El Picasso desconegut, de Nil Barral

Què voleu que us digui? La sorpresa inicial de fa un any, amb el primer lliurament de les peripècies de Nil Barral, em va agradar més. Seria per això, pel factor sorpresa, i per aquella portada amb un gat que em va cridar l’atenció. El llibre era L’home que dormia al cotxe i podeu llegir la ressenya aquí.

Una ressenya ben diferent l'escric avui per referir-me a la segona entrega, El Picasso desconegut. La novel·la també me l’he llegit en dos dies (és molt breu, val a dir) i continua posseint una certa gràcia i un cert enginy. Continua essent extremadament crítica i denunciant un munt de xacres de la nostra societat. Aquest cop, però, no ha aconseguit despertar la meva hilaritat.  

Diguem les coses clares: es tracta d’un producte concebut per al consum immediat. Llegir i oblidar. Des de fa un any, les maniobres de màrqueting per esbrinar qui és Nil Barral han estat diverses i suposo que han resultat profitoses per al invisible Nil i sobretot per a l’editorial.

Tanmateix, és difícil empassar-se la versió que pretén vendre la campanya publicitària. Si l’autor és un escriptor d’alt nivell que vol guardar el secret quan fa gènere negre, no entenc que no s’hi miri més.  Ningú no s’empassa que sigui tan ingenu com per no saber que, tard o d’hora, la cosa s’ha d’acabar descobrint. Si és així, seria lògic que l’home (o la dona) vulgués quedar bé. Aleshores, per què no ho fa?

Si, per contra, aquesta versió no és la real, ja no em vull plantejar qui escriu les novel·les, però sí que penso que estan adreçades a un públic molt ampli, que desitja distreure's i para de comptar.

Volent defugir el tòpic, desmitificar-lo o transgredir-lo, la novel·la n’és plena, de tòpics. Corrupció, sexe i poder a dojo i una trama que intenta sorprendre el lector. Ara bé, no sé si se’n surt. Personalment, l’ensucrada relació del protagonista amb en Néstor em sembla absolutament típica, per més que vulgui trencar esquemes en ser un amor homosexual. Això a hores d’ara ja no importa a ningú (o a ningú amb dos dits de front).

En fi. Llanço un missatge a l’enigmàtic Nil: per què no dedicar una mica més de temps a aquestes novel·les, per què no treballar-les una mica més? Em sembla que només així podrem enganxar-nos-hi de veritat.

Fins aviat, negrots.

VIII Congreso de Novela y Cine Negro de Salamanca

M'ha semblat que avui ja era el moment d'anunciar-vos el VIII Congreso de Novela y Cine Negro de Salamanca, en el qual enguany hi participo. El fil conductor d'aquesta edició, com podeu veure, és molt atractiu: "Memoria, historia y sociedad en el género negro", un dels vessants més seriosos que pot adoptar aquesta narrativa.

Us enllaço aquí la pàgina oficial, tot i que  crec que encara  hi  manquen  els  títols de les comunicacions i els noms dels ponents. Suposo que els col·locaran en breu.

En qualsevol cas, us diré que la meva intervenció s'intitula Crimen y memoria histórica: Negras tormentas, de Teresa Solana i que tindrà lloc el dia 22 a les 11 hores. Parlaré d'aquesta novel·la de Solana i de les seves implicacions històriques i ètiques. Espero que així poguem donar a conèixer una mica més els nostres testimonis i els nostres autors. 

Ah, també us recordo que el director del Congrés és el nostre amic Àlex Martín Escribà i que en Sebastià Bennasar, que evidentment no hi faltarà, ens parlarà de les novel·les d'Agustí Vehí.    

No patiu, que ja us faré força cròniques i força fotos. Fins aviat, negrots.

Aigua bruta, de Pau Vidal

Aigua bruta és la primera novel·la on Pau Vidal (filòleg, traductor, escriptor) fa aparèixer Miquel Camiller, un seu alter ego caracteritzat com a improvisat detectiu lingüista (o lingüista detectiu). Camil és un boig de les motos (una mena de genet solitari a la caça del mot), estudiós del català i antiheroi modèlic. En aquest primer capítol de la sèrie, topa per casualitat amb un afer ben desagradable: la contaminació de les aigües (incloses les morts d'alguns consumidors) per culpa de la manca d’escrúpols d’una empresa farmacèutica (l'empresa en qüestió serveix de paradigma: a la vida real segur que n’hi ha més d'una, i perdoneu el meu pessimisme recalcitrant, però la meva iaia sempre deia que “no hi ha un pam de net”). Curiosament, la temàtica que afronta la novel·la li va reportar a Vidal l’obtenció del Premi de Literatura Científica 2006.   

Com recordareu, fa pocs dies vaig comentar Fronts oberts, segon títol de la nissaga que, contravenint els meus hàbits, vaig llegir primer. A Aigua bruta ja s’insinua tot allò que caracteritzarà les aventures de l’amic Camiller: un reguitzell de situacions gairebé surrealistes i prou divertides, però carregades de contingut.

Vidal empra un esquema de gènere (per més que l’adapti a la seva conveniència) per reflectir tot allò que considera important. S’ha proposat un periple per tots els racons del domini lingüístic amb la intenció de palesar la problemàtica de la llengua i de les seves variants. Mentrestant, aprofita l’avinentesa per anar posant damunt la taula altres qüestions significatives, preocupants o injustes que afecten el nostre país i, de retruc, el món d’avui.   

Acompanyat de la seva misteriosa padrina centenària i d’una eficaç becària absolutament desinteressada (la Juli), Camil viurà de tot al llarg del seu camí. S’ha de reconèixer, però, que és un antiheroi valent. No dubta a enfrontar-se al mal i, encara que li facin la cara nova, ell hi torna amb insistència.

A Aigua bruta, Camil treballa a l’Acadèmia d’Estudis Catalans (AEC). No dic res més. Jo que ho he fet a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), us puc assegurar que tota semblança amb la realitat és pura coincidència!

En fi, que jo ja espero en candeletes la tercera entrega. Em sento irremeiablement “penjada” (com diria la Juli) de les novel·les de Miquel Camiller-Pau Vidal o de Pau Vidal-Miquel Camiller. Des del meu punt de vista de filòloga nostrada, no puc deixar de dir que les reflexiones lingüístiques del personatge no tenen preu.   

Apa, a llegir: us garanteixo, negrots, que xalareu de valent!

Teresa Solana a la televisió de València

Amb una mica de retard (aquesta Teresa de vegades peca de modesta i no me n'havia dit res), us passo una entrevista que li van fer a la televisió valenciana  just abans de la BCNegra. Tot i que, per tant, té unes setmanes, continua igual de vigent.

Una abraçada, negrots.  

http://www.rtvv.es/va/lanit/bona-vida_0_638336176.html

Crims.cat: Presentació en societat

Anit, en el confortable marc de la recuperada Fàbrica Moritz, va tenir lloc la Presentació en societat de la nova col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat. Amb la presència de la crème de la crème de la negror del país (escriptors, editors, periodistes, estudiosos, experts) vam viure uns moments distesos i agradables.

Jo hi vaig ser i vull agrair que m’hi convidessin. En realitat, la negror catalana està formada (com comenta Teresa Solana en el vídeo que adjunto) per un conjunt de gent diversa, alegre i extraordinàriament ben avinguda. S’hi respira un ambient fantàstic, de manera que les trobades sempre esdevenen quelcom molt agradable per a tothom.

Anem tots en un mateix vaixell. Tenim l’esperança posada en l’èxit de la nova proposta de l’Editorial Alrevés, que vol recollir el testimoni de “La cua de palla” i “La Negra” en un país on malauradament encara hem de lluitar per normalitzar tots els aspectes de la cultura, tots els àmbits del saber.

Per tant, som-hi, negrots. Al cap i a la fi, els lectors teniu (tenim) l’última paraula. Sense vosaltres (nosaltres: tots som lectors) mai no tirarem endavant.

No sé per quin motiu només es veu una ratlla en aquest vídeo, però si apreteu play, podreu visionar sense problemes l'enregistrament. Gràcies.


Continuem:

Anit: cerveseta, pica-pica, en Roger de Gràcia fent de presentador (em sembla que la novel·la negra no és el seu fort: es pensava que els afeccionats havíem de ser una mena d’éssers foscos i torturats amants de la sang, hehehe) i una simpàtica conversa entre tres grans del gènere: Andreu Martín, Teresa Solana i Agustí Vehí (ordre alfabètic de cognom, absoluta equanimitat). Ho vam passar molt bé.

Ara només cal que us animeu a fer la col·lecció. Recordeu que el seu director és l’Àlex Martín Escribà (amb mi a les fotos). Per tant, solvència contrastada. I recordeu també que els dos primers títols són Història de mort, d’Andreu Martín, i Torn de nit, d’Agustí Vehí. Però en breu n’arribaran més, incloses algunes traduccions de qualitat de boníssimes novel·les que no han estat traduïdes encara a cap llengua de l’Estat.

Endavant les atxes i que passeu molt bon divendres, negrots.     

Nota: Val a dir que en Roger de Gràcia potser té una mica de raó, perquè amb el color vermell de les fotos, una mica diabòlics sí que semblem.

Arriba "Catàleg de monstres", de Jordi Masó Rahola

En Jordi Masó Rahola és una d'aquelles persones que saps que t'agradaran des del moment just que les coneixes. Educat, afable, culte, intel·ligent, discret. Un artista. Pianista i escriptor. Com a pianista, professió a la qual es dedica, ha enregistrat més de cinquanta discos. Com a escriptor, l'any 2009 va publicar Els reptes de Vladimir (Vladimir és el seu nick com a membre de Relats en Català i dels Relataires de l'ARC).

Justament ara, ben calentet, ens arriba el seu segon llibre, un volum que aplega 91 relats sota el títol: Catàleg de monstres. Evidentment, encara no l'he llegit, perquè tot just el vaig rebre ahir al migdia. Tanmateix, conec molt bé alguns dels textos, ja que han estat publicats en altres reculls, han rebut premis o han aparegut en format internàutic.

He de dir que friso per endinsar-me en el llibre. M'encanten les imaginatives històries d'en Jordi/Vladimir. He comprovat que ell i jo tenim moltes afinitats, molts gustos en comú, molts punts de contacte. Ens agrada escriure sobre temes similars i ens tornen bojos els microrelats o simplement els relats breus. I si són de monstres, homes-llop, fantasmes, vampirs, etc. encara més.

Els dos n'hem escrit un bon nombre.  

Jo he tingut l'honor que em permetés publicar algunes de les meves històries al seu magnífic bloc La bona confitura, un espai per al microrelat en català on en Jordi s'esforça per aplegar tots aquells testimonis que li semblen interessants. Des d'aquí, gràcies.

Ara us vull anunciar que en Jordi Masó presenta el seu llibre demà dijous, dia 8 de març, a les 19.30. El lloc: Espai Gralla - llibreria La Gralla (Granollers).

Presentació a càrrec de Josep-Ramon Bach, poeta, narrador i dramaturg.

Per desgràcia, jo no hi podré ser. Però li desitjo tota la sort del món. I a vosaltres, negrots, amants dels monstres, els zombis, el terror, la intriga, els ensurts, els fantasmes, etc. us deixo en unes molt bones mans. En Jordi Masó escriu molt bé.

De pas, vull aprofitar per trencar una llança a favor de la publicació de narrativa breu. A la gent ens encanta. Només falta que les editorials se n'adonin i es posin les piles.
Que passeu un bon dia, negrots.

  

Presentació de "La mort del corredor de fons", de Jordi de Manuel: reportatge gràfic

Hola, negrots

Com sabeu (molts hi éreu presents) el passat dia 1 de març va tenir lloc a La Casa del Libro del Passeig de Gràcia (Barcelona) la presentació de la darrera novel·la de Jordi de Manuel, La mort del corredor de fons. Va ser un acte entranyable, càlid i ple de gent, amb moltes coneixences i  retrobaments. En Jordi va signar molts llibres, com ha de ser. Evidentment, no faré la crònica d'un acte en el qual hi vaig participar. Només diré que mai no li agrairé prou al Jordi haver-m'ho permès. El que sí puc fer, però, és compartir amb vosaltres un petit reportatge gràfic. Allà va, estimats. I moltes gràcies a tots.  

Nota: Com veureu, n'hi ha de diferents. Que em perdonin els autors, però n'he anat pispant fotos d'aquí i d'allà perquè les meves estaven una mica mogudes. Tot sigui per la novel·la del Jordi de Manuel.