Tercera sessió als Juliols. William Phillips ens parla de la novel·la negra anglòfona de la postmodernitat

Dia 3 de Juliol. Tercera conferència del curs, a càrrec de William Phillips, professor titular de Filologia Anglesa de la Universitat de Barcelona.

Aquest cop, per donar-li més vidilla a la jornada, ens vam traslladar a la Biblioteca La Bòbila de l’Hospitalet, on el seu director, Jordi Canal, ens va rebre encantat. Ja sabeu que La Bòbila posseeix el fons especialitzat en el gènere més important de tot l’Estat espanyol.  

El títol de l’exposició de Phillips era: La representació de la masculinitat i la feminitat en el cinema i la novel·la negres. Un recorregut per la història de la novel·la negra anglòfona. He de dir que va resultar una xerrada agradabilíssima on tothom s'ho va passar molt bé. La capacitat de comunicació del ponent és notable i ens va descobrir alguns autors anglòfons que, a casa nostra, no són tan coneguts com d’altres. Tot plegat una conferència que va afavorir que el públic assistent es comencés a deixar anar i a contribuir amb les seves aportacions.   

Phillips, intentant desvincular-se de la rigidesa academicista, va manifestar que no està interessat en la classificació (tan debatuda) de la novel·la negra, sinó que el seu objecte d’estudi és, en realitat, la novel·la postmoderna. Per tant, allò que pretén analitzar és el trencament d’esquemes que la novel·la postmoderna proposa. Li agraden les coses modernes, va manifestar. I això està molt bé, perquè jo també trobo que, massa vegades, donem voltes en cercle a l’entorn dels clàssics. Amb en Phillips vam tirar endavant. I, personalment, em va encantar. I ara perdoneu-me si no és oportú, però no me’n puc estar de recordar Antònia Font i allò que “totes ses coses modernes s’han esperat molt”.

Bill Phillips apunta que el detectiu de la ficció policíaca, a partir de finals del xix, no deixa d’actuar com a substitut de la figura del capellà. El capellà confident al qual recórrer per resoldre els problemes ha caigut una mica en desgràcia a causa del descrèdit que, en certs àmbits progressistes, ha patit la religió. També ho va comentar Andreu Martín en la seva intervenció, quan considerava la narrativa-enigma com una reacció positivista contra la superstició, el gòtic, etc. La funció l’assumeixen personatges atípics. Cap dels noms que citaré no respon a un model convencional: Marple, Holmes, Poirot... són gent estranya que fan un paper estrany.

Als Estats Units, la novel·la negra, el hard-boiled, substitueix el western, però tots sabem que el plantejament és molt similar, en especial pel que fa a la caracterització dels personatges. El detectiu s’identifica amb el cavaller medieval o amb l’heroi de l’oest i representa un model de masculinitat. És hàbil amb les armes; lleial al seu propi codi d’honor (de vegades dubtós); parc en paraules (el silenci és una manifestació de poder i la necessitat de parlar és vista com a mostra de subordinació); defensor dels dèbils (sobretot de les dones, però no de totes, sinó de les que s’ho mereixen).

 

El codi d’honor d’aquest cavaller/detectiu prové del patriarcat, és un codi patriarcal que perpetua de manera ben marcada els rols socials típics. És en aquest context, diria jo, que s’hi pot encabir la idea que el cavaller ha de defensar les dones que s’ho mereixen (donna angelicata), però no la gran majoria de dones, que solen ser perverses, superficials i manipuladores (femme fatale). La misogínia està servida, una misogínia que trobem en la literatura i en la vida, en el nostre món i en el nostre imaginari, des del principi dels temps. Permeteu que us enllaci aquí un article que vaig publicar a la revista Llengua & Literatura de l’IEC sobre la misogínia en la literatura popular i que s’escau perfectament per il·lustrar aquest punt. Bill Phillips va esmentar l’existència de les bruixes (i les bruixes també apareixen en el meu article).

Per tant, Phillips identifica en aquesta narrativa un masclisme misogin que, a més, va acompanyat d’un indubtable racisme i una clara homofòbia. L’afirmació em permet tornar a la ponència d’Andreu Martín per dir que, davant d’això, difícilment podrem considerar progressista ni d’esquerres un plantejament com aquest. No sé si recordeu Mike Hammer (en vaig parlar aquí), el detectiu creat per Mickey Spillane l'any 1947, que no pot ser més de dretes.    

A la dècada dels 70 del segle passat, les coses comencen a canviar. Estem en el moment del feminisme, la contracultura, l’oposició a la Guerra del Vietnam, els moviments pacifistes. En aquest escenari, el gènere negre també fa un tomb.

Robert Brown Parker (1932 – 2010) crea un detectiu diferent: Spenser (així, amb s), que aspira a renovar esquemes. El paper de la dona es revalora. Spenser té una xicota molt intel·ligent, independent i amb idees pròpies, universitària, amb un doctorat. Tanmateix, no arriben mai a fer vida en comú. També té un amic afroamericà, Hawk, que apareix a partir de la tercera novel·la i que li fa d’ajudant. Més endavant, fins i tot hi inclou un personatge homosexual. Amb tot, Spenser encara respon a alguns paràmetres del gènere. És un home solitari, com tot bon heroi. Per aquest motiu mai no arriba a fer una vida de parella convencional (incís: recordo molt bé la sèrie de televisió, amb un Robert Urich que de petita despertava la meva passió i que malauradament va morir massa jove).

A partir dels 70, doncs, la novel·la negra es converteix en una novel·la postmoderna que vol sortir de totes aquestes trampes. Que vol deixar enrere uns personatges durs, bevedors en excés, interessats només pels esports (no miren res més a la televisió), que sempre tenen algun amic a la policia (per tant, reben ajuda de l’autoritat) i que es deleixen per la violència. Es tracta de qüestionar el gènere, fita en la qual, a casa nostra, excel·leix un autor com Vázquez Montalbán. No ho oblidem. A banda del sibaritisme gastronòmic, penseu en quins amics té Calvalho. Fins i tot la seva xicota, Charo, és puta. Si això no és desmitificar...

Phillips cità alguns autors americans que van voler trencar esquemes. Per exemple, Walter Mosley, creador del detectiu negre Easy Rawlins, que viu a Los Ángeles però que no té carnet oficial per exercir de detectiu (no gaudeix del suport dels policies precisament per ser negre). Per tant, resol casos de coneguts i es mou en el món del subsòl, la pobresa i la marginació. Les obres de Mosley ja posseeixen un vessant social força desenvolupat, una de les funcions de la narrativa negra a partir d’aquest moment.

Per qüestionar el gènere, la postmodernitat s’empara en recursos diversos. Per exemple, trenca la cronologia lineal (són freqüents les analepsis, però també les prolepsis). Els casos criminals no sempre es resolen. Els protagonistes mostren la seva debilitat, són incapaços de relacionar-se socialment i afectivament. La solitud de l’heroi (que anteriorment era mostra de masculinitat: l’heroi no necessitava ningú), esdevé ara una prova de feblesa, d’incapacitat personal. Molts d’aquests detectius són bastant inútils i mai no arriben a res. Alguns són alcohòlics, drogoaddictes o similar (tot i no ser americà, ara em ve al cap en Harry Hole, el protagonista del noruec Jo Nesbo).

La intervenció de Phillips va culminar amb l’anàlisi de les escriptores postmodernes de novel·la negra.  Vam parlar de Sue Grafton (la mare de la meva adorada Kinsey Millhone) i de Sara Paretsky (creadora de la detectiva W. I. Warshawski). Com afronten aquestes autores un tema com la violència? Phillips opina que el col·loquen al bell mig del seu discurs per poder-lo tractar. Perquè... unes dones detectives poden ser tan dures com un home? Poden resoldre el cas de la mateixa manera, amb la mateixa dosi de violència?

Phillips creu que sí, que la violència hi apareix, però que sovint acaba revertint en elles mateixes, en les protagonistes. Són les heroïnes, però acaben rebent. Se’n desprèn la idea que la violència no és una sortida correcta i, en conseqüència, està enfocada des d’una posició més emocional i més dialèctica. El conferenciant va constatar coses curioses, però absolutament certes (ho sé molt bé perquè em conec la història de la Kinsey pam a pam). Va dir que en aquestes novel·les les dones detectives mostren més preocupació pels diners que no pas els seus companys masculins (el sou a cobrar, les hores a facturar, portar els diners al banc). També existeix el factor comú de l’aparició d’homes grans com a confidents o amics de les protagonistes, homes que cuinen, que ja no són una amenaça sexual, que les escolten. Una clara possibilitat alternativa a l’anterior concepte de masculinitat.

Sempre resolen els casos aquestes dones? No sempre. I, encara que ho facin, de vegades els finals no són feliços. Poden trobar l’assassí, però segurament molta gent haurà patit o perdut coses en el procés.

Per acabar, perquè novament el temps es va imposar amb el seu poder, Phillips va comentar que, pel que fa a les novel·les postmodernes de procediment policial (on els protagonistes ja no són detectius sinó policies), rarament es descriu la realitat tal com és. Seria massa avorrit, perquè la feina de la policia (basada fonamentalment en fer tràmits administratius i en cercar les confessions dels confidents) no s’assembla massa a la que veiem a les pel·lícules. Per això pensa que, malgrat formar part de l’autoritat, el policia-heroi segueix el model del detectiu privat.

En fi. Va citar moltes més coses, però evidentment no ho puc esmentar tot. En qualsevol cas, com que estic llegint una novel·la de Sue Grafton en aquest moment (V de Venjança), prometo aprofitar les dades d’aquesta conferència per fer-ne un detallat estudi.

I això és tot per avui. Demà més.

Gràcies, Bill. I gràcies per la paciència, negrots.    

Joaquim Noguero i la crítica cultural: segona conferència als Juliols de la UB

Em va interessar molt la segona conferència de la primera jornada dels Juliols, el passat dia 2. El ponent: Joaquim Noguero, crític, periodista cultural i professor de Periodisme Cultural de la Universitat Ramon Llull. El tema: La visió del periodista cultural: mètode inductiu i crítica.

Joaquim Noguero em va semblar una persona apassionada i dinàmica. Va fer la seva exposició de manera molt entenedora i sense caure en digressions exagerades, perfectament apta per al públic assistent. Un públic de perfil molt variat, procedent sens dubte d'àmbits professionals diferents i amb edats i formacions també diverses.

Com us podeu imaginar, vaig seguir amb molta atenció la intervenció de Noguero. Al cap i a la fi, estic exercint de periodista cultural al diari digital CatalunyaPress, als meus blocs personals, etc. Sabeu que he fet força crítica de cine i que publico amb més o menys periodicitat en altres mitjans. Tanmateix, la meva formació és filològica, no periodística. I, per tant, m’interessava veure fins a quin punt vaig per bon camí.  

Em va agradar corroborar, així que Joaquim va iniciar la seva exposició, la complementarietat de les disciplines culturals. Confirmar allò que he pensat sempre. La CULTURA és UNA i s’escriu amb majúscules.

Joaquim Noguero

Noguero va partir d'una formulació que tots els estudiosos de la literatura i de l’art tenim molt clara. Allò que deia Pascal: “Res no és nou, però l’ordre és meu”. Tot està escrit, no hi ha res de nou sota el sol. El que canvia és la manera d’escriure-ho, de plasmar-ho. L’artista o el literat han de ser capaços d’innovar, de reordenar, de reformular, d’aconseguir una concreció diferent i original.

Des de la meva experiència personal (no sé què en pensarà Noguero, però suposo que estarà d’acord amb mi), un dels plaers d’estudiar literatura o art (el plaer intel·lectual amb majúscules) es produeix quan descobreixes que ets capaç d’identificar i aïllar totes aquestes recurrències. Quan t’adones que un autor ha usat un topoi o un recurs de manera diferent, però que, en realitat, resta lligat per un fil invisible (que pot ser molt feble o no ser-ho tant) a la història literària de tots els temps.
Adonar-se’n no és fàcil. Requereix estudi i aprenentatge. Un bon escriptor, si ho vol, ens ho pot complicar molt. De vegades, però, pot no voler-ho. Això passa quan  es decanta per un artifici que precisament rau en la utilització òbvia dels llocs comuns (la literatura de gènere sol anar per aquest camí). En qualsevol cas, el vincle sempre hi és. I trobar-lo és genial.

El món de la crítica seriosa és complicat, però un bon crític està fent història i està fent teoria literària.

Història perquè ens mostra una part del pensament de la seva època. Un enfocament concret, que posa damunt la taula la manera de contemplar la realitat d’una part de la població, a la qual ell pertany. Té relació amb la sociologia, òbviament. Un crític ens transmet mirades de la societat coetània i de la seva ideologia, si més no de la part de la societat amb la qual combrega o a la qual ataca.   

Teoria literària perquè, si aconsegueix bastir un raonament coherent i meditat que aporti una mirada nova des d’un angle concret, el seu ideari pot acabar configurant una poètica. Pot acabar convertint-se en una vara de mesurar. No debades, com va apuntar Noguero al final de la intervenció, els crítics del passat els estudiem precisament per la seva dimensió de crítics. No per les obres de les quals parlen, sinó per allò que exposen ells, per la seva interpretació, per la seva opinió. Recordo amb plaer els estudis que he fet al voltant de les idees estètiques de crítics com Clarín, Yxart, Sardà... i ho deixo aquí perquè m’embalo excessivament.      

Com podeu suposar, tot plegat dóna per a una carrera universitària. Per tant, no us atabalo més. Tornem a la conferència.

Noguero va enumerar una sèrie de pautes a seguir, els requisits imprescindibles que ha de reunir la tasca d’un bon crític cultural.

La crítica aspira a la correcció. Però sempre és provisional: d’una banda, els temps i les visions canvien;  d’una altra, la mirada d’una persona (per molt que en sàpiga) només és la seva. Qualsevol exercici crític (com tots els exercicis intel·lectuals seriosos, val a dir) és simplement una hipòtesi de treball.   

Un bon crític ha d’actuar com un recaptador de proves, però no com un jutge. I, a més, s’ha de conèixer molt bé a ell mateix. Si no és així, pot projectar-se en l’obra que critica i perdre la imparcialitat, la distància. Tot i que aconseguir la total imparcialitat resulta gairebé impossible, un crític ha d’intentar acostar-s’hi tant com pugui.

Noguero va defensar el mètode inductiu, és clar. No podem partir d’apriorismes. No podem anar del general al particular. Sempre ha de ser al revés, si volem fer una tasca respectable. Hem d’anar del particular, del concret, al general. No podem partir dels clixés per intentar adequar-los a allò que analitzem. Hem de mirar l’obra, destacar el que ens interessa, trobar els detalls, els punts significatius... Aleshores, només aleshores, podrem començar a estirar del fil.

Noguero posà diversos exemples d’obres policíaques importants per il·lustrar el seu discurs. Entre elles, La promesa, la magnífica novel·la de Friedrich Dürrenmatt, a hores d‘ara tot un clàssic. També va parlar molt de cinema, lògicament. Ja ningú no dubta que, pel que fa a la negror, literatura i cine formen un pack. Va trencar una llança a favor d’un element que, enmig de les trames enigmàtiques i de suspens, jo defenso sempre: l’atzar. L’atzar existeix i pot incidir moltíssim en el desenvolupament dels fets. Aquí em resulta impossible no citar l'admirat Woody Allen i una de les seves obres mestres, Match Point, on el paper de la sort -de l’atzar- deixa impune un terrible crim.

Continuem amb la conferència.

Molt important aquesta idea: La crítica ha d’aspirar a l’autoritat, no al poder. Ha de guanyar legitimitat davant dels lectors (allò que s’anomena el receptor empíric, mitjana de l’època) per unes opinions sòlides i ben fonamentades, argumentades amb seriositat intel·lectual. Un crític perd autoritat quan es deixa influir per les parts interessades, pel poder, per motivacions econòmiques, interessos polítics, etc. No importa el distanciament físic, importa el distanciament intel·lectual. En canvi, sovint passa a l’inrevés.

Un crític amb autoritat trobarà feina sempre, perquè porta el valor en ell mateix. Un crític adherit al poder (d’un diari potent, per exemple) haurà sacrificat la seva independència d’opinió. Sortir d’aquí no li resultarà gens fàcil.

La crítica, com abans he apuntat, no és objectiva. Sempre resulta subjectiva: la fan subjectes. Tanmateix,  ha d’estar matisada per una bona argumentació, una bona contextualització, una mirada coherent i, sobretot, per l’honestedat. L’honestedat és primordial. Jo m’atreviria a dir que hom ha de ser honest amb ell mateix, amb l’obra i l’autor que analitza i, sobretot, ha de ser un honest amb el públic. Només així podrà ser respectat.

Una posició parcial i interessada pot ser legítima si el crític n’explica abans la raó. Evidentment, no parlem de motivacions econòmiques i de poder, sinó de raons  justificades per circumstàncies concretes. Noguero va posar l’exemple de les històries de la literatura i les antologies poètiques catalanes que havia fet Joaquim Molas a mitjan segle xx. Molas sabia perfectament que hi havia un biaix en les seves tries, però, atesa la situació de la literatura en català d’aquell moment, va prendre una decisió parcial en nom d'un projecte general que va considerar més important que una mancança particular.  

La crítica no aspira a la correcció absoluta, però ha de ser versemblant, lògica i plausible. Posseeix tres components: els informatius, els interpretatius (on s’ha de procurar conjuminar el coneixement erudit amb el creuament de dades reals i el corpus de lectures) i els valoratius.         

Un cop aquí, la tarda se’ns va tirar al damunt. A mi m’hauria agradat continuar una estona més, però el temps és un imperatiu de primer ordre, que imposa sempre la seva voluntat. De tota manera, penso que les idees expressades configuren un discurs ben clar i entenedor.

Honestedat,  rigor, coherència, allunyament del poder establert, intent d'imparcialitat, anar del particular al general, reconeixement dels codis, preparació, intent de mantenir-se independent  intel·lectualment... i una mica de consciència, de sentit comú.

Noguero va dir que un crític pot confessar les seves preferències. Allò que li agrada, allò que recolza. Però sempre ho ha d'explicar amb claredat des d'una argumentació honesta i fonamentada.

Ah, i se m'oblidava. Va inaugurar la xerrada amb un axioma: un bon crític mai de la vida (i menys si comenta novel·la o cinema negre) ha desvetllar res de la trama (i encara  menys del desenllaç). No ha de fer un resum ni una sinopsi. Ha d'interpretar.
Bien!!!! Un expert em dóna la raó en la meva premissa principal. No vaig tan errada, doncs.         

En fi. Aquí s'acaba per avui. Espero que aquest article us hagi interessat tant com a mi, negrots.

Demà més coses dels Juliols.  

Gràcies, Joaquim.  

Reconciliem l'enigma i la novel·la negra?: Andreu Martín en la primera sessió dels Juliols negrots de la UB

Ahir vam assistir a la primera jornada dels Juliols de la UB d’enguany.

Novel·la i Cinema Negre a la Universitat de Barcelona.  

La professora Teresa Navés, treballadora incansable que ha organitzat molt bé l’esdeveniment i que no para mai, va inaugurar el curs amb la seva amabilitat característica.
L’aula era prou plena. El nombre d’alumnes matriculats s’acosta als quaranta (un gran èxit en els temps que corren) i, per tant, hi havia un bon caliu. Bonic moment per estrenar-nos amb la ponència d’algú tan brillant i carismàtic com Andreu Martín, malgrat que la calor i l’horari de sobretaula ens anaven en contra. Com sabeu, però, l’Andreu pot amb això i més, sobretot si el presenta –generant prometedores expectatives– algú tan divertit i engrescador com en David C. Hall, que el coneix molt bé.  

El títol de la intervenció era La reconciliació entre la novel·la enigma i la novel·la negra. L’oposició entre ambdues tipologies és un debat recurrent (especialment en els darrers temps) entre els estudiosos del gènere. El debat, personalment, sempre m’ha semblat un pèl exagerat. S’ha tendit a desqualificar sistemàticament la novel·la d’enigma a favor d’una suposada novel·la negra més compromesa i realista que posa damunt la taula els problemes socials.
Jo mai no he acabat d’entendre que una cosa n'exclogui l’altra i que sigui necessari carregar-se’n la primera per revalorar la segona. Odio les comparacions gratuïtes i estèrils. Per això em va agradar tant coincidir amb l’Andreu. I per això em perdonareu que, tot seguit, us faci un resum potser una mica llarg de la seva conferència. Però em sembla important per allunyar tabús i tòpics i interessant per a tots els amants del gènere.    

Martín va marcar la diferència entre allò que considera dos tipus de novel·la policíaca: la novel·la d’enigma i la novel·la negra. Va emprar la forma “policíaca” com a genèric de caràcter tradicional aglutinador de tot una sèrie de tipologies o de subgèneres. Suposo que podria haver dit novel·la “criminal” o qualque cosa similar i hauria servit igualment. El cas és entendre que, dins d’aquest genèric, hi podem trobar les modalitats que, segons el títol de la ponència, Martín havia d’intentar reconciliar.  

És una posició intel·ligent la que defensà el ponent: emprar  el mètode socràtic. És a dir, una dialèctica activa que ens meni a la reflexió i que ens ajudi a analitzar els fets amb una certa distància (com també defensava Bertold Brecht). Que ens permeti posar en funcionament tots els arguments, sense deixar-nos influenciar per prejudicis o apriorismes. Martín creu (com tot ésser amb dos dits de front) que tot s’ha de revisar. No podem viure d’idees antigues i, sobretot, no podem guiar-nos per titulars fragmentats i descontextualitzats o per veritats “eslògan” (Hammlet és moooolt més que el simple dubte expressat en el monòleg de “To be or not to be”). Simplificant-ho molt per fer-se entendre, Andreu va comentar que actualment vivim massa immersos en la cultura de la concreció. Caminem de la literatura a la imatge i potser perdem massa llençols en aquesta bugada.

Per tant, va vincular (grosso modo, evidentment, i sense voluntat pejorativa) la cultura literària a l’abstracció i la cultura de la imatge a l’acció. Quan ens importa més allò que veiem que no pas allò que hi ha al darrere (la forma que el fons), estem perdent algun llençol. Martín considera que actualment tenim tendència a fugir de l’abstracció, la qual cosa representa fer un camí envers la superficialitat. Va posar molts exemples, tant de cinema com literaris, que em van semblar magnífics. No els puc reproduir tots, perquè al final aquest article no s’acabaria mai. Però us en poso un que jo subscric i que he emprat moltes vegades en converses privades.

Allà va. El cinema de Hitchcock. Les típiques imatges de personatges que van en un cotxe. Tots sabem que no circulen de veritat. El actors s’estan quiets i les imatges en moviment són una simple projecció. Són actors, com en el teatre. L’espectador ho sap, però li és igual. Per què? Doncs perquè li interessa més el discurs que hi ha al darrere, l’abstracció, allò que en realitat  el director  vol transmetre. 
Avui en dia una pel·lícula amb aquesta tècnica seria impensable. El públic sortiria del cine indignat, com si li haguessin pres el pèl. Per què? Doncs perquè l’abstracció ha quedat en segon pla i l’espectador valora per damunt de tot l’aparença de realitat d’allò que veu. Valora més la imatge i l’acció que no pas l’abstracció. Chapeau, Andreu! Ara entenc perquè jo desconnecto en les escenes d’acció i em concentro molt més en les escenes de diàlegs. Sóc clarament una dona d’abstracció.

Com era lògic, Andreu Martín va polaritzar el debat emparant-se en els clàssics de les dues faccions (enigma i negre) i va criticar (entre cometes, que no s’espantin els puristes de la segona facció) algunes manifestacions de Raymond Chandler. Va posar exemples sucosos d'algunes paraules de Chandler incloses dins El simple arte de escribir, el recull de les seves cartes i textos assagístics.

Martín parla d’una veritat que alguns obliden massa sovint i que jo he defensat arreu fins a l’avorriment (inclòs aquest bloc): la literatura de gènere està altament codificada. Existeix un codi preestablert, conegut per l’emissor i pel receptor. Unes regles. Un joc. Escriure gènere és jugar. Oi que no podem canviar el moviment de les peces dels escacs? Doncs tampoc no podem canviar (excessivament, s’entén) les normes de la literatura de gènere.

A partir de Poe i d’Els crims del carrer Morgue, entrem de ple en el joc de l’enigma. L’autor posa en joc la intel·ligència i la capacitat deductiva del lector. Un enigma ha de donar pistes que culminin finalment en l’explicació lògica d’allò que hom planteja. El joc commina el lector a raonar. El plaer o el neguit de l’enigma existeixen. El plaer de descobrir-lo. El neguit de no fer-ho. Emissor i receptor juguen plegats a un joc d’intel·ligència i de lògica que, en contra d’allò que s’ha dit durant molt temps, no té res de reaccionari ni respon a una ideologia de dretes. Apunto aquí (per si algú no  ho té present) que tradicionalment s'ha vinculat la novel·la d’enigma a una ideologia de dretes i la novel·la negra a una ideologia d’esquerres.   

Martín fa història i manifesta que la narrativa d’enigma neix com a reacció contra la superstició, contra el terror, contra les històries gòtiques. És filla de la filosofia positivista del moment, que sosté que tot té una explicació raonable que l’home ha de descobrir aplicant la seva capacitat mental i la seva intel·ligència. Com als Crims del carrer Morgue, on allò que sembla un fenomen fantasmal acaba tenint una explicació raonable i demostrable. Les coses no són com semblen. Hi ha quelcom més a descobrir. Apareixen els grans detectius capaços de fer-ho, amb la seva intel·ligència i dots d’observació: Dupin, Holmes, Marple, Poirot.

I es planteja Andreu Martín: com poden ser de dretes uns enigmes que situen els sospitosos i els culpables enmig de les classes benpensants i treuen a la llum tots els seus secrets i la seva sordidesa (capellans, jutges, aristòcrates, dones casades...)? No podem oblidar que el crim és la manifestació del caos. Enmig d’un crim esgarrifós que fa patir i altera l’ordre, el detectiu lluitarà per restablir-lo. I què? Tots ho volem, no? No volem tots viure tranquils, sense crims ni disbarats ni violència? Intentar que això passi és reaccionari, és de dretes? Pot ser de dretes una literatura que neix com a reacció contra la superstició de la religió i de la fantasmagoria? Una literatura que pretén trobar explicacions raonables i científiques?

El problema, per a Andreu Martín, és que una bona novel·la d’enigma és difícil de fer. Per això n’hi ha moltes que són dolentes, la qual cosa ha perjudicat el subgènere. D’altra banda, de vegades són massa fredes i distants, acusació que també han rebut sovint. Això es produeix quan és excessiva la tendència a perdre’s en el problema analític pur i dur. Martín posa l’exemple d’El misteri de la cambra groga, de Gaston Leroux.  

Passem ara a la novel·la negra. Neix també com una reacció, precisament contra l’enigma. És lògic. Els temps avancen. Andreu Martín va posar un exemple brutalment gràfic per definir-la.

Indiana Jones a “En busca del arca perdida”. Un egipci (o similar, ara no recordo d’on era) s’enfronta amb ell. Treu l’espasa i comença a fer filigranes. Indiana Jones se’l mira, arruga el morro i, quan tots pensem que s’embrancarà en una baralla impressionant, treu la pistola i li fot un tret. I punt.

Una cosa tan primària és ben lluny, evidentment, de la dimensió lògica i sofisticada de la novel·la d’enigma. Hem passat, segons Martín, de l’època paranoica a la psicopàtica, sense perdre de vista que la paranoia és, des del punt de vista psiquiàtric, la malaltia més lleugera, la menys greu.

La novel·la negra d’aquest tipus neix als Estats Units i no està tan distanciada en el temps de la novel·la d’enigma. Ja la trobem als anys 30, com a evolució del western, de la llei del més fort. Importa aquell món de violència on la gent es diverteix amb les baralles a cops de puny, on adoren els “forajidos”, els pistolers, la venjança. Poc té a veure la nostra història europea i mediterrània amb aquest imaginari, que ens queda absolutament llunyà i fins i tot ens resulta decididament incomprensible.

Andreu Martín creu que la novel·la negra posseeix un element innovador essencial. El concepte de “por”. La por al món exterior, corrupte, brut, hostil, caòtic, sense escrúpols. El despatx del detectiu privat esdevé, des d’aquest punt de vista, una mena de refugi on allunyar-se del caos exterior, un lloc segur on sublimar la por. Marlowe, com a paradigma d’aquest  tipus de detectiu, s’identifica amb el cavaller. Hi ha un romanticisme latent en aquesta construcció literària i, per tant, Martín es planteja fins a quin punt pot ser veritablement  realista aquesta narrativa.

Sabem que hom acostuma a defensar la idea del seu realisme enfront de la novel·la d’enigma, però... fins a quin punt és així? Evidentment, la novel·la negra americana descriu un món que existeix, però tampoc no cal exagerar. La realitat no és ben bé això. Què té de real veure que a aquests protagonistes els apallissen, fereixen, estaborneixen, etc. cada dos per tres i no van ni a l’hospital? Martín manté que aquesta novel·la també vol divertir. També és un joc entre emissors i receptors. També respon als paràmetres d'una ficció amb un codi propi. 

Per tant, Andreu advoca per la reconciliació. El suspens, l’enigma, el desig d’endevinar què ha passat i qui ha comès el crim no està renyit, en absolut, amb un plantejament realista i de denúncia. En aquest sentit, considera que el polar francès i la literatura europea en general exemplifica més bé la desitjable fusió, encara que cada cas sigui diferent. Tot plegat i si es fa bé, la novel·la policíaca (tornem al terme aglutinant del començament) pot servir per descobrir la complexitat del món que ens envolta. Agafar el criminal significa arrencar un ullal al gran drac que és la societat. No el matem, però li fem pupa.

D’altra banda, la situació actual és molt adequada per fer novel·la negra. Només cal posar la tele per veure que vivim en la total impunitat. Tothom comet delictes, tothom ho sap i no passa res. Regna la desesperança. Per tant, en certa manera, hi ha quelcom que podria justificar una posició del tipus:  hem de ser dolents, podem ser dolents. La novel·la negra americana ja anava per aquest camí. Sovint hi trobem un codi mal anomenat ètic (que ratlla la amoralitat i la corrupció) i que alguns protagonistes (en teoria els bons) posen en pràctica.
Si res no funciona, estem legitimats com a detectius per fer segons què? És vàlid corrompre’ns per lluitar contra la corrupció?
Andreu Martín creu que no. Li sembla  pervers i pensa que ens aboca a una privatització de la justícia (un policia en principi no ho pot fer, això de  ser corrupte i de l'ull per ull o similar) que allunya la novel·la negra americana d’una concepció ideològica d’esquerres. Un detectiu que ratlla la corrupció i que no pertany al servei públic, no és un detectiu d'esquerres.

El posicionament antagònic d’enigma-dretes/ novel·la negra-esquerres queda desmuntat per a Andreu Martín.

En fi, negrots, que el millor és la fusió. Aprofitar tot allò que ens causa plaer dels uns i dels altres i gaudir com a bojos de la literatura.

Ara mateix he d’acabar. Les sessions d'avui m'esperen. Només vull afegir una cosa. Si heu arribat fins aquí, us ho agraeixo molt. Si no, us disculpo de tot cor (tot i que no ho sabreu mai perquè no ho llegireu, hehe). En tot cas, en nom meu i, evidentment, en nom de l'amic Andreu Martín, moltes gràcies.       

M'han fet una entrevista negrota a "Llibres per llegir"

Porto uns dies d'autobombo, negrots. Espero que em sabreu disculpar.

Sense que serveixi de precedent, amb motiu dels Juliols de la Universitat de Barcelona (que ja s'acosten), m'han fet una entrevista sobre gènere negre a "Llibres per llegir". Aquest cop, doncs, les respostes les he donat jo.

Naturalment, m'ha fet molta il·lusió. Vull donar les gràcies a la gent magnífica de "Llibres per llegir" i a Teresa Naves, l'organitzadora del curs. I aquí us la deixo, negrots. Espero que us agradi.  

http://www.llibresperllegir.cat/general/anna-maria-villalonga-entrevista

Que passeu un bon dia.

Guatzsap, un conte inèdit (a la ràdio), de Jordi de Manuel

Estimats negrots (especialment estimats negrots demanuelistes, que segurament sou molts):

Els seguidors de Jordi de Manuel, enganxats a la teranyina de les seves històries policíaques, estem avui de sort. El programa de divendres "L'altra ràdio" de Ràdio 4, ens ofereix la narració dramatitzada, com en les millors èpoques d'esplendor radiofònica, d'un microconte inèdit protagonitzat pel nostre poli favorit, en Marc Sergiot.

Com que tinc endoll demanuelista (hehehe), us el puc penjar ja. El títol del relat és ben actual. S'intitula Guatzsap. I estic segura que, com a mi, us encantarà. Apa, a gaudir-ne.

http://jordidemanuel.cat/guatzsaltreradio.mp3

No us queixareu, negrots, que us tinc ben al dia.   

Corpus delicti, d'Andreu Martín

Anit vaig concloure la lectura de Corpus delicti, d’Andreu Martín: una novel·la esplèndida, d’aquelles que afegeixen valor al bagatge d’un lector i que, indefectiblement, resten gravades a foc en el seu imaginari. No és casual que la llegís, ja que me la va recomanar vivament el meu cosí Ramon, home de gust exquisit i percepció fina. Un cop acabada, no m’estranya tampoc que el mateix Andreu Martín em confessés un dia que Corpus delicti és una de les obres de la qual se’n sent més orgullós.

A priori, la història és horripilant, especialment perquè reprodueix un cas real. Els crims de John George Haigh, conegut com el vampir de Londres. Haigh, nascut el 1910 i penjat a la forca el 1949, assassinava, s’alimentava de la sang de les seves víctimes (i dels seus béns terrenals) i, per fer desaparèixer els cossos, els dissolia en àcid sulfúric. La seva màxima era clara: si no hi ha corpus delicti, si no apareix el cadàver, res no es pot demostrar. Evidentment, va cometre errors, ja que fou detingut, jutjat i ajusticiat. Tanmateix, se’n va endur uns quants desgraciats per endavant. A posteriori, com passa amb tots els assassins en sèrie del planeta, la seva vida i “obra” ha fet córrer rius de tinta.

Andreu Martín no escriu una biografia canònica. No és la seva pretensió, per més que, pel que fa als fets principals, s’hagi cenyit a allò que va succeir. Ell mateix ho indica a l’inici de l’epíleg: Aquesta novel·la està basada en fets reals que, en gran part, he tractat de reflectir amb tota exactitud. Però és una novel·la, la qual cosa vol dir que tota semblança amb la realitat és pura coincidència.

L’autor basteix una ficció retòrica d’alt nivell, narrada en primera persona. Més que referenciar uns esdeveniments autèntics, pretén aprofundir en la psique humana. El personatge principal, el xuclador de sang londinenc, escriu les seves memòries, introduint-nos de manera apassionant dins del seu cervell, dins dels mecanismes interns que el condueixen a ser qui és i a fer el que fa. Amb consciència clarivident que el seu comportament no és correcte, tampoc no pot defugir els  impulsos que el dominen. Ell mateix es pregunta si és boig. O no.

Tenim un estrany psicòpata capaç d’escindir-se. Amb una personalitat enlluernadora (típica d’aquests individus), subjuga gairebé tothom, de manera que, mentre és capaç d’estimar amb delicadesa un gos o la seva promesa (a qui tracta com si fos una reina), està planejant  meticulosament els seus crims. I no té un sentiment de culpa estricte, però sí un patiment constant, un estira-i-arronsa interior que el manté en constant tensió.

Molts són els aspectes que converteixen el protagonista en un personatge rodó. El fet que Andreu Martín l’erigeixi en el narrador de la seva pròpia història ens permet una aproximació insòlita als seus mecanismes mentals. Assistim als raonaments i als pensaments del criminal des del seu interior més pregon, més íntim. En coneixem les fòbies, las fílies, les justificacions, les pors, els somnis (més aviat malsons, alguns recurrents), els problemes sexuals, l’omnipresència de l’element religiós (proliferen les citacions bíbliques), les mancances i els traumes infantils, la difícil relació amb els pares, el curiós sentit de culpa. John George intenta trobar una explicació a la seva pròpia condició (per què li agrada beure sang, per què menysprea el sexe, per què acaba també bevent la pròpia orina?) i ens aboca als tòpics de la rígida infantesa i de l’aplicació fanàtica dels ensenyaments bíblics.
Tanmateix, el lector acaba tenint la sensació que, des de les pàgines de la novel·la, l’assassí li està prenent el pèl. De fet, els psicòpates són grans mentiders. Per tant, tot és mentida. John George mata, beu sang i ja està. La resta li importa un rave. I no us penseu. De tot plegat se'n deriva una crítica social destil·lada a petites dosis molt intel·ligents, però absolutament demolidora. 

Evidentment, jo no sóc psiquiatra, ni psicòloga, però no és difícil detectar en John George un munt de trets dels obsessius-compulsius. N’hi ha dos o tres que destaquen clarament. La seva fal·lera per tenir les mans netes: em rento les mans em rento les mans em rento les mans emrentolesmans emrentolesmans; la preocupació per l’aspecte extern (la roba, el cabell, el bigoti, les instruccions per a la seva figura de cera al museu de Madame Tussauds); i la dèria pels mots encreuats. Una dèria que l’assalta (segurament com un mecanisme de defensa) des que és detingut i jutjat. Arriba tan lluny que, quan s’està dirigint al cadafal, no pot deixar de buscar la paraula que li manca per resoldre una graella. Quan la troba (el mot “albatros”) se sent descansat per fi.   

Ens trobem davant d’un esplèndid assaig novel·lat al volant dels estranys límits de la bogeria. Un exercici profund i molt ben escrit que pot complaure el públic més exigent. Tanmateix, i ara arriba el millor, Corpus delicti és un text decididament divertit. Hi ha moments d’una hilaritat esclatant (no sabeu com costa manejar l’àcid sulfúric) i d’altres d’una suau i intel·ligent acidesa (la descripció d’alguna de les víctimes, testimoni de tot el bagatge de la reprimida i casposa societat londinenca, no té preu). Tampoc no tenen preu l’estol de personatges que envolten el criminal, les sorprenents situacions que es van succeint i les nombroses picades d’ullet que, sobre temes diversos, ens ofereix Andreu Martín. Des del cinema clàssic i el còmic, a la literatura de misteri, enigma i policíaca que més li agrada.

Andreu Martín unifica la crònica negra (on sens dubte els assassins en sèrie ostenten el lloc d’honor) amb l’ambientació històrica, la novel·la de crims i l’estudi psicològic. Això sí, tot ben amanit amb una salsa molt digestible on ingredients com l’humor, la ironia i el sarcasme en són la base principal.

Podria dir moltes més coses, però més m’estimo que les descobriu vosaltres mateixos. Us garanteixo que amb Corpus delicti us ho passareu molt bé. I no me’n puc estar de fer una recomanació especial. A la meva amiga Maria. Marieta, no la deixis passar.  

Fins ben aviat, negrots. 

Trobada negra en clau femenina a la Pompeu

Tal com us vaig anunciar, ahir va tenir lloc la taula rodona La dona a la novel·la negra, celebrada a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.

Jo diria que la trobada, en un calorós ambient de final de primavera, va acabar convertint-se en una tarda màgica. Com sabeu, vam vehicular la xerrada a través de la novel·la Curvas peligrosas de l'autora barcelonina Susana Hernández, que va il·luminar la meva humil presentació de l'obra amb les seves explicacions de primera mà.   

No és pertinent que jo mateixa confegeixi la crònica de l'acte, però sí que us faré avinent el reportatge gràfic. Vam ser un grup relativament reduït, però molt interessat i participatiu. La taula rodona es va fer extensiva a tots els presents. A més, vam poder comptar amb l'assistència de Jordi de Manuel, que sempre és un luxe. Vam desvirtualitzar també amics facebookeros i vam intercanviar interessants punts de vista. Gràcies a en Bertran Romero i a en Martí per haver-nos convidat a tan grat esdeveniment. Us deixo amb les fotos, que va fer la meva amiga i exalumna (molt negrota i molt fidel, Úrsula Farràs). Fins aviat, negrots.