La mort a sis vint-i-cinc, de Jordi Cervera

Avui l'article fa referència a la novel·la guanyadora del Premi Edebé de Literatura Juvenil de l'any 2009: La mort a sis vint-i-cinc, de Jordi Cervera. Li havia promès a l'autor fa força temps, però els dies han passat amb una rapidesa sorprenent i vertiginosa. Ara que ja ha superat la tercera edició -cosa de la qual me n'alegro moltíssim-, vaig jo i em despenjo amb aquest comentari. Si que vaig a l'hora! En fi, només espero que en Jordi sigui benèvol i em disculpi el retard.

La mort a sis vint-i-cinc és una novel·la àgil i distreta, amb un ritme lleuger i engrescador. Si quan vaig comentar l'obra Mosques, del mateix autor, vaig manifestar que l'estil era dens, sens dubte adequat per a un drama rural i criminal d'aquelles característiques, ara també haig de remarcar que el llenguatge i l'estil s'adapten perfectament a les exigències. Amb un registre amè, planer i actual, el llibre traspua un tarannà ben diferent.

Em produeix una certa ambivalència l'opinió al voltant de la novel·la. No des del punt de vista de la qualitat ni de la sensació altament satisfactòria de la seva lectura, sinó pel fet que hagi guanyat un premi de literatura "juvenil". Sospito que de vegades aquestes etiquetes tenen més relació amb qüestions editorials que amb cap altra cosa. La mort a sis vint-i-cinc, si bé des del cantó narratiu i estilístic resulta d'accés relativament fàcil, no em sembla tan clar que ho sigui també pel que fa al contingut. Encara que els joves la llegeixin (i els hi agradi), és evident que no poden pertànyer a la primera volada. Esdevé imprescindible una certa competència lectora i, sobretot, un considerable bagatge social i cultural. Vaja, que la podem gaudir millor els adults, i sense cap problema. Hi ha moments d'una fina ironia (m'encanta la trobada dels policies amb els advocats "pijos" de la Rambla de Catalunya) que no crec que un jovenet acabi de copsar.

L'obra es debat entre la voluntat de reflectir (encara que sigui a través de la literatura de gènere) la societat actual, amb les seves mancances, contradiccions, febleses i vergonyes, i la intenció de fer-ho des d'un vessant entenedor per a tots els públics. Així, la resolució esquemàtica del cas policial, juntament amb la justificació no menys esquemàtica de tots els fets, s'imbrica amb una trama de violència extrema, truculència i venjança que no sembla del tot dirigida a un públic jove. És cert que l'autor fa unes certes concessions a aquest sector. Per exemple, l'artífex de l'èxit de la policia és la filla del sergent protagonista, la Carla, que està estudiant per a entrar en el cos però que no deixa de ser una aspirant. O l'escena final, que no explicaré, amb un regust molt americà.

En canvi, les circumstàncies del cas són prou dures: bandes marginals, assassins a sou que narren la seva història en primera persona (cosa que pot comportar l'empatia amb el públic), mares i criatures mortes, sang, presons, reformatoris i la revenja passada pel sedàs d'una idea: la venjança és un plat que se serveix fred...

Ingredients a dojo, com veieu, per gaudir del gènere, però especialment adequats per als negrots adults seguidors d'aquesta pàgina.

Com que jo ja ho sóc, d'adulta, m'ho he passat molt bé amb La mort a sis vint-i-cinc. Ambientada a cavall entre Badalona, Barcelona i (no us ho perdeu) Arenys de Mar i el seu cementiri de Sinera, també toca el tema de l'esport, dels skins i de la violència gratuïta que exerceixen. D'altra banda, com he comentat en força ocasions, ha esdevingut un plaer poder gaudir d'una novel·la negra creada en la llengua pròpia.

En fi. No vull desvetllar res més. S'ha de llegir. Només vull afegir tres mots: molt bé, Jordi.

Restem impacients a l'aguait de més crims i de més criminals.

La mort a sis vint-i-cinc de Jordi Cervera

Ed. Edebé, Barcelona 2009.

Acotacions i fi, d'Anna Maria Villalonga

Platja d’arena clara, deserta i silent en la tarda hivernal.
Una figura fosca.
Camina entre les algues que arriben a la vora amb les onades tèrboles.
Algues, d’un verd roent. S’enreden, ben tossudes, al pas de les sabates.
Uns tristos peus humits, llepats per la ressaca de la recent marea.
El gos, fidel i tendre, li aplana bé el camí fent via al seu davant. Avança, molt a prop, amb les potes flexibles damunt la sorra dura.
De tant en tant, l’observa. Gira el cap i contempla de fit a fit el rostre. Emmudit, molt discret. No ha de bordar i no borda. Conscient del seu paper, només la mira i calla.

Ara, gruixudes llàgrimes amaren galtes blanques. Cristalls de gel que cauen en la tarda glaçada.
La figureta fosca. Amb la cara mullada. L’escalfor dins del pit.
I un crit que neix i creix i, de cop, l’arrabassa. Un crit, un crit de:

No! Ja n’hi ha prou! Bèstia, cafre!

La figura és molt fosca, perquè enfosqueix la tarda.

S’atura arran de mar i treu de la butxaca quelcom que el gos olora. Sense por, però amb basarda. Enmig de la grisor de la nit que s’atansa, el tall brillant relluu, amb fiblades de plata. Una figura fosca, menuda, palplantada. Davant la mar immensa i l’assot de l’oratge:

Ja n’hi ha prou per sempre! Maleït, bèstia, cafre!

I amb un gest imperial, gest de dona que mana, llença a l’aigua aquell tall, que té d’ell sang i ànima.

Una figura fosca, que s’allunya en la platja.
Sent les algues als peus i la gelor de l’aire. De cop, comprèn, feliç. Mai més no serà esclava. Pot descansar. Somriu. I respira i s’exalta. Com un nou Manelic, allà a la Terra Baixa, ella ha matat el llop. Per sempre. Deslliurada.
I el seu gos, tan content, que se la mira i lladra.

Rebel·lió, d'Anna Maria Villalonga

Totes tres n’estaven ben tipes. La situació, en ple segle XXI, havia esdevingut intolerable. Se sentien aclaparades per la injustícia, de manera que van decidir reunir-se per estipular els punts bàsics a reivindicar. Després de llargues i profundes converses, van donar el vistiplau, per unanimitat, al següent manifest:

1. S’ha acabat passar per unes bledes assolellades durant generacions i generacions. A partir d’ara, farem el que voldrem.
2. Prou d’anar amunt i avall amb cistellets de pastissos. Prou de vagar esmaperdudes a l’espera d’uns certs individus de tons blavosos per tal de ser rescatades. Prou de jeure inconscients en llits de cristall o de fer migdiades eternes que no permeten gaudir de la vida.
3. Tema bosc. El bosc és un lloc magnífic per divertir-se. No un indret fosc i perillós que tothom, per reial decret, ha de témer.
4. No a la criminalització sistemàtica de les madrastres. N’hi ha de tota mena. Algunes, d’allò més simpàtiques i enrotllades, liberals amb el sexe i sense cap tipus de manies. Visca les madrastres solidàries! (crit de lluita necessari).
5. Reivindicació de la possibilitat de conviure amb bruixes i bruixots. Vergonya aliena pel fet que hagin estat des de sempre tan mal vistos.
6. Cal fer constar que les fades benèfiques també tenen vicis, defectes i manies. Algunes es fiquen el dit el nas, canten de pena, practiquen una màgia caducada i porten la vareta feta un nyap (subvencions per a la reeducació de les fades, urgència de nivell 1).
7. El problema gravíssim de la indumentària. On s’és vist com ens fan anar? Fora robes ridícules de nenes de parvulari!
8. Els amics són els amics. Ni caçadors, ni àvies, ni prínceps, ni altres elements similars. Cadascú tria amb qui vol estar i “punto pelota” (expressió usada perquè fa modern).

Després de l’escriptura del manifest, taxatiu i sense escletxes, les tres van signar-lo conjuntament. Tot seguit, en van enviar còpies a les editorials, als diaris (en paper i digitals), a les productores cinematogràfiques, als dibuixants, a les cadenes de televisió, empreses d'ebooks i responsables de pàgines web.

La festa es perllongà fins a altes hores de la matinada. Evidentment, la iniciativa s’havia de celebrar. L’enrenou en la boscúria va ser apoteòsic. Sense fades carrinclones ni estirats paios de color blau, la música eixordava la fauna i la flora. Fins i tot els trolls s’hi van afegir. El llop ballava com un esperitat amb una noia de cabellera desfeta; els set nans cantaven cançons tiroleses desafinant a causa de la ingesta descontrolada de licor de gerds; i la somnolenta, totalment desperta, menjava pomes del cistell de la bruixa, que explicava acudits verds a uns quants follets que reien com a bojos. La Blanca, al seu torn, s’havia mig enrotllat en un racó amb un furtiu estranger de barba espessa.
L’endemà, la clariana estava feta un desastre. L’herba es veia aixafada i sembrada d’ampolles buides, closques de cacauets, burilles de cigarretes. El guardabosc no se’n sabia avenir. De sobte, va distingir un objecte brillant. Era una delicada corona d’or, abonyegada i deslluïda, que havia perdut les pedres precioses. Al seu costat, una pila de roba rebregada, estripada i bruta. Estava per llençar, però, tot i així, hi va poder identificar, sorprès, algunes peces: un davantalet rosa, un vestit de seda de maniguetes bufades i una bonica capa, de gruixut feltre, amb una caputxeta ben vermella.

Sangre derramada, d'Asa Larsson

Haig de confessar que, amb aquest llibre, Asa Larsson m'ha robat el cor. I no només perquè es tracta d'una bona novel·la, bastant superior a la primera (Aurora boreal), sinó perquè hi fa una sèrie de declaracions de principis (evidentment llegits entre línies, però sense que existeixi gaire voluntat d'amagar-los) que combreguen a la perfecció amb la meva manera de veure el món.

Larsson ja em va semblar simpàtica, desinhibida i entranyable quan la vaig conèixer a la BCNegra d'enguany. Sabeu que el llenguatge corporal no enganya. Quan ens vam fotografiar plegades, de seguida se'm va arrambar i em va agafar per la cintura, somrient amb alegria autèntica, cosa que no va saber fer Camilla Lackberg, que es va mantenir (amablement) rígida i estirada, al meu costat.  

El cas és que Asa Larsson amara la seva novel·la d'un incondicional amor pels animals, que ja apuntava a Aurora boreal. A Sangre derramada, llops, cérvols, gossos, gats, ratolins (un ratolí que menja de la mà d'un noiet, xD) hi juguen un paper decisiu. I estan descrits amb tant d'amor, amb tanta consideració, que hi ha moments que, si ets amant de les bestioles, no pots evitar un nus a la gola d'emoció i de tendresa, d'identificació absoluta. Sense anar més lluny, la lloba Patas doradas té un rol protagonista. I fins aquí puc llegir, perquè us recomano el llibre i, com d'habitud, no tinc cap interès a desvetllar els secrets de la trama.
Vull consignar, això sí, que la novel·la és molt més que una obra del gènere negre. Asa Larsson indaga eficientment en la psicologia dels personatges, s'esplaia en les magnífiques descripcions, fa una gran exaltació de la natura i del paisatge. Sobretot, demostra un amor immens per la seva terra natal, Kiruna, a la Lapònia sueca. Un indret inhòspit i inclement, de neus eternes i temperatures impossibles, on, malgrat tot, hi batega una vida curulla de bellesa: una existència de color i de llum que reneix cada primavera. M'encanta la gent fidel a les seves arrels, com Asa Larsson.

L'estructura de la intriga criminal és sui generis, farcida d'analepsis que van dibuixant caleidoscòpicament la seqüència dels fets, fins arribar a la resolució final. El narrador omniscient se situa en l'òptica dels diferents personatges, de manera que ens resulta fàcil seguir allò que cadascú sent, allò que els motiva a actuar d'una manera determinada. No hi ha un únic protagonista. El protagonista és tot el poble, ho són tots els implicats. El lector coneix el conjunt de la informació, sap més que ningú. Però hi va accedint gradualment, de mica en mica, de manera que s'aconsegueix mantenir la incertesa fins a les darreres pàgines.

No us penseu, basant-vos en la meva valoració, que es tracta d'un llibre tou i carrincló. De fet, es produeixen algunes escenes d'una duresa considerable. Però allò que traspua en general Sangre derramada és una profunda comprensió de les febleses humanes, una tolerància que no ens estalvia, en tot cas, la mostra de les xacres, defectes i prejudicis de la suposadament avançada societat nòrdica. Com han demostrat altres escriptors suecs, en gratar la superfície hom descobreix que la hipotètica situació idílica tal vegada no ho és tant.
Sigui com sigui, tinc ganes de manifestar sense embuts que m'ho he passat molt bé. M'agrada aquesta noia, la minúscula escriptora (físicamente és molt menuda) del cercle polar àrtic. M'agrada. Està plena de vida. I crec que una cosa i l'altra (la meva admiració, la seva càlida amabilitat) se'ns veu a la cara.



Llegiu la novel·la i ja me'n direu l'opinió.
Mentrestant, aquí ens anirem trobant, negrots.

Un relat de diumenge: La vella Europa, d'Anna Maria Villalonga

LA VELLA EUROPA

La meva llarga vida ha estat curulla de luxe i abundància.
Era un senyor important, impecablement vestit, pentinat, perfumat. Propietari de finques, castells, cavalls, carruatges. Tothom em volia conèixer, tothom volia gaudir de la meva presència arrabassadora.
Vaig conviure amb reis i prínceps, vaig compartir la seva taula i confraternitzar amb tots els aristòcrates dels llibres d’història. Jo era sempre el convidat d’honor, l’home enigmàtic i culte revestit de misteri. Els palaus de tot el continent m’obrien les portes sense recança, rendits al meu encant, a la meva personalitat encisadora i única.
Vaig jeure amb les més belles dones. Tingué entre els meus braços, fins a l’èxtasi final, milers de tendres i confiades jovenetes. Amb ulls innocents, les noies em perseguien, tremoloses de desig. No m’havia d’esforçar gens per absorbir el seu preuat elixir de vida.
Per desgràcia, i sense previ avís, tot va començar a canviar. Els bons costums es van fondre en el no-res: el respecte, l'esplendor, la pompa àulica de Versalles i dels salons de la cort moscovita.
La rematada va arribar l’any 1928. Un anglès desgraciat, un tal Fleming, va descobrir no sé quina substància que es diu penicil·lina. A partir d’aquest moment, el desastre va estar servit. No sabeu com va augmentar l'esperança de vida.

Ara visc en un tuguri infecte, als afores de Berlín. No subjugo ni enciso ningú. Ningú no em fa cas i no tinc on dormir. Aquells receptacles de fusta noble han desaparegut per sempre. Però el pitjor és la gana. Sense pecar de pessimista, em temo que aquest problema, passi el que passi, no tindrà solució.
Recordo amb llàgrimes als ulls una terrible tarda d’hivern, fa un parell d’anys. Era a París. El sol s’havia amagat rere la lluna i jo havia sortit a fer un passeig. Estava afamat, però no trobava ningú adient. Les jovenetes anaven en cotxe, en moto o en metro. Impossible d'apropar-s’hi.
De sobte, vaig albirar una senyora que passejava el seu gos. Se la veia granadeta, però anava ben arreglada i jo no tenia gaire opcions. M’hi vaig acostar per darrere. Silenciosament, desplegant la capa a la manera tradicional, m’hi vaig abraonar.
La sensació subsegüent em va agafar desprevingut. Vaig obrir uns ulls com taronges. Però, quants anys tenia aquella dona? Estava dura com una sola de sabata.

Els meus ullals, en lloc de perforar-li la jugular, van quedar enganxats al seu coll. Amb una revolada, se’ls va arrencar i els va tirar a terra. Després es va girar i em va escridassar com una boja.
Vaig restar astorat, sense saber què dir. Balbucejant, vaig intentar recollir els ullals, però en aquell moment va passar un carret de la neteja nocturna que els escombrà ràpidament cap a la claveguera.
I així em trobo ara. Sincerament, ja m'explicareu, en aquestes circumstàncies, com dimonis m'ho puc muntar.

Nota: La foto adjunta és de quan encara tenia ullals, tot i que ja passava gana. Després de la pèrdua, no he volgut possar-me mai més davant d'una càmera.

Avui un relat meu: Qüestió d'olors (Anna M. Villalonga)

QÜESTIÓ D'OLORS

El dia ha resultat extraordinàriament fructífer. M’hi he posat de bon matí, sense mandra, i he tingut temps de dur a terme un munt d’activitats productives.
Les he anotat totes en el meu quadern. Vull passar-li l’informe a l’amo sense oblidar-ne cap ni una.

8 en punt: Espatllats uns quants semàfors de l’Eixample
8.30: Dit a l’ull a un conductor d’autobús (línia 56)
Entre 9 i 10.30: Traveta a tres velles que creuaven el carrer
11: Llançats dos testos ben grossos, plens de geranis, des del balcó d’un sisè pis. Ubicació: Rambla de Catalunya.
12 en punt: Carrer Aragó: empenta –amb caiguda– a un noi que anava amb crosses

A la 1 del migdia sempre em col·loco estratègicament a la porta d’una escola. Avui he muntat un embús amb els cotxes dels pares, he tirat a terra les motxilles dels nens i he generat una baralla entre una professora i una àvia.

Normalment, les tardes són més tranquil·les. Acostumo a centrar-me en el tema del trànsit. Procuro que hi hagi bones topades i algun atropellat. Avui han rebut un vell i una immigrant amb la cara coberta. Perfecte. I no us penseu, encara he tingut temps d’espatllar tres ascensors, tallar un fil de la línia telefònica i fer-li la guitza a un gos petaner.

Espero que amb aquests informes aviat m’ascendiran de nivell. Tinc moltes ganes d’ocupar-me de coses importants: accidents aeris, terratrèmols, inundacions i tsunamis.

Només hi ha un obstacle, que no sé com resoldre. He pres antihistamínics, per si fos una qüestió al·lèrgica. No em funcionen. He consultat amb els entesos. Res. Sé segur que no es tracta d’un problema d’escalfor. Quan s’acaba la jornada i baixo a la central, la caloreta m’encanta. Però, en canvi, així que arribo no paro d’esternudar. Els ulls em ploren, em pica la gola i el nas em raja.

Estic consternat. Tot és inútil. Amb aquesta complicació, el meu futur professional és ben incert. He lluitat molt, però, per més que ho intento, no puc suportar l’olor de sofre.

Anna Maria Villalonga (Febrer 2010)

El policía que ríe, de Maj Sjöwall i Per Wahlöö

Com és possible que Martin Beck, eficient comissari de la policia d'Estocolm, empatitzi tan poc amb tot allò que l'envolta? És una pregunta que ja vaig llençar al vent en el comentari de la novel·la anterior, El hombre del balcón, i que continua a aquestes alçades plenament vigent.

El títol del llibre d'avui, quart lliurament de la sèrie escrita pel matrimoni suec que ja coneixem, representa una tremenda ironia. I és que el protagonista no riu mai, ni tan sols quan la seva filla Ingrid, per Nadal, li regala il·lusionada un disc antic amb aquest nom, "El policia que riu". Disc que, pel que sembla, resulta per a tothom extremadament divertit.

El cas és que la intel·ligent utilització d'una sibil·lina ironia i d'un finíssim humor esdevé una de les virtuts principals d'aquesta magnífica novel·la. Arriba a provocar -enmig d'un cas criminal absolutament dramàtic- la franca i inevitable riallada del lector.

Com diu la meva amiga Maria, sàvia negrota, l'onada de novel·la nòrdica resultant del fenomen Larsson ja paga la pena simplement pel fet d'haver-nos descobert les obres de Sjöwall i Wahlöö. Parlem d'autèntiques perles, petites joies negres que, a cada nova entrega, atrapen amb més força la nostra afecció. El policía que ríe no és una excepció i per això us la recomano de manera fefaent.

El llibre té una estructura coral. Malgrat que Beck dirigeix la recerca, assistim per igual a la feina de tots els policies implicats. Tot i l'inici trepidant, el desenvolupament de la trama recull bàsicament les entranyes de la feina fosca i callada dels investigadors, sense cops d'efecte ni grans sorpreses. Tanmateix, l'excel·lència de la narració és tan gran que mai no t'avorreixes. Al contrari. Els petits (o grans) descobriments, les troballes que, de mica en mica i quasi de manera casual, van conduint a la resolució del cas, esdevenen alhora triomfs de l'entregat lector.

La intriga teixida pels autors recull les funestes conseqüències en el present d'un afer del passat i serveix per mostrar-nos, una vegada més, la lletjor de la societat sueca dels anys 60 del segle XX.

El pròleg de l'obra, escrit per Jonathan Franzen (novel·lista i assagista nord-americà) aposta per la voluntat de Sjöwall i Wahlöö de servir-se de la hipèrbole per reforçar aquesta idea. Jo hi estic d'acord. I és aquesta exageració, construïda amb la conscient intenció de no ocultar-la del tot, que ens mena a reconèixer el talent dels escriptors. Com diu Franzen amb molt bon criteri:

"El policía que ríe" atraviesa la fealdad del mundo real para alcanzar finalmente la belleza autosuficiente del trabajo policial bien hecho. El libro se nutre de la tensión entre la visión antiutópica de los autores y el optimismo propio del género.

Què voleu que us digui, amics meus? La trobo superba. No deixeu escapar de cap manera aquestes deu delicatessen. Jo aviat estaré enganxada a la cinquena, que m'espera impacient a la conflictiva lleixa dels llibres que fan cua.

Que tingueu un feliç cap de setmana, negrots.