La veritat i altres mentides, de l’autor berlinès Sascha Arango, és
una de les lectures que, darrerament, m’ha
fet xalar més. Una troballa quasi casual, la primera incursió en la novel·la d’aquest
conegut guionista de televisió alemany, que vaig començar una mica a cegues i
que he devorat en pocs dies (tot i la manca de temps ˗ja llegendària˗ que inevitablement
arrossego).
Un triangle amorós. Una suplantació.
Una enorme mentida que es dilata en el temps. Una sèrie de secrets que no sabem d’on
provenen. Un thriller de suspens que sorgeix d’un atractiu joc de despropòsits
i d’imponderables, alguns dels quals absolutament atzarosos. D’altres, en canvi,
d’atzarosos no en són tant...
Una trama poc convencional, una intriga
diferent i plena de girs. I fins aquí puc llegir.
Com en una mena de puzle, Sascha
Arango teixeix un enreixat del qual el seu protagonista té molt difícil sortir.
I no perquè el protagonista en sigui la víctima, d’aquesta tela traïdora. No, què
va. El protagonista és el culpable, però un culpable d’aquells tan atractius i
encantadors que ens fa dubtar de nosaltres mateixos. Si, com a lectors, acabem
desitjant que no el descobreixin, no podem negar que l’autor ha aconseguit que
trontolli el nostre sentit de l’ètica. Ens ha fet caure en un parany de dubtosa
moralitat. Ens agrada el personatge, o no? El considerem un mentider compulsiu,
un psicòpata, un gran fingidor, o simplement pensem que les desgràcies de la
vida l’han convertit en el que és? Agafem mania als altres personatges, encara
que siguin les víctimes i formin part del grup dels “bons”? Què pretén dir-nos
Arango, que només els “dolents” triomfen?
Perquè en aquesta novel·la són
els “dolents” aquells que tiren endavant... I, novament, fins aquí puc llegir.
D’estil àgil i planer, no exempt
d’ironia i humor, La veritat i altres
mentides resulta una novel·la remarcable i efectiva. Aconsegueix despistar
una mica, sobretot pel que fa a l’ambigüitat en la caracterització del protagonista.
Però és un tret perfectament orquestrat, ja que l’autor no vol fer altra cosa
que provocar el lector, situar-lo en un punt concret i tenir-lo allà, on ell ha
decidit. I que es plantegi interrogants.
Al Funkhaus Europa van escriure de la novel·la: La veritat i altres mentides és per damunt de tot literatura. Un
thriller psicològic ambigu des de molts punts de vista. Patricia Highsmith i
Alfred Hitchcock ens saluden cordialment des d’aquestes pàgines.
Efectivament, és així. I amb
aquestes dues grans hacs, amb aquests dos enormes reclams, ja us podeu imaginar
que, gairebé forçosament, jo m’hi havia de trobar.
En fi, negrots, espero que no em maleïu els
ossos. Sóc conscient que en aquesta ressenya he estat més críptica que mai
(cosa que ja és dir), però us haureu d’aguantar i llegir el llibre. Després, si
voleu, en parlem.
De moment, us desitjo que passeu una feliç tarda.
