 6 de setembre del 2012

Tercer aniversari del bloc: 200 seguidors i molts projectes


      Cap lloc millor que la Bòbila per celebrar l'aniversari

Ei, negrots! Que quasi se'm passa l'efemèride. Avui fa exactament 3 anys que vaig començar amb aquesta aventura d'"A l'ombra del crim".
Tres anys intensos, de molta, moltíssima feina. El bloc, com sabeu, me'l prenc molt seriosament. De fet, no sé fer-ho de cap altra manera. Quan començo una cosa és per tirar-la endavant. En cas contrari, no la començo. Sempre ha estat així. 
Amb orgull puc dir (si em permeteu una certa immodèstia) que he aconseguit posicionar aquest espai dins de l'univers de la negror digital. Avui, com per celebrar l'aniversari, l'atzar ha volgut que arribéssim als 200 seguidors declarats. M'ha fet il·lusió.
Crec que "A l'ombra del crim" m'ha obert moltíssimes portes. Ara mateix, una de les meves tasques investigadores se centra en la novel·la negra catalana. He assistit a congressos, he presentat llibres, he impartit cursos d'estiu a la UB, tinc tres articles pendents de publicar en un termini molt breu, he conclòs un bonic llibre d'entrevistes als escriptors catalans que espero que aviat pugui veure la llum...  i hi ha un altre projecte col·lectiu del qual encara no puc parlar.
Em considero molt afortunada, perquè no hi ha res més valuós que xalar amb allò que fas.
Tanmateix, el millor de tot, amb escreix, ha estat conèixer tanta gent. Escriptors, especialistes, editors, llibreters, afeccionats al gènere. No puc esmentar-los a tots. Segur que em deixaria algú i, a més, seria una llista molt llarga. Però us vull donar públicament les gràcies. L'experiència resulta vertaderament gratificant.
I, sobretot, vull saludar, amb humilitat i una mal dissimulada sensació de sorpresa, a tots els seguidors negrots que religiosament passeu per aquí, deixeu missatges, m'animeu, m'encoratgeu i celebreu les meves recomanacions. Això em complau, però també em carrega de responsabilitat. L'activisme literari no és un camí de roses. Us asseguro que pot fer patir molt.  
En fi, que no em vull posar sentimental. Que moltes gràcies. I ara no us penseu, perquè sóc tan amable, que us eximeixo de deixar comentaris. Recordeu que... si no ho feu, "el pato (y el gato) mueren".
Fins aviat, negrots.  
  

Narcolepsia, de Jordi Ledesma Álvarez




Quan vaig assistir a la presentació de Narcolepsia, el seu autor em va causar unes boníssimes vibracions. Un fuster de professió que havia iniciat l’aventura d’escriure: novell, jove, xerraire, expansiu, molt il·lusionat. Em va sorprendre que Jordi Canal, amb la seva solvència contrastada, lloés de manera tan entusiasta una òpera prima. Em consta que és molt exigent. Poques setmanes després, va arribar la contundent ressenya de Sebastià Bennasar, el qual, com ha demostrat sobradament, sempre diu el que pensa i mai no emet elogis gratuïts. Per tant, us podeu imaginar les meves expectatives en enfrontar-me a la novel·la.  
Ara, un cop acabada la lectura, encara estic una mica fora de joc. I em pregunto com puc definir amb exactitud l’experiència que ha representat submergir-me en les pàgines de Narcolepsia.  
Vagi per endavant que no sóc gaire amant de les novel·les de narcos i que, després de llegir fa anys La Reina del Sur, d’Arturo Pérez Reverte, no em van quedar gaires ganes de tornar-hi. Tanmateix, no puc negar que l’aventura de Jordi Ledesma m’ha seduït absolutament.



Narcolepsia és un text magne, brutal, increïble. Una història tan realista i ben travada que sembla impossible que l’autor no sigui ell mateix un membre d’aquest terrible món de les màfies de la droga.

Parlem d’una narrativa en vena, intuïtiva, directa, sense intermediaris. Literatura que brota com un torrent i que s’atreveix amb tot. Una trama  que arrasa, que es belluga del principi al final amb una naturalitat esfereïdora, amb uns personatges rodons, magníficament construïts (tant els principals com els secundaris); unes descripcions insòlites (sé que Jordi Ledesma no ha viatjat a tots els llocs que descriu); i uns diàlegs àgils i perfectament mesurats.
Ignoro si el text inclou alguns tòpics del subgènere. No he llegit prou novel·les que s’hi puguin incloure. Però sí que puc constatar que, al marge de la història mafiosa, Narcolepsia conté un viatge iniciàtic: el d’un pillastre de la Barceloneta, com deu haver-hi tants, que un dia qualsevol decideix prendre el camí equivocat. A la novel·la no se salva res. Res ni ningú. El món és amoral de mena, la corrupció domina arreu. No obstant això, com tots els murris del món, Julio Perla també posseeix el seu particular codi ètic.    
 


El ritme narratiu és trepidant, molt visual, de tècnica inequívocament cinematogràfica. Ledesma fa coses sorprenents, com deixar anar certs adjectius que, com a narrador, el posicionen. M’ha semblat suggeridor, singular, personalíssim. Sobretot perquè l’oralitat de la novel·la resulta palpable. En alguns fragments, el lector té la sensació d’estar assistint en primícia a una narració en veu alta, a una mena de crònica periodística d’uns fets que poden arribar a posar-nos els pèls de punta.
Em pregunto, com també fa Bennasar a la seva ressenya, què ens espera ara. Jordi, et felicito. Però, nano, no ens enganyem. Tu mateix t’has posat un llistó molt alt.

 

dijous, 30 d’agost del 2012

El crim català ha arribat al Canadà (II)

Tots recordareu que fa uns mesos us vaig fer saber que la meva amiga Shaudin Melgar-Foraster, professora a la Universitat de York a Toronto i escriptora, havia aconseguit fer arribar tres de les nostres novel·les negres més actuals a la biblioteca de la seva Universitat (llegir aquí). La seva fita és anar-ho fent de mica en mica, perquè hi ha una quota limitada i no pot sortir-se del nombre de llibres fixat. Amb tot, avui torno a tenir bones notícies. La Shaudin, que per cert va ser a Barcelona aquest estiu com molts vosaltres sabeu i demostra la foto, ho ha tornat a fer. 




En aquesta ocasió, els afortunats han estat Sebastià Bennasar i la seva novel·la La mar no sempre tapa i Teresa Solana amb Negres tempestes. Com podeu comprendre, estic molt contenta que les meves recomanacions portin els nostres autors arreu del món. 

La tercera novel·la que ha arribat al Canadà també és una meva recomanació, però no és negra. Shaudin volia, lògicament, diversificar l'oferta catalana a la biblioteca (l'alumnat ha de veure una panoràmica àmplia de la nostra literatura actual). Per tant, vaig pensar de seguida en una novel·la absolutament esplèndida, tal com vaig ressenyar en el meu altre bloc literari (El fil d'Ariadna II). Parlo de La nevada del cucut, de Blanca Busquets, un autèntic tresor.

En fi, negrots. Que anem posant piques pels "puestos". I que duri! Gràcies, Shaudin. 
Una forta abraçada a tothom. 


   

dimecres, 29 d’agost del 2012

Historia de un crimen perfecto, de Mikel Santiago



No és cap secret que les noves tecnologies han revolucionat els mitjans de difusió de les obres artístiques. Com a consumidors, ens permeten descobrir coses que, d’una altra manera, mai no arribaríem a conèixer. Personalment ja fa molt de temps que participo en el joc ˗via blocs, pàgines web, premsa digital i xarxes socials˗. Tanmateix, tenia una assignatura pendent que ahir, finalment, vaig aprovar: em refereixo al llibre.e.

En Manel Mora, el meu marit, ja n’és consumidor des de fa mesos. Em va recomanar una petita novel·leta que s’havia descarregat quasi per casualitat i que li va fer gràcia. El títol: Historia de un crimen perfecto. L’autor: un desconegut que es diu Mikel Santiago. En veure que en Manel havia devorat el text en poc menys d’una hora, vaig pensar: “va, per què no? M’hi poso!” Em vaig acomodar en la meva butaca reclinable, vaig obrir una tònica amb llimona ben freda i vaig decidir comprovar què m’oferia la meva primera lectura digital. 


 
Ha! Ho vaig encertar de ple. M’ho vaig passar d’allò més bé. Més aviat diria que vaig xalar com una bleda. I que consti: res d’especial, res d’innovador, res de luxe. Al contrari. Simplement un relat al més pur estil dels clàssics del segle xix, concís, trepidant i ben travat, que em va semblar que podia fer les delícies de qualsevol afeccionat al gènere en una tarda de pur entreteniment.    

Historia de un crimen perfecto s’adiu amb el concepte anglosaxó de “short story”, un subgènere narratiu que a mi m’entusiasma, a mig camí entre la novel·la i el conte. Per  desgracia, aquí s’ha conreat molt poc (i no em refereixo només a Catalunya, sinó també a la literatura en castellà). En canvi, a Anglaterra, a França i als Estats Units ha estat un model molt rendible. De vegades, aquestes històries eren concebudes com a fulletons i es publicaven per entregues als diaris o a les revistes literàries. Com tots sabeu, sovint es convertien en els veritables bestsellers de l’època i tenien una munió de seguidors que esperaven el següent capítol amb candeletes. Més endavant, no sempre coetàniament,  podien arribar a aparèixer en forma de volum. 

Mikel Santiago s’ha infiltrat en aquesta tradició i li ha volgut retre un homenatge. Historia de un crimen perfecto s’emmiralla en tots els llocs comuns possibles. I per això em va agradar tant. Va ser com tornar a casa, com transportar-me en el temps. No és un secret que, pel que fa a la literatura de gènere, gran part de la diversió rau en el plaer de la recurrència, en el reconeixement del codi establert. Des d’aquest punt de vista, la petita novel·leta de Santiago no s’està de res. Té aquell aire atemporal de les històries de tota la vida. Per alguns detalls sabem que l’ambientació és actual, però podria perfectament passar cent o cent cinquanta anys enrere. 

Amors impossibles, crims passionals, nits de tempesta, jardins maleïts, detectius privats sagaços, casalots abandonats, aparicions fantasmagòriques, al·lucinacions, girs inesperats, follia. 
La tècnica narrativa és també antològica: el criminal que, des del principi, redacta en primera persona la confessió del crim. La seva bogeria i el seu remordiment m’han recordat intensament un dels relats més coneguts d’Edgar Allan Poe, El cor delator. I el millor de la novel·la, allò que jo sempre lloo tant: la línia argumental única, l’essencialitat. No hi ha res superflu, no hi sobra res. Tot, absolutament tot, està al servei de la història. 

Naturalment, he intentat buscar qui és Mikel Santiago. Aquí us deixo l’enllaç de la seva web. Es tracta d’un bilbaí que fa moltes coses, entre elles escriure, i que, a través del llibre digital, ha posat la seva obra a l’abast de tothom. De franc. No té pretensions literàries excessives, suposo. Però segur que s’ho passa pipa escrivint. Fixeu-vos la de coses que, com apuntava al principi, les noves tecnologies ens poden oferir. 

En fi, Mikel, et diré que jo també he estat temptada, molts cops, a dur a terme un exercici com el teu. Per pur entreteniment i diversió personals. Per què no? De moment, què vols que et digui? Doncs que gràcies. Que t’agraeixo de debò que ahir em fessis passar una tarda genial.           



dimarts, 28 d’agost del 2012

Curs virtual per a futurs escriptors negres, per Sebastià Bennasar




Els seguidors d'aquest bloc ja fa molt de temps que coneixeu en Sebastià Bennassar, escriptor, periodista i investigador al voltant del gènere negre. Ara us en torno a parlar per comunicar-vos que ofereix un nou curs virtual (ja en porta uns quants) d'escriptura de novel·la negra. Creieu-me quan us dic que jo, si tingués temps, m'hi apuntaria. En Sebastià en sap un munt. Solvència contrastada. Segur que podreu aprendre molt i, alhora, xalar de valent. 
Aquí us deixo l'enllaç del curs:


Si us decidiu, no us en penedireu, negrots. 


dimecres, 22 d’agost del 2012

Repercussió crítica de "La Cua de Palla: retrat en groc i negre (Alrevés)"

No cal que repeteixi en aquest espai la importància d'una obra assagística com la publicada l'any passat per l'Editorial Alrevés. Em refereixo a La Cua de Palla: retrat en groc i negre, de Jordi Canal i Artigas i Àlex Martín Escribà. Avui, però, he rebut aquest bonic vídeo de la seva repercussió crítica i m'ha semblat una bona idea, negrots, compartir-lo amb vosaltres. A més, "A l'ombra del crim" també apareix als agraïments finals. O sigui que es tracta d'un altre agradable motiu d'alegria. 
Espero que us agradi, negrots. Enhorabona, Jordi. Enhorabona, Àlex. Enhorabona, Alrevés.