UN AVANÇAMENT INTERESSANT

LA SANTA CULPA
de Vicenç Mengual Casellas

LA BUSCA, Narrativa (2009), 148 pàg.

Avui us proposo només un petit avançament del llibre que tinc preparat per començar a llegir en breu.

És d'un autor català, Vicenç Mengual Casellas, i em sembla adient anunciar-lo aquí després de tantes referències a suecs, noruecs i altres senyors negres de llunyanes terres.

Evidentment, en faré la ressenya així que me l'empassi (sense desvetllar res, és clar), però de moment he volgut donar-lo a conèixer per anar obrint boca.

La veritat, us haig de dir, té una boníssima pinta.

Fins aviat, negrots.

Thanatopia, de Rubén Darío

De la mateixa manera que dies enrere vam parlar d'Allan Poe, Cortázar o Highsmith, avui li ha tocat el torn a Rubén Darío.

Tots sabeu que "A l'ombra del crim" té la voluntat d'acostar als negreferits no només les notícies i novetats que vagin sorgint, sinó també el record dels autors clàssics que han conreat en un moment o altre el gènere negre, fantàstic o de terror.

Rubén Darío (Nicaragua, 1867-1916) és conegut bàsicament per la seva poesia, a hores d'ara en certa manera menystinguda i titllada d'excessivament banal. Com si la marcada preocupació modernista per la musicalitat i el ritme li restessin profunditat de contingut. No cal dir que no comparteixo aquesta classe de judicis. No hi ha res pitjor que caure en el greu pecat de l'anacronisme. En l'error d'avaluar les obres del passat amb la mirada del present.
Sigui com sigui, hi ha una part de la figura de Rubén Darío força desconeguda entre el gran públic i que avui em ve de gust reivindicar. Es tracta de la seva faceta de contista, de narrador en prosa. Darío va escriure molts relats breus, quasi tots de caràcter fantàstic i de terror, sens dubte continuadors del camí iniciat per Allan Poe. Són històries imaginatives i terrorífiques, amb fantasmes, vampirs i altres personatges propis del gènere. I l'escriptor ens els presenta, a més, amb el seu estil particular i plàstic, molt suggeridor.

Em sembla interessant per als seguidors del gènere la immersió en els precursors dels autors actuals. Per això aquesta nit us recomano Thanatopia, que podeu llegir pitjant l'enllaç que copio tot seguit. No és un conte llarg, no patiu. Es llegeix en un sospir. I mireu de fer-ho, com vau fer amb Allan Poe, pensant en el moment de la seva escriptura. Jo crec que us encantarà.

Tornaré, negrots.

http://www.yoyita.com/Thanatopia.htm

AGATHA INÈDITA

Com qui desvetlla un secret en una bona novel·la de misteri, avui tenim un esdeveniment per anunciar en aquest bloc del crim. Perquè de sobte, després de 33 anys de la seva mort, la reina del gènere, Agatha Christie, torna a ser notícia.

En un àtic de la mansió Greenway House, on l'escriptora solia passar les seves vacances d'estiu, ha aparegut un llibre inèdit protagonitzat pel famós detectiu Hércule Poirot.

La història, que s'inicia a la ciutat suiza de Ginebra, té a veure amb un dictador nazi, motiu pel qual, segons sembla, l'obra no va poder ser publicada l'any 1939. Es veu que el nazi presentava una semblança excessiva amb Adolf Hitler.

En l'actualitat, l'autor John Curran, gran admirador de Christie, ha exhumat els papers (ha topat amb un munt de notes, quaderns i llibretes) i ha reconstruït l'obra, que forma part del seu llibre, recentment publicat a Londres per l'editorial Harper Collins: Agatha Christie's Secret Notebooks - Fifty Years Of Mysteries In The Making (Els quaderns secrets d'Agatha Christie: 50 anys de crear misteris).

Mentre esperem que el publiquin a casa nostra, aquest espai negrot no podia deixar de fer-se ressò de la notícia, que, per als incondicionals nostàlgics de l'autora britànica, no deixa de ser un petit (o no tan petit) motiu d'alegria.

Apa, una altra excusa per anar aviat de llibreries.

BREU NOTÍCIA

Al fil de la meva ressenya d'ahir sobre la novel·la de Jo Nesbo, Nèmesi, la qual, com sabeu, ens ha deixat mossegant-nos les ungles per la qüestió que ha quedat pendent, avui he rebut una informació que ahir desconeixia.

Sembla que ja tenim versions de la continuació en anglès i en francès, de manera que hem de suposar que les traduccions catalana i castellana ja es troben en marxa. Per tant, es tracta de tenir una mica de paciència per a poder accedir a la resolució del tema que els "nesbonians" coneixem tan bé i que jo no vull desvetllar als possibles futurs seguidors d'aquesta secta.

Sigui com sigui, us avanço el títol: L'estrella del diable. No digueu que no és suggeridor.

Com veieu, negrots, intento complir sempre que puc la promesa de mantenir-vos informats de les novetats que es produeixen.

Vosaltres llegiu Nesbo i jo, si sé més coses, us les comunico ràpidament.

Fins aviat.

Nèmesi, de Jo Nesbo

Actualment, podem considerar que Jo Nesbo s'ha revelat com un dels millors escriptors europeus de novel·la negra. Després d'El pit-roig, obra intensa que ens va deixar amb l'ai al cor per una qüestió no resolta, Nèmesi no ens ha decebut. És una novel·la ben estructurada, imaginativa i no exempta de complexitat, que pot fer les delícies dels veritables amants del gènere.

Els escriptors escandinaus estan de moda. Ja vaig reflexionar fa uns dies al voltant d'aquest fet, que comporta inevitablement la fluctuant qualitat d'algunes de les obres que ens han arribat, especialment de Suècia. Tanmateix, aquest no és el cas de l'autor noruec, un conreador del gènere que podem citar en lletres majúscules.

Una part de l'atractiu de les obres de Nesbo, com sol passar en el bo i millor de la novel·la negra, rau en l'encertada i coherent caracterització del seu protagonista, Harry Hole. De la mateixa manera que passa amb en Kurt Wallander, Hole frega la línia antiheroica: policia borratxo, de praxis de vegades dubtosa, una mica misantrop, té enemics fora i dintre del cos i viu carregat de dubtes existencials. Honest i treballador incansable, però, és fàcil que empatitzi amb tot tipus de públic. En Hole és un home normal, amb els problemes de la gent normal, però es pren la seva feina molt seriosament.

Nesbo també retrata, sense embuts, les xacres de la societat noruega. La desmitificació del paradís nòrdic -on el benestar, vist des del sud, tothom creia inqüestionable-, és una de les seves fites. Ja ho va fer a El pit-roig, destapant la corrupció d'un sector de la policia i denunciant la presència d'una important comunitat nazi al país dels fiords. Aquesta voluntat de crítica, en sentits diversos, es manté a les pàgines de Nèmesi, plenes, d'altra banda, de moments veritablement emocionants.

La novel·la només té un problema. I és que, com em va avançar la meva amiga Maria, ens continua fent patir amb el tema pendent que ja arrossegàvem. El darrer capítol, intitulat -no sé si amb una certa sorna- sans souci, atura aquesta qüestió enmig d'un clímax de suspens del tot genuí. Brrrr. El lector s'estira els cabells pensant en el temps d'espera que es veurà obligat a passar.

En fi, que ens mossegarem les ungles fins que arribi la continuació de Nèmesi. Mentrestant, als que no conegueu les novel·les de Nesbo, us les racomano sens cap mena de dubte.

Fins ben aviat, negrots.

COMPULSIÓ CRIMINAL II

Avui, després d'un dinar de Congrés, he tingut una estona al migdia. Feia solet, de manera que la meva amiga Esmeralda i jo hem volgut estirar les cames i ens hem fugat ràpidament cap a l'FNAC del Triangle. Ella, per comprar un telèfon inalàmbric. Jo, un CD que feia temps que volia.

Els telèfons inalàmbrics disponibles no complien els requisits que necessitava l'Esmeralda. En canvi, el CD sí que hi era. Com que el cantant -la identitat del qual ara no ve a tomb- també és del seu gust, n'hem agafat dues unitats. Tot semblava indicar que ens trobàvem a punt de sortir de l'FNAC i de tornar volant a la sala del Congrés, on el següent ponent segurament ja estava escalfant motors.

I aleshores, s'ha produit el fet. L'atracció del prohibit. I, com qui no vol la cosa, s'ha disparat la compulsió. En una pila immensa jeien descaradament, sense pudor de cap mena, un munt d'exemplars de l'últim llibre de Henning Mankell, del qual ja us en vaig parlar fa uns dies. L'home inquiet, la darrera i definitiva novel·la del seu emblemàtic i estimat personatge, Kurt Wallander.

M'hi he apropat lentament. O això m'ha semblat. He seguit el ritual d'agafar-lo entre les mans, donar-li la volta, mig acaronar-lo, olorar-lo. L'emoció m'ha dominat, perquè no pensava comprar cap llibre i molt menys topar-me amb aquesta sorpresa. He tingut un moment de dubte, però ha estat inútil.
Resultat: jo he sortit de l'FNAC amb un llibre i un CD. I l'Esmeralda, amb el mateix CD i un "drive pen" baratísstim de 4 gigues que ha descobert a l'últim moment. No cal dir que el ponent ja parlava del Renaixement quan hem entrat a la sala congressual.

Ara ja sóc a casa. El llibre ha estat col·locat a la lleixa on es fan companyia els exemplars que esperen torn de lectura. Encara haurà de tenir paciència, perquè abans he de llegir el títol anterior de la sèrie, l'únic que em faltava i que m'havia reservat (abans de saber de l'existència de L'home inquiet) amb la finalitat d'ajornar durant un temps l'adéu a l'inspector Wallander. Es tracta d'Abans de la gelada, que començaré demà, així que acabi la novel·la que tinc entre mans.

Tanmateix, ja ha sorgit el problema. Un problema que pateixo, atesa la compulsió, amb inevitable recurrència.

Alguns de vosaltres ja sabeu que els llibres de casa meva posseeixen vida pròpia. És un fet comprovat. La qüestó és que ara mateix, mentre escric això, sento remugar i discutir tots els exemplars de la lleixa. S'han empipat d'allò més perquè n'ha entrat un de nou que saben que em fa il·lusió. I comencen a tenir por que el seu torn trigui més a arribar. Jo els dic sempre que no siguin impacients. Que poden passar més o menys dies, però que tots tindran el seu moment culminant. Però no m'escolten.

Com a mínim espero que es calmin abans que me'n vagi a dormir. La darrera vegada, després de la forta compulsió que us vaig explicar fa uns dies, estaven tan esvalotats que tots plegats vam passar la nit del lloro. Ni els contes de l'encisadora Sherezade, que de tant en tant s'escapa de l'exemplar de Les mil i una nits que tinc al menjador, no van aconseguir calmar-los.

HA ARRIBAT EL MOMENT LARSSON

He estat ajornant el moment de parlar de la trilogia de Mil·lenium per dos motius bàsics. El primer, per deferència als negrots endarrerits que encara no l'havien acabat. El segon, perquè no vull fer una ressenya a l'ús. Atès que el tema ja ha omplert tants fulls (de paper i virtuals),no tinc ganes de resultar repetitiva.

Per tant, he decidit reflectir esquemàticament el mateix que vaig tractar en privat amb dues amigues negrotes. La Maria, de la qual ja us n'he parlat, i l'Elisabet, una altra negraferida.

Establirem, al meu humil entendre, els pros i els contres de les novel·les, la qual cosa implica també intentar reflectir les raons del seu èxit sense precedents:

PROS

- La tècnica cinematogràfica de l'escriptura, amb escenes curtes i de ràpida lectura, escaients per a tot tipus de públic.

- La bona idea de desmitificar la societat sueca, tan valorada arreu, i de donar a entendre al món sencer que a Suècia també hi ha corrupció mèdica, política, policial, etc.

- L'encara millor idea de voler defensar el gènere femení reflectint tot un conjunt de problemes que les dones occidentals es troben en el seu dia a dia. Problemes grans i problemes petits, però tots reals i importants.

- En relació amb el punt anterior, la rellevància dels papers femenins dins la trilogia.

- La creació d'una heroïna com la Lisbeth Salander. Un personatge ric, contradictori, fort, sorprenent, ple de recursos. I, tanmateix, feble, tendre, just i proper. La Lisbeth fa allò que tots (homes i dones) voldríem ser capaços de fer algun cop a la vida. La seva moral és pròpia i sovint discutible, però sempre està guiada per la justícia, la justícia interna que el món l'ha obligat a fabricar. El gran quid de l'èxit de la nissaga està en les mans de la Lisbeth Salander.

CONTRES

Més que una sèrie de punts genèrics, crec que són uns contres que es desenvolupen a partir de concloure la lectura del conjunt:

- Final ambigu i decebedor en la trobada Lisbeth - Mikael.

- Excessiva llargària general, sobretot de la tercera entrega.

- Manca la trobada Teleborian-Lisbeth. Calia que l'heroïna i el seu maltractador psicològic de tota la vida s'enfrontessin cara a cara.

- Absurda la trama paral·lela en el tercer volum de l'assatjador de l'Erika Berger. A més, es resol de manera tòpica i sense cap relació amb la resta de l'obra.

- La Figuerola. Per què té nom català? No se'ns explica i s'hauria de fer, perquè, si no, és un detall absolutament mancat de sentit.

- La relació sentimental amb tints d'amor vertader entre en Mikael i la Figuerola. Agafada pels pèls i poc versemblant.

- Camilla Salander. La seva aparició era imprescindible. Hom l'espera amb delit al llarg de tota la tercera part i la desesperació creix quan les pàgines es van esgotant. Tema pendent vital.

CONCLUSIÓ

La culpa de tot és d'en Larsson, que no s'havia d'haver mort. A qui se li acut?

Les meves amigues i jo no tenim altre comentari a fer que referir-nos a la quarta entrega. Possiblement s'haurien resolt aquests contres que esmento. Ara mai no ho sabrem. Ens hem divertit i això és el que val. Però la nissaga havia de ser, sens dubte, més llarga.

MISSATGE ALS DETRACTORS (que en conec uns quants)

Tots els grans afeccionats a la novel·la negra sabem que Mil·lenium mai no serà el millor que hem llegit. Però vull trencar una llança al seu favor. Si ha fet que centenars i centenars de persones del món sencer agafin no un llibre, sinó tres, a mi ja em sembla que ha pagat la pena.

Fins molt aviat, negrots.