Una d'espolis

Avui he dinat a casa dels meus pares. El meu pare ens ha ofert un àpat boníssim, una sarsuela de peix cuinada amb molt d’amor.
El cas és que, mentre érem al voltant de la taula, ha sortit a col·lació un tema interessant. Segons la meva mare, des de feia uns dies se sentia una remor creixent i malhumorada que provenia de l’armari del rebedor. Ens hi hem encaminat, jo encuriosida, i hem obert les portes del moble. I vés per on! Davant dels meus ulls, han aparegut un munt de llibres perfectament ordenats i moooolt apretats. No els quedava ni un espai lliure per poder respirar. No m’estranya que es queixessin. Amb l’estiu que hem tingut, havien d’estar esgotats de calor. M’han fet molta pena, de manera que he començat a treure’ls lentament. Tot i que el meu pare rondinava, alhora no podia amagar la complaença de veure’m tan feliç.
De mica en mica, han començat a sorgir petites joies, algunes de les quals jo recordava a la perfecció. Entre elles, per exemple, A sang freda, de Capote, l'exemplar que vaig llegir d'adolescent i que tant em va impactar. Tanmateix, de cop i volta, ha aparegut una sorpresa que no em sonava de res.
Ni més ni menys que un volum del Círculo de Lectores, publicat el 1972, que conté dues històries d’Ellery Queen, detectiu del qual us vaig parlar fa pocs dies. I jo sense saber-ho! Si precisament volia anar de llibreries a cercar algun exemplar de les seves aventures!
Evidentment, no m’ha quedat altre remei que posar en pràctica el vergonyós recurs de l’espoli. El pare ha insistit: però me’l tornaràs, eh? Que el llibre és meu! I jo he assegurat, sincera: i tant, papa! Sisplau! Mentrestant, he col·locat la troballa ben protegida a la bossa. Ara reposa tranquil·lament al meu costat, damunt l’escriptori, i el pobre pare, espoliat, ja no hi pot fer res.
Les històries s’intitulen El misterio de la cruz egipcia i Soplo caliente, soplo frío. Fins i tot és possible que en un passat remot les hagi llegit, però les tinc a hores d'ara totalment esborrades del cap. Per tant, és clar que aviat formaran part de les lectures negrotes.

I pel que fa al meu pare, no patiu. Al cap i a la fi, avui he fet una bona obra. Com que ara els llibres tindran una mica més d’espai, no s’estaran remugant tot el sant dia i els meus pares podran gaudir d'un descans ben merescut.

I és que no ens enganyem, negrots, no hi ha res tan gratificant com fer un favor a la família!
Oi que sí?

Ellery Queen, d'Ellery Queen

Avui diumenge toca una sessió de remembrança. En la línea de recordar els autors i les obres del gènere negre que ja han assolit l’estatus de clàssics, parlarem d’Ellery Queen, que no deixa de resultar un cas curiós. Ellery Queen és el pseudònim literari de dos cosins americans, d’origen jueu, que van crear una sèrie de relats amb un protagonista que portava aquest mateix nom, Ellery Queen. La identificació del creador amb la criatura. Suposo que, en el moment, aquest fet podia comportar una petita ambigüitat que resultava útil com a reclam publicitari.

Frederick Dannay (1905-1982) i Manfred Bennington Lee (1905-1971) són els dos autors, coneguts habitualment com a Dannay i Lee. Moltes de les històries del seu detectiu aparegueren inicialment en revistes de misteri, però després foren agrupades i publicades juntes. Ellery Queen no és l’únic personatge d’aquests cosins, que van dedicar molts anys a la narrativa policíaca, però tal vegada és el més conegut.

Com vaig haver de reconèixer amb el Pare Brown i amb Mike Hammer, no he llegit els relats d’Ellery Queen, però sí que recordo la sèrie televisiva. També recordo molt bé algunes de les característiques del detectiu, força distant de la prepotència de Hammer. Es tractava més aviat d’un personatge que volia fer el bé, molt intel·ligent i amb una gran capacitat deductiva (a l’estil de Sherlock Holmes). Vivia de rendes, gràcies a l’herència de la seva mare, de manera que es podia dedicar a resoldre els casos sense preocupar-se per les qüestions quotidianes i crematístiques.

Era novaiorquès i, com sol passar amb aquesta ciutat (o amb totes les grans ciutats escenaris del gènere negre), l’ambientació del marc urbà resultava essencial. La trama dels relats normalment era enrevessada i original, força enginyosa.

Amb tot, allò que personalment m'evoca el personatge és que, més que un detectiu filantròpic i ple de curiositat, a mi em semblava un escriptor. L’abillament i el seu aire anglosaxó hi tenien molt a veure. I l’actitud, mig despistada mig anodina. Un tipus ric vestit amb poca cura que, a l’hora de veritat, era un crack de la deducció. Però el seu barret i, sobretot, els seus jerseis (o, com a mínim, així ho recordo jo), em generaven la impressió de l’escriptor de novel·les policíaques que ja us vaig descriure fa uns dies, benvolguts negrots. En aquest cas no deixa de fer una certa gràcia a causa de la identificació, encara que només sigui pel que fa a l’homonímia, entre realitat i ficció.

Ja sabeu que els tòpics personals (o les percepcions que esdevenen tòpics per a cada un de nosaltres) també existeixen. I jo, negrots, us estic desvetllant els meus de mica en mica. Sigui com sigui, el bloc vol fer-se ressò de totes les manifestacions del gènere. I avui, en un calorós i ventós diumenge de finals d’agost, li ha tocat el torn a Ellery Queen. M’agradaria molt saber si algun de vosaltres ha estat lector de les seves històries.

Feliç diumenge!