El camí de la pesta, de Daniel Closa

Sempre m'han interessat els thrillers científics, tant en cinema com en literatura. M'agrada molt aprendre, descobrir la quantitat inacabable de coses que ignoro, i el camp de la ciència em fascina, en especial allò que té a veure amb la biologia i la medicina. Feia temps que tenia aquesta novel·la, El camí de la pesta, de Daniel Closa, fent cua pacientment en el meu embull de llibres pendents. I fa uns dies, per fi, li va arribar l'hora. No sense una mica de retard, certament, perquè la primera edició és de febrer de 2016. Però no passa res. Ja sabem que un bon llibre no caduca. I aquest no ha caducat. 

Daniel Closa (que és científic de formació i professió) ha confegit un thriller mèdic de tall clàssic, molt cinematogràfic, a l'estil de pel·lícules com Esclat o Contagi, per posar només dos exemples. En aquest cas, la humanitat pateix el rebrot de la temible pesta negra, la mateixa que a mitjan segle XIV va devastar Europa i Àsia i va acabar amb un terç (o més) de la població. A la novel·la es tracta d'una soca resistent a tots els antibiòtics coneguts que amenaça amb estendre's a la totalitat del planeta (de fet, hi ha milers de morts arreu) i que, a contrarellotge, els científics han de provar de contenir. Com sempre, trobar la cura, la vacuna... sovint in extremis. 

El camí de la pesta segueix aquesta pauta. No li falta de res: la intriga, el patiment, la fatalitat, la perversitat, la mala praxis de les grans farmacèutiques, els interessos econòmics, el crim. Ho trobem tot i ens hi enganxem, per més que imaginem com serà el final. Amb capítols curts i precisos, sense res que resulti superflu, la narració avança i nosaltres anem aprenent coses. Entre elles, una de molt concreta que ja s'està produint, que tots els científics saben i que posa els pèls de punta: el fet que, a força d'abusar-ne, alguns antibiòtics han deixat de funcionar en el cas de certes malalties. Els bacteris i microbis són uns bitxets molt murris, supervivents a prova de bomba que muten sempre que cal per salvar la vida. Segons la ciència, hem de lluitar per trobar nous remeis. Si no, moltes malalties, que ara es curen fàcilment, podrien tornar a ser extremament letals.

     

La novel·la té una característica peculiar, ja que la resolució del conflicte (és a dir, la trobada de la cura) no provindrà dels experiments i la recerca sincrònica més avançada, sinó de l'aprofitament de les ensenyances del passat. Així, el remei per a la terrible pandèmia ens arribarà a través del manuscrit d'un monjo que va viure en primera persona la pesta negra medieval. No explicaré res més per no revelar secrets, però m'ha fet gràcia aquest maridatge de la ciència-en-ficció amb la investigació filològica. Només un apunt per a l'autor. Li asseguro que traduir del llatí un manuscrit de sis-cents anys enrere, amb les dificultats que sol presentar el tipus d'escriptura, l'estat del paper i la tinta, els entrebancs de redacció segons la procedència geogràfica, la formació i la perícia del copista, etc. és una tasca complexa i llarga, que pot durar dies i setmanes. De cap manera la pot fer una noieta en una nit. La filologia també és una seriosa disciplina científica. Això és el que no m'ha acabat de convèncer, que els protagonistes siguin tan joves i resolguin un tema tan difícil amb tan pocs mitjans. M'hauria agradat més que s'hagués evitat aquest vessant "juvenil" i la novel·la hagués resultat més punyent i crítica. 

Tanmateix, això no la invalida. M'ho he passat molt bé. I, si hi aprofundeixes, pot arribar a esfereir. 

Feliç dia de Sant Joan, negrots. 

   

Carvalho: problemas de identidad, de Carlos Zanón

Assumir el repte que va acceptar Carlos Zanón no és una empresa fàcil. No ho és. I encara m’ho sembla menys quan es tracta de reeixir-ne sense morir (encara que sigui metafòricament) en l’intent. És per això que vaig acostar-me a la novel·la, Carvalho: problemas de identidad, amb una prevenció que no m’importa admetre. No per desconfiança respecte a la capacitat del seu autor, això és evident. Però sí per aquella recança típica ‒qui sap si innata, qui sap si adquirida i carregada de prejudicis‒ que ens mena a desconfiar, inevitablement, de projectes com aquest. 

Em preguntava interiorment: Com s’ho farà en Zanón? Com salvarà els obstacles, alguns purament logístics, que poden sorgir a l’hora de recuperar la figura d’un personatge tan icònic i emblemàtic com Pepe Carvalho? En quin espai el situarà? Com gestionarà el pas del temps? Com evitarà que la veu de Manolo Vázquez Montalbán estigui massa present a la novel·la? Com aconseguirà que la ficció resulti versemblant, que ens la puguem creure i la puguem gaudir? 

Doncs ho ha fet amb un recurs fantàstic. Antic com la pròpia història de la literatura universal i actual com la creació més moderna i vigent, amb tots els prefixos -post que li vulgueu col·locar. Estic parlant d’un interessant joc metaliterari, a diversos nivells, que Carlos Zanón sap exprimir per treure-li litres de suc. El Pepe Carvalho de Zanón és un personatge real, existeix ara mateix a la nostra Barcelona (o almenys existia en el temps de l’acció, any 2017: espero que no s’hagi mort, que estava bastant fotut), i havia estat amic de Vázquez Montalbán (El Escritor). El Escritor va decidir convertir el seu amic detectiu en un personatge de novel·la tot aprofitant les seves característiques, els seus casos, el seu carisma. I va funcionar molt bé en un munt de llibres que es van fer molt famosos. Per desgràcia, després d’aquell infaust 17 d’octubre a l’aeroport de Bangkok, és obvi que les aventures novel·lesques del detectiu no van poder continuar. Però no així les del personatge real ‒més vell, més amargat, més esgotat‒ que ens acosta ara de manera plenament convincent un altre escriptor, Carlos Zanón. 

Imagineu-vos el joc que aquest artifici ens ofereix i com deslliura Zanón d’alguns dels problemes de decòrum amb què es podia trobar. I imagineu-vos el Carvalho de Zanón, convertit en un ésser de veritat, recordant anècdotes que ens traslladen a un altre nivell de metaficció. El nostre Carvalho de carn i ossos, per exemple, remembra les converses amb l’Escriptor, repassa com era el seu personatge o celebra haver pogut conèixer Eusebio Poncela, que va fer d’ell al cinema. Eusebio Poncela i sobretot Charo López, no ens enganyem, que interpretava la Charo de dins la història.

Carvalho: problemas de identidad està escrita en primera persona, convenció del noir més clàssic que aquí fa molt sentit, i té unes bones dosis d’humor (ben negre). Combina tres trames paral·leles, una de les quals vinculada a la vida amorosa del detectiu. El rerefons filosòfic del seu pensament juga en la novel·la un paper primordial. La novel·la és Carvalho i funciona a partir de la seva interioritat, molt més important que les trames i l’acció. El seu sentir, el seu patir, la seva deriva autodestructiva, la seva dificultat per relacionar-se emocionalment, el fet de ser ell mateix a pesar d’ell mateix. L’exili interior. 

D'altra banda, l'obra té un segon protagonista, com no podria ser, en realitat, d’una altra manera. Em refereixo a la ciutat de Barcelona. Zanón reflecteix molt bé la situació en què ens trobàvem el 2017, just abans del referèndum, i es fa ressò de les incerteses i les contradiccions. S’inspira també en casos més o menys reals (la mort inexplicable d’un manter a Montjuic, la participació de la Guàrdia Urbana en certs delictes, la presència del turisme, la degradació de certes zones de la ciutat, les desaparicions i assassinats de prostitutes) per reflexionar sobre la barbàrie, la injustícia, la maldat i el desengany, sobre la complicada estructura dins la qual vivim, a tots els nivells i quasi sense saber-ho, en una gran urbs que ens fagocita, plena de gent, de llums i ombres, de contrastos.

El Carvalho de Zanón també crema llibres (quin mal!) i també cuina de matinada, també té un munt de referents musicals, literaris, cinematogràfics i artístics (és normal, Montalbán s’hi va inspirar per crear el seu detectiu de ficció) i fins i tot visita Paco Camarasa i Montse Clavé a la llibreria Negra y Criminal (un homenatge molt bonic). 

Carvalho: problemas de identidad és una novel·la negra. Ben negra. Crua, trista, desencantada, una història de perdedors. Però la salva la tendresa. És així. La duresa, el cinisme, la ironia i el sarcasme no poden deslliurar-se d’un punt de tendresa, que amara el personatge i amara el text. Perquè es tracta d’un Zanón, no d’un Vázquez Montalbán. I Zanón pot resultar duríssim, però mai deixarà de ser un poeta.

Aquesta ressenya s'ha publicat també a L'illa dels llibres 

Pes mort: Llort

Les fronteres entre el drama i la comèdia, si ens ho proposem, poden ser permeables i difuses, més pròximes que no ens pensem. De vegades, la vida humana i les seves derives es belluguen dins d'uns marges ambigus, capaços de provocar (en aquest cas en el lector) sensacions diverses i, en certa manera, contraposades. 

Tal vegada és l'exercici que ens proposa Lluís Llort en aquesta particular novel·la (definida com a "dramèdia" a la portada posterior del llibre), intitulada Pes mort i que correspon al número 43 de la col·lecció Crims.cat. Pes mort s'esdevé una lectura plaent, intensa, amb una bona dosi d'humor negre i sense pretensions de ser correcta políticament. 

Cinc personatges en joc. Un esdeveniment inesperat. Una sèrie de reaccions que, a priori, ens semblarien gairebé inimaginables. Un deliri col·lectiu que s'escapa de la lògica del comportament. Més d'un gir. La transgressió d'un munt de normes. I unes motivacions per a tot plegat que, si les analitzem amb una mica de detall, representen una rècula continuada de despropòsits. 

Dit així, podríem pensar que parlem d'una mena de joc dels disbarats delirant i absurd, però en realitat no ho és. Només ho sembla. Perquè Llort col·loca damunt del tauler del joc una proposició lúdica que, tot i arrencar-nos uns quants somriures, també és capaç d'incomodar-nos força. Des de la hipèrbole caricaturesca amb la qual ens desafia, l'autor de Pes mort es dedica a analitzar amb perspicàcia alguns dels misteris de l'ànima humana. 

Reflexiona sobre els prejudicis, el pas del temps, la solitud, la frustració, el desgast de la rutina quotidiana, les relacions familiars, la cobdícia, la capacitat de ser generosos i mesquins alhora. Reflexiona al voltant de la incoherència que a voltes ens defineix i de la dificultat de saber, realment, qui som. 

El text és breu (178 pàgines) i llisca com una anguila. Però el que queda clar és que no resulta banal. He de confessar que, mentre el llegia, me l'imaginava convertit en pel·lícula. És extremament visual. També he de confessar que he rigut poc i m'he incomodat més. Per a mi ha estat un drama més que una comèdia. El drama de milers de misèries que tots compartim. 

Pes mort és una novel·la que pot satisfer un públic ampli, una ficció que funciona. No és cap novetat. Alguns ja ho sabem. Ja sabem que la veu de l'amic Llort sempre resulta personal, interessant i sorprenent. 

Aquesta ressenya s'ha publicat també a L'illa dels llibres

Los miércoles salvajes, de Susana Hernández

No és cap novetat que Susana Hernández ha esdevingut a hores d'ara un dels grans noms del "negre" actual, darrerament també en llengua catalana amb la seva magnífica novel·la Males decisions. Ha estat des del començament una veu interessantíssima i in crescendo que ara, novament, ho ha tornat a fer.  

La seva darrera novel·la negra publicada es titula Los miércoles salvajes (Editorial Milenio, 2019), un nom prou engrescador per a un text punyent, original, ben travat, amb una àmplia gamma de personatges de tota mena i una ambientació magnífica. La història ens trasllada a diversos punts geogràfics, des de Barcelona a Ghana passant per Portugal, des dels barris rics als marginals, des de les barraques miserables de l'Àfrica més maltractada a les mansions sumptuoses dels mafiosos sense escrúpols.    

La trama no l'explicaré, però sí diré que es complau en la denúncia d'una de les moltes xacres de la societat actual: el tràfic de medicaments, la moral  inexistent de certes empreses farmacèutiques i del món obscur del seu entorn, que juga amb la vida de milions de persones cada dia, que condemna els pobres a la malaltia, a l'exclusió, a l'abús incontrolat del dit "primer món" ("primer" no en ètica, és clar) envers el "tercer". 

Un dels punts forts de Los miércoles salvajes és la construcció dels personatges, tractats des de posicions prou allunyades de maniqueismes extrems. El bé i el mal conviuen pertot, és veritat, però res no és blanc o negre. Els humans tenim un cantó fosc i de vegades podem ser capaços, alhora, de les més grans abjeccions i de les més elevades renúncies. A la novel·la hi ha molta maldat, però també hi ha molt d'amor. Hi ha abnegació, amistat, fidelitat i sacrifici. Hi ha malentesos i secrets que ningú no s'atreveix a confessar i que ho malmeten tot. I hi ha patiment, molt de patiment. Passió i dolor.  

Hernández no pot evitar (això és marca de la casa) un cantó extremament visual en el desenvolupament de les seves ficcions. L'acció ràpida i els finals clarament cinematogràfics confirmen la idea que la narrativa d'avui té dues cares indissociables: l'escrita i la filmada. Dos llenguatges que, si se saben utilitzar amb encert, es poden retroalimentar per enriquir el conjunt.

Susana Hernández ho sap fer. Ho fa molt bé. La novel·la ofereix moltes capes de lectura que poden satisfer un públic exigent i ampli. No la deixeu passar. Totalment recomanable.  

Feliç dimarts, negrots. 

    

Aquesta ressenya s'ha publicat també a L'illa dels llibres

La mirada de vidre, d'Anna Moner

La mirada de vidre, d'Anna Moner, no és una novel·la negra. He dubtat si publicar aquesta ressenya en aquest blog o en el meu blog generalista, El Fil d'Ariadna (II). Finalment, però, he pres una decisió. No debades el text explora obertament la part més fosca de la condició humana. I no debades, també, ha estat un dels llibres nominats al Premi del Festival València Negra 2019.  

La història, ambientada en la Barcelona del tombant del segle XIX al XX (distribuïda entre 1898 i 1904), s'endinsa en els tenebrosos mons dels progressos de la medicina i la psiquiatria de l'època, en l'ambient efervescent de l'espiritisme, en l'àmbit obscur de l'addicció a la morfina, tan en voga aleshores. 

A través d'uns personatges (protagonistes i secundaris) perfectament perfilats, sorprenents, terrorífics, caricaturescos, una autèntica galeria del terror plena de desferres humanes, Moner poua en les pràctiques mèdiques i psiquiàtriques i les porta a l'extrem, convertint-les en el camp d'experimentació d'un metge sense escrúpols que barreja l'exercici de la medicina amb una malsana ambició artística. Enmig d'aquesta bogeria, serà un fotògraf, Roger Queralt, qui protagonitzarà vertaderament la història. Roger Queralt, un espectador d'excepció i alhora una víctima col·lateral de l'indescriptible horror. 

La novel·la oscil·la entre dues estètiques: la de la bellesa i la de la lletjor. Moner no ens estalvia res: reflecteix a la perfecció l'escatologia, la sordidesa, la crueltat, el deliri i la maldat. No defuig mostrar de manera cruenta i hiperrealista la part més obscura de l'ésser humà, dels baixos fons de la ciutat, de les més primitives passions. Simultàniament, però, és capaç de construir (tal com ja ens té acostumats) una novel·la extraordinàriament atmosfèrica, preciosista, de llenguatge refinat, amb una gran proliferació de descripcions molt ben documentades, amb el ritme lent i cadenciós que sens dubte convé als fets que narra, amb la seva habitual complaença en els detalls, en la sensualitat, en les sinestèsies, en les aromes, els colors, l'art i la música, en tot allò que sovint no diem però que sabem que existeix. 

Moner aprofundeix molt i no enganya ningú, no ens facilita lenitius. Moner ens colpeja i ens fa preguntar-nos com hem arribat fins aquí. Com a espècie i com a individus. Ens ensenya qui som, amb un mirall al davant, i amb la seva característica veu,  pròpia i única. No conec ningú, en els temps que corren, que escrigui com ella. Per tant, no us la podeu perdre. Si no l'heu llegit encara, a què esteu esperant? 

Feliç final de diumenge, negrots. 

       
Nota: La mirada de vidre va guanyar el Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira 2018. 

Aquesta ressenya s'ha publicat també a L'illa dels Llibres

Ellas también matan, la traducció al castellà dels relats de dones assassines

No cal que us digui la il·lusió que em fa anunciar-vos avui que ja disposem físicament del recull de relats negrots Ellas también matan.  

Com sabeu, és la traducció al castellà de l'antologia Elles també maten, que vam publicar l'any 2013 amb molta emoció a la novíssima editorial Llibres del Delicte. Es tracta del número 3 de la col·lecció, que va resultar un projecte màgic des del començament i des de tots els punts de vista. 

Ara, després de 3 edicions en català, l'editorial ha decidit traduir-lo i publicar-lo a la seva nova col·lecció en llengua castellana, Delito.    

Amb aquesta portada d'un violeta tan suggeridor i simbòlic, ens tornem a llançar a l'aventura. Esperem que el volum, una petita perla (mal m'està dir-ho en ser-ne la coordinadora i una de les autores, però ho diré igualment), continuï essent tan ben rebut pels lectors de tot arreu. Nosaltres hi hem posat tot l'esforç i l'alegria i unes quantes de les assassines ens hem traduït el nostre propi relat. 

Recordeu, les autores som:

Margarida Aritzeta: El asesinato de la vendedora de cupones Teresa Solana: El secuestro

Carme Torras: Una arritmia silenciada

Maria Carme Roca: Unos buenos vecinos

Núria Cadenes: Un muerto en la cocina

Esperança Camps: (Gafas de) Pasta Negra

Empar Fernández: El día que perdí el mundo de vista

Susana Vallejo: Un reflejo en la mirada

Susana Hernández: El hombre del espejo

Marta Banús: Noche de cumpleaños 

Laura Díaz-Roig: Ella 

Mònica Batet: El señor Delcroix

Anna Maria Villalonga: El azar, a veces

Bé, doncs ja està. Aquí el teniu. Ja es troba a les llibreries. 
Espero que tothom gaudeixi llegint-lo tant com nosaltres escrivint i traduint. I recordeu, les dones d'Ellas también matan, si cal matar, matem. En la llengua que sigui. 

Que passeu un bon dimarts, negrots. 

 

L'ull de l'escarabat, d'Anna Carreras

M'he ventilat en un parell de tardes la novel·la d'Anna Carreras publicada per Llibres de Delicte amb el número 39 de la col·lecció. Es tracta de L'ull de l'escarabat, un text atractiu i àgil, molt personal, amb el qual m'ho he passat d'allò més bé. 

La novel·la resulta de difícil qualificació i et manté en tensió fins al final. Per dos motius. El primer, perquè t'enganxa irremissiblement amb el seu humor àcid, la seva desinhibició i la seva frescor manifesta. El segon, perquè com a lector no en tens ni idea de cap a on avança la trama i, per tant, la curiositat se't menja. 

L'acció es desenvolupa en una sola tarda/nit, un període de temps reduït i clos, com també ho és l'espai (l'edifici d'un centre cultural). A la pobra protagonista, la Maria, no li poden passar més coses terribles en un lapse de temps més breu. Les seves peripècies entronquen amb tota la tradició de l'humorisme bufonesc i caricaturesc, clarament hiperbòlic, que han usat al llarg dels segles des dels autors d'entremesos, sainets i vodevils a còmics com Rowan Atkinson amb el seu Mr. Bean. 

El final és sorprenent i no sé si necessitaria alguns indicis anteriors o una execució més llarga en el moment del desenllaç, però això no invalida la vàlua de la novel·la. D'altra banda, el llenguatge puixant i rabiosament actual també constitueix un punt claríssim al seu favor. 

En fi, negrots. Que quan de tant en tant et trobes novel·les com L'ull de l'escarabat, d'Anna Carreras, t'adones que, afortunadament, existeix un llarg camí per recórrer en el camp del gènere criminal. Un camí innovador i renovador, eclèctic i ampli, allunyat de mirades restrictives i de casposes interpretacions ancorades en el passat. 

Recomanada.