Cristina Fallarás rep el Premi Hammett a la Setmana Negra de Gijón

L'autora catalana Cristina Fallarás rep el XXV Premi Hammett per la seva obra Las niñas perdidas, considerada la millor novel·la negra en castellà publicada al llarg del darrer any. El premi s'atorga en el marc de la Semana Negra de Gijón, que s'està celebrant des del passat dia 6 i que demà tanca portes. Fallarás s'ha convertit en la primera dona en aconseguir el prestigiós guardó. 

No és el primer reconeixement públic de Las niñas perdidas, que ja s'havia alçat amb el Premi L’H Confidencial de novela negra 2011 y el del Director de la Semana Negra de Gijón.

Rosa Ribas ens fa una proposta superengrescadora: Miss Fifty

Enhorabona a Rosa Ribas per la proposta que ens presenta aquest estiu. Aprofitant la més autèntica tradició del còmic i de les històries de superherois, cada dimecres a Sigueleyendo hi trobarem un capítol de les aventures de la seva recent estrenada heroïna, Miss Fifty. Jo ja he llegit el primer (Un rayo misterioso) i he quedat enganxada. Veurem com anirà la cosa, però em fa la sensació que Rosa Ribas pensa trencar tòpics, recórrer amb mirada fresca el nostre món i, de retruc, sacsejar-lo una mica. Com el seu nom indica, el personatge és una cinquentona. Una barcelonina que se surt del model típic, que va en moto i... bé, no desvetllo res més. Ho haureu de llegir vosaltres. Amb tot, intueixo que Miss Fifty lluitarà contra el crim amb uns poders molt especials. M'agrada molt la idea. En aquest caos que vivim actualment, els escriptors, com tothom, s'han de reinventar. Moltes gràcies, Rosa. El teu projecte, així d'entrada, m'ha semblat genial!   

Lorenzo Silva (i la Guàrdia Civil) als Juliols de la UB

Lorenzo Silva, un dels autors més consolidats del panorama novel·lístic espanyol, va participar enguany en el Curs de Novel·la i Cinema Negre de la Universitat de Barcelona. La seva ponència: Espanya en negre, sense complexos: reflexions sobre les dificultats i els avantatges d’un relat negre sobre la realitat espanyola. Va arribar en un viatge llampec des de Madrid, va fer la intervenció i va marxar. El reclamava un Congrés a la Universidad Carlos III (sobre novel·la hispànica actual) on ell hi jugava un paper d’organitzador.  

Lorenzo Silva no conrea només el gènere criminal. Tot i així, la sèrie que protagonitzen el sergent Bevilacqua i la caporal Chamorro de la Guàrdia Civil ha contribuït força a donar-lo a conèixer. Escriptor molt premiat, compta entre d’altres guardons amb el Premi Nadal de l’any 2000, precisament per una de les novel·les d’aquesta nissaga, El alquimista impaciente (adaptada al cinema per Patricia Ferreira).

Amb Lorenzo Silva vam parlar poc de literatura (?), per no dir gens. En presentar-se, va refermar la idea (que ja sabeu que comparteixo del tot) que el gènere negre posseeix unes coordenades preestablertes que s’han de seguir. És imprescindible si volem que el públic lector trobi allò que espera.

Tot seguit, va manifestar que la seva sèrie de Bevilacqua i Chamorro va sorgir d’un episodi real que presencià en una platja de Mallorca. El fet l’inspirà i l’encoratjà per iniciar un nou projecte, amb la idea que fos una aproximació sense complexos (?) a la realitat espanyola. L’embolcall de gènere li anava molt bé per a dur a terme aquesta aposta.

L’acció de la nissaga, iniciada a mitjans 90, pretenia encetar un camí diferent i per aquest motiu es plantejà que els seus personatges formessin part del cos de la Guàrdia Civil. Silva volia contribuir a acabar amb la reticència que, després del franquisme, encara generaven les forces de l’ordre. Volia atrevir-se a llançar-hi una mirada diferent. Segons que va insistir, no volia millorar la imatge dels polis (que no és la feina del novel·lista, digué), sinó mostrar una veritat que existia i que tenia moltes possibilitats literàries.

La seva feina d’advocat (el Dret és la seva formació i la seva carrera inicial: s'hi va dedicar uns anys) li va permetre afrontar moltes situacions des de dintre i, per tant, va tenir ocasió de tractar i conèixer molts guàrdies civils. Guàrdies civils que es dedicaven a investigar crims, una tasca del cos que, per a Silva, resulta invisible socialment. La primera novel·la de la sèrie data de 1994, moment de gran impopularitat del cos (Cas Roldán, Gal, per no parlar del record encara viu de l’assalt de Tejero al Congrés de Diputats). En aquest entorn, no hi havia cap novel·la amb la Guàrdia Civil de protagonista.

Això Silva ho considera una anomalia, atès que la Guàrdia Civil ja té 168 anys d’història (es fundà el 1844). El seu propi projecte li va semblar arriscat, però va pensar que tenia la seva gràcia. Un desafiament enfront del lector. Per això va crear un guàrdia civil atípic: universitari, que parla idiomes i que arriba al cos per fugir de l’atur. Tanmateix, Silva diu que en coneix molts, a hores d’ara, amb aquest perfil. El segon personatge li va semblar que havia de ser una dona. Un altre desafiament. Impensable uns anys enrere, atès que el cos no en tenia, de dones.  

La resta de la ponència de Lorenzo Silva va ser una mena de soliloqui reivindicatiu, amb intenció de convèncer, sobre la veritable naturalesa (molt més benigna que no sembla, i n’estic segura, per Déu!) de la Guàrdia Civil. Impossible reproduir totes les dades que va exhibir. Es nota que acaba d’escriure un llibre sobre la història del cos. Ho té fresc i en parla, en parla, en parla.

De la caporal Chamorro no en va dir res més. I del protagonista va explicar molt poc. Sembla que sovint es planteja col·locar-lo davant de dilemes morals. Quan viu situacions límit que el desestabilitzen, quan té el delicte tan a tocar, quan es fa tan difícil lluitar contra la corrupció a tots els nivells, el sergent Bevilacqua es belluga entre dues aigües. S’ha d’abstenir de lluitar? Ha de tornar la placa? Ha de plegar del cos i marxar a una empresa privada on viurà més tranquil i no veurà tanta porqueria?

No. Perquè es tracta d’un personatge construït des de la convicció que la víctima és l’important, que la víctima hauria de ser el centre del cas criminal. La resposta a la disjuntiva ètica és: enmig d’un sistema dirigit per gent que no està a l’alçada, ell pot estar-ho dins la seva mesura. Allò que importa és el següent missatge: destacar l’esperit de servei a la comunitat, de sacrifici quixotesc, de manteniment de la dignitat personal.

Silva aposta per una ficció que supedita aquesta idea a la qüestió narrativa. Vol llançar una mirada sobre la societat i l’ésser humà en una situació de conflicte. I vol fer-ho amb l’esperança de trobar una escletxa que ens mantingui vius.

Queda bé tot plegat. Fet i fet, és l’esperit de la majoria de nissagues criminals. Però, personalment, em va preocupar una cosa. La necessitat de defensar amb ungles i dents el cos policial triat per a les novel·les vol dir que quelcom no rutlla. No rutlla en la història, en la literatura, en el país... No ho sé. Quan d’una cosa se’n parla més del que pertoca... perquè, és clar, als Juliols de la UB havíem de parlar de literatura.

Fins a la pròxima, negrots.   

Michael Eaude i Vázquez Montalbán als Juliols de la UB

Reprenem les cròniques dels magnífics Juliols negrots de la UB i ens trobem, encara en l’incomparablement oportú escenari de la Bòbila, amb la intervenció de l’anglès Michael Eaude, historiador, escriptor i traductor. Eaude, com ja vaig recollir en el moment de la seva publicació, és l’autor de Con el muerto a cuestas: Vázquez Montalbán y Barcelona, un volum que indaga en la relació del creador de Carvalho amb la seva ciutat (i la nostra) al llarg de tota la seva producció.

L’exposició d’Eaude va ser clara, interessant i agradable. És un home simpàtic i molt afable que va saber involucrar l’auditori perfectament. El públic dels Juliols (com passa sempre a mesura que els cursos avancen) se sentia cada vegada més còmode a l’hora d’atrevir-se a intervenir i a donar la seva opinió. La ponència d’en Mike va representar, diria jo, un punt d’inflexió. Endemés, tothom se sent molt vinculat a Vázquez Montalbán i, evidentment, a Barcelona, amb la qual cosa no resulta estrany que hi haguessin força coses a dir.

El títol de la conferència era: Per què molts enyorem tant Manuel Vázquez Montalbán? Una mirada crítica a Barcelona en l’obra de Manuel Vázquez Montalbán.  

Eaude va constatar la condició de cronista social de Vázquez Montalbán, sobretot en les novel·les de Carvalho (tot i que també ho va ser en la resta de la seva obra). Com així mateix apuntà el professor Colmeiro en la intervenció sobre l’autor que va dur a terme el passat mes de gener a la UB (llegir aquí), no resulta gens fàcil afrontar l’escriptura, en clau absolutament coetània, d’una crònica social tan estricta. I, encara menys, sortir-se’n bé. Normalment, és en el distanciament temporal i emocional on trobarem allò que ens atorga una perspectiva prou vàlida per recrear els fets amb rigor.

Tanmateix, Vázquez Montalbán reeixí en l’empresa, qüestió que indubtablement s’ha de remarcar. Eaude considera molt important la complicitat entre qualsevol autor i els seus lectors, circumstància evident en aquest cas. Resulta clar que el personatge de Carvalho va envellir al mateix ritme que els seus seguidors, la qual cosa els apropà d’una manera especial. Van patir, sincrònicament, els mateixos problemes, les mateixes preocupacions.

Eaude va plantejar: per què un intel·lectual marxista com Vázquez Montalbán fa novel·la negra?
Jo, personalment, potser li hauria respost amb una altra pregunta: i per què no? A hores d’ara ja hem acceptat (i si no ho hem fet, cal fer-ho i de pressa) que el gènere negre dóna molt de si. Sovint esdevé un instrument per tractar tot allò que ens preocupa i ens neguiteja, tot allò que no acabem de comprendre o que volem denunciar. Històricament, socialment, humanament.

El pare de Carvalho conrea el gènere per alliberar-se. La seva opció genèrica és un cant a l’alliberament. No debades havia manifestat en diverses ocasions que ell volia escriure allò que voldria llegir. Ningú com ell, però, excel·leix a l’hora de confegir una anàlisi marxista tan sofisticada. Des d’aquesta posició, era un activista polític que volia arribar amb l’escriptura a tanta gent com fos possible. Eaude pensa que, malgrat l’important camí que va obrir (de fet es pot considerar l’origen de la moderna novel·la negra hispànica), ningú no ha jugat després el seu mateix paper d’intel·lectual tan políticament compromès.

 

Vázquez Montalbán s’estima Barcelona, la descriu, l’amanyaga. Però també li troba tots els problemes, tots les tares, totes les mancances. M’atreviria a dir que li fa ràbia veure-la tan imperfecta (com quan no pots suportar els defectes d’un fill) i per això la critica sense pietat. Per redimir-la. Per dir-nos a tots que pot ser millor. Evidentment, s’ha de carregar moltes coses.

La seva oposició demolidora al model de la Barcelona dels Jocs Olímpics (palesada en un munt de textos, inclosos articles i llibres de no ficció) resulta molt evident. No suporta la proposta de desenvolupament de la ciutat i insisteix que hom podria haver construït, després de la Transició,  una altra Barcelona, més humana, més autèntica. Lluny d’aquesta urbs d’aparador que viu dels serveis, dels congressos i del turisme.

També critica altres ambients molt vinculats a Barcelona. A la novel·la El delantero centro fue asesinado al atardecer carrega contra la classe dominant, la seva corrupció, la seva cobdícia, situant la ficció en les bambolines de la presidència del club de futbol més famós de la ciutat.   

És contradictòria aquesta polarització dels sentiments envers Barcelona que mostra Vázquez Montalbán? Aquest amor-odi constant? Eaude parla de les "complexitats d’un autor complex". De la seva idea de Barcelona com a lloc del present però també del passat. Colors i olors per evocar les sensacions generades per una ciutat que ja no existeix.

A mi em sembla molt normal. Jo sóc filla de Barcelona, estic boja per Barcelona, però em sento igual. I el mateix els passava a la gran majoria d’assistents a la ponència, que ho van exterioritzar des de punts de vista molt diversos, però tots enriquidors. Estic segura que aquesta és una ambivalència que afecta, arreu del món, els habitants de les ciutats grans (llocs esquizofrènics per excel·lència, construits a partir del contrast, la contradicció i la multiplicitat).    

Eaude va llançar a l'aire certs interrogants: per què enyorem Vázquez Montalbán? Només és nostàlgia? Només l’enyorem si hem viscut la Transició? L’enyorem perquè encara ens pot aportar coses?

Si he de respondre jo, ho faré amb sinceritat. Jo no l’enyoro. Mai no he estat una gran addicta a la sèrie de Carvalho, malgrat combregar ideològicament amb el seu autor i respectar-lo moltíssim com a persona i com a intel·lectual.

Per què? Doncs mireu, apel·lo a la meva "complexitat de persona complexa". Perquè em fa mal. Perquè, mentre Vázquez Montalbán escrivia la crònica de la Transició, jo l’estava vivint en directe. Les aventures de Carvalho em posaven la realitat davant dels nassos amb tanta cruesa que em feien sofrir. M’hi sentia massa identificada, massa. Amb el temps, continuo sense enyorar-lo. I pel mateix motiu. Si em situo en el desastre social, polític i econòmic actual, encara em dol més l’esforç de tanta lluita. Els anys esmerçats, les esperances perdudes.

Que jo no enyori Vázquez Montalbán representa, segur, una mostra de la seva excel·lència. Si algú fa una crònica social tan veraç com per generar aquesta reacció, és que la fa bé. Fins a la pròxima, negrots.   

Nova sessió dels Juliols negrots: Jordi Canal ens parla de “La Cua de Palla” i de la situació editorial del gènere en català

En la segona sessió del passat dia 3 i aprofitant el marc idoni de la Biblioteca La Bòbila, Jordi Canal ens va acostar a la col·lecció  “La Cua de Palla” i a allò que va representar per a la difusió del gènere negre en llengua catalana (tant amb títols d’autors de casa nostra com amb obres foranes traduïdes al català).

Per als lectors d’aquest bloc no és un tema nou, ja que l’hem tractat en diversos articles i cròniques. Només cal que aneu a les etiquetes, pitgeu el nom d’en Jordi Canal o de l’Àlex Martín Escribà i ho trobareu tot. Recordeu que ambdós són coautors d’una obra de capçalera per a l’estudi de la història editorial del gènere a Catalunya: La Cua de Palla: retrat en groc i negre, que es presentà a la mateixa Biblioteca el dia 12 de novembre de 2011.   

Tanmateix, sí que és possible que, per a alguns dels assistents al curs, les explicacions d’en Jordi (sempre clares i precises) resultessin noves. La fundació de la col·lecció el 1963 (va sobreviure fins el 1970), la ferma aposta d’homes com Manuel de Pedrolo i Xavier Coma, les magnífiques cobertes de Jordi Fornas, les dificultats de mantenir viu el projecte, la posterior recuperació temporal amb les “Seleccions de la Cua de Palla”, el sorgiment de “La Negra” de La Magrana (dirigida per Jaume Fuster). Per acabar amb els problemes per tirar-ho tot plegat endavant (qüestions editorials i econòmiques, com sempre) fins arribar a la inclusió de la majoria de novel·les negres en català dins de col·leccions generalistes, amb la conseqüent dispersió que això suposa.   

Jordi Canal també va fer referència a la problemàtica de la traducció. Vam tornar a parlar de l’argot en llengua catalana, de la necessitat de revisar les traduccions a mesura que passa el temps (evidentment, el llenguatge varia constantment i la traducció, per tal que resulti creïble i arribi al lector, s’ha d’actualitzar). I també vam recordar que, actualment, l’Editorial Alrevés ha encetat l’engrescador projecte de la Col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat (dirigida per Àlex Martín Escribà).

Arribat el torn de paraules, algun dels alumnes (amb el castellà de llengua primera) va explicar que s’havia aproximat a la lectura en català gràcies a “La Cua de Palla". Això, quan ho sents, no deixa de resultar força gratificant.

Per acabar aquest article, us deixo amb un enllaç especial. La commemoració que ha fet TVE de Catalunya dels 50 anys d’Edicions 62. En el reportage, evidentment, no hi podia faltar una bona referència a “La Cua de Palla”. No us ho perdeu.  

Que passeu un bon dissabte. Demà més, negrots.

http://www.rtve.es/television/20120702/tve-catalunya-commemora-els-anys-dedicions/541480.shtml

Tercera sessió als Juliols. William Phillips ens parla de la novel·la negra anglòfona de la postmodernitat

Dia 3 de Juliol. Tercera conferència del curs, a càrrec de William Phillips, professor titular de Filologia Anglesa de la Universitat de Barcelona.

Aquest cop, per donar-li més vidilla a la jornada, ens vam traslladar a la Biblioteca La Bòbila de l’Hospitalet, on el seu director, Jordi Canal, ens va rebre encantat. Ja sabeu que La Bòbila posseeix el fons especialitzat en el gènere més important de tot l’Estat espanyol.  

El títol de l’exposició de Phillips era: La representació de la masculinitat i la feminitat en el cinema i la novel·la negres. Un recorregut per la història de la novel·la negra anglòfona. He de dir que va resultar una xerrada agradabilíssima on tothom s'ho va passar molt bé. La capacitat de comunicació del ponent és notable i ens va descobrir alguns autors anglòfons que, a casa nostra, no són tan coneguts com d’altres. Tot plegat una conferència que va afavorir que el públic assistent es comencés a deixar anar i a contribuir amb les seves aportacions.   

Phillips, intentant desvincular-se de la rigidesa academicista, va manifestar que no està interessat en la classificació (tan debatuda) de la novel·la negra, sinó que el seu objecte d’estudi és, en realitat, la novel·la postmoderna. Per tant, allò que pretén analitzar és el trencament d’esquemes que la novel·la postmoderna proposa. Li agraden les coses modernes, va manifestar. I això està molt bé, perquè jo també trobo que, massa vegades, donem voltes en cercle a l’entorn dels clàssics. Amb en Phillips vam tirar endavant. I, personalment, em va encantar. I ara perdoneu-me si no és oportú, però no me’n puc estar de recordar Antònia Font i allò que “totes ses coses modernes s’han esperat molt”.

Bill Phillips apunta que el detectiu de la ficció policíaca, a partir de finals del xix, no deixa d’actuar com a substitut de la figura del capellà. El capellà confident al qual recórrer per resoldre els problemes ha caigut una mica en desgràcia a causa del descrèdit que, en certs àmbits progressistes, ha patit la religió. També ho va comentar Andreu Martín en la seva intervenció, quan considerava la narrativa-enigma com una reacció positivista contra la superstició, el gòtic, etc. La funció l’assumeixen personatges atípics. Cap dels noms que citaré no respon a un model convencional: Marple, Holmes, Poirot... són gent estranya que fan un paper estrany.

Als Estats Units, la novel·la negra, el hard-boiled, substitueix el western, però tots sabem que el plantejament és molt similar, en especial pel que fa a la caracterització dels personatges. El detectiu s’identifica amb el cavaller medieval o amb l’heroi de l’oest i representa un model de masculinitat. És hàbil amb les armes; lleial al seu propi codi d’honor (de vegades dubtós); parc en paraules (el silenci és una manifestació de poder i la necessitat de parlar és vista com a mostra de subordinació); defensor dels dèbils (sobretot de les dones, però no de totes, sinó de les que s’ho mereixen).

 

El codi d’honor d’aquest cavaller/detectiu prové del patriarcat, és un codi patriarcal que perpetua de manera ben marcada els rols socials típics. És en aquest context, diria jo, que s’hi pot encabir la idea que el cavaller ha de defensar les dones que s’ho mereixen (donna angelicata), però no la gran majoria de dones, que solen ser perverses, superficials i manipuladores (femme fatale). La misogínia està servida, una misogínia que trobem en la literatura i en la vida, en el nostre món i en el nostre imaginari, des del principi dels temps. Permeteu que us enllaci aquí un article que vaig publicar a la revista Llengua & Literatura de l’IEC sobre la misogínia en la literatura popular i que s’escau perfectament per il·lustrar aquest punt. Bill Phillips va esmentar l’existència de les bruixes (i les bruixes també apareixen en el meu article).

Per tant, Phillips identifica en aquesta narrativa un masclisme misogin que, a més, va acompanyat d’un indubtable racisme i una clara homofòbia. L’afirmació em permet tornar a la ponència d’Andreu Martín per dir que, davant d’això, difícilment podrem considerar progressista ni d’esquerres un plantejament com aquest. No sé si recordeu Mike Hammer (en vaig parlar aquí), el detectiu creat per Mickey Spillane l'any 1947, que no pot ser més de dretes.    

A la dècada dels 70 del segle passat, les coses comencen a canviar. Estem en el moment del feminisme, la contracultura, l’oposició a la Guerra del Vietnam, els moviments pacifistes. En aquest escenari, el gènere negre també fa un tomb.

Robert Brown Parker (1932 – 2010) crea un detectiu diferent: Spenser (així, amb s), que aspira a renovar esquemes. El paper de la dona es revalora. Spenser té una xicota molt intel·ligent, independent i amb idees pròpies, universitària, amb un doctorat. Tanmateix, no arriben mai a fer vida en comú. També té un amic afroamericà, Hawk, que apareix a partir de la tercera novel·la i que li fa d’ajudant. Més endavant, fins i tot hi inclou un personatge homosexual. Amb tot, Spenser encara respon a alguns paràmetres del gènere. És un home solitari, com tot bon heroi. Per aquest motiu mai no arriba a fer una vida de parella convencional (incís: recordo molt bé la sèrie de televisió, amb un Robert Urich que de petita despertava la meva passió i que malauradament va morir massa jove).

A partir dels 70, doncs, la novel·la negra es converteix en una novel·la postmoderna que vol sortir de totes aquestes trampes. Que vol deixar enrere uns personatges durs, bevedors en excés, interessats només pels esports (no miren res més a la televisió), que sempre tenen algun amic a la policia (per tant, reben ajuda de l’autoritat) i que es deleixen per la violència. Es tracta de qüestionar el gènere, fita en la qual, a casa nostra, excel·leix un autor com Vázquez Montalbán. No ho oblidem. A banda del sibaritisme gastronòmic, penseu en quins amics té Calvalho. Fins i tot la seva xicota, Charo, és puta. Si això no és desmitificar...

Phillips cità alguns autors americans que van voler trencar esquemes. Per exemple, Walter Mosley, creador del detectiu negre Easy Rawlins, que viu a Los Ángeles però que no té carnet oficial per exercir de detectiu (no gaudeix del suport dels policies precisament per ser negre). Per tant, resol casos de coneguts i es mou en el món del subsòl, la pobresa i la marginació. Les obres de Mosley ja posseeixen un vessant social força desenvolupat, una de les funcions de la narrativa negra a partir d’aquest moment.

Per qüestionar el gènere, la postmodernitat s’empara en recursos diversos. Per exemple, trenca la cronologia lineal (són freqüents les analepsis, però també les prolepsis). Els casos criminals no sempre es resolen. Els protagonistes mostren la seva debilitat, són incapaços de relacionar-se socialment i afectivament. La solitud de l’heroi (que anteriorment era mostra de masculinitat: l’heroi no necessitava ningú), esdevé ara una prova de feblesa, d’incapacitat personal. Molts d’aquests detectius són bastant inútils i mai no arriben a res. Alguns són alcohòlics, drogoaddictes o similar (tot i no ser americà, ara em ve al cap en Harry Hole, el protagonista del noruec Jo Nesbo).

La intervenció de Phillips va culminar amb l’anàlisi de les escriptores postmodernes de novel·la negra.  Vam parlar de Sue Grafton (la mare de la meva adorada Kinsey Millhone) i de Sara Paretsky (creadora de la detectiva W. I. Warshawski). Com afronten aquestes autores un tema com la violència? Phillips opina que el col·loquen al bell mig del seu discurs per poder-lo tractar. Perquè... unes dones detectives poden ser tan dures com un home? Poden resoldre el cas de la mateixa manera, amb la mateixa dosi de violència?

Phillips creu que sí, que la violència hi apareix, però que sovint acaba revertint en elles mateixes, en les protagonistes. Són les heroïnes, però acaben rebent. Se’n desprèn la idea que la violència no és una sortida correcta i, en conseqüència, està enfocada des d’una posició més emocional i més dialèctica. El conferenciant va constatar coses curioses, però absolutament certes (ho sé molt bé perquè em conec la història de la Kinsey pam a pam). Va dir que en aquestes novel·les les dones detectives mostren més preocupació pels diners que no pas els seus companys masculins (el sou a cobrar, les hores a facturar, portar els diners al banc). També existeix el factor comú de l’aparició d’homes grans com a confidents o amics de les protagonistes, homes que cuinen, que ja no són una amenaça sexual, que les escolten. Una clara possibilitat alternativa a l’anterior concepte de masculinitat.

Sempre resolen els casos aquestes dones? No sempre. I, encara que ho facin, de vegades els finals no són feliços. Poden trobar l’assassí, però segurament molta gent haurà patit o perdut coses en el procés.

Per acabar, perquè novament el temps es va imposar amb el seu poder, Phillips va comentar que, pel que fa a les novel·les postmodernes de procediment policial (on els protagonistes ja no són detectius sinó policies), rarament es descriu la realitat tal com és. Seria massa avorrit, perquè la feina de la policia (basada fonamentalment en fer tràmits administratius i en cercar les confessions dels confidents) no s’assembla massa a la que veiem a les pel·lícules. Per això pensa que, malgrat formar part de l’autoritat, el policia-heroi segueix el model del detectiu privat.

En fi. Va citar moltes més coses, però evidentment no ho puc esmentar tot. En qualsevol cas, com que estic llegint una novel·la de Sue Grafton en aquest moment (V de Venjança), prometo aprofitar les dades d’aquesta conferència per fer-ne un detallat estudi.

I això és tot per avui. Demà més.

Gràcies, Bill. I gràcies per la paciència, negrots.    

Joaquim Noguero i la crítica cultural: segona conferència als Juliols de la UB

Em va interessar molt la segona conferència de la primera jornada dels Juliols, el passat dia 2. El ponent: Joaquim Noguero, crític, periodista cultural i professor de Periodisme Cultural de la Universitat Ramon Llull. El tema: La visió del periodista cultural: mètode inductiu i crítica.

Joaquim Noguero em va semblar una persona apassionada i dinàmica. Va fer la seva exposició de manera molt entenedora i sense caure en digressions exagerades, perfectament apta per al públic assistent. Un públic de perfil molt variat, procedent sens dubte d'àmbits professionals diferents i amb edats i formacions també diverses.

Com us podeu imaginar, vaig seguir amb molta atenció la intervenció de Noguero. Al cap i a la fi, estic exercint de periodista cultural al diari digital CatalunyaPress, als meus blocs personals, etc. Sabeu que he fet força crítica de cine i que publico amb més o menys periodicitat en altres mitjans. Tanmateix, la meva formació és filològica, no periodística. I, per tant, m’interessava veure fins a quin punt vaig per bon camí.  

Em va agradar corroborar, així que Joaquim va iniciar la seva exposició, la complementarietat de les disciplines culturals. Confirmar allò que he pensat sempre. La CULTURA és UNA i s’escriu amb majúscules.

Joaquim Noguero

Noguero va partir d'una formulació que tots els estudiosos de la literatura i de l’art tenim molt clara. Allò que deia Pascal: “Res no és nou, però l’ordre és meu”. Tot està escrit, no hi ha res de nou sota el sol. El que canvia és la manera d’escriure-ho, de plasmar-ho. L’artista o el literat han de ser capaços d’innovar, de reordenar, de reformular, d’aconseguir una concreció diferent i original.

Des de la meva experiència personal (no sé què en pensarà Noguero, però suposo que estarà d’acord amb mi), un dels plaers d’estudiar literatura o art (el plaer intel·lectual amb majúscules) es produeix quan descobreixes que ets capaç d’identificar i aïllar totes aquestes recurrències. Quan t’adones que un autor ha usat un topoi o un recurs de manera diferent, però que, en realitat, resta lligat per un fil invisible (que pot ser molt feble o no ser-ho tant) a la història literària de tots els temps.
Adonar-se’n no és fàcil. Requereix estudi i aprenentatge. Un bon escriptor, si ho vol, ens ho pot complicar molt. De vegades, però, pot no voler-ho. Això passa quan  es decanta per un artifici que precisament rau en la utilització òbvia dels llocs comuns (la literatura de gènere sol anar per aquest camí). En qualsevol cas, el vincle sempre hi és. I trobar-lo és genial.

El món de la crítica seriosa és complicat, però un bon crític està fent història i està fent teoria literària.

Història perquè ens mostra una part del pensament de la seva època. Un enfocament concret, que posa damunt la taula la manera de contemplar la realitat d’una part de la població, a la qual ell pertany. Té relació amb la sociologia, òbviament. Un crític ens transmet mirades de la societat coetània i de la seva ideologia, si més no de la part de la societat amb la qual combrega o a la qual ataca.   

Teoria literària perquè, si aconsegueix bastir un raonament coherent i meditat que aporti una mirada nova des d’un angle concret, el seu ideari pot acabar configurant una poètica. Pot acabar convertint-se en una vara de mesurar. No debades, com va apuntar Noguero al final de la intervenció, els crítics del passat els estudiem precisament per la seva dimensió de crítics. No per les obres de les quals parlen, sinó per allò que exposen ells, per la seva interpretació, per la seva opinió. Recordo amb plaer els estudis que he fet al voltant de les idees estètiques de crítics com Clarín, Yxart, Sardà... i ho deixo aquí perquè m’embalo excessivament.      

Com podeu suposar, tot plegat dóna per a una carrera universitària. Per tant, no us atabalo més. Tornem a la conferència.

Noguero va enumerar una sèrie de pautes a seguir, els requisits imprescindibles que ha de reunir la tasca d’un bon crític cultural.

La crítica aspira a la correcció. Però sempre és provisional: d’una banda, els temps i les visions canvien;  d’una altra, la mirada d’una persona (per molt que en sàpiga) només és la seva. Qualsevol exercici crític (com tots els exercicis intel·lectuals seriosos, val a dir) és simplement una hipòtesi de treball.   

Un bon crític ha d’actuar com un recaptador de proves, però no com un jutge. I, a més, s’ha de conèixer molt bé a ell mateix. Si no és així, pot projectar-se en l’obra que critica i perdre la imparcialitat, la distància. Tot i que aconseguir la total imparcialitat resulta gairebé impossible, un crític ha d’intentar acostar-s’hi tant com pugui.

Noguero va defensar el mètode inductiu, és clar. No podem partir d’apriorismes. No podem anar del general al particular. Sempre ha de ser al revés, si volem fer una tasca respectable. Hem d’anar del particular, del concret, al general. No podem partir dels clixés per intentar adequar-los a allò que analitzem. Hem de mirar l’obra, destacar el que ens interessa, trobar els detalls, els punts significatius... Aleshores, només aleshores, podrem començar a estirar del fil.

Noguero posà diversos exemples d’obres policíaques importants per il·lustrar el seu discurs. Entre elles, La promesa, la magnífica novel·la de Friedrich Dürrenmatt, a hores d‘ara tot un clàssic. També va parlar molt de cinema, lògicament. Ja ningú no dubta que, pel que fa a la negror, literatura i cine formen un pack. Va trencar una llança a favor d’un element que, enmig de les trames enigmàtiques i de suspens, jo defenso sempre: l’atzar. L’atzar existeix i pot incidir moltíssim en el desenvolupament dels fets. Aquí em resulta impossible no citar l'admirat Woody Allen i una de les seves obres mestres, Match Point, on el paper de la sort -de l’atzar- deixa impune un terrible crim.

Continuem amb la conferència.

Molt important aquesta idea: La crítica ha d’aspirar a l’autoritat, no al poder. Ha de guanyar legitimitat davant dels lectors (allò que s’anomena el receptor empíric, mitjana de l’època) per unes opinions sòlides i ben fonamentades, argumentades amb seriositat intel·lectual. Un crític perd autoritat quan es deixa influir per les parts interessades, pel poder, per motivacions econòmiques, interessos polítics, etc. No importa el distanciament físic, importa el distanciament intel·lectual. En canvi, sovint passa a l’inrevés.

Un crític amb autoritat trobarà feina sempre, perquè porta el valor en ell mateix. Un crític adherit al poder (d’un diari potent, per exemple) haurà sacrificat la seva independència d’opinió. Sortir d’aquí no li resultarà gens fàcil.

La crítica, com abans he apuntat, no és objectiva. Sempre resulta subjectiva: la fan subjectes. Tanmateix,  ha d’estar matisada per una bona argumentació, una bona contextualització, una mirada coherent i, sobretot, per l’honestedat. L’honestedat és primordial. Jo m’atreviria a dir que hom ha de ser honest amb ell mateix, amb l’obra i l’autor que analitza i, sobretot, ha de ser un honest amb el públic. Només així podrà ser respectat.

Una posició parcial i interessada pot ser legítima si el crític n’explica abans la raó. Evidentment, no parlem de motivacions econòmiques i de poder, sinó de raons  justificades per circumstàncies concretes. Noguero va posar l’exemple de les històries de la literatura i les antologies poètiques catalanes que havia fet Joaquim Molas a mitjan segle xx. Molas sabia perfectament que hi havia un biaix en les seves tries, però, atesa la situació de la literatura en català d’aquell moment, va prendre una decisió parcial en nom d'un projecte general que va considerar més important que una mancança particular.  

La crítica no aspira a la correcció absoluta, però ha de ser versemblant, lògica i plausible. Posseeix tres components: els informatius, els interpretatius (on s’ha de procurar conjuminar el coneixement erudit amb el creuament de dades reals i el corpus de lectures) i els valoratius.         

Un cop aquí, la tarda se’ns va tirar al damunt. A mi m’hauria agradat continuar una estona més, però el temps és un imperatiu de primer ordre, que imposa sempre la seva voluntat. De tota manera, penso que les idees expressades configuren un discurs ben clar i entenedor.

Honestedat,  rigor, coherència, allunyament del poder establert, intent d'imparcialitat, anar del particular al general, reconeixement dels codis, preparació, intent de mantenir-se independent  intel·lectualment... i una mica de consciència, de sentit comú.

Noguero va dir que un crític pot confessar les seves preferències. Allò que li agrada, allò que recolza. Però sempre ho ha d'explicar amb claredat des d'una argumentació honesta i fonamentada.

Ah, i se m'oblidava. Va inaugurar la xerrada amb un axioma: un bon crític mai de la vida (i menys si comenta novel·la o cinema negre) ha desvetllar res de la trama (i encara  menys del desenllaç). No ha de fer un resum ni una sinopsi. Ha d'interpretar.
Bien!!!! Un expert em dóna la raó en la meva premissa principal. No vaig tan errada, doncs.         

En fi. Aquí s'acaba per avui. Espero que aquest article us hagi interessat tant com a mi, negrots.

Demà més coses dels Juliols.  

Gràcies, Joaquim.