Assassins de Girona, de diversos autors

He conclòs avui la lectura de la nova antologia de relats publicada per Llibres del Delicte. Parlo en aquest cas d’Assassins de Girona, formada per 13 històries d’autors gironins que s’aproximen al crim des de posicions ben diferents. Els autors són, per ordre d’aparició dins del recull: Jordi Dausà, Jair Domínguez, Mar Bosch, Damià Bardera, Matthew Tree, Maribel Torres, Pep Prieto, Anna Carreras, Andreu Pérez, Cristina Malagelada, Miquel Aguirre, Josep Torrent i Salvador Macip. 

De les antologies llegides en els darrers temps (i n’hi ha cada cop més, per fortuna), diria que aquesta és la més heterodoxa. La negror (per fortuna també) cada cop mostra fronteres més permeables. Aquí està enfocada des d’angles molt diversos, amb poca adhesió als cànons establerts i una gratificant amplitud de mires. No puc dir gaire cosa, perquè el volum encara no és a la venda. El tindrem a les llibreries a partir de setembre. Per tant, res més lluny de la meva intenció que començar a fer d’insensata reveladora de secrets. 

Tanmateix diré, això sí, que m’ha resultat d’una agradable lectura. Com acostuma a passar en aquests casos, hi ha relats que m’han agradat molt i d’altres que no tant. Alguns autors tenen problemes en rematar els finals, cosa que succeeix amb una certa freqüència, de la mateixa manera que d’altres han de recordar que un relat no és un capítol de novel·la. Dit això, el conjunt em sembla força reeixit.  

Destaco que he rigut amb Miquel Aguirre i somrigut amb Matthew Tree, que m’han semblat oportuns els canvis de punts de vista en les històries de Josep Torrent i Cristina Malagelada i, per damunt de tot, valoro molt positivament les aportacions de cinc històries: els quatre primers relats (Dausà, Domínguez, Bosch i Bardera), que representen una enorme alenada d’aire fresc exempt de cotilles i manies, originals i ben escrits; i l’encertat colofó que tanca el volum, el bell i fins i tot poètic text de Salvador Macip. Com sempre, llegir-lo és un plaer.

Feliç tarda, negrots.    

Paralelo, 1934 (Josep M. Poblet i Rafael Tasis)

Ara he tingut un parell d'estones per llegir l'adaptació al teatre que va fer Josep Maria Poblet de la novel·la policíaca de Rafael Tasis Un crim al Paralelo. Enguany van fer-ne una impressió els amics del Festival El vi fa sang de l'Espluga de Francolí, ja que la van representar en el marc del festival.

M'ho he passat molt bé. Tots els estudiosos del teatre sabem que els gèneres dramàtics no estan concebuts per ser llegits. El teatre és un art multidisciplinar, on el text només representa una part del conjunt. Tanmateix, com que jo hi tinc la mà trencada a descodificar peces teatrals i encara més breus i humorístiques (n'he llegit centenars), em puc imaginar molt bé la posada en escena i la interpretació, a mig camí del vodevil, la comèdia de costums i els relats d'enigma a l'estil Agatha Christie. Endemés, en aquest cas comptem amb aquell ambient encisador del music-hall, les vedettes i el Paral·lel.    

Està molt bé recuperar aquestes petites (o grans) joies, testimonis "vintage" (com diria la Margarida Aritzeta) d'una època que ja no existeix. 

Vinga, que la negror ens acompanyi.  

Fins aviat!   

Tot llegint Manuel de Pedrolo: Joc brut

Tot avançant-me a l'Any Pedrolo, que serà el 2018 -quan es compleixi el centenari del seu naixement-, estic rellegint gran part de la seva obra. Per motius de feina, no podré confegir llargues ressenyes a l'ús, però no vull deixar de consignar en aquest blog  totes les obres de l'autor que vagi llegint. Desitjo esperonar-vos per tal que vosaltres, com a bons negrots, també el recupereu (si ja l'heu llegit) o us hi apropeu per primer cop (si no ho heu fet). És per això que em complau inaugurar la secció "Tot llegint Manuel de Pedrolo".  

Avui recordem el seu clàssic negre per excel·lència, Joc brut, inspirat clarament en el hard-boiled americà i que recrea el motiu de la femme fatale inductora del crim. Al mes pur estil d'El carter sempre truca dues vegades i de Perdición (Double Indemnity), de James M. Cain, Pedrolo dóna vida a la despietada Juna, que enredarà un insensat mascle (Xavier, absolutament abduït pels seus encants), i farà que cometi un assassinat. No importa gens que ja sapiguem de què va la trama, no importa que es basi en un esquema ja establert (no cal parlar ara dels codis del gènere, de les convencions, etcètera).

No importa, perquè Pedrolo hi posa una veu tan potent i personal que enganxa irremeiablement.  

De fet, a banda d'El Mecanoscrit del segon origen, Joc brut és la novel·la més coneguda de Pedrolo, lectura durant molts anys als instituts de Secundària.     

  

Bé, això continuarà. I en qualsevol cas, no patiu. Us asseguro que aniré dient moltes coses referents a Pedrolo, però avui simplement enceto aquest itinerari de les meves lectures, que alternaré en el meu altre blog, El fil d'Ariadna (II), quan es tracti de textos pedrolians que no siguin negres o policíacs.   

Fins aviat, negrots. 

Los amantes de Hiroshima, de Toni Hill

Ja està, ja he conclòs de trilogia de Toni Hill: El verano de los juguetes muertos, Los buenos suicidas i ara, tot just anit, vaig acabar la tercera, Los amantes de Hiroshima. 

Com he comentat des del primer moment, he trigat a llegir-la. No per cap motiu concret, simplement perquè la meva llista de pendents (com he repetit mil cops) és més llarga que un dia sense pa.  

El cas és que, com si el destí volgués fer-me un favor, he tingut l'encert d'acostar-m'hi en un moment perfecte per a mi: just quan necessitava una d'aquestes lectures absorbents que t'engoleixen dins la història i no et deixen anar. 

Moltes gràcies, Toni. Un dia em vas dir que, de totes tres, la teva preferida és aquesta, Los amantes de Hiroshima. Evidentment, és una obra important, la que tanca el conjunt i on s'han de resoldre tots els enigmes. M'ha semblat molt ben lligada, amb una trama complexa i uns personatges ben definits. Amb l'ambientació de crítica social enmig de la revolta del 15M, els seus tocs d'intertextualitat (Henry James inclòs, que bé!) i els seus elements metaliteraris. 

Se'm fa difícil decidir-me per una de les tres. La primera va ser una grata sorpresa. Aquesta (malgrat la llargària, que Déu n'hi do) un gran colofó. I la del mig, la veritat és que em va enganxar molt. Tractar el tema del suïcidi, que de fet amara també Los amantes de Hiroshima, em sembla molt interessant, fins i tot poètic. 

Llegiu-les totes, si és que aneu tan tard com jo i encara no ho heu fet. 

Feliç calorosíssim diumenge d'agost, negrots.  

Convocatòria de la V Edició del Premi Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana

Com cada any, l'Associació en Negre, l'Ajuntament de Tiana i l'Editorial Alrevés convoquen el Premi de novel·la negra en llengua catalana Memorial Agustí Vehí, que arriba ja a la cinquena edició. No està gens malament. La veritat és que n'estem contents. Els premiats anteriors foren Josep Torrent, Lluís Bosch, Silvestre Vilaplana i Biel Cussó.   

Qui sap si el següent pot ser algú de vosaltres, algú dels qui esteu llegint ara mateix aquest post. O sigui que animeu-vos a presentar les vostres novel·les. Mireu-vos bé les bases i endavant.

AQUÍ US DEIXO L'ENLLAÇ AMB TOT EL QUE US INTERESSA SABER.   

Som-hi, negrots! 

Los buenos suicidas, de Toni Hill

Com ja vaig dir en el seu moment quan vaig fer un comentari sobre El verano de los juguetes muertos, resulta una mica anacrònic escriure ara una ressenya d'una novel·la com Los buenos suicidas, la segona de la trilogia creada per Toni Hill i protagonitzada per l'inspector Héctor Salgado. La fama de la sèrie, la seva traducció a un bon nombre de llengües, el seu reconegut prestigi, etcètera, fan sobrera la meva ressenya a aquestes alçades.

Tanmateix, ja vaig dir en el seu moment que la primera entrega m'havia agradat molt i que, per tant, continuaria amb la nissaga. I així ho estic fent. Los buenos suicidas també m'ha encantat. És narrativa d'aquella que no pots deixar, que no enganya al lector, honesta i ben travada. 

De fet, m'ha agradat tant que ja he començat la número tres: Los amantes de Hiroshima. Quan l'acabi, ja us diré.     

Per si algú va tan endarrerit com jo, repeteixo el que vaig dir respecte al primer títol. Si no l'heu llegit, no deixeu de fer-ho.

Moltes gràcies, Toni.  

H Negra: 22 mujeres que matan

Al setembre, a les llibreries, ja podreu trobar aquest volum. Una antologia de relats molt breus, escrits només per dones, que pretenen destacar el paper femení dins de la narrativa criminal actual. Es tractava de fer-ho des del punt de vista de les escriptores, però també, sobretot, des del rol dels personatges.   

22 veus de dona, concretament. Sota la coordinació de Fernando Marías, artífex de tota aquesta història tan engrescadora.  

No cal dir com d'honorada i feliç em sento d'haver-hi participat, amb els noms tan importants i que respecto tant amb qui comparteixo les pàgines del llibre. Però és que, a més a més, el volum és molt més que un simple recull. Perquè cada un dels relats va acompanyat d'una il·lustració única, creada expressament. N'he vist algunes i són fantàstiques, extremament diverses.  

D'altra banda, com ja anireu comprovant, el recull va acompanyat de més sorpreses, relacionades amb els diferents festivals de novel·la negra de tot l'Estat. Ho sabreu tot quan toqui. 

Ara us deixo només amb la notícia, perquè afegiu el llibre a la llista d'adquisicions que us toca fer al setembre.

El meu text s'intitula Diecisiete segundos, i una mica bèstia sí que és.

Feliç dia de calor, negrots.