LA SANTA CULPA, de Vicenç Mengual i Casellas
LA BUSCA, Narrativa (2009), 148 pàg.
Ja he llegit La santa culpa, títol que us vaig anunciar fa uns dies en aquest mateix bloc.
L'obra és una novel·la curta, força distreta i molt ràpida de llegir. Agradable i entenedora, crec que passa de manera molt amena. L'autor confegeix un relat policíac, ambientat en el si de l'Opus Dei, que destaca per la coneixença que demostra al voltant dels obscurs entramats d'aquesta organització. La trama posseeix els ingredients necessaris per generar expectació: un emmetzinament amb cianur que es produeix dins del despatx d'un alt càrrec de l'Obra. No puc explicar res més, perquè desvetllaria dades rellevants, però val a dir que, com en tota novel·la de misteri, a La santa culpa res no és allò que sembla.
Vicenç Mengual té un gran interès en posar en relleu, des d'un punt de vista absolutament crític, el paper de l'Opus Dei en la societat. La hipocresia, la mentida, la falsedat, la intolerància, l'interès econòmic, la misogínia, la poca claredat, la manca de llibertat dels seus membres, el conservadorisme a ultrança. Ho aconsegueix àmpliament, sens dubte. Tanmateix, aquesta explícita finalitat perjudica una mica l'aspecte "negre" de la història, que es resol correctament, però, tal vegada, massa de pressa. La novel·la podria haver adquirit més volada (i no hauria deixat de fer palesa la vergonyant idiosincràsia de l'Opus) si Mengual s'hagués detingut una mica més en descriure els ambients i els personatges. El text és curt. No li hauria fet cap mal ocupar unes quantes pàgines més. En certa manera, Mengual sacrifica el gènere negre en nom del seu afany de crítica. I la meva opinió, personal i modesta, és que no li calia. Podia haver dut a terme les dues coses sense cap problema.
Malgrat això, convé remarcar el vessant satíric de La santa culpa. Amb una certa prudència, per no caure en un humor exagerat, l'autor va desgranant tot un seguit de detalls que doten el text d'un aire irònic, en ocasions gairebé paròdic i indubtablament satíric, que no fan altra cosa que reforçar el seu contingut crític. Valgui l'exemple del nom d'un dels personatges, un capitost de l'Opus: Nuño Sancho Núñez de Cogullada y Sánchez de Fuenterrebollo. Crec que amb aquesta mostra, ja m'entendreu.
M'ha agradat trobar una novel·la policíaca catalana al 100%, enmig de tants títols suecs, islandesos i noruecs, amb personatges de noms impronúnciables. Mengual, a més, es complau en utilitzar el registre adequat per a cada personatge, així com el dialecte del lloc d'on prové. A mi, que conec tan bé l'Empordà, m'ha semblat a moments que estava parlant amb els meus amics d'allà.
En resum, m'he divertit. Alhora, m'he sentit escandalitzada per la rigidesa medieval de l'estructura de l'Opus, que ha superat les meves expectatives. En ple segle XXI, sembla impossible. Tanmateix, veient allò que diuen les jerarquies de l'Església Romana, ja no m'hauria d'estranyar. En fi. Endavant amb La Santa Culpa. Esperem que, a força de denúncies com aquesta, alguna cosa millori en aquest món.
Us afegeixo un enllaç on podreu llegir el llibre:
http://www.readontime.com/ROT/la-busca/vicenç-mengual-i-casellas/la-santa-culpa_9788496987395.html
Anna Maria Villalonga, novembre de 2009
