Azul marino, de Rosa Ribas i Sabine Hofmann

Azul marino és el títol del darrer lliurament de la trilogia d’Ana Martí, creada per les escriptores Rosa Ribas i Sabine Hofmann. Un esplèndid colofó per a unes novel·les que pretenen explicar la vida a la ciutat de Barcelona (i a Espanya) durant la dècada dels 50 del segle passat. La primera, Don de lenguas, està ambientada el 1952. La segona, El gran frío, el 1956. I la que ressenyem avui, Azul marino, a l’últim any de la dècada, el 1959.  

Ribas i Hofmann donen vida a una ficció molt documentada, treballada en extrem i perfectament travada, que, de tan real, ens posa els pèls de punta. Mentre llegia, pensava que  els meus pares van néixer en plena Guerra i que, per tant, van viure tota la seva joventut i maduresa enmig de la grisor, la mediocritat, la por, la manca de llibertat i la injustícia que la trilogia descriu. Se m’encongeix el cor. No és que la trilogia em descobreixi cap cosa nova, però l’apropament quotidià a la vida de l’època, el fet de poder-nos ficar dins la història, afavoreix la seva visió més realista. I fa feredat.

La trama transcorre durant l’estança de la Sisena Flota nord-americana al port de Barcelona. La mort d’un mariner posa en marxa una investigació que han de compartir les autoritats americanes i les espanyoles. El conflicte diplomàtic està servit. Alhora, una altra línia argumental, relacionada amb les altes esferes de la burgesia i la seva més absoluta prepotència i iniquitat, acabarà confluint amb la primera. Podien haver anat per cantons separats i haurien funcionat igual. Segurament hauria estat més versemblant que fos així. Tanmateix, l’opció de lligar-les resulta més rendible des del punt de vista de la ficció literària i segurament de cara al gust del lector mitjà.   

Ribas i Hofmann no s’estan de res. I en la novel·la tothom rep. Els baixos fons, els americans, els policies espanyols i les senyores dames de la caritat barcelonina, monges incloses. La societat és un fàstic, no hi ha un pam de net, tot està muntat a partir de mentides, enganys, dissimulacions, temors, abusos i vergonyes, però les nostres autores encara es reserven una mirada de solidaritat envers els perdedors, els vençuts, els deixats de la mà de Déu. Malgrat l’enorme drama que la novel·la descriu, també hi trobem picades d’ullet molt agradables (per exemple, l’aparició dels escriptors de novel·letes populars amb pseudònim, fins i tot la presència explicita de Francisco González Ledesma) i moments d’humor i de tendresa.  

El personatge del policia de la BIC Isidro Castro és un personatge rodó, magnífic. Tots l’haguéssim odiat si l’haguéssim conegut, però resulta perfectament plausible dins del seu context. Crec que és un dels grans encerts de la novel·la, amb les seves contradiccions, els seus cantons foscos i la seva capacitat innata a l’hora de copsar tot allò que succeeix al seu voltant. També la protagonista, Ana Martí, se’ns presenta aquí com un personatge independent, que ha crescut interiorment, que ha evolucionat i madurat; ja no és aquella joveneta insegura i preocupada de Don de lenguas.   

Vull manifestar l’encert del títol de la novel·la, Azul marino, que fa referència als uniformes d’hivern dels mariners americans. Però per a mi és molt més, no ho puc evitar. Odio el color blau marí, no suporto veure roba blau marí, especialment vestits jaqueta i similars. I sé per què és, ho tinc molt clar. Em recorda la meva infantesa, l’ortodòxia estricta d’aquest color, el seu paper simbòlic en el meu cervell: moltes coses eren blau marí perquè el blau marí era un color discret i acceptat. El color dels mitjons fins al genoll, dels uniformes escolars, de les faldilles dels col·legis de monges, de les jaquetes de llana, de les americanes dels nens, dels vestits de comunió masculins, dels pantalons ben planxats. El record d’un món fosc, obscurantista, amb la religió pertot arreu i el silenci com a bandera. Un món que, per desgràcia, jo encara vaig viure i que voldria oblidar.

Enhorabona a Rosa Ribas i a Sabine Hofmann. I vosaltres, negrots, no us perdeu la trilogia, sisplau.

El gran frío, de Rosa Ribas i Sabine Hofmann

El gran frío, de Rosa Ribas i Sabine Hofmann, publicada per Siruela el 2014, és la segona entrega de la trilogia protagonitzada per la periodista barcelonina Ana Martí. El primer títol, Don de lenguas, el vaig acabar i ressenyar fa uns dies. I de seguida vaig empalmar amb la lectura del segon, atès que m’hi vaig quedar clarament enganxada.

Si la primera novel·la es desenvolupa a Barcelona l’any 1952, la segona la trobem situada en un poble del Maestrat l’hivern de 1956. L’any del “gran frío”, l’any en què una enorme onada de fred va sacsejar la Península. Tenim per tant una inauguració urbana (que posa damunt la taula la duresa de la postguerra a la ciutat, amb la crítica a les institucions franquistes –des de la policia als polítics i a les classes dirigents–) i una continuació d’ambientació rural. Ara només ens faltarà saber sobre quin àmbit reflexiona la darrera entrega.

El gran frío és una novel·la molt diferent de Don de lenguas. Més pausada, més treballada, més rodona. La seva lectura ha despertat en mi una sensació que, a força d’anys i anys de llegir i llegir, ja no experimento gaire sovint. Em refereixo a la impressió d’haver topat amb una obra de tall clàssic, de gran nivell literari, d’aquelles que t’aboquen dins del seu univers i t’abstreuen del món real. Una novel·la que s’inscriu amb ple dret dins la tradició de la narrativa hispànica de mitjan segle passat, aquella que  reflecteix amb realisme brutal l’Espanya del moment. I aquesta dada no deixa de ser extremadament rellevant, perquè El gran frío és un text escrit ara mateix. Tanmateix, aconsegueix connectar perfectament amb l’essència (fins i tot la literària) de l’època concreta que pretén recrear.

El gran frío és una novel·la d’atmosferes i de personatges. L’atmosfera generada pel fred i la solitud més brutals ens aboquen a l’obscurantisme ancestral d’un poble perdut en el no-res, a la superstició religiosa més acèrrima i aberrant, a l’hostilitat dels seus habitants, a la ignorància, a la violència desfermada, al silenci imposat i autoimposat, a la vergonya, la crueltat, la impunitat del poder, l’odi als forasters, la por. Totes aquestes pulsions suren al llarg de la narració gràcies a una recreació superba de l’espai, però també gràcies a una construcció magistral dels diferents personatges. Evidentment, no em refereixo només a la protagonista. Al·ludeixo principalment a tota la resta, a tots els habitants del poble, a tots els integrants d’aquell univers clos, angoixant, endogàmic, interessat i supersticiós.

El capellà, el mestre, el pobre “babau” del poble, el cacic, l’alcalde, els feligresos, las nenes. Víctimes i botxins. La foscor més absoluta colga una comunitat humana que, paradoxalment, es troba submergida en la blancor impol·luta de les neus hivernals. És una imatge impactant i preciosista. L’obscuritat dels vestits, l’atzabeja d’un corb, la filera uniforme dels vilatans ennegrits ˗per dins i per fora˗ enfront de la nívia claredat del paisatge infinit.

No explicaré de què va la trama. Ja sabeu que no m’agrada fer-ho i, a més, ho podeu trobar fàcilment a Internet. Només incidiré en el fet que les autores confegeixen un intel·ligent retrat de la més crua realitat de l’Espanya rural dels anys 50, critiquen la superstició catòlica més recalcitrant, posen damunt la taula la crueltat atàvica dels cacics locals i aprofundeixen en els més baixos instints de la condició humana. A més, aconsegueixen allò que més m’interessa des de la perspectiva del gènere literari. Desmenteixen les dèries ˗encara vives, i per a mi molt poc convincents˗ que una bona novel·la negra ha d’arrencar amb un mort a la primera pàgina. Doncs no, ni de bon tros. Aquí no trobem morts fins ben avançada la història, molt avançada. I la novel·la no només aconsegueix tenir-nos terriblement atrapats, sinó que supera amb escreix la mitjana de les ofertes negres que es continuen publicant.

El gran frío és un novelón, d’aquells que m’agafen ganes d’estudiar en profunditat. Evidentment, no tinc temps per fer-ho, però el llibre s’ho mereix. Altament recomanable, negrots.

 

Don de lenguas, de Rosa Ribas i Sabine Hofmann

Don de lenguas (escrita a quatre mans per Rosa Ribas i Sabine Hofmann) és la primera novel·la protagonitzada per la periodista Ana Martí i la seva cosina llunyana Beatriz Noguer, ambientada a la ciutat de Barcelona l’any 1952. Beatriz i Anna són dues dones més que sui generis, que en plena postguerra i efervescència del Règim es troben en la circumstància d’haver d’investigar un embolicat cas criminal. Beatriz és doctora en Filologia, professora universitària depurada pels franquistes. Per aquest motiu pateix un moment d’impàs professional, sense poder exercir la seva carrera, i de desencís personal. Pel seu cantó, Ana és filla d’un periodista de renom (també cessat en el seu càrrec per motius polítics) i treballa a La Vanguardia. Jove i valenta, té un talent innat per ensumar pistes i per infiltrar-se en els racons més foscos de la societat. Com us podeu imaginar, cap de les dues no representa el perfil més típic de les dones d’aquella Barcelona (i d’aquella Espanya) franquista, reprimida, grisa i infeliç. Suposo que una de les fites de les autores era parlar de la situació de la dona en aquells moments i em sembla molt interessant.  

No tinc el gust de conèixer Sabine Hoffman, però he coincidit en diverses ocasions amb Rosa Ribas mentre ella parlava de Don de lenguas i també d’El gran frío (la segona entrega de la trilogia que Ana i Beatriz acabaran protagonitzant). Ribas sempre ha explicat que les novel·les van sorgir de la voluntat de reflectir aquell període de la nostra història, decididament mancat de novel·la policíaca. No cal estendre’ns ara en la idea ja coneguda que, durant la Dictadura (com succeeix en realitat en totes les dictadures del món), la novel·la criminal no posseïa un camp gaire adobat per excel·lir.  I és que resulta evident que a ningú no li ve de gust una literatura on unes institucions i uns cossos de seguretat corruptes i repressors es converteixin en els herois de la trama. Per tant, sí que és cert que no disposem d’una narrativa negra normalitzada que reflecteixi aquells anys de la postguerra.

L’esforç de reproduir la Barcelona del moment és un dels atractius de Don de lenguas. Amb estupor i consternació assistim a la posada en escena de la terrorífica situació que van viure els nostres pares, els nostres avis. I ens estremim, inevitablement. Ribas i Hoffman construeixen un edifici atractiu i creïble que ens atrapa en la lectura i ens fa avançar a preu fet. Que ens mostra les entreteles del Règim, de la fiscalia, dels polítics, de la policia, de les classes benestants. Que ens evidencia la misèria, les diferències de classe, la por de la gent. Que descriu els baixos fons, l’ambient trist de les prostitutes, la picaresca forçada.   

 

 

D’altra banda, no intentaré negar que el vessant filològic de la trama, que al final es converteix en la pedra de toc per resoldre el cas, m’ha agradat molt. No podia ser d’una altra manera. La novel·la és plena de citacions i referències literàries (Cervantes, Lope, Quevedo, Garcilaso, Bécquer i un llarg etcètera). Aquesta peculiaritat demostra que el gènere dóna molt de si i m’ha recordat que també Pau Vidal va crear un detectiu filòleg (Miquel Camiller) en el si de la novel·la negra en català. O sigui, ja tenim dos detectius filòlegs. Poca broma, negrots. Per tant, faig meu allò de: “los filólogos somos necesarios, que parece que no, pero sí”.

Més pel·liculera (i no per l’element lingüístic) m’ha semblat la resolució del conflicte. M’ha fet xalar, però m’ha resultat menys versemblant que la resta de la novel·la.  M’ha semblat que a Don de lenguas podem identificar-hi dues parts ben diferenciades.

Una, que ocupa gairebé tot el llibre, posseeix una cadència lenta i mesurada, molt a propòsit de l’etapa cronològica i les circumstàncies socials que descriu. Gens apressada, profunda, rica en detalls i molt documentada.

Una altra, la part final ˗que es limita als darrers capítols˗ palesa un tomb narratiu considerable. És ràpida, trepidant, desenfrenada, molt de sèrie actual. Abunden els diàlegs i minven dràsticament els períodes narratius. Hi he trobat una certa precipitació en l’encavalcament de les escenes i en el desenllaç.

Em pregunto si aquesta percepció és només meva, si la diferència serà premeditada o si tindrà relació amb la doble autoria de l’obra. Estic segura que a alguns lectors la part final els encantarà. Jo, personalment, prefereixo el detallisme minuciós i encalmat de la resta del llibre.

En qualsevol cas, m’ho he passat genial. No he pogut deixar la novel·la ni un moment i ara ja començo la segona entrega, El gran frío, que pinta extraordinàriament bé.

Apunteu-vos aquest títol. Molt recomanable, negrots.