Cazeneuve i la revenja dels desvalguts, d’Oriol Molas i Ferran Grau

Cazeneuve i la revenja dels desvalguts, publicada per Capital Books el mes de febrer d’enguany i escrita a quatre mans per Oriol Molas i Ferran Grau, és la primera entrega de la sèrie protagonitzada per Enric Cazeneuve, el primer detectiu de la ciutat de Barcelona. Ambientada el 1909, durant els esdeveniments de la Setmana Tràgica, es tracta d’una ficció agradabilíssima de llegir que, personalment, m’ha fet passar una estona fantàstica.

Amb el rerefons històric esmentat, referències reals molt interessants (especialment destacable la menció de l’article silenciat a l’època “La ciutat del perdó”, de Joan Maragall), una ambientació curosa i ben documentada i unes descripcions mesurades, el text resulta fàcil de llegir. Parlem d’un procedural d’època, que no deixa d’homenatjar Sherlock Holmes i que està farcit de picades d’ullet, algunes impagables.

El to és proper, permet somriure malgrat la truculència dels crims, i mostra un especial interès en la versemblança i en la construcció dels personatges. No se’ns escapa que els autors han volgut crear uns protagonistes amb qui ens puguem identificar i als quals puguem estimar. L’esforç és evident i ho aconsegueixen. És la llavor que justificarà que ens hi enganxem de cara a nous episodis. Ara tots estimem Cazeneuve, en Cinto, la Filo i l’Enriquet, a qui li auguro un futur prometedor.   

Tanmateix, no és un text banal ni humorístic, malgrat el to lleuger. La crítica associada al cas dels diversos assassinats és punyent. El ressò feminista i de justícia poètica sura pertot, inclòs en un final que aplaudeixo especialment.

En fi, que ja estic esperant la pròxima. S’agraeix trobar obres ben escrites i coherents, i més amb la dificultat afegida de la doble autoria. Sí, s’agraeix molt, negrots.  

Et diran que és l'atzar, de Núria Queraltó

Et diran que és l'atzar és la primera novel·la que publica Núria Queraltó Villar, a la qual fins ara coneixíem com a poetessa pels seus llibres d'haikus, Mirada d'haikú i Amb remor de vent, que vaig tenir l'honor de prologar. La seva òpera prima narrativa ens arriba de la mà de la nova col·lecció de novel·la criminal de Pagès Editors "Lo Marraco Negre", que dirigeix Sebastià Bennasar. És el número 7 de la col·lecció, on -dit de passada- hi abunden les dones. 

Et diran que és l'atzar és un text breu (148 pàgines), una nouvelle que ens endinsa en un tema habitual del gènere però molt poc explotat a casa nostra, el segrest d'una noia jove. Seria imperdonable que fes spoilers, i menys tractant-se d'una obra tan curta i tan intensa, on no hi ha res que no sigui necessari. Per tant, no revelaré res més de la trama.  

En canvi, sí que us puc dir que el text, ben escrit i de lectura planera, traeix la crítica a les supersticions, a les castracions, als traumes de la infantesa, al determinant paper dels pares en el desenvolupament futur dels fills. Amb ressons inevitables de Psicosi, la novel·la de Robert Bloch que inspirà la celebrada pel·lícula d'Alfred Hitchcock, Núria Queraltó també es fonamenta en un referent molt més modern: una violenta cinta d'animació japonesa que desencadenarà la tragèdia. 

Què passarà? Com se'n surten (si és que se'n surten) els personatges? Què és capaç de fer l'ésser humà mogut per les seves passions, les seves mancances, les seves obsessions? Núria Queraltó ens en dona una versió que no és banal i que, per més ficció que sigui, pot assemblar-se terriblement a la realitat.  

Aquesta tarda a les 18:30 el llibre i la col·lecció es presenten en el marc de la Setmana del Llibre en Català. Jo hi seré, evidentment. I espero que no hi falti cap negrot. 

Secundaris, de Núria Cadenes

Secundaris és la novel·la que acaba de publicar Núria Cadenes amb l’Editorial Comanegra. Es tracta d’un text que forma part del projecte “Matar el monstre”, que l’Editorial va engegar el 2016 amb la intenció d’homenatjar els dos-cents anys de la tancada a Vila Diodati de Lord Byron, Percy i Mary Shelley i el Doctor Polidori i que va donar vida (i mai millor dit) a l’obra cabdal del gènere fantàstic, Frankenstein o el modern Prometeu, de Mary Shelley.

(Un incís: d’aquesta tancada no vull oblidar una altra novel·la molt important. Em refereixo, naturalment, a El Vampir, de Polidori, que va tenir la mala sort de coincidir amb l’obra genial de Mary Shelley, però que és un text magnífic que es convertí en l’arrencada de les històries de vampirs tal com les coneixem)  

Continuo: l’Editorial Comanegra va reunir 7 escriptors i els va proposar de tirar endavant aquest projecte. Havien d’escriure una novel·la ambientada a Barcelona i que anés avançant en el pas del temps des de 1816 fins a l’actualitat. Un dels autors triats fou Núria Cadenes, que ha escrit una novel·la breu que se situa el 1992, l’any dels Jocs Olímpics de la nostra ciutat.

Secundaris és una obra molt fosca, com la pròpia Cadenes afirma en el pròleg. Una ficció sòrdida, dura i desesperançada ambientada a la Barcelona que no brillava amb els focs d’artifici olímpics: al barri del Turó de la Peira, amb la seva aluminosi, els seus esfondraments, els seus habitants sense futur i la seva misèria.

La novel·la angoixa mentre la llegeixes. Està construïda al més pur estil Cadenes. És a dir, fragmentada, coral, calidoscòpica, amb analepsis, prolepsis i anticipacions que es couen a foc lent, un llenguatge que colpeja, sec i sense lenitius, i uns capítols breus, a voltes molt breus. A la novel·la no se salva ningú i tal vegada aquest determinisme indefugible la fa complexa d’empassar. Estic segura que no tothom pot pair-la bé, és un trencaclosques bestial que ens posa un mirall davant dels ulls i que per això incomoda.  

Cadenes podia haver escrit una altra novel·la de 1992, però ha fet aquesta. El seu estil és tan connotat que no sé si pot continuar usant-lo sempre. A mi m’ha fet mal el text, no us enganyaré. Suposo que és el que ella volia. I no hi ha un millor títol per a la novel·la que Secundaris, aquests éssers anònims que poblen el planeta i que mai, encara que ho vulguin, seran capaços de treure el cap a una vida millor, ni tan sols si de sobte, com li passa a en Sergi, el protagonista de la novel·la, es troba carregat d’un munt de diners. Perquè per a alguns la misèria és un mal ancestral, atàvic. Un destí tràgic i etern, com el del monstre de Frankenstein, impossible de defugir.         

Sopar per a ogres, de Manuel Quinto Grané

De cap manera puc invertir temps en fer les ressenyes de sempre, perquè l'Any Pedrolo em té colgada de feina. Tanmateix, fidel a la meva autoexigència de deixar constància de totes les lectures que vaig fent, avui escric quatre ratlles per parlar-vos d'aquesta novel·la de Manuel Quinto, Sopar per a ogres, publicada com ja vaig explicar AQUÍ a la col·lecció de novel·la negra que dirigeix Andreu Martín.   

La novel·la està molt bé, m'ho he passat pipa llegint-la. Una intriga extraordinàriament escrita, amb un domini del llenguatge i dels registres molt estimulant, que ens explica una història protagonitzada per Bonaventura Pals, personatge principal en altres novel·les de Quinto. És, per tant, una baula més en una sèrie que jo no coneixia. La destresa de Quinto és manifesta, com podem esperar d'algú amb el seu bagatge literari. 

Al final de cada capítol, de manera molt original, hi trobem tota una sèrie de notes relacionades amb la gastronomia, ja que un dels personatges de la trama és un cuiner d'alt nivell. Les dades de les notes alternen la realitat amb la ficció, la història amb la invenció, però en tot moment resulten deliciosament enginyoses i divertides. 

Una lectura molt recomanable. Gràcies, Andreu, per haver-me-la fet avinent.

Magret i els anarquistes, de Francesc Puigpelat

Magret i els anarquistes, de l'autor de Balaguer Francesc Puigpelat, és la novel·la que va guanyar el V Premi Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana. Jo vaig formar part del jurat, per tant és una novel·la que ja havia llegit i que vaig premiar. Tot i això, ara que ja ha sortit publicada i que serà a les llibreries a principis del proper mes de setembre, m'ha plagut rellegir-la per veure com ha quedat després de l'edició del text. És una obra breu. En un parell de vespres me l'he tornat a cruspir.

Magret i els anarquistes representa un explícit homenatge a Simenon i al seu comissari Maigret. Puigpelat s'ho passa d'allò més bé construint una intriga que es desenvolupa al desembre de 1936, pels volts de Nadal, durant els primers mesos de la Guerra Civil. La trama comença amb temes mafiosos i de lladres de "guante blanco" i acaba esdevenint un drama de família rural en el més estricte sentit de la paraula. Enmig hi trobem la guerra, la policia republicana, els anarquistes més convençuts i la boira de Lleida. Tot un poti-poti que sembla estrany però que acaba lligant molt bé. Fins i tot hi ha una mirada romàntica en tot plegat, amb un final prou poètic que ja em va agradar molt en la primera lectura. 

Puigpelat escriu molt bé. Té una prosa magnífica que eleva el to de qualsevol escrit. Magret i els anarquistes no és un producte típic ni una novel·la tipus best-seller, sinó un exercici proper, treballat amb elegància i ofici, que reprodueix amb coneixement de causa l'esperit simenonià. Segur que pot agradar a una majoria àmplia de lectors. 

Feliç dilluns d'agost, negrots. 

  

   

A l'agost, arriba Cubelles Noir

Com cada any al mes d'agost, aquest 2018 també arriba el Festival de Novel·la Negra del Garraf, Cubelles Noir. Enguany tindrà lloc entre els dies 23 i 26. I es va consolidant, perquè es tracta ja de la tercera edició. 

Hi serem com sempre, aquesta vegada parlant de Manuel de Pedrolo en l'Any de celebració del seu centenari. 

Si voleu tota la informació, podeu prémer AQUI i la trobareu. 

Fins aviat, negrots. 

Joc d'identitats, de Jordi Tiñena

No sabeu com em costa escriure aquesta ressenya, de la mateixa manera que també he patit força llegint la novel·la. És difícil fer-ho sense dolor quan la mort del seu autor, algú encantador a qui jo apreciava molt, és encara tan recent. Jordi Tiñena ens va deixar el passat dia 23 de març, de manera sobtada i inesperada malgrat que arrossegava una malaltia important des de feia temps. Però el desenllaç precipitat no era previsible. I la prova és aquesta novel·la que va sortir només un mes abans, amb el número 28 de la col·lecció de Llibres del Delicte. 

Joc d'identitats no és l'obra d'algú que es troba a les acaballes de la vida, sinó el producte d'una mentalitat àgil i efervescent, en plena forma. Ho podeu comprovar fàcilment enfrontant-vos a la seva lectura, perquè us garanteixo que en gaudireu moltíssim. Es tracta d'un trencaclosques elaborat i imaginatiu, que va encaixant com un mecanisme de rellotgeria i que ens obliga a parar tota la nostra atenció. Joc d'identitats s'ha de llegir seguida, no permet anar-la deixant i agafant amb dies de diferència. Hi ha massa per entendre i massa per processar. 

La novel·la és la segona de la sèrie protagonitzada pel sotsinspector Vidal i el seu company, el caporal Veciana. Jo l'esperava amb ganes, perquè la primera, titulada La mort sense ningú, em va agradar i em va semblar molt prometedora. Ara la nissaga ja no podrà continuar. Han quedat coses obertes, temes pendents, però no podem fer-hi res. 

Tiñena ens ha deixat un bon llegat negrot, amb aquestes darreres aportacions. La ploma ben esmolada, un gran enginy temàtic i estilístic (fa unes comparacions espectaculars) i una experta construcció dels personatges converteixen les úniques dues novel·les del cicle en dues petites (o grans) joies que no podeu deixar passar. 

Quan algú se'n va, però ens deixa la seva obra, no marxa del tot. Així passa amb en Jordi. Com deia Luis Rosales en un dels seus magnífics poemes: La muerte no interrumpe nada. 

Que tingueu un bon dia, negrots.