Comença la primavera i continuem llegint

 

Bon dia, negrots

Comença la primavera d'aquest 2023 i aprofitem per fer un resum de les darreres obres negres llegides, després de l'anterior post que recollia les últimes de l'any passat. 

Espero que us interessin. Allà van. 

Muertos de papel, d'Alicia Giménez Bartlett

Una aventura de la inspectora Petra Delicado i del seu fidel company Fermín Garzón. Àgil, embolicada, plaent de llegir, amb els dilemes de tota mena que la protagonista sempre es planteja i la constant relació especial amb en Garzón. En aquesta ocasió, els crims tenen a veure amb la premsa groga i els escàndols i la corrupció que porta incorporada. No hi ha un pam de net, per dir-ho clar. 

El diablo me visita, de Susana Hernández  

La setena entrega de les peripècies de la detectiva Sonia Ruiz, que han compartit com a aventura literària diversos autors. En aquest cas, Susana Hernández ens aboca a una història dura, de trata de persones, narrada amb l'eficiència i l'agilitat que caracteritzen la seva escriptura. Novel·la ben negrota que es llegeix en un sospir. 

Quinqui connection, de Sebastià Bennasar

Periodistes, traficants, policies, turistes. Una colla d'arreplegats, també. I Mallorca, pertot Mallorca. Un llibre escrit amb un amor que l'autor no pot amagar, perquè en gran part té a veure amb les seves experiències personals. Molt distret. 

Un judici de pedra, de Ruth Rendell   

Una novel·la bestial. Que gran la Ruth Rendell. No hi ha misteri. Des de la pàgina 1 sabem què ha passat, qui ha mort i qui ha comès el crim. I, tanmateix, l'autora ens lliga a la història amb una atmosfera magistral i amb una gran penetració envers la psicologia dels personatges. Una gran novel·la sobre la naturalesa humana. 

Crimen en el barrio del Once, d'Ernesto Mallo  

Una fantàstica novel·la on, amb el teló de fons dels crims de la dictadura argentina, el comissari Lascano intentarà resoldre un assassinat de complicades implicacions. Amb un pols narratiu que t'atrapa sense remissió i uns diàlegs d'una gran potència, el text és una autèntica meravella del gènere. Excel·lent.   

Ens tornarem a veure aviat, negrots!

La casa secreta de la muerte, de Ruth Rendell

Vaig topar-me amb aquesta novel·la en una de les paradetes de Llibre Solidari que hi ha disseminades per algunes estacions del metro de Barcelona. Sempre m'hi aturo, com us podeu imaginar. D'una banda, el projecte és molt interessant i necessari. D'una altra, no puc resistir l'atracció dels llibres (i encara menys a uns preus tan assequibles). N'he comprat uns quants. I he de dir que, sovint, s'hi troben petites (o grans) joies.

La novel·la de Ruth Rendell em va cridar l'atenció. Sóc conscient que no he llegit l'autora tot el que convindria (Empar Fernández sempre la reivindica, i amb raó) i també sóc conscient que té poca presència en aquest blog (crec que potser n'he parlat dues o tres vegades, una amb motiu de la seva mort, el maig de 2015).

El cas és que vaig adquirir el volum. I em venia tant de gust que, malgrat les exigències del munt de feina que tinc, he trobat l'espai per llegir-lo. 

No cal dir que ha cobert totes les expectatives. Narrativa d'intriga, tensió i suspens, ambient anglès, quotidianitat trencada, naturalesa humana reflectida intel·ligentment, lectura plaent al màxim. La casa secreta de la muerte és una novel·la de 1968, i això inevitablement es nota. La societat ha canviat molt des d'aleshores i part del conflicte en què es basa la trama avui no podríem tractar-lo de la mateixa manera. Tampoc el ritme de la narració s'avé amb l'actual estil narratiu, molt més àgil i intens, molt més visual i cinematogràfic. Tanmateix, res d'això no minva l'interès del text. Quasi diria que és un punt a favor, com degustar un bon vi o visionar una pel·lícula clàssica, en blanc i negre. 

Ras i curt, que m'ho he passat molt bé. I que estic amb l'Empar Fernández: cal recordar Ruth Rendell i llegir-la (o rellegir-la).  

Feliç tarda, negrots.     

L'adéu a Ruth Rendell

Ahir, dia 2 de maig de 2015, ens va deixar Ruth Rendell, una de les dames del crim britàniques per excel·lència, reconeguda i llegida arreu del món. Fa un temps ja vaig fer un article sobre ella que podeu llegir AQUÍ. Havia nascut l'any 1930 i fou distingida el 1966 com a Baronesa Rendell de Babergh (títol de Dama de l’Imperi Britànic).

 

Al novembre de l'any passat vam perdre P.D. James i ara, amb la desaparició de Rendell, quasi diria que ens quedem sense  la darrera de les grans escriptores "negres"  angleses en l'estil més pur i clàssic del terme.

 

Em va saber greu conèixer la notícia. Ha mort als 85 anys. Suposo que va tenir una bona vida. Ara només podem desitjar que continuï ben present entre nosaltres a través de la seva extensa i important producció literària. 

 

Que descansi en pau.

 

 

 

 

 

Primera crònica dels Juliols negres a la UB

Bon dia, negrots

Enceto la primera crònica dels cursos d’estiu sobre novel·la negra de la UB, que van iniciar-se ahir, dia 11 de juliol, i que duraran fins aquest divendres, dia 15.

Sota el títol genèric de Novel·la negra escrita per dones del nord i del sud d’Europa, anirem veient què va succeint al llarg d’aquesta intensa setmana. Evidentment, no podré fer un resum detallat del contingut de les sessions, tot i que prometo aprofundir més endavant en els aspectes més interessants que s’hagin tractat. De moment, simplement, jugaré un paper de cronista motivada que té ganes de transmetre i compartir tot allò que el gènere (tradicionalment poc valorat i considerat menor) pot donar de si.

Va començar la festa amb la intervenció d’Yvonne Ruz, l’organitzadora del curs, professora visitant a la UB des de 2006 adscrita al Departament de Filologia Anglesa i Alemanya. Yvonne és sueca, llicenciada en Estudis Hispànics i Suecs per la Universitat d’Estocolm. S’ha dedicat a ensenyar llengua sueca, a treballar amb immigrants i refugiats, a introduir-los en temes d’inserció laboral, etc. També ha estat professora de la Universitat d’Estocolm. A la UB, des que és amb nosaltres, ha organitzat diferents jornades i seminaris sobre personatges com Ingmar Bergman, la lingüista sueca Inger Lindberg i la novel·la negra sueca actual (jornades que, en el seu moment, ja vaig ressenyar aquí mateix).

Yvonne ens va parlar de La religiositat en les obres d’Asa Larsson i de Camilla Läckberg. Va ser una xerrada interessant, especialment per la procedència de la conferenciant i el seu coneixement de la societat sueca. Va aclarir nombroses qüestions al voltant del tractament del tema religiós en les novel·les de les dues autores citades (sobretot d’Asa Larsson, en la producció de la qual la religiositat hi juga un paper més rellevant). Yvonne va matisar diverses inexactituds de les traduccions que, al seu entendre, dificulten la comprensió d’allò que les novel·les pretenen en realitat palesar. També vam veure un fragment de l’adaptació cinematogràfica de la primera novel·la de Larsson, Aurora boreal, que va resultar molt aclaridor.

La segona conferència fou a càrrec de la crítica de cinema i doctora en Filologia Hispànica Sílvia Rins Salazar, que ens parlà de La dama britànica i el mestre francès: Ruth Rendell en el cinema de Claude Chabrol. Com podeu comprendre, la unificació de les meves dues passions em va fascinar. Cine de qualitat, de culte, i novel·la negra britànica d’una de les dames del crim d’aquell país. Magnífic tot plegat.

Sílvia Rins va tenir una actuació brillant i va establir una connexió intertextual molt ben estructurada. Dues novel·les de Rendell, La dama de honor i Un juicio de piedra, adaptades per Chabrol, la segona amb el títol, més simbòlic, de La ceremonia. Marcant els lligams també, molt importants, entre Chabrol i el cinema de Hitchcock, va mostrar-nos quatre fragments de cinema molt ben escollits que van complementar a la perfecció el seu discurs. La dissecció dels personatges i la interpretació del conjunt em van semblar molt interessants. Confesso que vaig aprendre d’allò més.

Bé, negrots, de moment ja teniu la primera crònica. Encara que volgués, no puc dedicar-hi més temps. Però repeteixo: de mica en mica recuperarem tot allò que pugui interessar.

Que passeu un bon dia.        

Quatre mots sobre Ruth Rendell

Arran d’un comentari de la meva amiga Maria en un altre article, me’n vaig adonar que encara no havia escrit res sobre la segona dama britànica del crim, Ruth Rendell, nascuda a Londres el 1930. En la línia de dedicar a tots els conreadors del gènere un espai en el bloc, avui he decidit parlar-ne. Ruth Rendell, que fou anomenada el 1966 Baronesa Rendell de Babergh (títol de Dama de l’Imperi Britànic) també va publicar en nombroses ocasions amb el pseudònim Bàrbara Vine.
No sé si es pot considerar que Rendell ha viscut sempre a l’ombra d’Agatha Christie, però, si això és cert, el fet no ha impedit que la seva obra (narrativa breu i novel·la) hagi estat molt reconeguda i adaptada repetidament al cinema i a la televisió. A hores d’ara, ja una autora gairebé clàssica, Rendell es pot considerar de solvència (anglesa) contrastada. Dic “anglesa” fent una mica de broma, perquè les seves històries i els seus personatges traeixen una pàtina britànica evident. Tot i això, ignoro si sabeu, negrots, que la pel·lícula d’Almodóvar Carne Trémula (aquella del Bardem en cadira de rodes) està basada en un del seus relats. Per tant, com que el crim és a la fi "bastant" universal, les versions de Rendell poden resultar totalment permeables i rendibles.
La Maria ha fet servir la bonica expressió “te i literatura a parts iguals, prosa seca i intel·ligent”, absolutament adequada (sempre l'encerta, la Maria). Ruth Rendell és elegant, flegmàtica i de cervell ben afinat. Per això va crear un personatge com l’inspector Wexford, protagonista d’una extensa saga de novel·les, tan britànic i ben afinat com ella.
Haig de reconèixer que fa molts anys que no llegeixo res de Rendell, però ara m’han agafat unes ganes boges. Potser, en una de les meves incursions estiuenques a la llibreria “La Gavina” de Palamós, atraparé al vol algun (o alguns) petit tresor rendellià. Si això passa, no dubteu que en sereu informats degudament, negrots.
Només dir-vos que Rendell, si no la coneixeu, paga molt la pena. Digna de ser llegida en una tarda plujosa, amb les gotes d’aigua regalimant darrere el vidre i una manteta a les cames. Ah, i si teniu gat, millor que millor. Aleshores l’efecte esdevé superb!
Fins aviat, negrots.