A l’ombra del crim estrena l’any amb la ressenya de la darrera
novel·la d’Eduardo Mendoza, El secreto de
la modelo extraviada. Es tracta d’una nova aventura del boig sense nom
protagonista fins ara de títols tan celebrats com El misterio de la cripta embrujada, El laberinto de las aceitunas, La
aventura del tocador de señoras i El enredo de la bolsa y la vida. Tots
quatre, en especial els primers, els vaig gaudir molt, de manera que esperava
la cinquena entrega amb candeletes.
Tanmateix, el resultat no ha
respost del tot a les meves expectatives. La novel·la comença més o menys bé, però
després perd potència bastant ràpidament. El cas no té gràcia ni està ben
travat, no tots els gags s’acaben d’aguantar i el conjunt sembla una mica
gastat i sense trempera, fins i tot un pèl massa kitsch en el mal sentit. El kitsch
delirant i esperpèntic formava part des del principi del tarannà de la sèrie, era
el seu tret distintiu, però ara aquesta característica ha esdevingut una mena
de repetició recautxutada i previsible d’una fórmula que jo diria que ja no
funciona.
Tot i que el llibre es llegeix de
manera agradosa, no crec que sigui una lectura imprescindible, la veritat. Un gran
escriptor com Mendoza hauria d’abandonar definitivament els seus models antics
i cercar-ne de nous. Seguríssim que en trobarà.
Feliç any, negrots.
