Y de Yesterday, de Sue Grafton

Enfilo amb tristesa la darrera ressenya que faré mai d'una novel·la de l'admirada Sue Grafton. Ja sabeu que va morir el mes de desembre de 2017, tot just acaba de fer un any. Es tracta de la ressenya de la lletra Y de l'Abecedari del Crim, que mai no arribarà a la Z. Això em genera una tristesa profunda, com vaig escriure en aquesta entrada del blog quan vaig conèixer la notícia de la seva mort.  

La Y de Yesterday és una novel·la digna de les millors del cicle, potser una mica massa extensa. Però Grafton no va perdre ni un bri de les seves facultats en el darrer període de la seva vida. Tornem a trobar una aventura que enganxa, amb una trama vinculada a un crim del passat prou imaginativa. Alhora, també han de resoldre's alguns afers pendents (que provenen de títols anteriors) que afecten directament la Kinsey i que doten el text d'un doble interès. 

M'agrada assistir a l'endolciment de la protagonista, que a mesura que fa anys esdevé cada cop més empàtica i tolerant amb els defectes humans. Potser és una percepció meva, però així m'ho ha semblat en les darreres entregues. En qualsevol cas, la descripció intel·ligent i perspicaç de la naturalesa humana sempre ha estat un dels punts forts de la literatura de Grafton. 

No puc afegir gaire cosa més. Els seguidors de les peripècies de la Kinsey Millhone entendran perfectament la meva sensació de pèrdua. És cert que els llibres romandran sempre, és cert que hi podrem tornar sempre que vulguem. Però allò  que serà impossible, per desig inapel·lable de la seva creadora, és continuar coneixent com va la vida de la Kinsey. La d'ella i la de tot l'estol de personatges entranyables que l'envolten i que han sobreviscut, com a punt final dins les pàgines de Y de Yesterday, a la talentosa escriptora que els va donar la vida.  

No m'agrada parlar de punt final. No m'agrada, negrots. 

NOTA: AQUESTA ENTRADA ÉS LA NÚMERO 1000 D'AQUEST BLOG. 

Arriba el Festival Tiana Negra, setena edició

Un cop més, s'acosta el primer festival de novel·la negra de l'any: Tiana Negra. Aquest 2019 (poca broma) arriba ja a la seva setena edició. Serà una trobada especial, perquè el seu comissari, fundador i ànima del festival, Sebastià Bennasar, deixarà el càrrec i traspassarà el testimoni a una altra persona, que se sabrà just en el moment de la Cloenda. D'altra banda, un altre dels plats forts de la cita serà l'acte d'homenatge a la meva estimada Margarida Aritzeta. 

Passaran, com sempre, moltes coses negrotes en aquest setè Tiana Negra, i espero que tots sigueu allà per veure-ho. Recordeu, dies 18 i 19 de gener. Tiana, Maresme, Barcelona. 

Allà ens hi veurem, negrots. 

  

  

La barrera, de Jordi de Manuel

Estreno el blog enguany amb la ressenya de la darrera novel·la de Jordi de Manuel, La barrera, número 41 de la col·lecció de novel·la negra en català de l'Editorial Alrevés, Crims.cat.

Es tracta d'un text força breu (181 pàgines). Un text que compleix amb una de les més canòniques exigències del gènere: la manca de qüestions supèrflues.  La barrera va al gra, és una novel·la directa i punyent que hom no pot parar de llegir. 

Els protagonistes són dos vells coneguts nostres, dos mossos d'esquadra. La caporal Lídia Sánchez i l'agent Pau Ribó, que ja havien aparegut en dues de les novel·les del cicle de l'inspector Marc Sergiot. No cal dir com m'agrada aquesta intertextualitat pròpia de la narrativa de De Manuel. Atorga al seu corpus literari un sentit i una circularitat que el converteixen en quelcom especial. 

Malgrat la brevetat i la concisió de la novel·la, Jordi de Manuel no s'està de posar la lupa, ben a prop i amb molt d'augment, damunt de les parts més fosques de la societat embogida i irracional en la qual vivim. Els més febles, els qui viuen als marges, els qui no disposen de recursos per defensar-se són les víctimes dels desaprensius més abjectes, d'aquells que no tenen escrúpols ni respecte per la vida humana. En darrera instància, són víctimes d'un sistema que permet que aquests darrers existeixin. 

A La barrera hi apareix un personatge, a partir del qual Jordi de Manuel polaritza l'acció, que m'ha semblat molt interessant. El seu nom és Gaspar Garín, un jove amb problemes que treballa al Port Fòrum de Barcelona, abaixant i aixecant la barrera durant el torn de nit. La peripècia que li tocarà viure, que l'aboca a l'abisme, l'haureu de llegir vosaltres. Un text tan breu no em permet explicar res més sense deixar anar algun secret no desitjable (tampoc no ho faig mai, ja ho sabeu). Tanmateix, sí que diré que és ell l'autèntic protagonista, juntament amb una de les víctimes dels "dolents" i dels mateixos mossos. Per tant, no estem davant d'un procedural típic, sinó d'un text a tres bandes molt interessant. 

No vull enganyar ningú. Jo he trobat a faltar el meu Jordi de Manuel, l'autor més pausat i menys trepidant que es complau en les descripcions i en els detalls. Però això és una qüestió meva, segurament vinculada al fet que conec molt bé la seva obra i segurament ja espero unes coses concretes. En canvi, per als amants de l'acció i l'aventura immediata, La barrera complirà totes les expectatives. 

Jordi de Manuel és, per damunt de tot, un escriptor extremament honest. Extremament honest amb els lectors i també amb ell mateix. Llegiu la novel·la. Us agradarà. 

   

Bones festes, negrots

A l'ombra del crim us desitja, negrots del món mundial, que passeu unes festes nadalenques ben felices.  

I procureu no matar gaire aquests dies. Descanseu una mica, sisplau. 

   

Tot Sergiot, un relat d'Anna Maria Villalonga en àudio dedicat a Jordi de Manuel

Avui comparteixo un relat que vaig escriure l'any passat amb motiu de l'aniversari de Jordi de Manuel. Formava part d'un homenatge familiar i d'amistat en el qual hi vam participar unes quantes persones. Com ja sabeu, jo sóc una declarada admiradora de la seva escriptura i especialment de la sèrie de l'inspector Marc Sergiot, que he estudiat en profunditat (i que no penso deixar). En aquest blog hi podeu trobar les ressenyes de tots els llibres de la sèrie i si voleu llegir un text més acadèmic, ho podeu fer AQUÍ.

El cas és que vaig escriure el relat i m'ho vaig passar d'allò més bé. Com que el tenim enregistrat en àudio, he pensat que era el moment de compartir-lo. En Jordi de Manuel hi està d'acord i els meus companys d'EnVeuAlta també en tenien ganes. Així que aquí el teniu. Es titula "Tot Sergiot" i conté tots els títols de la nissaga. Els qui l'heu llegit, hi trobareu el conjunt de tics i característiques del personatge. Però si no ho heu fet, us pot agradar igual. Espero que us ho passeu tan bé escoltant-lo com jo escrivint-lo, tot i que ho veig complicat perquè per a mi va ser un gran honor i un enorme plaer.

Allà va. 

TOT SERGIOT

  

    

Rapsòdia per a un mort, de Margarida Aritzeta

Rapsòdia per a un mort és la tercera entrega de les aventures de la inspectora dels mossos d'esquadra Mina Fuster. Bé, la tercera entrega en forma de novel·la, perquè com sabeu la història de la Mina va començar amb un relat fantàstic a Elles també maten. Un relat intitulat L'assassinat de la venedora de cupons, que podeu escoltar AQUÍ enregistrat en àudio per EnVeuAlta.   

Rapsòdia per a un mort és una novel·la deliciosa. Cada un dels títols de la nissaga Fuster té característiques diferents i pròpies. Aquí us enllaço les ressenyes dels anteriors perquè ho pugueu llegir i recordar: L'amant xinès, Els fils de l'aranya. En el cas de Rapsòdia per a un mort, Aritzeta converteix la seva heroïna també en víctima. Per uns motius que no revelaré, es veu investigada i posada en tela de judici, de manera que la ficció novel·lesca transita per uns camins una mica diferents dels habituals. 

Aritzeta s'ho va passar pipa escrivint aquest llibre. És un fet d'una evidència incontrovertible. I des d'aquesta seva felicitat va crear una novel·la oberta, distesa, rica, àmplia i curulla de matisos. Hi passen moltes coses que haureu de descobrir amb la lectura, però jo diria que l'aparició de certs nous personatges, dibuixats amb enorme intel·ligència i sensibilitat, és un dels grans encerts del text. Quan t'hi endinses, no pots evitar identificar-te ràpidament amb l'onclo Gros, en Genís, la Trini... Aritzeta fa una extraordinària tasca de documentació en el si de la comunitat gitana de Tarragona, tasca que atorga versemblança als fets i a les paraules, perquè la indagació lingüística i el seu reflex en els diàlegs és també clarament remarcable. Evidentment, la novel·la conté també un al·legat contra el racisme, contra els prejudicis; l'autora confegeix un retrat del nostre present més estricte (llaços grocs inclosos) i hi trobem un parell de crims que fan molta pena. No s'està de res, però sempre des d'una profunda i empàtica comprensió de la condició humana.       

Les històries de la Mina Fuster acostumen a conviure amb un munt de referències intertextuals, en especial relacionades amb el món de la música, però no únicament. A Rapsòdia per a un mort hi trobem música, és clar, però també hi trobem poesia, i els versos de Salvat Papasseit, la mare del qual era gitana, ressonen amb claredat entre les pàgines:

I no som mai un plor

sinó un somriure fi

que es dispersa com grills de taronja...

Quina meravella poder trobar avui, enmig del brogit de tanta obra que no s'hauria d'haver publicat mai, un text complet i madur, lliure i volador, escrit des del mestratge i la saviesa, però sense complexos ni reverències a cànons encotillats. 

Podria dir moltes més coses, però ja no seria una ressenya, sinó un estudi. D'altra banda, el meu compromís de no revelar res m'obliga a tancar la boca al voltant de detalls que m'agradaria compartir. Però no ho faré. Els heu de descobrir vosaltres. No deixeu passar Rapsòdia per a un mort, negrots. Us ho passareu tan bé llegint-lo com l'autora escrivint-lo, perquè ens ha traspassat sens dubte tot el seu entusiasme i savoir faire. 

Que tingueu un feliç diumenge. 

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: M'enterro en els fonaments

M'enterro en els fonaments és una de les novel·les més reeixides i conegudes de Manuel de Pedrolo. Escrita l'any 1961, no es va publicar fins el 1967. Tot i que no pertany al grup de les obres negres pedrolianes considerades canòniques, M'enterro en els fonaments posseeix un bon nombre dels recursos de la novel·la criminal i d'intriga.   

A la coberta posterior de la recent edició que, amb motiu de l'Any del Centenari, ha fet magníficament Sembra Llibres, hi podem llegir:

En la convulsa Barcelona del final dels anys seixanta, un pare descobreix unes fotos de caràcter sexual a l'habitació del fill universitari. Entre aquestes, però, encara en troba una de més compromesa: la d'un home mort. A partir de la troballa, el pare començarà a investigar l'agitada vida del jove immers fins al coll en les lluites contra la dictadura. 

Suposo que amb aquesta sinopsi les ganes de llegir la novel·la es desperten de seguida. I pagarà totalment la pena, negrots i no negrots. Tanmateix, M'enterro en els fonaments és molt més que un text ple de suspens que ens enganxa des de la primera pàgina. 

  

Es tracta d'un retrat viu i sincer d'una època de dictadura i repressió on cadascú sobreviu com pot. Evidentment, Pedrolo fa una reflexió i una crítica punyents, però construeix la novel·la a partir de la psicologia d'uns personatges dibuixats amb un encert i un detall envejables. El text va molt més enllà de la voluntat de denúncia i del desig de deixar constància d'un moment històric. Pedrolo, a través dels seus protagonistes, ens fa obrir els ulls a les diferències generacionals, a la hipocresia familiar (i social), a la dificultat d'entendre's que sovint amara la relació entre pares i fills.     

M'enterro en els fonaments va de la mentida, dels prejudicis, de l'ocultació, de la incomprensió, del sexe, de l'amor i de la violència, però per damunt de tot és una profunda indagació al voltant d'un tema que sovinteja dins la literatura pedroliana. M'estic referint al dilema moral entre el bé i el mal, a la pregunta terrible de si el fi justifica els mitjans, a la idea dolorosa de la culpa. I Pedrolo no té resposta, per això cap del seus personatges no se salva èticament i per això no ens hi sentim identificats. L'amoralitat no està renyida amb una causa noble i un assassí ho pot ser per molts motius, però no per això deixarà d'haver matat. Trobo molt honesta aquesta visió pedroliana, que confirma un cop més la seva pròpia honestedat personal. 

M'enterro en els fonaments va tenir una adaptació cinematogràfica, intitulada La respuesta (1968-69), dirigida per Josep Maria Forn. Pels problemes amb la censura no es va poder estrenar (en castellà) fins el 1976. La versió catalana encara ens va arribar uns quants anys després, el 1984.    

Ara que Sembra Llibres (com he indicat abans) ha tornar a publicar la novel·la, no teniu cap excusa per a no llegir-la. És una de les consecucions d'aquest centenari, que molts editors s'hagin engrescat de valent. O sigui que ja ho sabeu. Aquestes festes, negrots, enterreu-vos en els fonaments.