No és cap secret que les noves
tecnologies han revolucionat els mitjans de difusió de les obres artístiques. Com
a consumidors, ens permeten descobrir coses que, d’una altra manera, mai no
arribaríem a conèixer. Personalment ja fa molt de temps que participo en el joc
˗via blocs, pàgines
web, premsa digital i xarxes socials˗.
Tanmateix, tenia una assignatura pendent que ahir, finalment, vaig aprovar: em
refereixo al llibre.e.
En Manel Mora, el meu marit, ja n’és
consumidor des de fa mesos. Em va recomanar una petita novel·leta que s’havia
descarregat quasi per casualitat i que li va fer gràcia. El títol: Historia de un crimen perfecto. L’autor:
un desconegut que es diu Mikel Santiago. En veure que en Manel havia devorat el
text en poc menys d’una hora, vaig pensar: “va, per què no? M’hi poso!” Em vaig
acomodar en la meva butaca reclinable, vaig obrir una tònica amb llimona ben
freda i vaig decidir comprovar què m’oferia la meva primera lectura digital.
Ha! Ho vaig encertar de ple. M’ho
vaig passar d’allò més bé. Més aviat diria que vaig xalar com una bleda. I que
consti: res d’especial, res d’innovador, res de luxe. Al contrari. Simplement
un relat al més pur estil dels clàssics del segle xix, concís, trepidant i ben travat, que em va semblar que
podia fer les delícies de qualsevol afeccionat al gènere en una tarda de pur
entreteniment.
Historia de un crimen perfecto s’adiu amb el concepte anglosaxó de “short
story”, un subgènere narratiu que a mi m’entusiasma, a mig camí entre la
novel·la i el conte. Per desgracia, aquí
s’ha conreat molt poc (i no em refereixo només a Catalunya, sinó també a la
literatura en castellà). En canvi, a Anglaterra, a França i als Estats Units ha
estat un model molt rendible. De vegades, aquestes històries eren concebudes
com a fulletons i es publicaven per entregues als diaris o a les revistes
literàries. Com tots sabeu, sovint es convertien en els veritables bestsellers
de l’època i tenien una munió de seguidors que esperaven el següent capítol amb
candeletes. Més endavant, no sempre coetàniament, podien arribar a aparèixer en forma de volum.
Mikel Santiago s’ha infiltrat en
aquesta tradició i li ha volgut retre un homenatge. Historia de un crimen perfecto s’emmiralla en tots els llocs comuns
possibles. I per això em va agradar tant. Va ser com tornar a casa, com
transportar-me en el temps. No és un secret que, pel que fa a la literatura de
gènere, gran part de la diversió rau en el plaer de la recurrència, en el
reconeixement del codi establert. Des d’aquest punt de vista, la petita
novel·leta de Santiago no s’està de res. Té aquell aire atemporal de les
històries de tota la vida. Per alguns detalls sabem que l’ambientació és
actual, però podria perfectament passar cent o cent cinquanta anys enrere.
Amors impossibles, crims
passionals, nits de tempesta, jardins maleïts, detectius privats sagaços, casalots abandonats,
aparicions fantasmagòriques, al·lucinacions, girs inesperats, follia.
La
tècnica narrativa és també antològica: el criminal que, des del principi, redacta
en primera persona la confessió del crim. La seva bogeria i el seu remordiment
m’han recordat intensament un dels relats més coneguts d’Edgar Allan Poe, El cor delator. I el millor de la
novel·la, allò que jo sempre lloo tant: la línia argumental única, l’essencialitat.
No hi ha res superflu, no hi sobra res. Tot, absolutament tot, està al servei de
la història.
Naturalment, he intentat buscar
qui és Mikel Santiago. Aquí us deixo l’enllaç de la seva web. Es tracta d’un
bilbaí que fa moltes coses, entre elles escriure, i que, a través del llibre
digital, ha posat la seva obra a l’abast de tothom. De franc. No té pretensions
literàries excessives, suposo. Però segur que s’ho passa pipa escrivint.
Fixeu-vos la de coses que, com apuntava al principi, les noves tecnologies ens
poden oferir.
En fi, Mikel, et diré que jo
també he estat temptada, molts cops, a dur a terme un exercici com el teu. Per
pur entreteniment i diversió personals. Per què no? De moment, què vols que et
digui? Doncs que gràcies. Que t’agraeixo de debò que ahir em fessis passar una
tarda genial.
