He estat ajornant el moment de parlar de la trilogia de Mil·lenium per dos motius bàsics. El primer, per deferència als negrots endarrerits que encara no l'havien acabat. El segon, perquè no vull fer una ressenya a l'ús. Atès que el tema ja ha omplert tants fulls (de paper i virtuals),no tinc ganes de resultar repetitiva.
Per tant, he decidit reflectir esquemàticament el mateix que vaig tractar en privat amb dues amigues negrotes. La Maria, de la qual ja us n'he parlat, i l'Elisabet, una altra negraferida.
Establirem, al meu humil entendre, els pros i els contres de les novel·les, la qual cosa implica també intentar reflectir les raons del seu èxit sense precedents:
PROS
- La tècnica cinematogràfica de l'escriptura, amb escenes curtes i de ràpida lectura, escaients per a tot tipus de públic.
- La bona idea de desmitificar la societat sueca, tan valorada arreu, i de donar a entendre al món sencer que a Suècia també hi ha corrupció mèdica, política, policial, etc.
- L'encara millor idea de voler defensar el gènere femení reflectint tot un conjunt de problemes que les dones occidentals es troben en el seu dia a dia. Problemes grans i problemes petits, però tots reals i importants.
- En relació amb el punt anterior, la rellevància dels papers femenins dins la trilogia.
- La creació d'una heroïna com la Lisbeth Salander. Un personatge ric, contradictori, fort, sorprenent, ple de recursos. I, tanmateix, feble, tendre, just i proper. La Lisbeth fa allò que tots (homes i dones) voldríem ser capaços de fer algun cop a la vida. La seva moral és pròpia i sovint discutible, però sempre està guiada per la justícia, la justícia interna que el món l'ha obligat a fabricar. El gran quid de l'èxit de la nissaga està en les mans de la Lisbeth Salander.
CONTRES
Més que una sèrie de punts genèrics, crec que són uns contres que es desenvolupen a partir de concloure la lectura del conjunt:
- Final ambigu i decebedor en la trobada Lisbeth - Mikael.
- Excessiva llargària general, sobretot de la tercera entrega.
- Manca la trobada Teleborian-Lisbeth. Calia que l'heroïna i el seu maltractador psicològic de tota la vida s'enfrontessin cara a cara.
- Absurda la trama paral·lela en el tercer volum de l'assatjador de l'Erika Berger. A més, es resol de manera tòpica i sense cap relació amb la resta de l'obra.
- La Figuerola. Per què té nom català? No se'ns explica i s'hauria de fer, perquè, si no, és un detall absolutament mancat de sentit.
- La relació sentimental amb tints d'amor vertader entre en Mikael i la Figuerola. Agafada pels pèls i poc versemblant.
- Camilla Salander. La seva aparició era imprescindible. Hom l'espera amb delit al llarg de tota la tercera part i la desesperació creix quan les pàgines es van esgotant. Tema pendent vital.
CONCLUSIÓ
La culpa de tot és d'en Larsson, que no s'havia d'haver mort. A qui se li acut?
Les meves amigues i jo no tenim altre comentari a fer que referir-nos a la quarta entrega. Possiblement s'haurien resolt aquests contres que esmento. Ara mai no ho sabrem. Ens hem divertit i això és el que val. Però la nissaga havia de ser, sens dubte, més llarga.
MISSATGE ALS DETRACTORS (que en conec uns quants)
Tots els grans afeccionats a la novel·la negra sabem que Mil·lenium mai no serà el millor que hem llegit. Però vull trencar una llança al seu favor. Si ha fet que centenars i centenars de persones del món sencer agafin no un llibre, sinó tres, a mi ja em sembla que ha pagat la pena.
Fins molt aviat, negrots.
Fins molt aviat, negrots.
