Entre l’art i el dolor: Truman Capote i A sang freda

Era molt joveneta quan vaig llegir A sang freda, possiblement massa. Per fortuna, ningú no ha filtrat mai les meves lectures, de manera que l’obra em vingué a parar a les mans i me la vaig empassar, naturalment.

L’impacte va resultar fortíssim. Per sempre més, quan n’he sentit algun comentari o al·lusió, he experimentat una sensació de desassossec difícil d’explicar. Lògicament, no vaig copsar en tota la seva magnitud la importància literària i documental de la novel·la, la qual cosa no m’impedí comprendre que es tractava d’una obra superba.
Avui, quasi per casualitat, he topat a la televisió amb la pel·lícula de 2006 (estrenada el 2007) Infamous, que recrea el període en què Truman Capote va gestar i escriure la seva obra magna. La pel·lícula, de títol mal traduït Historia de un crimen, és magnífica. Va quedar eclipsada per una altra cinta –estrictament coetània– sobre la vida del gran escriptor, intitulada precisament Capote i protagonitzada per Philip Seymour Hoffman, que va guanyar un Oscar. Algunes crítiques diuen que Infamous és millor, però jo no he vist l’altra i, per tant, no puc opinar. En qualsevol cas, considero totalment irrellevant una comparació que res no ens aporta. Només diré que Infamous m’ha impactat profundament. M’ha provocat la necessitat, quasi vital, d’escriure aquest article.

La pel·lícula planteja una reflexió seriosa sobre el procés de l’escriptura i la implicació de l’escriptor. Capote, que estrenà amb A sang freda una literatura d’alt nivell sobre fets reals seriosament i profundament documentats, s’hi va deixar la pròpia sang en l’acte de la creació. Per dos camins. Pel camí pur i dur de la tasca literària i per la implicació personal amb els autors de la massacre. Especialment en el cas de Perry Smith, amb qui establí una estretíssima relació que, després del seu ajusticiament, perseguí Capote per sempre. Ja mai més no va aconseguir el mateix nivell d'excel·lència. El llarg procés de gestació, documentació i composició de l’obra, que li exigí actituds internes en ocasions contradictòries, li xuclà una gran part del seu jo.

A sang freda és difícil d’enquadrar. Narra un crim cruentíssim i indaga amb gran rigor en les sensacions de tots els implicats. Tanmateix, no és una obra de gènere. Insinuar tal cosa seria sens dubte una falta de respecte.

Tampoc no podem titllar-la de periodisme d’investigació. La seva profunditat s’allunya ostensiblement de la idea de l’exposició periodística d’uns esdeveniments. Simplement, A sang freda és el resultat de la feina d’un gran artista. Un al·legat intens i duríssim contra la pena de mort.

Fa un temps, vaig parlar de Capote en un altre article d’aquest bloc, a propòsit de la narració intitulada Ataúdes de artesanía, també basada en un cas real. En aquella ocasió, ja vaig apuntar la importància i l’originalitat de la seva producció. Sòbria i seriosa, Capote converteix la vida en literatura i l’eleva a la indubtable categoria d’art. També em ve a la memòria que el dia de la visita de Quim Monzó a la meva classe de la UB, vam estar comentant la seva afecció envers l'escriptor americà, al qual se sent especialment vinculat com a traductor al català d'algunes de les seves obres.

Parlar alhora de cinema i literatura, les meves dues grans passions, és un gran privilegi. Per això avui no podia desaprofitar l’oportunitat. A la pel·lícula apareix l’amistat entre Capote i Harper Lee, l’autora d’una de les novel·les que més m’ha agradat a la vida, Matar a un ruiseñor. Curiosament, també aquest títol va donar lloc a una pel·lícula immillorable, esplèndida, d’antologia, protagonitzada per Gregory Peck.

Oi que són fantàstiques aquestes interaccions? Oi que resulta magnífic que passin els anys i en puguem parlar? Truman Capote, que nasqué a Nova Orleans el 1924 i morí a Los Angeles el 1984, acaronava el somni de confegir una obra completa i rodona. Volia deixar un llegat per a l’esdevenidor. Ningú no dubte que ho aconseguí. Amb A sang freda, entre l’art i el dolor, arribà al cim d'una carrera d'autèntic luxe.

Ellery Queen, d'Ellery Queen

Avui diumenge toca una sessió de remembrança. En la línea de recordar els autors i les obres del gènere negre que ja han assolit l’estatus de clàssics, parlarem d’Ellery Queen, que no deixa de resultar un cas curiós. Ellery Queen és el pseudònim literari de dos cosins americans, d’origen jueu, que van crear una sèrie de relats amb un protagonista que portava aquest mateix nom, Ellery Queen. La identificació del creador amb la criatura. Suposo que, en el moment, aquest fet podia comportar una petita ambigüitat que resultava útil com a reclam publicitari.

Frederick Dannay (1905-1982) i Manfred Bennington Lee (1905-1971) són els dos autors, coneguts habitualment com a Dannay i Lee. Moltes de les històries del seu detectiu aparegueren inicialment en revistes de misteri, però després foren agrupades i publicades juntes. Ellery Queen no és l’únic personatge d’aquests cosins, que van dedicar molts anys a la narrativa policíaca, però tal vegada és el més conegut.

Com vaig haver de reconèixer amb el Pare Brown i amb Mike Hammer, no he llegit els relats d’Ellery Queen, però sí que recordo la sèrie televisiva. També recordo molt bé algunes de les característiques del detectiu, força distant de la prepotència de Hammer. Es tractava més aviat d’un personatge que volia fer el bé, molt intel·ligent i amb una gran capacitat deductiva (a l’estil de Sherlock Holmes). Vivia de rendes, gràcies a l’herència de la seva mare, de manera que es podia dedicar a resoldre els casos sense preocupar-se per les qüestions quotidianes i crematístiques.

Era novaiorquès i, com sol passar amb aquesta ciutat (o amb totes les grans ciutats escenaris del gènere negre), l’ambientació del marc urbà resultava essencial. La trama dels relats normalment era enrevessada i original, força enginyosa.

Amb tot, allò que personalment m'evoca el personatge és que, més que un detectiu filantròpic i ple de curiositat, a mi em semblava un escriptor. L’abillament i el seu aire anglosaxó hi tenien molt a veure. I l’actitud, mig despistada mig anodina. Un tipus ric vestit amb poca cura que, a l’hora de veritat, era un crack de la deducció. Però el seu barret i, sobretot, els seus jerseis (o, com a mínim, així ho recordo jo), em generaven la impressió de l’escriptor de novel·les policíaques que ja us vaig descriure fa uns dies, benvolguts negrots. En aquest cas no deixa de fer una certa gràcia a causa de la identificació, encara que només sigui pel que fa a l’homonímia, entre realitat i ficció.

Ja sabeu que els tòpics personals (o les percepcions que esdevenen tòpics per a cada un de nosaltres) també existeixen. I jo, negrots, us estic desvetllant els meus de mica en mica. Sigui com sigui, el bloc vol fer-se ressò de totes les manifestacions del gènere. I avui, en un calorós i ventós diumenge de finals d’agost, li ha tocat el torn a Ellery Queen. M’agradaria molt saber si algun de vosaltres ha estat lector de les seves històries.

Feliç diumenge!

Nit de lluna plena

Nit d'esplèndida lluna plena. Un cercle perfecte que navega amb el vent enmig d'un cel aspre, sense estrelles. Núvols opacs fan de teló de fons al murmuri de la tramuntana. Primer suau, s'ha convertit després en una intensa i despietada fressa. No he tancat les finestres. La calor, embogida pel vent, resulta insuportable. Amb un prolongat miol de queixa, la gata ha marxat a refugiar-se en algun racó més fresc, inconegut.
Res no se sent tret de l'oratge, que aixeca onades de profundes veus entre les branques dels arbres. Davant de la pantalla d'aquest estri abassegador que m'obliga a escriure, m'adono que m'envolta quelcom indefinible, quasi màgic. Sola en la foscor. La fràgil làmpada de peu llença al no-res un raig esmorteït. Al meu costat, insistent, el reflex misteriós de la pantalla.
La nit ha esborrat el contorn de les coses. S'ha endut les fronteres i les ha substituït per un negre mantell que envaeix els camps i les muntanyes. Teclejo sense rumb, com posseïda. No sento l'òliba, ni cap insecte. Només sobreviuen el tel dominador de la nit perversa i el rumor intens del vent salvatge.
No temo res. Res ni ningú. Lluny, molt lluny, potser udolarà un llop. O tal vegada un home sense fortuna, tocat per la desgràcia, viurà un cop més la inevitable metamorfosi de les seves cèl·lules.
Miro enfora, sense alè. Com si esperés segura la seva arribada. Quasi sento les passes feixugues damunt la gespa.

Però és un miratge. A l'exterior només hi trobo una obscuritat obstinada que pretén lluir com un trofeu la bola rodona de la lluna plena.

Grito en el hielo, de Camilla Ceder

Una altra novel·la negra sueca. I una altra novel·la llargaaaaaaa!
És la historia d’una revenja del passat, covada en el si d’una torturada família.
No diré que el llibre no tingui una estructura correcta. Tampoc no diré que és dolent, perquè estaria faltant a la veritat. Es tracta d’una molt digna òpera prima. Però... llargaaaaa!
Ja he parlat en diverses ocasions de la fal·lera que semblen tenir els autors actuals per escriure en excés. Tant com s’agraeix una mesura justa! Grito en el hielo esdevindria molt més rodona, resultaria més passadora i deixaria millor regust si fos una obra “una mica” més breu.
En tractar-se d’una primera novel·la, tal vegada Camilla Ceder ha volgut iniciar una sèrie. I, per aquest motiu, segurament li ha semblat necessari caracteritzar amb detall els diferents membres de l’equip policial. La meva opinió, però, és que tampoc no feia falta explicar tant en el primer capítol. Alguns fragments els considero superflus. Senzillament, no calien. O, com a mínim, no calien encara. Si, per contra, això d’iniciar una sèrie és només una suposició meva, aleshores trobo absolutament injustificada gran part del text.
D’altra banda, la influència del mestre Mankell és tan evident que Ceder cau en errors pràcticament mimètics. El conjunt policial li ha sortit tan típic i convencional que me’n faig creus. Fins i tot el títol resulta anodí.
La trama ha esdevingut per a mi d’una claredat absoluta. De manera que, a mig llibre, m’he imaginat per on anaven els trets. Això no vol dir que no funcioni. Potser simplement és que les meves hores de vol negrot faciliten que l’encerti sense gran dificultat.
He constatat un cop més una qüestió que vull esmentar. Se’n va parlar força en relació amb la trilogia Mil·lennium i jo ja porto prou negrors nòrdiques com per voler recuperar-la. Per tant, llenço un interrogant al vent: serà realment tan masclista i discriminatòria amb les dones l’“avançada” societat escandinava? Des del maltractat sud, no deixo de preguntar-m’ho. Les novel·les del “matrimoni suec”, Stieg i Asa Larsson, Camilla Läckberg, Arnaldur Indridason, etc. etc. sempre palesen situacions que van per aquests camins. Per a mi ha estat una mica sorprenent. Què en penseu?
Si algun negrot té informació veraç, seria d’agrair.

Vull concloure amb un darrer comentari. He afirmat al començament que la novel·la és digna. No me'n desdic. Penso que cal donar temps al temps. Ceder és jove. Molt possiblement aconseguirà trobar, en un futur, la seva pròpia veu.

Continuació: La fauna del terror (II)

Fa uns dies vaig parlar dels animals vinculats a l’imaginari del terror, després d’haver confegit una llista prèvia. Atès que ja m’havia referit anteriorment als gats, als grans felins i als llops, em pensava que en tindria prou amb un únic article, però de seguida vaig comprendre que el tema donava massa de si. Posteriorment, alguns negrots van deixar suggeriments en l’apartat de comentaris (no t’oblides de tal o de qual bèstia, Anna). Per tant, avui torno a la càrrega per continuar amb la qüestió, que crec prou interessant. Espero no deixar-me res i, si això passés, que vosaltres m’obriu els ulls.

En primer lloc, em referiré als insectes, els animalons més abundosos del planeta. Tots sabem que, en general, no desperten gaire simpatia. Hi ha molta literatura al voltant de plagues de tota mena, assassines despietades. Abelles, mosques, mosquits, llagostes, formigues gegants. Tanmateix, el número 1 del pòdium, en aquest grup, l'ostenta sens cap mena de dubte la reina aranya i totes les seves variants: taràntules, vídues negres, etc. etc. Aquesta bestiola tans sols és parenta dels insectes, perquè en realitat pertany a un altre grup, el dels artròpodes invertebrats (ordre Araneae). En honor a la veritat, són força inofensives i només unes poques espècies resulten autènticament perilloses per a l’ésser humà. Malgrat tot, hi ha molta gent que les tem. Existeix una veritable fòbia a les aranyes, fòbia patològica. Juntament amb els escarabats, formen part de l’estètica del fàstic.

Les aranyes poden jugar un paper actiu en els gèneres de terror, però també un importantíssim rol passiu. No podem imaginar un soterrani, unes golfes, una mansió o un palau antic sense una bona dosi de teranyines. Són el marc perfecte, l’escenari inevitable per al desenvolupament dels fets morbosos, terrorífics, sobrenaturals o criminals. Haig de dir que, personalment, no em fan cap por. Fins i tot els hi trobo (digueu-me frikie) un cert halo romàntic. I, si no hi esteu d’acord, només us cal contemplar la imatge amb la qual encapçalo aquest text.

Continuant amb l’estètica del fàstic, l’espècimen per excel·lència (aquest sí que em fa un pànic cerval) és la rata de claveguera. M’assalten tremolors i calfreds només de pensar-hi. Tots sabem que resulten imprescindibles en tombes, catacumbes, cases i solars abandonats... En els beuratges de les bruixes (com els llangardaixos i les sargantanes). Les rates transmeten malalties i representen la brutícia, la putrefacció. Són terriblement odiades, tot i que han estat repetidament representades en el món de la fantasia infantil (recordem el llarg inventari de ratolins boníssims i simpatiquíssims: els de la Ventafocs de Disney, Jerry, Pixi i Dixi, Mickey i Minnie, etc.), per no parlar de la recent troballa literària, l’erudit i lletrat Firmin.

Veiem doncs que rates, escarabats, insectes, aranyes i tot una colla de petits rèptils com els citats fa un moment, han esdevingut un conjunt molt utilitzat en l’imaginari del terror. Ah, i no oblidem els escorpins, negres i astuts, que generen un enorme rebuig ancestral.
I això ens mena cap a una altra bestiola terriblement temuda, que, curiosament, desperta alhora una gran fascinació. Parlo, ni més ni menys, que de la serp. La serp (ofidi) que exemplifica una mena de maldat intrínseca i que apareix sovint en novel·les on un assassí de perfil sibil·lí vol matar algú sense intervenció directa. No cal recordar que una serp (un àspid) va ser l’instrument que va escollir Cleopatra per al seu suïcidi. Per tant, sofisticació d’alt nivell. En relats procedents de l’Índia o que tenen lloc en aquest país, la serp és un recurs sovintejat i efectiu.

Per acabar, no vull deixar de citar un altre grup d’animals ben diferent. Em refereixo a gossos salvatges, coiots, guineus. Tot una colla de “bitxos” que, en un moment o altre, serveixen per generar la por del personal.

Les sensacions més pregones del nostre interior es desfermen, sense que hom pugui evitar-ho, davant de certes forces de la natura. Els animals que van associats al perill, sigui per una creença folklòrica i llegendària o per una realitat palpable i certa, tenen un lloc instaurat en la nostra ment. Adquirim aquest bagatge quasi sense adonar-nos-en, a mesura que creixem, adobat amb la suma de tot un imaginari col·lectiu i arquetípic del quan ens va parlar Jung. I jo em pregunto un cop més, on acaba el sentiment innat i comença l’adquirit, negrots?

Fins ben aviat.

La fauna del terror

A banda dels llops i dels felins (sobretot els gats i les panteres negres), animals dels quals ja n’hem parlat, existeix una significativa quantitat de bestioles que formen part, d’una manera o d’una altra, de l’imaginari del terror. En alguns casos és més aviat una qüestió simbòlica; en d’altres, contribueixen activament a construir arguments, situacions i trames. Però, sigui com sigui, resulta innegable que la fauna del planeta té un paper més que destacat en les pregoneses de la por.

Avui, si us sembla bé, ens dedicarem a fer-ne una petita aproximació, negrots.

En primer lloc, parlarem del ratpenat (o ratapinyada) l’únic mamífer volador existent, imprescindible en l’inventari terrorífic. Tot i que és un animal bàsicament insectívor i rarament ataca l’home, ostenta un lloc preferent en l’estètica de la nit, l’obscurantisme i la por. Al mite hi ha contribuït el fet que existeix una subfamília (Desmodus rotundus), que coneixem comunament com a “vampirs” i que s’alimenten de sang. En alguns casos, ataquen els ramats i els animals de granja, i molt escadusserament l’ésser humà. Amb tot, la llegenda negra, amanida per la seva relació inequívoca amb la figura dels vampirs xucladors de sang (amb el Comte Dràcula al capdavant), està servida des de fa molt temps. I no ens enganyem, molta gràcia els ratspenats no fan. Jo en tinc al meu jardí, i em sobrevolen al damunt així que es fa fosc, en un vol rasant que no deixa de posar la pell de gallina.
Què podem dir, altrament, d’un ocell com el corb, del seu inquietant color atzabeja, plomes brillants i rogallosa veu? Normalment semblen un mal presagi, l’anunci del desastre. També solen ser companys inseparables de personatges estranys de tota mena (mags, bruixots, nigromàntics). És impossible pensar en aquest ocell i no recordar Daphne du Maurier i la seva novel·la Los pájaros, portada al cinema per Hitchcock. Si tanquem els ulls és fàcil contemplar Tippi Hedren envoltada de corbs que arriben furtivament, silenciosament, abans de començar el seu atac furibund. En canvi, en una recerca per documentar-me, he descobert que el corb, en moltes cultures antigues, era un ocell molt venerat, un símbol espiritual. De fet, només cal anar a Londres i passar per la famosa Torre. Ja sabeu que ben cuidats que els tenen allà.

Me n’adono que aquest article s’està allargant i que em resultarà impossible exhaurir tota la llista que tinc preparada. Ja vindrà una segona part, però abans vull fer referència a un darrer animal, de presència més que sovintejada en relats de bruixes i en històries misterioses. El trobem als boscos, en les branques dels arbres, despert a la nit (són ocells rapaços nocturns), sempre observant. Representen el símbol de la saviesa (acompanyen a mags bons), però també formen part de l’imaginari del desconegut. Enigmàtics i estranys, mussols i òlibes es troben al bell mig de l’estètica del meravellós. A mi m’agraden molt. I m’encanta sentir la seva veu persistent i monòtona enmig de l'udol de la tramuntana les nits de lluna plena.

Què us en sembla, negrots? Oi que tots els tòpics del folklore i de la tradició funcionen d’allò més bé? Tornarem amb les bestioles un altre dia. No s’han acabat ni de bon tros.

Avui va d’injustícies: la mala fama del llop

Etimològicament procedent de la forma llatina lupus-i, el terme “llop” designa un dels mamífers més vinculats a la vida humana des de l’antiguitat. De la família dels cànids, és un personatge molt conegut en les llegendes i l’imaginari col·lectiu, on ocupa, juntament amb els felins, una posició ben ingrata.
Fa molts mesos que vull tractar aquesta qüestió, però sempre ho ajorno perquè la volia lligar amb la derivació terrorífica de la licantropia. Fer-ho així, però, significa que m’haig de documentar. Ja sabeu que m’agrada ampliar els meus coneixements per poder parlar dels temes amb un mínim rigor. Tanmateix, avui he comprès que els “homes llop” donen per a un altre article, perquè parlar de tot en un de sol esdevindria excessiu. Per tant, m’he decidit a escriure sobre una part de la temàtica, la més relacionada amb la tradició.
El cert és que la figura del llop ha estat una de les més maltractades i temudes al llarg de la història. Eix central de terribles llegendes negres en les quals se’l considerava l’assot dels ramaders i un gran perill per a l’ésser humà. No és gratuït que puguem citar un bon nombre de contes infantils –que tradicionalment serveixen per prendre el pols de l’opinió generalitzada– on el llop representa la maldat més absoluta. Només cal recordar els models paradigmàtics de La caputxeta vermella, Els tres porquets, Les set cabretes o Pere i el llop (la faula moralitzant d’Isop que forma part de la tradició de molts països i on s’utilitza la pobra bèstia per reflexionar sobre el valor de la sinceritat). Existeixen moltes altres variacions del tema, igualment ben conegudes. Podem recordar centenars de pel·lícules i d’històries on, d’una manera o d’una altra, el llop és el responsable d’un munt de fets cruents, amb sang i fetge, que justifiquen l’odi cerval de l’home i la seva perseverant voluntat d’anihilar-lo.
Què podem dir nosaltres, a Catalunya, quan l’obra més popular de la nostra dramatúrgia culmina amb el crit triomfal: He mort el llop!, per donar a entendre que el protagonista ha matat el malvat tirà? Per no parlar dels exemples que encara trobem a la darrera edició del Diccionari Normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2), on apareixen, darrere de la definició de llop, les frases fetes: Menjar com un llop. Tenir una fam de llop.

L’enorme voracitat del llop és un lloc comú ben arrelat. Els atacs nocturns d’aquests animals als ramats d’ovelles o de cabres han esdevingut un tòpic: evidentment, amb un rerefons de realitat. Si un llop famèlic detecta la presència de menjar en el seu territori, va i caça. Forma part del cicle de la vida i de la seva condició de depredador. Té gana i busca menjar. Si l’home està establert suficientment a prop dels indrets on viu el llop, un dia o un altre rebrà la seva visita.
Tanmateix, l’exageració al voltant del tema resulta absolutament desmesurada. No fa gaire mesos vaig veure un interessant documental (a la 2 de TVE), en el qual els biòlegs i naturalistes ja no sabien com fer-s’ho per preservar els llops dels homes. Els fets tenien lloc en una àmplia zona del nord d’Alemanya. Els camperols i ramaders, que semblaven directament importats del segle XVII (i no exagero), encara sentien un odi ancestral envers els llops, per més que els seus atacs fossin gairebé inexistents, molt escadussers. Les afirmacions d’aquesta gent, més que procedents d’una desenvolupada comunitat del segle XXI, semblaven extretes d’una història de terror gòtica. De res no servien les clares explicacions dels experts, demostrades amb dades científiques ben documentades. Per a ells, els llop era un temible assassí sanguinari. I punt.
En canvi, ell llop és un animal bell, noble, que viu en comunitat, que mai no mata per plaer, que s’estima els seus cadells i que (no ens enganyem) ocupa en la cadena evolutiva la baula immediatament anterior al “millor amic de l’home”. De fet, s’han conegut molts casos de llops que han estat capaços de conviure amb persones sense cap problema. Félix Rodríguez de la Fuente va intentar acostar-nos a aquest preciós mamífer, però no crec que n’hi hagués prou.
La presència dels tòpics persisteix, la potència dels arquetipus és immensa. Literàriament, resulta molt clar. Però, en casos com aquest, també resta palès en la realitat. La por al desconegut, a allò que creiem més fort que nosaltres, el terror atàvic a les forces de la natura són els responsables últims de la generació dels mites. Com el mite del llop, un animal que ha fornit el nostre imaginari de magnífiques històries. Però que, sobretot en la vida real, es mereix urgentment una restitució pública.
El llop, un ésser esplèndid, que udola a la lluna i que ha demostrat ser capaç d’estimar.