Un habitual de la comissaria, de Dominique Manotti

Fa pocs dies vaig tenir el privilegi d’entrevistar Dominique Manotti, que va visitar Barcelona per a la presentació de la seva novel·la –número set de la Col·lecció Crims.cat d’Editorial Alrevés– Un habitual de la comissaria. Des dels primers mots que vam creuar, em va subjugar la seva personalitat decidida i ferma; la seva determinació de tirar endavant una obra narrativa –que va definir com estrictament “negra”– que contribuís a mostrar sense embuts la realitat social. Que posés damunt la taula el nivell de corrupció generalitzada dels centres de poder; la pervivència de la misèria, la violència i la injustícia en un model d’estat aparentment civilitzat i democràtic, però internament podrit.

Un cop llegida la novel·la, no tinc cap dubte que se’n surt a la perfecció. Un habitual de la comissaria és una obra descarnada, essencial, dura, valenta. Sense floritures retòriques ni elements superflus, Manotti retrata –com en aquelles inquietants pel·lícules en blanc i negre del neorealisme italià– un món sense escrúpols, una jungla d’asfalt feta de contrastos. Una gran ciutat, París, amb uns barris marginals on els més febles (immigrants, dones, joves) no posseeixen res. No són ningú. Gairebé no tenen ni el dret a la vida. 

 

Un habitual de la comissaria està construïda a partir d’un repartiment coral. És la fidel transcripció de la vida en una comissaria de l’extraradi de París. Manotti es va inspirar en els terribles fets de la tardor de 2005, quan un jove immigrant fou assassinat impunement per “les forces de l’ordre”. Li va semblar que s’havia de situar en els mesos previs (l’acció té lloc durant l’estiu d’aquell mateix any) per reflectir la tensió latent, la violència que amara les relacions entre la policia i els habitants del gueto en una gran urbs com la capital francesa. Volia que el seu relat ens aclarís moltes coses. Que ens mostrés com n’és de necessària la marginalitat per tal que la societat “blanca i digna” funcioni correctament. Com cal mantenir a tota costa aquell engranatge sòrdid i sinistre per a que la desgràcia d’uns quants alimenti la complaença de la majoria. 

Durant l’entrevista (i en la posterior presentació del llibre), Manotti va insistir repetidament en una qüestió: va assegurar que tot allò que passa a la novel·la és estrictament cert. Ella li ha donat veu, li ha atorgat el format literari, però no s’ha inventat res. Aquesta circumstància, que l’autora volia que quedés molt clara, resulta tremendament esfereïdora. No perquè els fets narrats ens vinguin de nou. Per desgràcia, a aquestes alçades resulta prou difícil creure en la bondat del nostre organisme social. Però sí per la seva cruesa, per la seva impunitat. Per la terrible sensació que, decididament, la justícia i la llei transiten per camins divergents. Al paladar, després d’exhaurir la darrera pàgina d’Un habitual de la comissaria, ens hi queda -ho vulguem o no- un regust amarg, d’impotència i de tristor.

Des del punt de vista literari, l’obra resulta molt efectiva. És rotunda, contundent, construïda amb frases curtes, pinzellades que, malgrat tot, recreen a la perfecció els ambients i les sensacions dels personatges. Sense descripcions excessives, Manotti excel·leix en la tasca. Ens col·loca al bell mig d’un paisatge extern, però també sap abocar-nos a l'interior dels protagonistes, de les seves contradiccions, de les seves mancances. En un món incomprensible, l’home actual està perdut. Cal córrer cada dia, desesperadament, a la recerca de la identitat.

Si algú encara no té clar que la narrativa negra pot assolir un alt nivell literari, que llegeixi Dominique Manotti. Estic segura que, després, canviarà d'idea. Mentrestant, els afeccionats al gènere sabem del cert que hem topat amb una autora d'aquelles que fan època. 

Que passeu un bon dia, negrots. 

Aquesta ressenya també ha estat publicada al Portal de Cultura Núvol

 

Jeckyll i Hyde: microrelat de crispació estiuenca

Tot i que no fa gaire calor, l'estiu ja ha arribat. Per això em complau compartir amb vosaltres un relat que vaig escriure l'any passat per al bloc d'en Jordi Masó: La bona confitura.

  I recordeu... les aparences enganyen...

  Va per a tots vosaltres, negrots. Un conte estiuenc: 

 

 Jeckyll i Hyde 

Era un home tranquil, treballador, educat. Els seus veïns el consideraven una persona de confiança i un ciutadà exemplar. Ajudava les velletes a creuar el carrer, reciclava la brossa i mai no aparcava en places prohibides. Fins i tot feia de voluntari en una associació que tenia cura dels jardins del barri.

Ningú no coneixia la seva transformació estiuenca, ni tampoc sabien que guardava l’arma letal dins d’un armari de la cuina. En la intimitat de casa seva, així que arrencava el mes de juliol, l’home es lliurava com un boig al més gran dels plaers. Aconseguia ser allò que havia desitjat sempre. Un serial killer. Un despietat assassí en sèrie.  

Tertúlia literària amb Marc Pastor

Ahir a la tarda, en una de les precioses sales –folrada de llibres– de l’Ateneu Barcelonès i en el marc de les tertúlies literàries que organitza periòdicament el Club TR3SC, hom va poder gaudir de la presència de Marc Pastor. Com sabeu, Marc Pastor és l’autor de quatre novel·les ben especials: Montecristo, La mala dona, L’any de la plaga i la flamant Bioko, que vaig ressenyar fa un parell de dies.  

La trobada va resultar molt agradable. L’acte fou presentat i conduit per l’amiga Núria Ferré, a qui em va fer molta il·lusió tornar a veure. En un ambient distès, en Marc va parlar pels descosits i ens va explicar moltes coses. La gestació de la novel·la, les sorprenents casualitats que el van menar a ambientar-la a Fernando Poo (Bioko per als nadius), les influències rebudes, les picades d’ullet que hi ha col·locat, les seves intencions en escriure-la. Ens va parlar dels personatges, especialment de Moisès Corvo, i també del seu ambiciós projecte general, que inclou diverses obres –totes interconnectades– que ja té al cap. 

Per desgràcia, una part important dels assistents no havien llegit encara Bioko (o l’estaven llegint en aquell moment). Per tant, certs temes no es van poder tocar per no destapar res. Amb tot, el sentit de l’humor i l’enorme capacitat comunicativa de Marc Pastor foren suficient per emplenar la tarda, que es va escolar en un tres i no-res. Tothom estava entregat i en Marc va generar moltes expectatives, de manera que estic segura que la gent va sortir amb unes ganes boges d’empassar-se la novel·la.  

Com que jo ja ho he fet, puc garantir que en gaudiran. 

I res més, negrots, us deixo amb unes quantes fotos. Una nova tarda d’ambient literari al bell mig d’una Barcelona que, per fi, ja feia olor d’estiu. Fins ben aviat.

 

 

Bioko, de Marc Pastor

 

Des de fa uns anys –i malgrat que sigui lentament i no sense entrebancs–, hom pot afirmar que alguna cosa està canviant en el si de la literatura catalana. Comptem amb un grup d’autors – reduït però potent– que han decidit bellugar-se activament a favor de la renovació i la normalització del nostre panorama literari. Que han decidit treballar tots els gèneres, totes les tipologies, totes les formes d’escriptura de què disposa qualsevol cultura “normal”. Entre ells, s’hi troba sens dubte Marc Pastor (Barcelona, 1977), artífex de l’evolució gràcies a un corpus original i valent que a hores d’ara podem considerar decididament consolidat. 

Enguany ens ha arribat Bioko, el seu quart títol després de Montecristo (2007), La mala dona (2008) i L’any de la plaga (2010). Una obra on Pastor s’atreveix de manera definitiva amb allò que ja apuntava en les anteriors: la fusió de gèneres. Bioko no és una novel·la d’aventures, ni de ciència-ficció, ni de rerefons històric. No conté un relat colonial ni una trama negra. Bioko és tot alhora: una hibridació molt ben aconseguida que demostra que les etiquetes poden ser molt útils, però que de vegades també fan més nosa que servei. 

L’autor té clar que una literatura normalitzada ha de poder satisfer les expectatives de tots els sectors del públic, inclosa la bona oferta d’entreteniment. Fidel a aquesta premissa, s’hi dedica en cos i ànima, conreant amb un evident plaer (estic segura que xala com un boig mentre escriu) el tipus de novel·la que a ell li agradaria llegir. El resultat esdevé especial, únic i altament engrescador.

La reformulació dels tòtems, dèries, influències, gustos i passions del seu imaginari és una de les marques de la casa. Així, a Bioko (com ja passava en els títols anteriors, especialment a L’any de la plaga) hi reconeixem una multiplicitat de ressons extensa i heterogènia. Des de la nissaga d’Indiana Jones o Regreso al futuro a sèries de televisió com Lost o C.S.I.; des de la narrativa de Joseph Conrad (El cor de les tenebres se m’ha fet molt patent) a Jules Verne (les al·lusions són directes i explícites) i Robert Louis Stevenson. Des de Conan Doyle i el western, al còmic i a l’humor (només cal veure els noms i sobrenoms que s’arriba a inventar). En desenes de gestos i d’expressions dels personatges hi trobem reflectit el bagatge cinematogràfic de Marc Pastor, totes les pel·lícules de tribus, de negres i d’expedicions que es va empassar de petit en les mítiques sessions televisives dels dissabtes a la tarda. Anotar la profusió de rastres i de picades d’ullet amb què ens delecta resultaria una tasca gairebé inacabable, però personalment em complau expressar que comparteixo gran part del seu imaginari, de  manera que em sento dins les seves novel·les com un peix a l’aigua.      

Bioko és una obra ambiciosa. Una baula important dins l’univers literari que l’autor ha decidit crear: un corpus molt personal construït a base d’una conscient i ben travada intertextualitat. A Bioko recuperem el personatge de Moisès Corvo, protagonista de La mala dona, en les seves vivències de joventut. Però també coneixem l’origen de Zeus Kruger, el personatge de Montecristo, o descobrim la identitat d’una figura mítica del segle xix (que no destaparé). 

L’acció té lloc a l’illa de Fernando Poo (Bioko per als nadius) l’any 1887. Una ambientació africana, una intriga insòlita, un desenvolupament arriscat, un desenllaç sorprenent. A Bioko res no és el que sembla, ni tan sols les coordenades del temps i de l’espai. La novel·la creix en agilitat a mesura que avança, tot abocant-nos a unes pàgines finals absolutament trepidants. Aquesta també és una marca de la casa: Marc Pastor no té pressa. Acostuma a fer un plantejament lent i detallat per tal de situar el lector i crear l’atmosfera idònia. Només aleshores enceta la vertadera història. Això pot desesperar alguns lectors, ansiosos d’acció. Però no cal patir. Tingueu paciència, que l’aventura arriba i esclata sense contemplacions. 

No afegiré res més, perquè sabeu que no faig mai resums que descobreixin detalls de la trama. Si Marc Pastor va excel·lir amb La mala dona (una de les millors novel·les negres de la narrativa catalana) o ens va esparverar amb uns eucaliptus alienígenes a L’any de la plaga, ara ens ofereix una peripècia brutal i intensa que ens farà baixar al cor de l’Àfrica més negra. Us la recomano, sobretot si sou amants de les novel·les d’aventures... o de les novel·les negres... o de les novel·les de ciència-ficció o...

Que en gaudiu, negrots.


Aquesta ressenya també ha estat publicada al Portal de Cultura Núvol