No guanyo per sorpreses, negrots. Resulta que començo
a llegir una novel·la negra i em trobo amb un text que m’ha deixat, atès que
ens trobem en ple segle xxi, estupefacta. Sé que no m’enteneu, però no patiu. Ara
mateix m’explico.
Com molts de vosaltres sabeu, el meu àmbit d’estudi
acadèmic a la Universitat de Barcelona se centra en la Literatura Catalana de l’Edat
Moderna: Renaixement, Barroc i Il·lustració. Em dedico especialment a aquest
darrer període, que abraça el segle xviii
i les primeres dècades del xix. Amb
motiu de la celebració de la BCNegra 2013, on m’han convidat a moderar les dues
taules de novel·la negra catalana, estic llegint (evidentment) les obres dels
autors amb els quals hauré de treballar.
De sobte, m’enfronto a Val més matar un home que perdre un bon costum, de Miquel Giménez,
amic virtual que aviat tindré el gust de conèixer personalment. I descobreixo,
astorada, que el seu text sembla directament arribat de temps pretèrits,
gairebé com si –salvant les distàncies inevitables, sobretot perquè el
gènere no es conreava encara tres segles enrere– l’hagués compost un dels
meus autors il·lustrats.
Ignoro si Miquel Giménez n’és conscient. Tanmateix, la
seva ficció, que recrea les aventures detectivesques d’una iaia del Berguedà, s’insereix
en una tradició molt antiga, de caire metaliterari: la utilització i
recuperació de certes expressions caigudes en desús tot explicant la història mitjançant
l'ús de dites populars, refranys, parèmies, frases fetes. Com dic, a
la literatura catalana ens n’han pervingut diverses mostres, entre les quals
destaquen dos reeixits testimonis setcentistes.
El més important a València, la Rondalla de rondalles de Lluís Galiana, i un a altre Mallorca, la Rondaia de rondaies de Guillem Roca i
Seguí. Emmirallant-se en dues obres castellanes més antigues, Cuento de cuentos de Quevedo i Historia de historias de Diego Torres,
Lluís Galiana i Guillem Roca van compondre les seves obres amb un artifici ambiciós:
l’encadenament de frases fetes que fessin sentit, amb tota la naturalitat possible
i procurant també que no se’n repetís cap. Ara comprendreu millor el meu
estupor quan em trobo que, en gran part, la novel·la de Miquel Giménez du a
terme un exercici molt similar. De fet, també el títol i les frases que
encapçalen alguns dels capítols llueixen un indiscutible aire de refrany.
Evidentment, no és aquesta la normalitat estilística
de la novel·la negra. Però tampoc Val més
matar un home que perdre un costum se'n pot considerar una genuïna
representació. Jo diria que tenim entre mans un producte de caràcter
detectivesc, amb reminiscències de la narrativa d’enigma, que ret un homenatge casolà
i pintoresc als pioners del gènere. De fet, Conan Doyle hi apareix citat. I, d’altra
banda, és impossible no pensar en la singular Miss Marple quan coneixem l’inefable
personatge de la Senyora Dolors, que sembla extreta de la nit dels temps.
La senyora Dolors, cuinera d’alt nivell, ha tornat al
seu Berguedà natal després d’haver treballat durant dècades per als més
significats defensors europeus de la llei i l’ordre: el Prefecte de la Policia
de París, el Súper Intendent d’Scotland Yard, el cap dels Serveis Secrets del
Vaticà i el responsable de la CIA per a l’Europa Occidental. Amb aquest
currículum, de crims en sap més que ningú. A més, posseeix intuïció innata, capacitat
d’observació i gran curiositat. Tot plegat, un còctel que la converteix en una
detectiva de primer ordre.
Amb l’ajut de la seva amiga Remei, el mossèn del poble
(personatge d’àmplia presència en obres burlesques de tradició popular), el seu
nebot metge, un amic mosso d’esquadra i un masover que s’embolica amb els mots
al més pur estil Catarella, la iaia berguedana s’atreveix amb tot. No hi ha
misteri que se li resisteixi. És una mena d’heroïna de masses amb una fama que
transcendeix les fronteres de la comarca i s’estén per tot Catalunya.
Lògicament, la presència de
l’humor resulta essencial dins la novel·la. Un humor també de caire reculat,
que m’ha recordat moltíssim els sainets vuitcentistes, amb la potenciació de la
llengua com a element idoni per a la hilaritat. El to paròdic i deformant amara
el relat. D’altra manera, no funcionaria, perquè la seva versemblança és
absolutament nul·la. Es tracta d’un pur divertimento, un homenatge que es llegeix molt
agradablement. Giménez no s’oblida, però, d’exercir la crítica i deixa anar
alguns comentaris ben aguts que, en aquest cas, sí que són d’absoluta
actualitat. D’altra banda, les seves citacions erudites també són constants, cosa que s'agraeix.
Quan ha dit que algú que llegeix l'Odissea no pot ser un talòs, m'ha arribat al cor.
Fins ben aviat, negrots.
