Més sobre realitat versus ficció

Fa pocs dies vaig escriure un article que vaig publicar en aquest mateix espai. Es titulava Veritat i ficció: parlem de literatura (llegir aquí) i intentava aclarir una mena de confusió que algunes persones pateixen. La propensió a considerar que els afeccionats al gènere negre també ho som a la morbositat dels crims reals. La creença que, si t'agraden les novel·les o les pel·lícules de crims, també t'han d'agradar els crims veritables (no sé si veure'ls o cometre'ls, quina por).

El cas és que avui he recuperat una citació que fa uns mesos em va fer arribar amablement l'amiga Elisabet Padrós. Ella és una gran seguidora de la narrativa d'Isabell Allende i, mentre llegia una de les seves darreres obres, va descobrir un text que li va semblar que em podria interessar. La va encertar de ple. 

Em sap greu no haver recordat que disposava del text quan vaig publicar l'article. Però, com que més val tard que mai, aquí el teniu. Crec que demostra un cop més allò que en l'article intentàvem rebatre. Encara que sigui dins d'una obra també de ficció, Allende es fa ressò de la dita creença. 

Espero que us interessi, negrots. 

Feliç diumenge.

El Club de Criminales consiste en un grupo de amantes de las novelas de detectives, personas inofensivas que en sus ratos libres se dedican a planear monstruosos homicidios. Comenzó discretamente en la biblioteca de Berkeley y ahora, gracias a internet, tiene alcance global. Está financiado en su totalidad por los socios, pero como éstos se reúnen en un edificio público, se han alzado las voces indignadas de la prensa local alegando que se fomenta el crimen con los impuestos de los contribuyentes. "No sé de qué se quejan. ¿No es mejor hablar de crímenes que cometerlos?"

Isabel Allende, El cuaderno de Maya. Barcelona: Debolsillo, 2012, pàg. 55.

 

Premi València Negra per a Zanón

Carlos Zanón, amb la seva novel·la No llames a casa s'ha erigit en el guanyador de la primera edició del Premi València Negra, atorgat en el marc del I Festival València Negra que es va iniciar en aquesta ciutat el passat dia 21 i que es clou avui, 26 de maig. 

Enhorabona, Carlos. I felicitem-nos tots plegats per l'aparició d'un nou esdeveniment que aplega la literatura, el cinema i totes les manifestacions artístiques on el gènere negre hi té algun tipus de representació. 

La brisca de cinco, de Marco Malvaldi

En Pau Vidal m’havia avisat que les novel·les de Marco Malvaldi eren molt divertides. I no es va equivocar gens. La brisca de cinco és una obra fresca i molt amena, que aconsegueix que el receptor la llegeixi de cap a peus amb un somriure a la boca. Això no significa que no estigui amarada d’una intel·ligència penetrant.

Reflecteix a la perfecció l’esperit de la canícula italiana, del dolce far niente d’un grup d’avis jubilats que es reuneixen cada dia en un bar a jugar a cartes i a petar la xerrada. El nét d’un d’ells és l’amo del bar i es troba casualment enmig d’un cas criminal que, gràcies a la seva intel·ligència i capacitat d’observació, acabarà resolent tot solet.

La novel·la és breu, té només 171 pàgines. És la primera d’una sèrie de tres. Les següents són: El juego de las tres cartas i El rey de los juegos. A Itàlia han tingut molt d’èxit i han catapultat l’autor a la fama, especialment pel recolzament dels llibreters, que la van acollir molt bé.  

És possible que els puristes del gènere no vegin clara l’adscripció a la negror d’aquesta novel·la. Per la seva lleugeresa, pel seu sentit de l’humor i, sobretot, perquè el cas criminal no és res de l’altre món. Tanmateix, la mirada sarcàstica de Malvaldi no perdona i posa de manifest els problemes d’una societat decadent i hipòcrita, on res no és el que sembla. Diversos dilemes i xacres socials van apareixent davant dels nostres ulls mentre el protagonista, amb una lucidesa digna de Sherlock Holmes (en el fons crec que la novel·la és un homenatge als pioners de l’enigma), analitza els detalls fins arribar a la resolució del crim.

La brisca de cinco entronca amb la més recent novel·la criminal de la Mediterrània, amb aquell regust estil Camilleri que utilitza l’alegria de viure, la bonança del paisatge i l’afabilitat dels personatges per pouar en les parts fosques de la naturalesa humana. Al cap i a la fi, tots sabem que la comicitat és un recurs molt útil per exposar certes coses. Que la caricatura, la hipèrbole i l’humor poden resultar el millor vehicle per a la crítica i la denúncia.

Negrots, es tracta d’una novel·la altament recomanable per tothom que vulgui oblidar-se durant una estona de les seves preocupacions. I no ens enganyem. En els temps que vivim, aquesta qualitat no té preu. 

La novel·la negra catalana es belluga: "Llibres del delicte"

Ahir em vaig reunir a Laie (ja sembla el lloc oficial de totes les meves trobades) amb en Marc Moreno. El recordareu dels articles de Tiana Negra. En Marc és periodista, expert en comunicació a la xarxa i escriptor negrot. 

Ens vam trobar per tal de parlar de la seva nova i engrescadora iniciativa, la creació d'una editorial (de moment petita, però esperem que creixi molt) especialitzada en novel·la negra en llengua catalana. 

L'editorial té un nom prou suggeridor: Llibres del delicte. Us deixo aquí l'enllaç a la web per tal que pogueu fer el tafaner. També els podeu seguir a facebook i a twitter, és clar. 

No cal que digui que em sembla un projecte molt interessant. I em vaig sentir molt honorada i recompensada quan en Marc em va explicar que la determinació i l'entusiasme que ha descobert en persones com en Sebastià Bennasar i jo mateixa l'han decidit a sumar-se al carro de la defensa de la nostra narrativa negra. 

La seva idea és publicar novel·la d'autors catalans, novel·la ben feta i de qualitat. De moment, té pensat que surtin uns 6 títols a l'any, però això també pot augmentar o no. Evidentment, caldrà veure com es va desenvolupant tot plegat. La distribució serà molt directa, intentant defugir els intermediaris. 

 

Llibres del delicte té la voluntat d'aplegar una novel·lística de caràcter molt actual, que reflecteixi l'última hora de tot el que estem vivint a casa nostra. En Marc Moreno pensa que tenim molts temes per tractar i analitzar (desnonaments, atur, independència, corrupció, etc.) i que la novel·la negra catalana ha de saber ocupar-se'n, tot i mostrant la història que estem vivint i deixant una mica de banda qüestions llunyanes que no ens afecten tant. No debades és periodista. Això -com passa amb en Sebastià Bennasar- se li nota. 

De moment, ja tenim aquí el primer títol. Es tracta de la seva darrera novel·la, Independència d'Interessos, que acabo de posar a la cua de les meves lectures pendents.  La segona ja es troba també a punt de solfa. La portada, que pica una mica l'ullet a La Cua de Palla, és groga i negra. Però en Marc m'ha dit que la intenció és alternar el groc amb el vermell (potser de la sang, hehe).

Per tant, negrots, una bona notícia. Llibres del delicte s'afegeix a Crims.cat en la publicació de novel·la criminal en llengua catalana. És obvi que aquest tipus d'iniciatives enriqueixen el país i són molt valuoses i necessàries. A partir d'ara, comptem amb un puntal més. I no patiu que, des d'aquí, us aniré informant de tot, com faig sempre. 

En la lluita per la nostra normalització literària (en aquest cas relacionada amb el gènere nnegre), com més serem, més riurem. 

Katalepsis, de Maria Carme Roca

Tots nosaltres guardem records de la infantesa que se’ns han quedat gravats. Alguns poden ser anecdòtics, fins i tot intranscendents, però es resisteixen a marxar per més anys que passin. Suposo que es tracta de coses que, en el moment de produir-se, ens van impactar per un motiu o per un altre. Jo era una nena molt imaginativa i molt impressionable i, a més, sempre he gaudit –per bé i per mal– de molt bona memòria. Per tant, els records d’aquesta mena se m’acumulen –també per bé i per mal– amb insistència. 

Recordo com si fos ahir un programa de ràdio. Era de nit, hi havia un silenci absolut a casa meva i la veu imponent de Narciso Ibáñez Menta llegia magistralment un relat terrible d’Edgar Allan Poe. En aquells instants, jo no sabia qui era Edgar Allan Poe, com tampoc no coneixia el nom del relat. Tanmateix, sí que sóc capaç de reviure a la perfecció el calfred que em va recórrer la columna vertebral quan vaig sentir el desenllaç de la història. No la vaig poder oblidar (i em sembla que aquella nit tampoc no vaig poder dormir) i de fet no vaig parar fins que en vaig descobrir el títol. Evidentment, parlo de L’enterrament prematur. Aquest –i les pel·lícules de sèrie B de Vincent Price– van ser el meu primer contacte amb el mestre Poe.     

No és estrany, per tant, que em sentís extraordinàriament motivada quan arribà a les meves mans Katalepsis, la darrera novel·la de Maria Carme Roca, guanyadora del Premi Joaquim Ruyra 2012. Per acabar-ho d’adobar, obro la primera pàgina i topo de nassos amb una citació que m’envia, sense contemplacions, al pou del record... 

Es pot afirmar amb certesa que cap fet és tan propici per causar el grau màxim d’aflicció física i mental com l’enterrament previ a la mort.

Buah. Poe. El gran Poe. Allò no podia començar millor.

 

Maria Carme Roca ha escrit una novel·la original i singular que, tanmateix, recupera un dels motius clàssics del terror literari i cinematogràfic. Un motiu que encara cueja en moltes sèries de televisió (és una de les situacions típiques quan apareixen psicòpates de manual). Evidentment, m’estic referint a la por ancestral de l’home a ser enterrat viu. És un tema recurrent que trobem en molts relats vuitcentistes (no debades l’autora inclou també encertades citacions de Dumas i Dickens). 

D’altra banda, a la narrativa del xix també hi sovinteja un altre dels temes de la nostra novel·la: l’al·lusió a les malalties nervioses, a la dita bogeria, als problemes mentals. I és que, tradicionalment, l’ésser humà sempre ha intentat cercar explicacions a allò que no pot comprendre. Quan no les ha trobat, ho ha sublimat a través de la literatura i de l’art. És aquest el cas de la catalèpsia, una malaltia aterridora, molt poc coneguda i que, com poques, pot posar els pèls de punta al més valent. Així ho remarca l’autoritzada veu del mestre del terror en el seu magnífic enterrament prematur.  

La novel·la s’inclou dins la narrativa juvenil. Evidentment, és així. Està pensada per atreure un lector jove. Tanmateix, jo trencaré novament una llança a favor de la dissolució de les etiquetes. Perquè si ens quedem amb aquesta catalogació, potser no llegirem mai Katalepsis. I serà una llàstima, ja que us asseguro que la novel·la pot ajustar-se perfectament a les expectatives d’un públic adult. De fet, jo encara diria més. Malgrat l’embolcall retòric amè, lleuger i entenedor, tenim entre les mans una novel·la negríssima.

No us penso avançar la trama. Només diré que l’autora recrea amb intel·ligència una situació habitual en l’entorn adolescent: les insensateses que es poden cometre a certes edats sense pensar en les conseqüències. En aquest cas, es tracta d’insensateses molt perilloses, vinculades a una malaltia tan greu com la catalèpsia, que un dels personatges pateix. A partir d’aquí, assistim a una ben travada ficció que ens manté amb l’ai al cor i que indaga, sense falses moralines ni desenllaços novel·lescos, en la problemàtica del jovent actual. El coqueteig amb les drogues, els conflictes amb la família i els professors, les primeres vel·leïtats amoroses, les relacions amb els companys... En definitiva, el viatge iniciàtic que a tots nosaltres, irremissiblement, ens toca viure. 

M’ha agradat molt que Maria Carme Roca no hagi caigut en posicions paternalistes. Que no hagi intentat assuavir amb draps calents les dures situacions que la novel·la recrea. Sense caure en la sordidesa, ha estat capaç de descriure la presència de la mort amb naturalitat, com un element inevitable de la nostra vida quotidiana.   

Per acabar, vull destacar dues coses. D’una banda, l’adequació del registre lingüístic. Felicito l’autora per haver sabut reflectir amb tanta versemblança la parla del jovent. D’una altra, l’encert del final. La novel·la té un desenllaç immediat, a curt termini, i un desenllaç aplaçat en el temps, absolutament lògic i necessari. 

Altament recomanable, negrots.