Harlem Nocturne

divendres, 10 de maig del 2013

Atomka, de Franck Thilliez





Després de La síndrome E i GATACA, ara ens arriba la tercera entrega de les aventures del comissari Franck Sharko i la tinent Lucie Hennebelle, Atomka. Una terrible història, tan recargolada com les anteriors, que explora una de les qüestions més problemàtiques que pateix l’home actual: l’existència de les centrals nuclears i les seves conseqüències.

Tot emprant novament mecanismes de la ciència-en-ficció (que no de la ciència-ficció), Thilliez parteix d’un fet tan real i colpidor com la tragèdia de Txernòbil i ens aboca a una especulació molt interessant al voltant de la suspensió temporal de la vida, de la crionització i, per descomptat, dels efectes de la radioactivitat. El mateix autor resumeix, en un epíleg, la impressió que li van causar els descobriments que va fer mentre es documentava. La insuportable certesa que el mal derivat del desastre ucraïnès, que ha destruït milers de vides, ha enverinat la natura i s’ha estès per mig món, durarà pels segles dels segles. L’estupor i el dolor, també, quan en plena escriptura de l’obra es produí l’accident de Fukushima, el març de 2011. Thilliez va quedar en estat de shock, astorat pel fet que allò que estava descrivint i que sabia tan terrible, estava tornant a succeir.

Des d’aquest punt de vista, el de la crítica i la conscienciació social, la novel·la m’ha semblat fantàstica, amb un desenllaç perfecte, sens dubte el més realista i el més adient. Dóna molta informació i ens ensenya moltes coses. Arran de la lectura d’Atomka, jo també he fet recerca. I us puc assegurar que allò que he descobert, les imatges que he vist, m’han deixat sense alè. Per tant, un punt per a Franck Thilliez. Despertar consciències és un exercici lloable.




Una altra cosa és la qüestió purament literària. La novel·la, al meu entendre, resulta massa extensa. És àgil i dinàmica, però excessiva. Com que presenta alguns tret típics del bestseller, he de pensar que la llargària n’és un. Però ja coneixeu la meva opinió. Que un autor retalli a temps, ho considero un plus. La justa mesura, la brevetat, per a mi són fonamentals.

D’altra banda –i malgrat que, en el fons, estem parlant d’una novel·la d’aventures– alguns aspectes, sobretot el comportament dels personatges, no m’han resultat creïbles. No me’ls empasso, simplement. No crec que, d’aquesta manera, es poguessin produir en el món real. Quan ho veiem en una pel·lícula, ho suportem millor. Però en la lectura, ens assalta més profundament la sensació de manca de decòrum i de versemblança.
Amb tot, cal reconèixer que jo sóc una mica primmirada. Una mica massa exigent. Al cap i a la fi, aquesta manera de fer ja apareixia en les dues primeres entregues. Potser tot té un límit i, personalment, una tercera vegada ja m’ha semblat massa. En qualsevol cas, estic convençuda que els amants de les peripècies perilloses i de l’acció trepidant xalaran de valent. A més, la vida privada dels protagonistes també avança... per la qual cosa sospito que no ens trobem davant de la darrera de les seves històries.

Us convido a enfrontar-vos a Atomka. Sé que alguns dels negrots sou lectors de Thilliez. I m’agradaria molt conèixer la vostra opinió.

Que tingueu un feliç divendres.




8 comentaris:

Anònim ha dit...

Buff, és un tema colpidor i dur!!!

Gràcies per la informació.

IO

Jordi Canals ha dit...

La existència de centrals nuclears i l’interès o tossuderia de molts tècnics i politics per a mantenir la producció d’energia a través de reactors nuclears, intueixo que pot ser un tema força atraient per a la trama d’una novel•la de ciència ficció.

Unknown ha dit...

Ja sembla interessant, ja... Potser el posaré a la llista de llibres per regalar.
A mi em desanima una mica la llargària... però el tema m'atrau molt!
Gràcies!!

Anònim ha dit...

Em fa mandra començar novel·les tan llargues, però el posaré a la llarga llista, perquè el tema sembla interessant...si el veig, a la meva llibreria, el compraré!
Bona ressenya, com sempre!
Bona nit a tothom!
Tura

Anònim ha dit...

Vaja, el tenia a la llista, però de cop i volta ha saltat uns quants llocs cap amunt. M'agrada molt l'últim Thilliez (La síndrome E i Gataca). L'anterior, no tant, potser perquè els arguments tipus El silenci dels anyells ja estan una mica (molt) passats si no hi ha alguna cosa més al darrere (digues-li literatura). Ara bé: el tema de les nuclears, malauradament, ha tornat a la primera pàgina dels mitjans i Thilliez és dels que les aprofiten totes. (Seré dolenta i el recomanaré a un defensor de l'energia nuclear que tinc a la vora i que fa servir arguments potser discutibles, però francament interessants...)

Anna Maria Villalonga ha dit...

Jo crec que, a tots els que heu deixat comentari, us pot agradar.
Maria, m'interessarà molt la teva opinió quan el llegeixis. I, evidentment, també la d'aquest teu amic.
Especulacions al marge, el testimoni de la realitat que inclou la novel·la és esfereïdor

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

No he llegit la noveŀla, ni cap d'aquest autor, per tant em resulta difícil opinar. Voldria, però, comentar sobre l'aspecte de la llargària de la noveŀla que consideres massa extensa. Efectivament, conec la teva opinió pel que fa a noveŀles molt llargues, sé que en principi no t'agrada. D'altra banda, per a mi, no representa cap problema ―com tampoc n'és que sigui molt curta―. Ja sé que estàs d'acord que el que val és la qualitat literària, però d'entrada et molesta que sigui molt llarga, oi? Com deia, a mi no. Potser perquè visc amb un peu a cada banda de l'Atlàntic. Aquí, a l'Amèrica del Nord, se sol rebutjar una noveŀla que no sigui llarga. Els lectors no volen llegir noveŀles curtes, és així, no es venen (és un dels problemes, per cert, que tinc amb Beyond the Dream). I ja et vaig explicar fa temps que la meva amiga Caroline Roe va haver d'afegir 200 pàgines a la seva noveŀla històrica o no li acceptaven (n'havia escrit originalment unes 350). Als Països Catalans passa el contrari. Em va costar una mica que l'editorial s'animés a publicar "Més enllà del somni" atesa la llargària superior a la majoria de noveŀles juvenils (és la més llarga que ha publicat Bullent, només superada per "Perduts a l'altre món"). És clar que els gustos, pel que fa a la llargària de les noveŀles, entre l'Amèrica del Nord (de fet, el món anglo) i els Països Catalans, són oposats. Ignoro el perquè d'aquesta diferència. Ara bé, i retornant a la noveŀla que ens ressenyes, que el comportament dels personatges no resulti creïble em sembla greu, això sí.

Anna Maria Villalonga ha dit...

No és així exactament. Jo me n'he fet un fart de novel·les llargues. I, si són bones, m'encanten. El problema és si tens la sensació que hi ha palla. D'altra banda, tret d'honroses excepcions, el gènere negre sí que hauria de ser tirant a breu. El bon negre no tolera res superflu. És una regla d'or.