La meva BCNegra 2014 en imatges

 

Ja s'ha acabat la BCNegra d'enguany. Tot passa volant, negrots. Ens queden, però, les instantànies d'uns moments que ja formen part de la nostra història. Aquí hi trobareu el meu reportatge gràfic d'una setmana en què Barcelona es vesteix d'un color molt fosc. Espero que us agradin. Jo, per la meva part, només puc dir que m'ho he passat molt bé.  

 

 

 

El dia 4, a la Capella, tot moderant la taula titulada "Catalunya, terra de crims". Amb Sebastià Jovani, Quim Aranda i Marc Moreno.

 

 

 

 

El mateix dia 4, a La Impossible, presentant Tempesta al Bàltic de Salvador Balcells. Amb Jordi Fernando, editor de Meteora.

 

 

 

Amb Rosa Ribas

 

 

 

 

"Sis personatges en cerca de Camilleri" de Pau Vidal i Monia Presta, rèplica negra de Pirandello que ens va fer passar una estona magnífica

 

 

 

 

Amb Julia Martínez, per fi desvirtualitzada 

 

 

 

 

 

 Signant "Les veus del crim" a  Negra y Criminal

 

 

 

La gent de València Negra

 

 

Quim Aranda

 

 

 

Lluís Llort i Carlos Zanón

 

 

Rafael Vallbona i Gregori Dolz

 

 

Leo Coyote

 

 

Luis Gutiérrez Maluenda

 

 

Albert Gassull i Julia Martínez

 

 

Antonia Montero

 

 

No es pot ser més negrota que la Charo González

 

 

 

I per acabar la setmana: Presentació a la Llibreria Antinous d'El llenyater,

 de Michal  Witkowski

 

 

 

 

 

Us enllaço aquí la Crònica de la presentació que ha fet Actualitat Literària http://actualitatliteraria.wordpress.com/2014/02/10/el-llenyater-de-michal-witkowski/

 

 

 

 



Elles també maten i jo mateixa a TV3, negrots!

NEGROTS, SI VOLEU VEURE LA TERTÚLIA DEL DIA 5 DE FEBRER ALS MATINS DE TV3 SOBRE NOVEL·LA NEGRA, NOMÉS HEU DE PITJAR L'ENLLAÇ QUE TENIU AQUÍ SOTA. ESPERO QUE US AGRADI. I HEM PARLAT D'ELLES TAMBÉ MATEN.

TERTÚLIA NOVEL·LA NEGRA A TV3

BCNegra 2014: La ficció és una mentida

La Facultat de Comunicació Blanquerna va acollir ahir a la tarda, dijous dia 6 de febrer, la taula La ficció és una mentida, un tema apassionant que duia incorporat un engrescador subtítol: La veritat necessita les mentides. A mi, que sempre m’ha interessat explorar els límits de la mimesi i de la versemblança, em venia molt de gust. I puc assegurar que la conversa no va decebre ningú. Al contrari. A tots els presents se’ns va fer molt curta.   

Moderats per Lluís Llort (tan encantador i dosificadament bromista com acostuma), a la taula s’hi van asseure tres escriptors de pes: Andreu Martín, Rafael Vallbona i Pep Coll. Tres personatges d’estils molt diferents que van plantejar qüestions diverses, ens van delectar amb les seves anècdotes (Andreu Martín és un veritable pou de vivències sucoses) i van fer-nos cinc cèntims de les seves darreres obres.    

En el cas de Vallbona i Martín, ens estem referint a dues novel·les (és a dir, a dues obres de ficció): El tant per cent (publicada a la col·lecció Crims.cat d’Alrevés Editorial) i Les escopinades dels escarabats, que va atorgar a Martín el darrer Premi Ciutat d’Alzira. En contraposició, l’últim títol de Pep Coll ˗Dos taüts negres i dos de blancs˗ és un típic non-fiction, la narració d’un crim abominable, ocorregut fa 70 anys al Pallars Jussà, que va quedar impune.

Andreu Martín odia la ja tronada frase “la realitat supera la ficció” (l’ús abusiu tot ho desgasta) i s’estima més donar-li la volta. Per a ell, es tracta de poder escriure novel·les que superin la realitat. Uns esdeveniments recreats, analitzats i col·locats en un context novel·lesc adquireixen més importància social que la notícia d’un diari. Quan la realitat es converteix en novel·la, també assoleix un altre paper: el de model, el de paradigma. Jo diria que queda fixada, recollida.  Passa de l’efímer de la notícia periodística a la “immortalitat” literària.

Per a Vallbona, la realitat és una ficció sense construir. La novel·la empra tots els recursos i mitjans que té a l’abast (punt de vista, trama, personatges, estil narratiu, etc.) per donar forma a aquesta realitat i fer-la arribar al públic. Em va interessar la idea que la realitat té moltes cares, però la veritat només és una. Per tant, cal advocar per no identificar veritat amb realitat.

Pep Coll anava pel seu cantó. Va defensar de manera aferrissada el superior impacte en el lector de la no-ficció, cosa que tal vegada no calia. Estic convençuda que els seus taüts de dos colors deixen per terra qualsevol lector amb un mínim de sensibilitat. Tot sembla indicar que la història reporta uns fets ˗d’una brutalitat terrorífica˗ perfectament contrastats i documentats. Però no ens enganyem, ell també els ha filtrat. Els ha revestit d’un embolcall literari propi i concret, diferent al que hauria emprat, per explicar exactament els mateixos esdeveniments, qualsevol altre autor. La veu de Pep Coll, la seva ploma, la seva manera d’enfrontar la història, també és allà, negre sobre blanc.   

Mai no he entès els motius, però la nostra societat cultiva una insana tendència a fer jocs d’oposicions. Ciències/lletres, gossos/gats, muntanya/platja. Com si la preferència per una opció automàticament n’exclogués l’altra. Per això resulta estèril un debat que enfronti la ficció amb la no-ficció tot intentant demostrar la superioritat d’una de les dues, en especial quan els autors implicats han escrit de tot i a bastament.

El cert és que, d’entrada, hi ha lloc per a tot. I, de sortida, a veure... Escrivim perquè volem explicar el món i a nosaltres mateixos, perquè necessitem indagar, denunciar, reflexionar. Perquè no sabem qui som ni què fem aquí. Doncs això: que realitat i ficció es retroalimenten, que no podem menysprear la imaginació, que tot és útil i interessant quan té qualitat i que, com a lectors impenitents, només podem subscriure una màxima: visca la literatura!

 

 

Aquesta crònica també ha estat publicada al Portal digital de cultura Núvol   

 

BCNegra 2014: Vivim entre psicòpates?

En el marc de la BCNegra 2014, el passat dia 3 vam assistir a una taula rodona ben interessant. El seu títol, prou punyent, era ben simple: Psicòpata. No cal dir gaire més, ja que, com tots sabem, aquest “personatge” és de presència sovintejada en totes les manifestacions del gènere, tant en la literatura com en el  cinema o en les sèries de televisió.

Nieves Abarca, periodista, escriptora i especialista en perfils criminals; Vicente Garrido, escriptor, doctor en psicologia, criminòleg i professor de criminologia forense a la Universitat de València, i César Pérez Gellida, escriptor, van debatre sobre el tema sota la moderació de l’inspector d’Homicidis dels Mossos d’Esquadra Carlos Otamendi.

Assistir a una xerrada de Vicente Garrido em va semblar un autèntic privilegi. Expert reconegudíssim, les seves intervencions resulten clares, pertinents, imprescindibles. Amb esperit didàctic (se li nota que és profe), va voler començar amb la definició del trastorn psicopàtic. Convé destruir certes hipèrboles i caricatures que la ficció ha emprat a l’hora de construir la figura del psicòpata (va posar l’exemple d’Hannibal Lecter, que, a partir de la segona entrega, esdevé més aviat un personatge de guinyol).   

La psicopatia és un trastorn que afecta la capacitat de prendre decisions. L’afectat es regeix per impulsos i motius situats més enllà de les normes socials. Posseeix un ego narcisista i un enorme desig de controlar i dominar físicament o psicològica la gent que l’envolta. Com que se sent en un pla superior, és perfectament capaç de “cosificar” els altres, ja que tota la seva consciència i emocions estan limitades a l’exaltació del “jo”. Un psicòpata sent enveja, frustració, ira, gelosia. Però també una eufòria desfermada quan obté un èxit. No coneix el significat dels mots “empatia”, “pietat” o “compassió” i és absolutament incapaç de sentir remordiments. El psicòpata distingeix perfectament entre el bé i el mal, però no li importa. Manté intactes les seves capacitats cognitives, però les aplica a la seva manera. Des del punt de vista de la ciència mèdica, el problema principal consisteix en esbrinar si el psicòpata neix o es fa. Encara resulten un misteri les causes del trastorn. Conseqüentment, no és fàcil enfrontar-lo.  

Sigui com sigui, una cosa sí que tenim clara. Es tracta del personatge més rendible des del punt de vista literari. Introdueix l’angoixa, l’amenaça i l’imprevist com cap altre. Garrido va fer un breu recorregut per la història de la literatura i ja va identificar en les obres de Shakespeare l’aparició de veritables psicòpates: què és, si no, el menyspreable i odiós Iago d’Otelo? També va parlar de l’alter ego amoral del Dr. Jekyll, el terrible Mr. Hyde; del despiatat Ripley de Patricia Highsmith i de L’assassí dins meu de l’autor americà Jim Thompson, que va considerar un retrat molt encertat de la psicopatia.

L’escriptor César Pérez Gellida, present a la taula, també ens va parlar de la seva trilogia, on explora el comportament d’un sociòpata narcisista sense escrúpols al qual, tret d’ell mateix i dels seus interessos, no li importa res ni ningú. Personalment, em va semblar molt interessant conèixer Nieves Abarca, que és “perfiladora” (és a dir, fa perfils dels “dolents” al més pur estil dels herois de Mentes criminales) i que aconsella la policia quan li ho demanen.   

Tanmateix, el moment més inquietant de la tarda es va produir quan va quedar clar que el psicòpates poden ser per tot arreu. Com que el trastorn no exigeix el crim (buf, encara bo!), els psicòpates que ens envolten (que no són fàcils de distingir) poden ser aquella gent que es complau en manipular, aprofitar-se dels altres, enganyar, mentir... Solen ser molt intel·ligents (o ho aparenten) i extreuen plaer de tot allò que els hi dóna la gana. Polítics, atracadors, segrestadors, grans homes de negocis... individus que fan el que sigui per arribar a la cúspide, per aconseguir els seus objectius.

Garrido va concloure explicant que, pel que fa a la llei, la psicopatia no és un atenuant ni un eximent, ja que, com hem apuntat, el psicòpata distingeix perfectament entre el bé i el mal. Però va afegir que tampoc no podem caure en un tractament frívol d’aquest trastorn. No podem identificar la psicopatia amb la maldat perquè estaríem entrant en el terreny de la categorització moral. I això, negrots, poc té a veure amb la ciència i amb la medicina.

I jo que dic: molt bé, d’acord. Però... després d’assistir a la xerrada, no paro de buscar aquests individus en el meu entorn. Serà possible! Mai no m’ho havia plantejat mentre visionava El silenci dels anyells. Però en aquests instants em pregunto... On sou? Quina cara teniu? Em sembla que, fins i tot, ja n’he trobat algun. Ai, la veritat, no em fa cap gràcia pensar que vivim entre psicòpates!     

 

L'article també ha estat publicat al Portal de Cultura Núvol 

 

 

 

 

 

 

El meu detectiu favorit: Marc Sergiot

A Núvol, amb motiu de la BCNegra 2014, m'han demanat que em posicionés i que expliqués quin és el meu detectiu favorit. En tinc molts, és clar, però un dels principals, que em té atrapada en la seva teranyina per sempre i sense remei, és l'amic Marc Sergiot. Comparteixo, doncs, el text que he publicat a Núvol i que espero que també interessi als seguidors del bloc.

Encara que sembli un tòpic, sempre m’han atret els investigadors solitaris, antiheroics, amb més vida interior que no pas una gran vida social. Des d’aquest punt de vista, prefereixo sens dubte el model del Nord d’Europa (tipus Kurt Wallander, Erlendur Sveinsson o Harry Hole) que no pas el del Sud, per més que també m’agradin Brunetti i Montalbano.  

Jordi de Manuel | Foto de Quim Puig

Per tant, era inevitable que em sentís identificada amb un personatge català que reuneix les condicions que exposo més amunt. Em refereixo a Marc Sergiot, el protagonista de la sèrie negra sorgida de la ploma de Jordi de Manuel (fins el moment les novel·les de la sèrie són 7) i que defensaré com el meu detectiu favorit.

Marc Sergiot és un personatge amb molta personalitat que no se’ns imposa de manera omnipresent, sinó que apareix discretament, en graus diferents segons la novel·la, tot fent gala d’un tarannà seriós i mesurat. Home de poques paraules, solitari i esquerp, presenta un cert paral·lelisme amb Erlendur Sveinsson, el personatge de l’islandès Arnaldur Indridason. El mateix Jordi de Manuel va identificar aquesta semblança quan va descobrir les novel·les d’Indridason: «He llegit des de fa tres o quatre anys l’islandès Arnaldur Indridason. El seu protagonista, l’inspector Erlendur, és un home torturat, li agrada treballar sol i té un problema amb el seu germà. I vaig pensar, ostres, com el meu Sergiot!» (Les veus del crim, p. 56). Efectivament, Sergiot prefereix treballar en solitari i arrossega un bloqueig emocional per un problema del passat relacionat amb el seu germà (de moment el lector en posseeix poques dades, de manera que la qüestió s’haurà d’aclarir en futures entregues).

L’inspector se’ns revela com una mena d’antiheroi amb estil propi. Té un aspecte desastrat, antiquat i una mica anacrònic, du un cotxe atrotinat, sempre va abillat amb una gavardina gastada i llueix un poblat bigoti passat de moda. Alguns mitjans de comunicació l’han considerat el Colombo català i, efectivament, en ocasions el recorda. Sempre sembla despistat i inofensiu, una mica fora del món. Tanmateix, i com a bon investigador, és un home intuïtiu. Té una veueta que li parla (en això, només en això, recorda el famós Magnum televisiu), un sisè sentit sempre alerta que l’ajuda a desentortolligar els misteris i a resoldre els casos. Culte i format, un pèl maldestre amb les noves tecnologies, és amant de la lectura, dels escacs i de l’astronomia. A la terrassa de l’àtic de Sant Gervasi que comparteix amb Amèlia, la seva mare, hi té instal·lat un vell telescopi. La contemplació de les estrelles representa per a ell un bàlsam, una escapada cap a la reflexió, cap a la necessària introspecció.

De Manuel ha creat un personatge d’intensa vida interior, que interpel·la el món  sense deixar d’interpel·lar-se personalment. Des d’aquest punt de vista, resulta tal vegada un policia atípic, complex i profund, que es planteja amb intel·ligència tot allò que el desconcerta. Sergiot és també un home tossut, poc diplomàtic, que mai no abandona una investigació per més que els superiors li ho prohibeixin o el retirin del cas. Un policia poc convencional, amb un sentit de la justícia que no sempre s’ajusta a l’esperit de la llei. Per damunt de la sèrie planeja la idea que, en no poques ocasions, la justícia i la llei segueixen diferents camins. L’inspector n’és plenament conscient. Per a ell, la llei fàcilment pot esdevenir incapaç de respondre a les autèntiques exigències d’una societat complexa i contradictòria. 

I ara digueu-me… qui s’hi podria resistir?

La noia d’Aberdeen, de Quim Aranda

La noia d’Aberdeen, del periodista Quim Aranda, és una novel·la que, sense que hom ho pugui suposar en iniciar la lectura, aconsegueix sorprendre favorablement a mesura que avança, en especial si tenim en compte que es tracta de la seva primera incursió en la narrativa negra i en l’opció de la llengua catalana. Dit d’una altra manera, La noia d’Aberdeen posseeix algunes connotacions d’òpera prima. I, des d’aquest punt de vista, podem afirmar que l’autor se’n surt prou bé.  

Aranda aposta per una ficció de tall clàssic, narrada senzillament però de manera efectiva, que és capaç de mantenir la intriga i de satisfer les expectatives d’un ampli sector d’afeccionats al gènere. Fins i tot s’atreveix amb un protagonista-detectiu privat, a hores d’ara una veritable gosadia si parlem de novel·la seriosa. No cal explicar que la professió de “perdiguer”, en nom de la versemblança, ha caigut en desgràcia. Tots sabem que, en l'actualitat, les investigacions dels delictes de sang pertanyen de manera exclusiva als cossos de seguretat dels diferents països. No obstant això, Aranda planteja una trama en la qual la participació del seu detectiu funciona amb total credibilitat.

L’acció de la novel·la se situa en el nostre passat més recent, en els dies previs a la celebració de la Via Catalana de l’onze de setembre de 2013. Enmig de l’enrenou imperant i dels estira-i-arronsa entre el govern de la Generalitat i el de Madrid, es produeix l’assassinat d’un professor escocès ˗expert en els processos d’independència de les nacions sense estat˗ que treballava com assessor del govern català. La seva tasca consistia en explorar l’encaix dins la Unió Europea d’una hipotètica Catalunya independent. Pel que fa a l'argument, no explicaré res més, que ja massa coses diuen les contraportades dels llibres.

 

 

Resulta obvi que, amb aquest escenari previ, qualsevol pot pensar que La noia d’Aberdeen és un nou producte de circumstàncies, d’aquests que es complauen en endinsar-se en la conjuntura política actual per especular, posicionar-se ideològicament o simplement aprofitar la tirada del tema. Sortosament, aquest no és el cas, ja que Aranda, per damunt d’una novel·la de crítica social o d’indagació històrica, ha escrit simplement una novel·la. A seques. I això, com a lectors exigents, és el que més ens hauria d’atreure. L’autor ha sabut conjuminar a la perfecció un marc real que tots coneixem i que, sens dubte, ens preocupa, amb una ficció criminal que s’emmiralla en una llarga tradició, que s’entreté en la construcció d’uns magnífics personatges i que es resol de manera perfectament canònica, fins i tot deixant la porta oberta a noves entregues o a unes certes especulacions envers el futur.   

No ens equivoquem. No estic dient que Aranda no sigui crític amb la realitat social més immediata. Ho és. I molt. De fet, no té pèls a la llengua a l’hora de posar damunt la taula tots els tripijocs del poder. Fins i tot una part del desenllaç està directament relacionada amb un dels cossos policials de l’Estat espanyol. Tot establint un explícit paral·lelisme entre el procés d’Escòcia i el de Catalunya, l’autor reflexiona i ens mena a la reflexió. Ho fa, endemés, de manera molt elegant, sense estridències ideològiques, amb un inequívoc regust conciliador. No debades el seu protagonista, Manuel Latorre, és fill d’immigrants andalusos, de la mateixa manera que també ha nascut a Sevilla un dels personatges secundaris més savis i entranyables, l’ancià Rafael Marzà.

Tanmateix, com a lectora que espero ser competent, intueixo que el marc de la realitat és només un escenari. Per aquest motiu advoco per fer una lectura prou distanciada del vessant polític i social de la novel·la. Sé que alguns pensaran que Aranda no es mulla prou, però aquesta mirada em sembla reduccionista i pobra. La imparcialitat i l'objectivitat sempre són signes d'intel·ligència. Aranda demostra allò que els experts defensen. És a dir, que el negre actual funciona com a gènere realista, social i de denúncia. Però també demostra ˗tot i ser periodista, o tal vegada per això˗ quelcom més: que el seu màxim interès, com a novel·lista, no és fer una crònica, sinó aprofundir en la psicologia dels personatges, en les relacions que s’estableixen entre ells, en la incidència del passat en les nostres vides,  en les necessitats humanes. En la nostra naturalesa.

Tot emparant la construcció del seu detectiu en alguns recursos altament codificats (el pare malalt, el correlat objectiu de les maquetes de trens, el loft, la solitud, el desencís existencial), Quim Aranda ens recorda (moltes gràcies!) que la literatura mai no ha de deixar de ser, per damunt de tot, la recreació d’una bona història.            

 

El llenyater, de Michal Witkowski

El llenyater, del polonès Michal Witkowski, és una de les novel·les més sui generis que he llegit darrerament. I no només pel poc contacte que, des d’aquí, tenim amb la literatura procedent de Polònia, sinó perquè la narrativa de Witkowski resulta diferent i molt personal. Al meu entendre, l’autor palesa una clara intenció: donar vida a un corpus que es defineixi per un estil i unes característiques pròpies.  

He indagat una mica al voltant de la seva figura. Entre d’altres motius, perquè el pròxim dia 8 presentaré la novel·la a la Llibreria Antinous de Barcelona. Però també perquè, òbviament, se’m feia difícil confegir una ressenya seriosa d’una obra d’algú tan desconegut. Malgrat que sempre defenso (els meus alumnes ho saben molt bé), que hem de ser capaços d’analitzar l’obra literària basant-nos únicament en el text, en aquest cas no m’ha semblat possible. I és que allò que fa Witkowski, a banda de compondre una ficció novel·lesca més o menys negra (jo crec que simplement negreja una mica) i de descriure magistralment la societat polonesa actual, és remuntar-se al canvi sofert després de la caiguda del règim comunista i, anant encara més lluny, a les rèmores que encara s’arrosseguen de la Segona Guerra Mundial. Les relacions de Polònia amb els alemanys, però també amb els danesos, suecs, noruecs (és a dir, amb els països de l’entorn), resulten per a nosaltres, ignorants del tema, una font de sorpreses.

Michal Witkowski (Wroclaw, 1975) és un autor gai molt conegut a Polònia. Un escriptor de moda, bastant mediàtic, que podem definir ˗també des de la crítica˗ com la gran estrella de la literatura polonesa actual. Diria que estem parlant d’un representant de la cultura queer, algú que reivindica la seva condició d’homosexual sense voler caure en el tòpic que la mateixa condició, tradicionalment, ha originat. Les seves novel·les han obtingut un gran èxit i han estat traduïdes a un bon nombre de llengües, incloses el català i el castellà. A Polònia, per tant, el tenen en un alt grau de consideració. És molt conegut.

 

Sens dubte, El llenyater presenta un embolcall original estructuralment i estilísticament, però sense caure en estridències ni exageracions. El protagonista és Michal Witkowski (un divertit alter ego de l’autor que posseeix les seves mateixes característiques físiques, professionals i intel·lectuals i que té la mateixa opció sexual: és a dir, es tracta d’ell mateix), el qual  viu uns jornades delirants en un complex turístic de platja que, a causa de l’època de l’any (la tardor), es troba totalment buit, absolutament solitari. A partir d’aquí, assistim al desplegament d’una història estrafolària i surrealista que no revelaré i que només és un pretext. L’excusa que empra Witkowski per fer, sense pietat, allò que deia la meva àvia: “riure’s del mort i de qui el vetlla”.

Des de la paròdia, la burla i una certa nostàlgia continguda, Witkowski dissecciona el passat i el present d’un país que ha anat i va a la deriva, massa emmirallat en els altres, massa dominat pels altres, amb poques possibilitats de respirar. L’autor es carrega moltes coses, però ho fa amb elegància, amb una finíssima ironia ˗no exempta d’amargor˗ que palesa alhora tolerància i esperit crític. Hi ha molts aspectes en El llenyater que no podem captar a causa del nostre desconeixement (si més no el meu) de la història, la cultura i la societat polonesa. Algunes de les nombroses referències culturals i literàries són locals i ens obliguen ˗com a lectors actius˗ a consultar constantment el Sr. Google. Tanmateix, Witkowski també ens recorda que vivim en un món globalitzat, de manera que sí que podem reconèixer moltes altres de les seves al·lusions (televisives, literàries, cinematogràfiques...). 

 

Alguns crítics han comparat Witkowski amb Witold Gombrowicz, el gran novel·lista i dramaturg nascut a Polònia el 1904 i mort a França el 1969. No estic prou capacitada per jutjar-ho, però sé que Gombrowicz conreava una literatura que pouava en l’absurd i la paradoxa i que es complaïa en la penetrant anàlisi psicològica. Des d’aquest punt de vista, crec que és possible trobar en Witkowski un seu seguidor, ja que resulta innegable la seva demolidora anàlisi de la naturalesa humana. Hi ha a la novel·la (per a mi un pèl massa extensa) alguns personatges antològics, indefensables, insalvables. Però Witkowski també exhibeix una gran tendresa a l’hora d’acceptar les febleses humanes, de defensar la natura, de descriure els animals. Enmig d’un exercici que fluctua entre la desmitificació, la metaliteratura, el canvi de veus narratives i la burla generalitzada de la societat passada i present, del món de la cultura elitista i esnob i d’ell mateix, l’actual noi mimat de la narrativa de Polònia ens aboca a una lectura extravagant que ens provoca el riure, però que, al mateix temps, ens desassossega profundament.   

I fins aquí arribo. Si voleu saber més, no us perdeu la meva presentació el dia 8 a la Llibreria Antinous de Barcelona, carrer Josep Anselm Clavé, núm. 6.

Que passeu un bon dissabte, negrots.