La síndrome E, de Franck Thilliez

Fa pocs dies, quan vaig ressenyar Gataca, ja us vaig avisar que la meva ment cartesiana em corsecava per dins. La veueta interna em deia que hauria estat millor llegir en l’ordre correcte les dues novel·les que conformen la reflexió de Franck Thilliez al voltant de la violència i l'origen de la maldat. Després d’acabada La síndrome E (el primer dels dos títols), em reafirmo en la meva opinió. Conèixer esdeveniments cabdals del futur dels protagonistes no m’ha permès gaudir de la lectura de la mateixa manera, perquè en certs aspectes (no en la trama central, però sí en les qüestions costumistes i de personatges) m’ha fallat un element per a mi vital, el suspens. En qualsevol cas, i com que no hi ha remei, no paga la pena caure en la lamentació.

Sigui pel motiu que sigui, no he pogut evitar que m’agradés més Gataca. La trama de ciència-en-ficció és més potent, més agosarada, es troba al bell mig de la història. La situació dels protagonistes, Lucie Hennebelle i Franck Sharko, passa per un instant molt més torturat. Des del principi (potser també pel factor “descobriment”) em vaig sentir més involucrada en la trama de la segona entrega. D’altra banda, i encara que pugui resultar una mica sorprenent, em va semblar més versemblant, malgrat que especuli molt més i sigui més fantasiosa. Ja sabem que la ficció ben construïda pot esdevenir més creïble que la realitat.

La síndrome E s’acosta més al model canònic de novel•la criminal. La història és fosca, duríssima. A Franck Thilliez, per tal d’indagar en els mecanismes de la violència humana, no li tremola el pols. Basteix un escenari de terror amb majúscules, descarnat i brutal. Els experiments i la utilització per a malignes finalitats d’un mitjà tan present en la nostra societat com és la imatge (cinema, televisió, Internet, vídeojocs, etc.) donen lloc a una trama que posa els pèls de punta.

·

La primera meitat de la novel·la m’ha semblat molt bona. L’inici és molt potent, aspecte que jo valoro molt, i la construcció del personatge de Franck Sharko (encertadíssim), t’enganxa de valent. Sharko es mou entre l’heroïcitat i l’antiheroïcitat. Té febleses, algunes molt greus, però no és un antiheroi. Em sembla particularment atractiva la seva fluctuació entre justícia i llei, que, a voltes, es concreta inexorablement en l’aplicació de la justícia de manera, diguem-ne, poc ortodoxa. Sharko és un personatge complex i contradictori, polaritzat entre la tendresa i la follia, el sentit del deure i l’esperit d’independència, la fascinació malaltissa per l’aspecte fosc de la seva feina i l’anhel d’amor i de normalitat.  

Les vuit marques en un arbre del parc del seu carrer m’han subjugat (i fins aquí puc llegir). Però demostren fefaentment que Franck Thilliez no és un nyicris quan alena els seus personatges. Bravo. També Lucie Hennebelle resulta molt atraient, una fràgil figureta femenina que, a l’hora de la veritat, de fràgil no en té res. 

A partir de mitja novel·la, la trama perd una mica d’empenta i s’embolica amb un cert desordre. Tanmateix, reconec que aquesta és una opinió extremadament personal, mediatitzada per la meva crispació, cansament i mal humor a causa d’una calor i d’una sequera infernals, que converteixen en lava les pedres dels camins i ennuvolen els sentits (si més no els meus). És per això que vull ser totalment honesta: no sé segur si he estat realment objectiva. Espero que la gent que l’ha llegida hi digui la seva (eh, Maria negrota?).  

Sigui com sigui, la idea de Thilliez és ben interessant. Em pregunto què hi pot haver de cert en les especulacions mèdiques i científiques de la història. Segurament molt més que no ens pensem. I això, negrots, fa feredat.     

   

En fi, no les deixeu passar. Si podeu, llegiu primer La síndrome E. Després, Gataca. Estic segura que en gaudireu molt. Fins aviat.      

Amb retard, darrera crònica dels Juliols de la UB: conferència de Mariano Sánchez Soler

Espero que tothom em disculpi (i especialment en Mariano Sánchez Soler). Amb un evident retard motivat per l’excés de feina, l’estrès, l’època estiuenca i la calor infernal de la canícula d’enguany, avui us ofereixo per fi la crònica de la intervenció de Mariano Sánchez Soler als Juliols negres de la UB.    

El títol era: L’anatomia del crim. Les deu claus del gènere negre en cinema i novel·la. Com s’escriu un film noir? No cal que us avanci que la ponència va resultar interessantíssima, amanida amb les bromes i les fineses enginyoses que caracteritzen en Mariano Sánchez Soler (escriptor, periodista, investigador i professor de la Universitat d’Alacant).

Sánchez Soler va començar amb una introducció sobre els orígens del gènere, partint, evidentment, d’Edgar Allan Poe. Va defensar allò que a mi tant m’agrada: l’existència d’un pacte entre emissor i receptor, un pacte basat en el reconeixement de les convencions inherents al gènere i en la fidelitat al codi prefixat. En paral·lel a l’enigma (Conan Doyle, Christie, etc.) sorgeix el gènere negre americà (en la literatura i, pràcticament alhora, en el cinema). Sánchez Soler va citar La llei de l’hampa, dirigida per Josef von Sternberg el 1927, com la primera pel·lícula de Hollywood que recrea una història de gàngsters que tracta sobre el crim organitzat.  

Per a Sánchez Soler, el discurs de la literatura i del cinema criminals són absolutament universals. Considera que les incerteses en la terminologia indiquen que tenim un problema de reducció quant a un gènere tan ampli. Es tracta de classificar-lo i d’acceptar la seva evolució. La societat ha canviat, les concepcions de les coses han canviat. El terme cinema negre pot potser definir uns films de contingut ambigu, expressionista, que formalment creen un malestar específic. El “negre” té a veure amb la composició visual de les imatges, amb l’estructura narrativa, amb el realisme, amb la creació d’un món. En resum, que presenta una riquesa i una complexitat gens menyspreables.    

v

Quant al cinema, va establir la següent classificació:

Cine negre clàssic: de 1941 a 1960

Thriller modern: de 1961 a 1990 (tipus Harry el Sucio o Harper)

Des de 1990: mestissatges, influències, fusions (sense que l’element criminal deixi de ser  el tret distintiu del gènere).

Va parlar de l’existència de cineastes destacats que han dirigit films que adapten les claus genèriques a la realitat dels seus països.

Tot seguit, Sánchez Soler va passar a enumerar les claus que considera imprescindibles per confegir una obra negra. Un decàleg que recull en el seu llibre Anatomía del crimen. 

1) La busca de la veritat (com en tota obra artística o literària).

2) La intriga. Del qui al com, amb voluntat de revelació. Partim de la recerca del qui (enigma) a la del com (hard-boiled). En el segon cas, l’ètica de l’investigador no sempre coincideix amb l’oficial.

3) L’acció és essencial (l’acció domina per sobre dels monòlegs interiors). Narració itinerant que descriu ambients i personatges molt variats.

4) L’argument, la força de contar una història (aventura indagatòria, intriga, realisme, espill en moviment).

5) L’accessori no existeix. Cap floritura. Tot al servei de la història. Voluntat de narrar una història i atrapar al lector.     

6) Construcció dels personatges. És important conèixer-los bé abans d’escriure.

7) La força dels diàlegs (argot precís, sense abusar; equilibri entre el que dius i el que mostres; cada diàleg relata una història i pot definir un personatge).

8) Documentar-se per a ser versemblant. No caure en errors fàcils ni en mimetismes. Una pistola no és un revòlver. Cal tenir present, però, que la realitat pot no ser versemblant.

9) El món del crim. Mètodes creïbles (actualment, per exemple, els verins com a armes i les trames rocambolesques han deixat pas al realisme, a la recreació de la corrupció de la societat, etc.).

10) Res de trucs. Joc net amb el lector. L’autor no pot fer trampes en la construcció de la trama ni dels personatges.

    

Evidentment, he resumit moltíssim la ponència, però crec que cada un dels punts s’entén prou bé. A mi em sembla especialment significatiu el número 5. En el gènere negre defenso amb fervor que no hi hem de trobar cap floritura. Tot ha d’estar al servei de la història. No pot haver-hi elements superflus que ens distreguin o ens enganyin. 

És imprescindible saber atrapar al lector (o a l’espectador) en una trama potent, versemblant, creïble, amb personatges ben descrits i coherents i amb uns diàlegs àgils i entenedors. Defenso el paper destacat de l’acció. Però puntualitzo que no cal entendre el terme en el sentit de Hollywood. Acció també vol dir que la novel·la no s’estanqui, que posseeixi un ritme i un moviment constants que no permetin mai deixar de tenir ben enganxats els receptors.

I fins aquí hem arribat. En un estiu ben negre (de calor i foc a l’Empordà), dono per tancades les cròniques dels Juliols. Encara va haver-hi una darrera sessió, però va consistir en una taula rodona en la qual hi vaig participar. Vaig compartir-la amb Paco Camarasa, Mariano Sánchez Soler, David C. Hall i Francisco J. Ortiz i vaig aprofitar per xerrar una mica sobre els autors catalans. Naturalment, no faré jo mateixa la crònica de la meva participació. Per tant, ho tanquem aquí.

Que acabeu de suportar amb paciència aquest horrible mes d’agost. Fins molt aviat, negrots. 

GATACA, de Franck Thilliez

Enmig d’aquest estiu de calor insuportable, la meva amiga Maria (la primera negrota) em va fer arribar una de les seves valuoses recomanacions. Això, per a mi, és sinònim indefectible d’aire fresc. I és que, tret d’excepcions insignificants, la negrota Maria l’encerta sempre.

El cas és que em va parlar de Gataca, del francès Franck Thilliez, un thriller trepidant, d’especulació científica, a mig camí entre la negror més canònica i allò que els entesos (els meus també amics de la Societat Catalana de ciència ficció i fantasia- SCCFF) anomenen “ciència-en-ficció”. Una manera molt adequada per definir un gènere que, situant l’acció en el món real, se serveix de la ciència per construir una trama que suggereix, imagina o especula situacions “possibles” (sovint esglaiadores) vinculades a diferents disciplines científiques.

Reconec que havia d‘haver fet més cas a la Maria fa uns mesos, perquè ella assegura (jo no ho recordo, no sé on tinc el cap) que em va recomanar un altre títol del mateix autor, La síndrome E, que també l’havia sorprès molt favorablement. En realitat, La síndrome E és la primera part de Gataca. Tot i que ambdues obres es poden llegir de manera independent, hi ha fets del primer llibre que tenen reminiscències i conseqüències en el segon. L’autor s’ha preocupat que tot s’entengui molt bé, però la meva ment cartesiana (que la tinc, encara que no us ho sembli) m’està torturant. Ja sabeu que m’agrada llegir-ho tot en ordre (ho he fet sempre que he pogut: Wallander, Millhone, Brunetti) i, per tant, també hauria desitjat seguir la norma en aquest cas. Poc remei té ja la cosa. Però ho resoldré dins del possible adquirint, així que passi per una llibreria, la famosa Síndrome.

Però bé, que m’estic empatollant excessivament. Anem al gra.

Gataca compleix el gran requisit que, per a mi, ha de tenir tota bona novel·la de gènere: enganxar irremeiablement el lector. Així que la comences, caus en un estat de trànsit que t’impedeix deixar-la i que aconsegueix que les 572 pàgines passin en un sospir. Tensió, intriga, girs inesperats, especulació científica que posa els pèls de punta, personatges complexos, ambients diversos i ben retratats. Des del punt de vista de la ciència, ignoro la versemblança de tot plegat. Espero que els meus amics metges i biòlegs (pico l’ullet especialment a Salvador Macip i a Jordi de Manuel), exposin el seu veredicte. Tanmateix, a mi ja em serà indiferent. Com a lectora profana en aquestes matèries, ja hauré gaudit intensament d’una història que, si més no en aparença, sembla ben documentada i argumentada.

Al cap i a la fi, la ciència-ficció (i la ciència-en-ficció) tan sols han de tenir present la importància de guardar la coherència interna. Quan Aristòtil, allà en la seva Poètica, ens parlava de versemblança, es referia a això. I el mateix feia l’amic Horaci, en l’Epístola als Pisons, quan defensava  el concepte de “decòrum”. La ficció ha de ser creïble en ella mateixa, ha de ser respectuosa amb el lector. Ha de crear la impressió que, allò que ens ofereix, pot passar de veritat. Gataca parteix de fonaments reals per després especular de manera ordenada i travada. Si això rutlla, ningú no tindrà res a dir.  

Com us podeu imaginar, no desvetllaré ni un borrall de la trama. Els meus llavis estan segellats. Però sí que us puc avançar que la novel·la es planteja una interessant reflexió envers la violència humana. La violència és innata o adquirida? La portem inserida en el codi genètic o es desenvolupa més endavant? Quina relació tenim amb avantpassats que van viure fa més de 30.000 anys? Què s’amaga darrere de la profunditat insondable del nostre cervell? Fins on podem arribar en nom de la ciència?

Thilliez construeix un edifici molt intel·ligent on posa en joc la teoria de l’evolució, els descobriments de la genètica més avançada, els estudis sobre la violència, la recerca mèdica i antropològica... i ho vincula tot plegat a una trama criminal dura, inquietant, imaginativa i ben estructurada que no pot deixar indiferent ningú.

Gataca posseeix alguns dels trets del bestseller, però del “bon” bestseller. D’aquell que no pren el pèl al consumidor, sinó que el fa xalar amb la legitimitat de la millor literatura d’entreteniment.

Personalment, m'encanta que l'acció tingui lloc a França, és clar. I un dels grans encerts: els dos personatges principals: en Franck Sharko i la Lucie Henebelle. Torturadíssims, això sí, però valents, eficients i resolutius. Thilliez condueix els dos protagonistes, sense miraments, en un duríssim viatge personal (cadascú pel seu cantó) que va de la follia a la cordura. I ho vehicula a través de la necessitat humana de saber, d’esbrinar, de tirar endavant. D’allò que, malgrat la maldat que ens acompanya com a espècie, ens ha fet evolucionar i convertir-nos en sapiens sapiens. Qui ho sap! Potser tan sols es tracta de l’atàvic desig de la supervivència.

No deixeu passar la novel·la, negrots. En gaudireu segur.    

“Serial Fiction” als Juliols de la UB amb Francisco J. Ortiz

Un dels aspectes més gratificants dels Juliols negres 2012 ha estat conèixer gent interessant, entre els quals Francisco J. Ortiz (professor de Llengua i Literatura de Secundària, crític de cinema i expert en còmic, entre d’altres coses). Jo esperava en candeletes la seva intervenció, intitulada “Serial Fiction. Sobre el caràcter seqüencial del relat policíac: de la novel·la per fascicles al còmic i la televisió del segle xxi”. És comprensible, perquè qui em coneix de fa temps sap la meva afecció per les sèries criminals, especialment (i a banda de les literàries) les de televisió. Des de petita he estat enganxada a un munt de sèries, indestriables a hores d’ara del meu bagatge i del meu imaginari. Impossible confegir-ne una llista en aquest moment (seria molt llarga), tot i que és un exercici que algun dia m’agradaria fer.

Francisco J. Ortiz és una persona planera i divertida, que té una gran facilitat de comunicació i que s’expressa amb claredat. És algú que ha estat titllat de “friqui” durant tota la vida, només pel fet de ser valent i admetre les seves afeccions sense embuts. Ja sabem que, malauradament, certs sectors culturals, socials i acadèmics encara no acaben d’entendre que hom pot passar-s’ho pipa amb els superherois, la ciència-ficció i les històries de lladres i serenos sense deixar de ser un professor seriós i un investigador rigorós. Encara consideren de segona categoria aquest conjunt de manifestacions culturals. Per descomptat, ells s’ho perden. Són gent elitista i sectària. Ja s’ho faran.  

Ortiz va defensar una qüestió que jo comparteixo de ple i que, si no m’equivoco, he escrit en alguns llocs. Gran part del plaer que trobem en les plasmacions de gènere (nissagues novel·lesques, historietes de tebeo i de còmic, sèries de televisió) rau en la repetició, en la recurrència, en el reconeixement d’allò que ens resulta familiar. És per aquest motiu que, sovint, davant d’una primera novel·la, sorgeix la pregunta: és el principi d’una sèrie? Quan una novel·la o un telefilm agraden, quan el consumidor s’adona que connecta amb els personatges, en vol més. Sempre en vol més.

Aquest principi universal és a l’origen de les novel·les per entregues, que pretenien fidelitzar el públic. I el mateix succeeix en el món dels còmics. La sèrie com a metàfora de la vida, la necessitat de la repetició inherent a l’ésser humà. El reconeixement dels tòpics, dels llocs comuns, de les convencions, produeix plaer. Una sorpresa inesperada pot agradar, però la transgressió no pot esdevenir total. La norma establerta s’ha de seguir.

Per a mi, personalment, va ser molt important aquesta afirmació d’Ortiz. Massa vegades hi ha gent que, quan teoritza sobre la novel·la negra actual, no sembla tenir clar que, per damunt de tot, s’està referint a un gènere amb un codi prefixat. És una posició que jo m’he vist obligada a defensar més d’un cop i que no tothom acaba de compartir.

Ortiz va anar desgranant, acompanyat d’unes ben trobades imatges, la interessantíssima història del còmic, de la novel·la gràfica, dels seus moments i personatges més rellevants. Resulta del tot impossible reproduir en aquesta crònica tota la informació que ens va lliurar i la diversitat de conceptes que va esmentar. No vull deixar de destacar, però, el seu entusiasme contagiós (m’encanta quan algú adora allò que fa), la seva parla rapidíssima i els seus comentaris aguts i divertits. També intentaré resumir  algunes de les seves aportacions. Va fer referència a “Black Mask” com a publicació fonamental dins del gènere. Fundada el 1920 pel periodista H. L. Mencken, és una eina cabdal a l’hora d’acostar-nos a la literatura pulp, les històries d’aventures, de detectius, de l’ocult, del western. En el seu còmput hi trobem 340 entregues, que s’estenen des d’abril de 1920 a juliol de 1951, en què va desaparèixer.

Ortiz va citar també la famosa agència de detectius Pinkerton, que encara existeix i en la qual hi treballava Dashiell Hammett. Òbviament, la feina marcà l’escriptura d’aquest autor, que va posar sobre el paper el munt d’històries interessants amb què es trobava cada dia en el desenvolupament de la seva activitat professional.

Ortiz, que és un fanàtic de Batman, ens va fer cinc cèntims d’altres personatges que han marcat fites importants. Així, cità “The Shadow”, que sorgeix cap a 1930 i és d’autoria confusa perquè s’inicia en els serials radiofònics. Personatge icònic, que sempre du dues armes al damunt i que passà de la ràdio a la novel·la i més endavant al còmic.  

Un altra figura imprescindible: “Dick Tracy”, de Chester Gould, que representà una mena de pont entre el còmic primitiu i les manifestacions posteriors. Amb ell s’inicien les trames de procediment policial. Les històries de Dick Tracy palesen clarament un dels tòpics del gènere: la maldat que queda reflectida en el físic del personatge. Els dolents de Dick Tracy són molt lletjos. La lletjor vinculada a la maldat (lletjor física i d’esperit).  

Superman, Batman... els superherois, segons que indica Ortiz, en els seus inicis no estaven tan codificats, però van anar canviant amb el temps. De fet, continuen de plena vigència (mai no s’han deixat de fer pel·lícules, sèries de televisió, publicacions, etc.). Ortiz va citar també “The Spirit”, de Will Eisner, autor que està considerat a hores d’ara el pare de la novel·la gràfica per a un públic adult.

En temps propers trobem un autor de còmic, Greg Rucka, que aposta pels personatges femenins. O un altre, Ed Brubaker, que actualment té un producte en curs, Criminal: una minisèrie de 5 o 6 números amb una història que comença i acaba. La següent “temporada” (per dir-ho d’una manera prou entenedora) narra una trama independent de la primera.

La intervenció d’Ortiz va ser variada i extensa. Va fer llistes de detectius, ens va parlar de la fascinació del joc (Cluedo, per exemple), es va referir a autors i personatges, ens va fer cinc cèntims de les seves predileccions. Quant a les sèries de televisió, ens va marcar la diferència entre les tres possibilitats narratives principals. Les “procedimentals” són les sèries amb episodis independents, on la vida dels personatges no avança i es manté sense canvis del primer episodi a l’últim (les sèries antigues, si ho recordeu, eren així: penseu en Columbo). El que importa és resoldre el cas i el plaer de la repetició. Després trobem el “serial”: tot està lligat; la trama té un inici i un final, de manera que, si hom deixa de veure un episodi, perd informació (Twin Peaks o The Killing, per exemple). En tercer lloc, les sèries més abundoses actualment, que combinen les dues possibilitats (procedimental + serial). Els episodis són independents, però el rerefons de l’entorn i de la vida dels personatges va avançant (Expedient X, Fringe... totes les que vulgueu, perquè en són la majoria).     

Com dic sempre, un principi dels blocs és no allargar excessivament les entrades. El lector es cansa i no és desitjable que això passi. En qualsevol cas, amb el resum d’avui he intentat aproximar-vos a una interessant intervenció que a mi, personalment, m’hauria agradat esprémer encara molt més. Va ser genial.

Muchas gracias, Fran.

Crònica dels bons trinxeraires, de Màrio Zambujal

Tal com vaig anunciar fa unes setmanes (llegir aquí), la tercera entrega de la Col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat és Crònica dels bons trinxeraires (Crónica dos Bons Malandros) del periodista i escriptor portuguès Mário Zambujal (1936). Una petita perla, una delícia, una delicadesa. Un encert absolut que demostra que el director de la Col·lecció, Àlex Martín Escribà, té les idees molt clares. I que l’Editorial Alrevés (responsable del projecte) també. Per què dic això? Doncs perquè, desmarcant-se de modes i tendències superficials, continuen amb la seva idea inicial. Publicar novel·la negra de qualitat en llengua catalana, siguin obres d’autors d’aquí o traduccions de bons textos (sobretot europeus) que no s’hagin publicat en altres llengües de l’Estat i que, per tant, encara restin inconeguts (o gairebé). 

La novel·la és de l’any 1980 i a hores d’ara ha superat a Portugal les 30 edicions. Pel que he llegit (reconec no sense vergonya que jo no la coneixia), va significar una revolució en el panorama de la literatura portuguesa del moment. Segons que indica Sebastià Bennasar en aquesta seva ressenya que us enllaço aquí, la novel·la negra no té gaire tradició a Portugal. Per aquest motiu és més rellevant l’èxit dels “trinxeraires” que, d’altra banda, em sembla absolutament merescut.     

Tanmateix, em permetré manifestar que no es tracta d’una novel·la negra a l’ús. Ni per la trama (per més que parli de delictes i delinqüents), ni per l’estructura narrativa (amb una elaboració molt treballada) ni, sobretot, per la profunditat del contingut. L’obra –breu, entranyable, lleugera– demostra com la literatura pot aconseguir un altíssim nivell amb un embolcall aparentment senzill.

Crònica dels bons trinxeraires s’insereix en una tradició secular que jo conec molt bé. Tal vegada per això m’ha deixat amb la boca ben oberta. Per fer-ho ras i curt: l’obra té poc del gènere negre perquè es tracta d’una altra cosa, extraordinàriament llaminera. Crònica dels bons trinxeraires és, en realitat, una excel·lent novel·la picaresca. I no només perquè reculli les històries d’uns pillastres de poca volada que voregen la llei (són tan desastres que no arriben ni a l’alçada dels delinqüents amb majúscules), sinó perquè el seu autor s’ha submergit en les entreteles del gènere per donar vida a una obra que, volgudament, recupera les característiques d’una tradició amb molta (i bona) presència en la literatura ibèrica.   

Crònica dels bons trinxeraires basteix amb mestria una ficció pròpia del segle xx, però  la vincula sense esforç als testimonis del passat que li serveixen d’inspiració i que, n’estic segura, l’autor volia homenatjar. Quan la llegiu, percebreu ressons de les Novelas ejemplares de Cervantes, del Lazarillo, del Buscón, del Guzmán de Alfarache, però, sobretot, del vessant popular d’aquests testimonis cultes. Crònica dels bons trinxeraires es nodreix de les històries de canya i cordill, dels romanços de cec, dels entremesos i dels sainets. D’una literatura que,  en d'altres temps, era molt coneguda per un públic ampli de totes les classes socials i que gaudeix, en les llengües romàniques, d’una antiga i arrelada tradició.

És per això que, mentre hom llegeix la novel·la, no sempre té present en quin moment concret es desenvolupa l’acció. Si deixem de banda algunes referències tècniques que ens ho recorden, els esdeveniments narrats resulten absolutament atemporals. L’esperit de la trama seria perfectament extrapolable a una historieta de canya i cordill dels segle xvii, xviii o xix.  

Mário Zambujal reprodueix els recursos d’aquesta literatura a diferents nivells. Estructuralment, divideix l’obra en 9 capítols amb títol independent. Ens presenta la banda i els plans que tenen, els seus membres i, per acabar, els esdeveniments finals. Cada capítol va encapçalat per una explicació d’allò que el lector s’hi trobarà. Es tracta d’un deliciós joc metaliterari al més pur estil de la picaresca i del teatre barroc. El lector no pot oblidar que allò que té entre mans és literatura, que li estan explicant una història. L’autor, sigui qui sigui (en aquest cas el coneixem, però en d'altres èpoques sovint era un anònim), es complau en el joc retòric de picar l’ullet al receptor amb complicitat.  

Però Zambujal no s’atura aquí, perquè la seva novel·la és, per damunt de tot, una novel·la de personatges. Reprodueix magistralment els trets de tota una sèrie de figures arquetípiques, de llarguíssima tradició, que podem reconèixer en el teatre i la narrativa popular de la literatura universal (la prostituta de bon cor, el gelós, el murri de bons sentiments, el desconfiat, l’estudiant que acaba al marge de la llei, el traïdor). Per no parlar de la banda de trinxeraires en conjunt, reencarnació del món del subsòl, de la marginalitat de més baixa estofa. Una colla entranyable de deixats de la mà de Déu que, al marge de les febleses i les misèries, ostenten per damunt de tot un inexpugnable sentit de la solidaritat i un intocable codi d’honor.

La novel·la té molts trets del bo i millor de la dramatúrgia de l’Edat moderna. És una magnífica tragicomèdia que unifica a la perfecció els elements còmics (hi ha fragments d’una gran hilaritat, sovint amarada de tendresa) i els elements tràgics (inclòs un final mig incert que no desvetllaré).  

De tant que ofereix la novel·la, podria dir moltes coses més, però aquesta ressenya s’allargaria en excés i no em sembla recomanable. Per això només afegiré que un dels seus aspectes més destacables és l’estil narratiu, amb una utilització del llenguatge i de la sintaxi on la imaginació i la llibertat hi juguen un important paper. Una escriptura molt romànica, em va dir un amic que la llegia. Sí, sí. És una bonica manera de definir-ho. Una escriptura molt romànica, oberta, juxtaposada, que deixa respirar les paraules,  però que ha de ser dificilíssima de traduir. Anna Cortils ha excel·lit en la tasca (i aquesta també era una aposta de la Col·lecció, aconseguir bones traduccions). Cortils ha resolt la papereta amb creativitat i respecte, recuperant mots del passat sense allunyar-se de la llengua actual, en un equilibri lingüístic que mereix una reverència.  

A mi, ja d’entrada, això de “trinxeraires” em va robar el cor. Per a descobrir la resta de mots que Cortils ha posat en joc, haureu de llegir la novel·la.

Feliç setmana, negrots.         

Més cròniques dels Juliols negres: avui, David C. Hall

David C. Hall és un home carismàtic, rialler i bromista, d’aquells que fan passar a l’auditori una estona fantàstica. La seva ponència dels Juliols va ser volgudament interactiva, amb procediment de taula rodona o taller. S’intitulava Per què ens fascina la violència en la ficció? Novel·la americana i europea: la importància d’un bon inici.

He d’admetre que, personalment, la seva xerrada em va resultar molt aclaridora. Vaig constatar que hi ha gent que discrimina amb dificultat realitat i ficció. Sí, no és broma. Hi havia més d’un assistent que, a l’hora d’argumentar perquè els fascinava la violència, no tenia gens clara la diferència entre la literatura/cinema i el món real. També vaig descobrir (bé, ja ho sabia, però ho vaig corroborar amb força) que els amants del gènere negre som molt diferents entre nosaltres. A mi la violència no em diu res. El que m’agrada és viure la trama amb tensió, enganxada a les pàgines (o a la pantalla) sense poder deixar-les. M’agrada no poder parar de llegir o no poder treure els ulls de les imatges. Per aconseguir això, la violència no em fa cap falta. De fet, en alguns casos (sobretot en trames mafioses, de narcotraficants o delinqüència pura) em molesta bastant. Sóc més de violència psicològica, d’assetjaments i de psicòpates, jo. No tant de gàngsters. Per això no m’entusiasma Scorsese i la fascinació per personatges com Vito Corleone em costa d’entendre.

 

Bé, tornem a la ponència. David C. Hall va dir coses molt interessants. Va marcar la diferència entre la novel·la negra americana i l’europea, remuntant-se als inicis de la literatura americana en general. Partint de la base que la novel·la negra té les arrels en la literatura popular, va diferenciar entre dos tipus d’autors americans. Va partir de la diferència entre “pieles rojas” (emotius, vitals, directes) i “rostros pálidos” (refinats, cultes, complexos) i va extrapolar-ho a dos noms: Walt Whitman (que intenta fer una literatura pròpia d’un país nou, els EUA) i Henry James (que escriu a l’europea, de manera que la seva obra es fa difícil de distingir de la dels autors del Vell Continent, especialment dels anglesos). Vaig pensar que en David posava en paraules una qüestió que jo, intuïtivament, havia percebut des de joveneta en llegir ambdós autors (els havia llegit, i molt). 

David va citar L’últim mohicà, de Fenimore Cooper, com a literatura fronterera, de transició. I va col·locar Mark Twain (i el seu magnífic personatge Huckleberry Finn) com a capdavanter d’un nou llenguatge, d’una literatura específicament americana que obrí el camí de tot un estil (el de Hemingway, sense anar més lluny). Diàlegs molt realistes, amb la llengua del país, que expliquen històries d’allà fetes per gent d’allà.

Com he avançat, David va defensar la idea que la novel·la negra prové de la literatura popular, entesa com la literatura que, a finals del XIX, ja arriba a un públic ampli que comença a estar alfabetitzat. Gent humil, treballadors que, en el marc de la Revolució Industrial, accedeixen massivament a la lectura. En aquest context, hi destaca el gènere d’aventures, el western i les històries detectivesques.

La Primera Guerra Mundial representà un revulsiu. L’esfondrament de l’antic ordre social, la desil·lusió, l’escepticisme. I després: el naixement dels moviments feixistes que, a la llarga, comportaran la necessitat que la novel·la negra funcioni com a novel·la de caràcter realista i social. La intenció dels grans autors del gènere, a partir d’obres fundacionals com Collita roja de Hammett, és generar complicitat amb el públic en general, no amb un públic reduït. També David apuntà que és un error pensar que aquests autors escrivien des d’una ideologia. Per a ell, no tenien intenció de fer “moralines” ni propaganda.

David va concloure la seva intervenció (abans de cedir el torn de paraula als assistents, la qual cosa donà lloc a un interessant debat), remarcant alguns dels contrastos entre la novel·la negra americana i l’europea. Per a fer-ho, va centrar-se en dos autors: l’americà Michael Connelly i l’italià Leonardo Sciascia.

Considera que el primer, com a model del tipus de narrativa que ve dels Estats Units, és un escriptor professional, expeditiu, que confegeix una ficció vinculada al real, als detalls autèntics, documentats, ben avinguts amb la narrativa de procediment. Els americans, que pateixen un fort intervencionisme dels editors, mantenen un estil poc innovador, lineal i tradicional, que difícilment trencarà les regles. 

En contrapartida, considera Sciascia un intel·lectual, un escriptor que es complau en el joc literari i retòric, amb més volada estilística i preocupació lingüística.

Personalment, estic molt d’acord amb la valoració d’en David C. Hall. Penso que, en general, quan hom ha llegit força novel·la negra d’arreu del món, pot adonar-se’n clarament d’aquestes diferències. També penso que, en cada moment, al lector realment afeccionat al gènere pot venir-li de gust una opció o una altra. No són excloents ni oposades. Simplement, com diu aquella frase tan tronada, són diferents.

I no patiu. Sé que vaig una mica endarrerida, però les cròniques continuaran, negrots.    

V de venganza, de Sue Grafton

Ahir a la tarda, quan vaig concloure la lectura de V de venganza de Sue Grafton, vaig anotar textualment al meu perfil de facebook:

La sensació de pèrdua quan acabes algunes novel·les és absolutament real. Pot semblar irracional, inconscient, absurda, fins i tot ridícula. Però existeix. M'acaba de passar. Ja t'enyoro, Kinsey.

Critiqueu-me tal com vulgueu. Ho suportaré. Admeto que em va sortir la vena nostàlgica, rampell molt poc professional si hom fa (o somnia fer) crítica literària mínimament seriosa. Tanmateix, de vegades és difícil controlar unes emocions que, com ahir, em van agafar per sorpresa.

El final de la novel·la, la número 22 de la nissaga, el vaig trobar èpic. Em va transportar. I no perquè V de venganza sigui el millor dels títols (no ho és, de fet en alguns moments em va semblar que tenia una llargària excessiva i algun fragment superflu: el detallisme descriptiu de Grafton mai no m’ha convençut), sinó perquè em va posar davant dels ulls quelcom que va més enllà de la pura literatura.

Em refereixo a la tan desitjada simbiosi (desitjada pels escriptors, o així ho suposo) entre els personatges i el públic. De seguida vaig mirar enrere, tot cercant alguna pista que justifiqués la meva mal continguda sensació de buidor. I em vaig adonar que Kinsey Millhone, la idealista, malgirbada, solitària i malhumorada detectiva privada californiana, m’acompanya a la vida des de fa quasi trenta anys. Des d’aquella A d’adulterio (en anglès A is for Alibi) que vaig descobrir per casualitat al Círculo de Lectores i que em vaig afanyar a demanar perquè em va transmetre bones vibracions. D'ença d'aleshores, la Kinsey hi és. Porta amb mi tant de temps (constatació real) com la meva filla.

Si exceptuem els clàssics (de l’enigma i de la negror), puc considerar que Grafton és la causa directa del meu amor pel gènere. Poca broma. Mireu si hi estic en deute. Ella em va obrir portes, em va fer perdre absurds complexos literaris i em va regalar milers d’instants de joia. No és estrany, per tant, que quan ahir vaig assistir al desenllaç de la V ˗farcit d’un idealisme que ratllava la utopia, que diluïa les fronteres entre llei i justícia i que es carregava alguns tòpics al voltant del bé i del mal- em sentís tan feliç.

Aquesta no és una ressenya gens canònica. Ho sento. Objectivitat? No gaire. I això que vaig prometre, després de la xerrada de Bill Phillips sobre novel·la postmoderna en el marc dels Juliols de la UB, que afrontaria el comentari de V de Venganza des d’aquesta òptica, ja que Phillips va considerar Sue Grafton una de les escriptores que podien ajustar-se als paràmetres del moviment.

El personatge de Kinsey (i els secundaris que l’envolten) acompleixen tot una sèrie de requisits que li donen la raó. S’allunyen dels tòpics i dels llocs comuns de la novel·la negra clàssica sense deixar de tenir-hi (no es pot oblidar) les arrels ben plantades. Kinsey és, per damunt de tot, humana. I, en conseqüència, està carregada de contradiccions. La principal rau en la seva particular idea de la justícia. Amiga dels seus amics, estiguin o no del cantó oficial de la llei, mai no els abandona. No ho pot fer, perquè significaria una traïció interna.

No suporta el delicte i es capaç de fer el que sigui per combatre’l. Al mateix temps, odia la mentida i la corrupció i critica durament certs procediments policials. En ocasions, la seva posició no és fàcil de compartir (o no del tot) amb una mirada europea, però s’emplena de sentit si la situem dins la societat americana. Kinsey no s’ajusta a cap model preestablert, ni pel que fa a la seva condició femenina ni com a professional. És sincera, capaç, políticament incorrecta i una antipàtica de grans dimensions. Sense pèls a la llengua, és expeditiva, tendra i dura, despreocupada de la família, del seu aspecte físic, fins i tot de la seva salut (no para de menjar porqueries), però alhora es preocupa dels afers quotidians, de l’ordre, dels amics, de córrer cada dia cinc quilòmetres, de no fumar ni beure més del compte (recordeu que l'acció té lloc a la dècada dels 80 del segle passat, de manera que algunes de les qüestions que s'hi plantegen a hores d'ara les miraríem des d'un cantó ben diferent).

Tot en ella respon a un codi intern ferm i sagrat que, conscientment, ni tan sols no s’ha plantejat: la necessitat imperiosa d’ordenar el caos. Si més no, el caos que li toca viure, el caos amb què topa cada dia al seu voltant.

No ho sé, negrots. Em sembla que m’he embolicat massa. Però espero que, sense que serveixi de precedent, avui em disculpeu. Estic toveta. Sento en la pell la certesa, cada cop més inajornable, que ens estem acostant irremissiblement al final de l’alfabet.