Harlem Nocturne

dimecres, 20 de març del 2013

Entre nosaltres hi seràs sempre: Mor Agustí Vehí i Castelló (1958-2013)




Després dels focs, després del depriment espectacle en gris i negre que veurem cada dia a partir d'ara, necessito tancar-me en els llibres. El cansament físic marxarà, les inacabables hores de servei amb sensació d'impotència s'oblidaran però... on és el meu país? On queda el verd? I la màgia dels boscos? La música de la tramuntana als arbres? Que li han fet al meu país? De la mateixa manera que estimàvem profundament una terra verda i ufanosa, ara estem aprenent a estimar cendra i carbó, desolació i silenci. L'Empordà només ens té als empordanesos i ara estimarem la terra més que mai, ara que és més lletja que mai. Cada bri d'herba que veiem sortir, l'amanyagarem com la més preuada de les criatures, com l'esperança certa que els nostres fills tornaran a tenir el nostre país com ha estat sempre. Ho sento però només tinc ganes de plorar!
Agustí Vehí i Castellò (1958-2013) ens enviava aquest correu conjuntament a en Sebastià Bennasar i a mi aquest estiu, després dels terribles incendis del seu Empordà, que el trasbalsaren profundament. Era un correu recomanant-nos llibres, com feia sempre, perquè l’Agustí era un gran escriptor, però, per damunt de tot, era un gran lector.
No m’hagués imaginat mai que en aquest bloc hauria de recollir una notícia com aquesta. Em vénen al cap milers de petits detalls, de correus, de trobades, d’intercanvis d’idees. És una amarga coincidència saber que, ara que publicaré el meu llibre d’entrevistes, ell, que el va inaugurar, que va ser el primer, no podrà gaudir de la presentació. Un somni meu. Reunir els meus dotze autors. El somni, avui ho sabem, no es complirà.  
Mentre escric tinc un nus a la gola i una terrible pesantor als dits. Em sento buida perquè m’han arrencat un tros de cor, un bocí d’ànima. Quan desapareix algú tan sensible, idealista, generós, rialler, senzill, simpàtic, intel·ligent, carismàtic, hospitalari i tendre com l’Agustí Vehí, l’equilibri del món trontolla. Perquè no tocava, perquè el necessitàvem aquí, perquè mai més res ja no serà igual.
Se’m fa molt difícil continuar escrivint. Podria explicar-vos moltes coses, però les guardo per a mi i per als amics íntims. Per aquells que, com acabem de dir per telèfon amb l’Àlex Martín Escribà, formàvem una petita família.
Catalunya perd un bon escriptor, Figueres un bon guàrdia urbà, la Universitat Autònoma un bon professor. La seva família perd el pare, la parella, el puntal. Els amics perdem una referència de tendresa inigualable. Però qui més perd és el món. Perquè el món s’embelleix amb persones com ell. I es torna lleig, brut i injust quan desapareixen.
Fa dos dies que he acabat de llegir la seva darrera novel·la, Remor de serps. Encara no està publicada, ni tan sols corregida. Era la primera versió, la versió seva i de la família, que sempre m’enviava per demanar-me’n l’opinió, amb una demostració d’afecte i de confiança de valor incalculable. En la novel·la he sentit la seva veu, les seves paraules, les seves expressions empordaneses que m’arrencaven inevitablement un enorme somriure. No sabeu com em dol no haver-li pogut dir què m’ha semblat el llibre.   
He de cloure aquest escrit, perquè ja no tinc forces. La darrera vegada que ens vam veure, al mes d’octubre, ens vam abraçar molt fort mentre ens acomiadàvem. Ell ja estava malalt, però animós. Havíem passat un dia molt bonic. Li vaig donar les gràcies per la seva hospitalitat i em va xiuxiuejar a cau d’orella: “No m’has d’agrair res, Anna. Però si ets un àngel!”.  
Sens dubte, Agustí, ara l’àngel ets tu. Que tinguis molt bon viatge, amic. Entre nosaltres, hi seràs sempre.    
 

23 comentaris:

Anònim ha dit...

Quin homenatge tant emotiu... Ho sento molt Anna Maria. No tinc més paraules. Una abraçada.

Elies ha dit...

Tens raó Anna, el món necessita tendresa i sensibilitat. Descansi en pau.

Jordi Canals ha dit...

Un afecte admiratiu i una admiració afectuosa! No es pot perdre tanta estima, segur que el tindràs present sempre. Jo no coneixia Agustí Vehí i Castelló , però també m’hagués agradat poder demostrar-li la meva admiració i fer companyia a la teva pena. Descansi en pau!Agustí Ve

Anònim ha dit...

Amb aquest escrit curull de caliu i proximitat a la seva persona ja li has fet un gran comiat I un gran homenatge.

Jo no el coneixia, però vaig gaudir amb algunes novel.les seves, I el que tu m'havies explicat d'ell ja m'havia donat una idea de la seva dimensió personal.

Que descansi en pau.

IO

Judit Bergadà ha dit...

T'acompanyo en el sentiment, Anna. No el coneixia personalment, però sí gràcies als teus escrits. Quina llàstima, no hi ha dret.

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

La mort d'un amic és sempre terrible. Ho sento molt.

Melània ha dit...

Aquest escrit és el millor homenatge que li podries fer, i de ben segur que tot el que li havies de dir, ja li has dit, pensa que no veiem el físic però quan s'estima molt algú, sempre és al nostre costat.
Una abraçada.

JdM ha dit...

Quina tristor més gran que sento. Trobaré a faltar totes les obres que podria haver publicat, però, sobretot, la seva persona i calidesa humana.
Jordi de Manuel

Pitu de Cassà de la Selva ha dit...

Una abraçada molt forta Anna,
Jo havia tingut la sort de disfrutar-lo de professor i a la vegada de company. Se li notava molt que disfrutava explicant Història. Més que història, explicava el dia a dia de la gent d'una manera entenedora i passional.
És veritat que tenia més d'escriptor que d'inspector, però amb el troç de persona humana que era, no feia falta res més.
Un bon cel.
DEP

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tots. Gràcies, Pitu, per passar per aquí.
Que descansi en pau.

Anònim ha dit...

Quin escrit tan bonic, m'ha fet emocionar. No tinc paraules...sap greu, molt greu.

Gregorio Royo Bello ha dit...

Un record emotiu que subscric amb el cor.
Costa pensar que la seua conversa lluminosa i enlluernadora, la força arabassadora de la seua escriptura ens haja deixat.
Les recuperarem, però als seus llibres, saba sempre fresca de la seua paraula.

Unknown ha dit...

L'Agustí ens ha deixat els seus llibres. I un record inesborrable.
Viurà sempre en la seva obra i al cor dels qui l'estimen.
Ànims, Anna...són moments difícils!

Lluís Bosch ha dit...

Fa ben poquets mesos vaig llegir "Abans del silenci", la novel·la que l'Agustí ha dedicat a la guerra incivil. Hi vaig veure promeses i, perquè no? un excel·lent guió de cinema en la línia dels bons thrillers. En aquells moments jo estava escrivint i del seu text en vaig treure informacions molt valuoses sobre la policia republicana. Li devia alguna cosa, per tant. I com que no li ho he pogut agrair com calia, deixo aquest comentari aquí com un homenatge.

Maria Teresa Galan ha dit...

M'has tocat al fons del cor amb les teves paraules. Mai unes paraules no són tan exprwessives si no ens surten del més profund.

A vegades es demana un minut de silenci davant d'una absència; jo proposaria llegir alguna lectura seva, perquè no mori.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

He passat un dia molt trist des que aquest matí, quan sortia disparada a ensenyar una classe, he entrat al Facebook i he vist la notícia de la mort de l’Agustí que ens feies saber. Sabia que estava molt malalt, però no m’esperava aquest desenllaç tan trist i sobtat.
Ara escriuré unes línies al meu bloc perquè vull que la gent que potser no sbaen qui era s’assabenti de l’Agustí i llegeixi els seus llibres. Enllaçaré aquest escrit.
El poc que coneixia l’Agustí (un parell de vegades que ens vam escriure) és prou per dir que, efectivament, era com el descrius.
Ho sento moltíssim, Potatito.

Anònim ha dit...

Jo el vaig coneixer a la Negra i Criminal de resquitllada, tinc el seu llibre "Abans del silenci" que no he llegit encara.. i potser en costarà de fer-ho.
Gracies Anna per la teva ressenya
mercè

Anònim ha dit...

Taüt,
xiprers que es vinclen,
ulls que ploren,
boira que regalima
llums morades.

Pilar Cabot

Sap molt greu. Descansi en pau.
Gràcies A l´ombra del crim l´AGUSTÍ VEHÍ sempre entre els negres i criminals.

Imma C.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tothom que ha passat per aquí. Gràcies a tots aquells que, sense deixar un missatge aquí mateix, m'han escrit per altres vies (o m'han trucat, o ens hem vist) i m'han dit que els havia emocionat el meu text.
Encara estic en estat de shock i el dia d'ahir, a Figueres, va ser molt dur.
Però aquest text és només un senzill text, sense més. Tindria moltíssimes més coses a dir de l'Agustí. Ara, això sí, és un text escrit des de la més profunda sinceritat de l'ànima.
Una abraçada molt forta a tothom.
L'Agustí, mentre el recordem, mentre l'honorem llegint els seus llibres, sempre serà amb nosaltres.

Laura ha dit...

Jo no el vaig coneixer personalment, peró vaig llegir el seu llibre Quan la nit mata al día, i em va agradar moltíssim. Les meves condolencies per totes les seves persones allegades. S'ha perdut un gran escriptor.

Interrobang ha dit...

Mentre algú el llegeixi seguirà viu

Anònim ha dit...

Hola,
passava per dir que dimecres 17 al programa Entre hores de Ràdio 4, a la 1 del migdia, el director de l´editorial Plataforma
va parlar de l´Agustí Vehí, molt emotiu. Es pot escoltar.

Imma C.

Johann V. ha dit...

En el segon aniversari de la teva mort, encara vius en el meu cor.
Et trobo a faltar Agustí.