Crims.cat (Collita de narradors del gènere negre en català)

Arriba el moment de ressenyar Crims.cat, el recull de 17 relats escrits per sengles autors de diferents punts del nostre domini lingüístic. Com sabeu, ja he anunciat la seva aparició (la primera edició data de novembre de 2010) en articles anteriors. El volum, molt ben editat per Àlex Martín Escribà i Sebastià Bennassar,  m'ha resultat força plaent i m'ha confirmat sens dubte el bon estat de salut de la narrativa negra en català.   
En un recull d'aquestes característiques cap esperar l’heterogeneïtat del contingut, de manera que a Crims.cat hi trobem 17 històries molt variades i de caràcter ben diferent. Des del relat de mafiosos impenitents (Variat, de Benassar) al marit poderós, amb un càrrec polític, que es desfà de l’amant de la legítima (La pregunta final, d’Albert Villaró). Des de l’investigador que s’irroga el dret a impartir justícia (Els molts treballs de Manent, de Sebastià Jovani), al delinqüent habitual que topa amb una circumstància inesperada i quasi sobrenatural (La llista, de Marc Pastor). Per no parlar de la dona despitada (i també despietada) que organitza una venjança d’allò més reeixida (La mentida, de Teresa Solana).

Tots els relats m’han semblat d’un bon nivell, si bé és cert que n’hi ha alguns que, pel meu gust, destaquen especialment. De cap manera pretenc, però, establir una jerarquia de qualitat, i sóc plenament sincera en aquesta afirmació. Cal partir de la premissa que el gènere, malgrat els llocs comuns i les convencions que l’amaren, posseeix una forta permeabilitat i és adaptable a temàtiques –gairebé subgenèriques– ben distintes. Per posar un exemple prou entenedor: ja sabeu que a mi no m’entusiasmen ni les històries del crim organitzat ni les típiques trames de corrupció política. Sempre m’he estimat més les narracions de profunditat psicològica, els crims passionals, un bon psicòpata o un enigma ple d’intriga. La violència i el sexe primaris no m’entusiasmen i valoro molt més la sibil·lina capacitat d’innovar i de sorprendre el lector. Per tant, és obvi que hi ha títols que s'avenen més amb el meu gust personal i que, per força, no hem de coincidir. 

D’altra banda, m’encanta la ironia fina i l’humor àcid i punxant. És allò que sempre he lloat en l’obra del gran mestre Camilleri. Considero que atorga un caràcter propi a la narrativa del sud d’Europa, que la distingeix sens dubte de l’estil torturat que es conrea més al nord (amb excepcions com sempre, evidentment). El cas és que entre els relats n’he trobat 3 d’aquestes característiques i tots tres m’han sorprès molt favorablement. Estic parlant de Segrest exprés, de Jordi de Manuel (en primera persona, crític, divertit i fins i tot tendre); de Qualsevol nit, a Figueres, pot sortir el sol, d’Agustí Vehí (he rigut a cor què vols, és un relat absolutament magnífic) i de Culers morts, de Pau Vidal. Aquest darrer, d’una causticitat gairebé insultant que només algú (com jo mateixa, el món de casualitats n’és ple) que hagi treballat a l’Institut d’Estudis Catalans i hagi participat en l’edició del DIEC2, pot copsar en tota la seva magnitud. *

M’ha semblat de força qualitat la narració de Clàudia Pujol, intitulada Ulls de vidre. Gairebé diria que, des del punt de vista literari, és la que funciona més bé. Cosa que no passa amb El sisè sentit, de Miquel Vicens, que, tot i encetar una història trepidant i molt atractiva, posseeix l’estructura d’un inici de novel·la i no manté el tempo adequat per a un relat breu. S’estén en períodes irrellevants que no haurien d’existir. Tal vegada cal recordar que tots els teòrics del conte sostenen que un relat breu no pot contenir res superflu o innecessari, res que no sigui estrictament imprescindible, a fi de mantenir l’interès per igual i de no fluctuar narrativament i estructural. És per això que quasi m’agradaria que El sisè sentit esdevingués una novel·la. Hi ha veritable camp per córrer.

Finalment, vull remarcar tres narracions ben diferents. Una s’ocupa d’un robatori i reflexiona sobre l’atzar, els imponderables i els imprevistos. Es tracta de Capacitat de predicció, de Jordi Pijoan. Original i interessant.

La segona, sorgida de la ploma del reusenc Jordi Cervera, recrea un estrany assassinat per amor (parlem també de provincianisme, de superficialitat?). El seu títol: El club de la mort. Escrita per algú que en sap. 

La tercera, amb uns personatges molt ben construïts, és El crim de la madame del carrer dels Dolors, de l’escriptor lleidatà Ramon Usall. Un cant a la tolerància i al respecte en un típic ambient de novel·la negra. Fantàstic.

En fi, diria que ja està bé per avui. Tampoc no puc desvetllar més. S'imposa que compreu el llibre i n'opineu. La narrativa negra en llengua catalana reclama la vostra atenció.

Per cert, que m’agradaria destacar una cosa: 17 relats. 15 autors i, tan sols, 2 autores. Això no pot ser. Hi hauríem de fer alguna cosa. Què me'n dieu, negrotes fidels?

* Recomano a tots els lectors que hagin treballat a l'Institut d'Estudis Catalans (preferentment a les Oficines Lexicogràfiques) o que hi tinguin relació, que llegeixin Culers morts. "Hasta aquí puedo leer".

Article sobre la BCNegra a CatalunyaPress

Sense que sigui un precedent, com que l'article que he publicat avui al Diari Digital CatalunyaPress ve a ser un resum de la BCNegra que jo vaig viure, he decidit penjar-lo aquí. Per si a algú se li passa. Espero que us resulti interessant.

Molt bona nit negrots.

CRÒNIQUES EN NEGRE I GROC

Entrevista a CatalunyaPress sobre "A l'ombra del crim"

Fa uns dies em van fer una entrevista al Diari Digital CatalunyaPress a propòsit d'aquest bloc. La vaig publicitar a les xarxes socials, però no vaig pensar a penjar l'enllaç al lloc on més pertocava. És a dir, aquí mateix, naturalment. 

Avui, una altra persona m'ha donat la idea. De manera que, com que més val tard que mai, procedeixo a compartir l'entrevista. Tampoc no va ser la primera que responia, ja que l'estiu passat, amb motiu d'haver arribat a finalista dels Premis Bloc Catalunya 2010, me'n van fer una altra. Aquella tampoc no la vaig compartir aquí, però evidentment ara ja fa massa temps. Coses de la meva poca capacitat de màrqueting. En qualsevol cas, si cliqueu més avall, podreu llegir la segona. 

Gràcies, negrots.

http://www.catalunyapress.cat/cat/notices/2011/01/_tenir_un_bloc_es_una_addiccio_que_t_assalta__et_sorpren_i_et_canvia_la_visio_de_certes_coses_42955.php  

Un matí assolellat a Negra y Criminal

Com ja és habitual, un dels actes de cloenda de la BCNegra 2011 fou la musclada que munta la Llibreria “Negra y Criminal” al seu local del carrer de la Sal de la Barceloneta. “Negra y Criminal” és l’organitzadora de la trobada anual (amb l’Ajuntament) i la musclada ja s’ha convertit en un clàssic impossible de defugir i que cada any congrega més gent. Hi van els escriptors, els especialistes i els lectors. Tothom es barreja i xerra despreocupadament. Però, sobretot, uns compren llibres i els altres els signen. No és poca la visió comercial del Sr. Paco Camarasa i la seva troupe! Evidentment, atesa la meva compulsió, per a mi la jornada representa un dia de felicitat, com ja sabeu de sobres tots els negrots.

Així doncs, a bona hora i a bon pas, aquest dissabte 5 de febrer m’hi vaig encaminar. Per sort, la llibreria encara es trobava relativament buida, com jo volia. D’aquesta manera, vaig tenir temps de fer algunes fotos i d’entretenir-me amb calma en l’activitat absolutament plaent de satisfer la compulsió.

El resultat fou magnífic, malgrat la clatellada (en euros) que em van etzibar. Us passo la llista de novel•les per fer-vos molta ràbia i enveja (in)sanes.

De tot cor, d’Andreu Martín (me la va dedicar més tard, com podeu veure a la foto).

HatTrick, del mateix autor (aquesta li vaig demanar que la dediqués al Manel, atès que l’argument era futbolístic).

El quadern de Nicolaas Kleen, de Jaume Benavente (com vaig explicar en un article anterior, em va fer molta patxoca; ja arribarà la ressenya).

Quince días de novembre, del simpàtic autor canari José Luis Correa, que havia intervingut en la taula rodona sobre la negror sueca i que també em va transmetre molt bones vibracions. De fet, el vaig conèixer i m’hi vaig fotografiar, però guardo la instantània per il·lustrar la ressenya.

Muerte en abril, del mateix autor (sembla que amb una no en vaig tenir prou).

El camí fosc, d’Asa Larsson (tornem a Suècia. És la seva tercera novel•la i la compra resultava obligada si n’haig de parlar als Juliols).

El matí era assolellat i perfecte, amb un cel blau barceloní que enamorava (ai, la meva ciutat!). El cas és que vaig trobar un munt de gent agradable. La Teresa Solana, amb la qual ens entenem molt bé; en Jordi Pijoan, un dels conferenciants en l’acte sobre la novel·la de collita catalana que ja vaig ressenyar, responsable de l’antologia Un riu de crims; l’Andreu Martín (flamant guanyador del VI Premi Pepe Carvalho); el canari José Luis Correa, el francès Daniel Hernández, la sueca Mari J... que signava com una esperitada, etc. etc. La flor i nata de la negror de Catalunya i rodalies. L’ambient era distès i divertit, vinet va i vinet ve (jo no el vaig tastar, era un pèl “peleón”) i safates de musclos que pul·lulaven per damunt dels nostres caps.

Em vaig tornar a trobar les amigues arribades de València, també exultants. Vam petar la xerrada i vam fer algunes fotos més. Tot plegat un acte lúdic i engrescador que va incloure l’entrega del premi del I Concurs a la Primera Frase Florenci Clavé. La llibreria havia convocat aquest concurs, que premiava una suposada primera frase d’una novel·la, i el veredicte l’anuncià Andreu Martín enfilat damunt una taula. Aquesta senzilla acció pràcticament va significar la cloenda de la setmana.

La frase, de Flor López, em va semblar força suggeridora i inquietant: Cuesta creer que mi madre, que me pone ahora una tirita sobre la rodilla mientras me canta el cura sana, haya envenenado a tanta gente. Yo lo sé porque la ayudo.

I aquí s’acaba el tema. Si voleu saber més coses, aneu a la web i al blog de la llibreria, que ho trobareu tot. Jo, dissabte, vaig marxar cap a casa ben carregada de novetats. I no us vull escalfar el cap amb l’enrenou que es va generar a la meva lleixa de lectures en espera. Encara hi sento aldarulls. Però aquesta, negrots, és una altra historia.

Ara, mentre llegim les novel·les, només ens resta esperar la BCNegra 2012.

Segona crònica de la BCNegra: Per què es mata tant a Suècia?

Ahir 4 de febrer, en el marc de la BCNegra 2011, vaig assistir amb la negrota Marta a la trobada intitulada Per què es mata tant a Suècia?, que no cal dir que se situa en el context del boom de la narrativa negra procedent de terres nòrdiques (en general) i d’aquest país en particular.

Abans d’entrar, ja vaig tenir una sorpresa. De cop i volta, com sortida del no-res, se’m va plantar al davant la meva amiga Francisca Ferrer, que és valenciana i venia directament importada d’aquella ciutat (amb la seva germana, negrota a morir) amb motiu de la BCNegra. Em va fer molta il·lusió i totes quatre vam entrar a la sala ben contentes.

La Capella (carrer Hospital, 56) es va omplir de gom a gom. És evident que el tema suec encara es troba a la palestra. A mi ja m’està bé. Sobretot si tenim en compte, com sabeu, que aquest estiu haig de conferenciar-ne als Juliols de la UB. Precisament, ja que les jornades dels Juliols tenen com a punt central les escriptores sueques, la xerrada d’ahir m’interessava doblement, perquè la convidada procedent del fred era una dona: Mari Jungstedt.

De la Mari (la pronúncia dels cognoms suecs és una història que mereix article propi), només n’he llegit la primera novel·la, Ningú no ho ha vist. Dit sigui de pas, no em va acabar de convèncer. Ara tinc fent cua la segona, Nadie lo ha oído, que l’autora em va signar ahir molt amablement, aprofitant l’avinentesa.

Acompanyaven la Mari en la taula rodona Josep Maria Romero (moderador) i l’escriptor canari José Luis Correa, simpàtic i planer. La Jungstedt també va resultar molt agradable, riallera i ben disposada a respondre. A més, parla castellà amb remarcable fluïdesa, de manera que no va caldre la traducció simultània. No puc explicar fil per randa tot allò que es va dir (que, d’altra banda, sí que em serà molt útil per als Juliols), perquè, evidentment, seria molt llarg i tampoc no respon a la finalitat de la crònica. Però, resumint, podem concloure tot un seguit de punts respecte a la feina de Mari Jungstedt, a tanta mort sueca i a la novel·la negra escandinava en general.

1. Tots els autors suecs estan molt agraïts a Stieg Larsson (ja ho vaig constatar l’any passat amb Camilla Läckberg i Asa Larsson) i, la veritat, no és per a menys.

2. Tots admiren el matrimoni (Maj S... i Per W...) i, especialment, se senten hereus de Henning Mankell.

3. La inclemència del clima suec, amb sis mesos de foscor i de fred extrem (i els altres sis, gairebé – això ho afegeixo jo), converteixen la població del país en una gran població lectora. A Suècia es llegeix molt (sofà, manteta i la neu a l’exterior- paraules de la Jungstedt). Una bona part d’aquestes lectures, que han de cobrir les necessitats d’entreteniment que tot humà té, consisteixen en la narrativa policíaca, que resulta distreta i genera emoció.

4. La Mari no pretén, com manifesta que fan la gran majoria dels seus col·legues, crear una literatura de crítica o denúncia social. Tot i que considera que el gènere actualment va per aquest camí, ella s’estima més indagar en la psicologia dels personatges i en les relacions humanes.

5. Té una especial relació amb el paisatge i amb l’illa de Gotland, l’indret on situa l’acció de la seva obra, perquè és un lloc on hi té una casa i molta família. Hi passa llargues temporades i el coneix molt bé. Un espai preciós i suggeridor que descriu amb realisme. Va dir que tots els llocs que apareixen a les novel·les existeixen de veritat.

6. No es planteja el futur ni considera que tanta proliferació d’aquesta literatura (i tantes sèries amb els mateixos personatges) frivolitzin el gènere. A ella li importa el seu món i para de comptar.

En cap moment no em vaig avorrir i en cap moment no he deixat de considerar que pagui la pena la revaloració del gènere policíac. Però sí que és cert que, en comprovar l’èxit de certs escriptors (i que consti que no la critico, em sembla molt bé que es dediqui a aquest ofici a la seva manera, tots ens hem de guanyar la vida), t’adones del capgirament del fenomen literari. Aquesta senyora, que ven per un tub, fabrica els llibres en sèrie. Fins i tot té tipificades les fases creatives i de feina, adscrites a les diferents èpoques de l’any:

Al maig-juny surten les novel·les al mercat.

A l’estiu, en pensa una de nova, pren notes i la va perfilant.

Comença a documentar-se i a investigar.

Durant quatre mesos escriu amb normalitat, de 9 a 5, com qui va al despatx.

Després venen dos mesos que denomina “período histérico”. Gairebé no menja ni dorm i tot és enrenou al seu voltant.

Entrega el llibre, corregeix quatre coses amb l’editorial i ja som al maig-juny.

Tot el procés torna a començar.

Que no passa res, que ja està bé. Però que em va fer una micona de pupa, pensant en la gent que de veritat es pren la literatura com un art i que, en la nostra comercialitzada i estandarditzada societat actual, té molt poques oportunitats. Tanmateix, així és la vida.

Que passeu molt bona nit, negrots.

Reportera gràfica: MARTA ROIG.

Collita catalana de 2010 a la BCNegra 2011 (una crònica en negre i groc)

Dins dels actes de la BCNegra 2011, una de les trobades d’ahir, 3 de febrer, va consistir en una Taula Rodona, al Palau de la Virreina, sota l’engrescador títol “Collita catalana de 2010”. La finalitat: resseguir algunes de les més recents aportacions al gènere fetes a casa nostra i canviar impressions sobre la seva situació actual. Els integrants de la taula eren escriptors i experts en el tema, moderats per Sebastià Bennasar. En el mateix estricte ordre alfabètic que van seguir per a llurs intervencions, es tractava de Jaume Benavente, Daniel Hernández, Àlex Martín Escribà, Jordi Pijoan-López i Teresa Solana. Malgrat l’hora intempestiva (les 4 de la tarda, em van aixafar la migdiada), la sala era prou plena. Hi feia una calor remarcable, però tothom estava content i ens ho vam passar bé.

Jaume Benavente ens presentà la sèrie que acaba d’engegar, que comença amb un títol prou suggeridor: El quadern de Nicolaas Kleen. Ubicada a Holanda, protagonitzada per una policia holandesa de nom Marja Batelaar, Benavente obre l’espectre de l’acció a un escenari més ampli. Allò que el motiva, segons va explicar, és trobar un conjunt d’afinitats que li permetin tirar endavant la seva ficció. Amsterdam li ha ofert aquesta possibilitat. La intervenció de Benavente em va semblar molt interessant. Va definir l’obra com un text ambiciós, que poua en els aspectes psicològics, sense sang i fetge i amb una gran voluntat de versemblança, per a la qual s’ha documentat extensament sobre el funcionament policial al país de Van Gogh. També m’ha cridat l’atenció, com no podria ser d’una altra manera (i qui em coneix ja m’entén) la seva referència a la intertextualitat. Els seus personatges (com a secundaris o com a principals) entren i surten de les seves obres. Això genera una línia conductora pròpia a partir d’un joc literari (dels que a mi m’encanten) que em sembla molt enriquidor. Per tant, negrots, no tinc cap dubte que demà, en la meva visita, cloenda de la setmana, a la llibreria "Negra y Criminal", em compraré la novel·la.   

                               

Daniel Hernández, una persona agradable i propera, escriu en francès perquè prové de les terres del Nord del Principat, a l’altre cantó dels Pirineus. Les seves obres (no totes traduïdes encara), són tanmateix absolutament catalanes. De fet, es troben incloses dins la col·lecció “Polar catalan”. A mig camí entre les comarques catalanes de França i una part del territori d’Occitània, Hernández reflecteix la influència dels emigrants espanyols, els testimonis de la vida dels anys 50 i 60 i els costums de la zona en general. La traducció que va esmentar correspon a la novel·la intitulada Creus de sang al Grand Hôtel i la veritat és que fa molt bona pinta.   

Àlex Martín Escribà, professor de català a la Universitat de Salamanca (allò que se’n diu, per tant, un patidor de mena), és un gran expert en novel·la negra. Va participar bàsicament com a responsable de l’antologia de relats –recentment publicada i que jo estic llegint en aquest moment– Crims.cat. Es tracta d’un recull de 17 històries de factura catalana escrites per autors d’arreu del territori, l’acció de les quals es desenvolupa en els llocs d’origen de cadascun  (Barcelona, Reus, Girona, Palma, etc.). El llibre l’ha editat en col·laboració amb Sebastià Bennassar, que també hi té un relat, i paga molt la pena. Àlex Martín, que em va semblar una persona dinàmica i molt vàlida, va posar damunt la taula el problema de la dispersió editorial a casa nostra i la necessitat de trobar una via per treure al mercat la interessant collita del gènere en llengua catalana. Reivindica, per tant, la lectura de les novel·les dels nostres escriptors i també (cosa que em sembla personalment fantàstica) la importància de l’assaig.

 

Jordi Pijoan-López, procedent de les Terres de l’Ebre, va presentar un altre recull: Un riu de crims, en clara referència al territori del qual prové. Són 24 relats de 24 autors vinculats a aquelles terres que, sens dubte, representen una baula més en aquesta aventura de normalitzar i estendre les manifestacions del gènere en català. L’eclosió que s’està vivint en les darreres dècades ha d’esperonar tothom per tirar endavant els projectes editorials que facin falta. Pijoan que, a banda de ser el responsable de l’antologia, també fa literatura de ficció, va coincidir a trencar una llança a favor de la literatura en la nostra llengua.

Finalment, va intervenir Teresa Solana, prou coneguda dels lectors d’aquest bloc. La nostra “dama del crim”, la definí Bennasar. Solana confegí un recorregut per la gènesi i la intencionalitat de la seva producció, separant la línia més humorística i àcida, la mirada crítica sobre la societat actual de la seva sèrie dels bessons Eduard/Borja (dels quals és a punt –iupppiiii– d’aparèixer la tercera entrega) i la nissaga més ortodoxa (policialment parlant, però no menys personal), de la sotsinspectora dels mossos d’esquadra Norma Forester. Solana va manifestar que el gènere negre, en part, li serveix de via per poder afrontar allò que la preocupa, per poder obrir un debat al voltant dels temes punyents o dignes de denúncia de la nostra societat (i de la ciutat de Barcelona). No cal que repeteixi les ganes que tinc de retrobar-me amb els bessons. Gairebé no puc esperar.

 

Acabades les primeres intervencions, es va produir una segona volta per opinar sobre la situació real de la novel·la negra en català. Tanmateix, considero que aquesta és una altra història, una reflexió que es mereix un article a part que prepararé en breu. No vull allargar aquest text de forma indesitjable. Simplement, he pretès escriure la crònica succinta d’una agradable tarda negrota. Espero que us hagi interessat.

El sorprenent Nathaniel Hawthorne

He acabat un recull de contes de l’escriptor dels Estats Units Nathaniel Hawthorne (Salem 1804- Plymouth 1864). Mai no havia llegir res d’ell, tot i que el coneixia com l’autor de La lletra escarlata. Sabia que els seus avantpassats havien participat en els famosos judicis contra les suposades bruixes de Salem durant el segle XVII, i que això l’havia torturat tota la seva vida.

Els relats de Hawthorne, que ni de bon tros m’han enganxat com les històries de Hoffmann o Maupassant, resulten, tanmateix, terriblement personals. Han aconseguit despertar, sens dubte, la meva sorpresa i el meu interès. Revestits d’un to moralitzant molt evident, en la línia severa i solemne de les comunitats protestants de Nova Anglaterra, no crec que puguin deixar indiferent ningú.

Els petit volum conté sis històries, a quina més inquietant: El joven Goodman Brown (sobre la bruixeria i els rituals satànics), Wakefield (un estrany comportament humà que planteja una reflexió a través d’un exercici metaliterari), El huésped ambicioso (una trista història sobre l’atzar i la inconsistència de la vida humana), El velo negro del pastor (interessantíssima indagació al voltant del sentiment de culpa), El experimento del Doctor Heidegger (eterna juventud, tempus fugit) i El barranco de las Tres Colinas (pura maldat de la bruixeria).

No es tracta de contes a l’ús, sinó de pensaments amb rerefons filosòfic revestits d’un argument més o menys desenvolupat. Hi predomina la interpel·lació directa de l'autor al receptor. Hawthorne elabora una idea i la plasma, tot plantejant al lector allò que podria o no podria ser, tot permetent-nos opinar i decidir gairebé sempre. Els relats no corresponen exactament a l’esquema del típic plantejament-nus-desenllaç. Tampoc no tots aconsegueixen  arribar a un punt àlgid ni tenen un final inesperat (molt típic del gènere de terror). Tanmateix, la figura de Hawthorne, sempre present en l’exercici de la lectura, mostra una clara preocupació per arribar a conclusions, si més no personals.

Borges es va sentir fascinat pels seus contes, “por su tenue mundo crepuscular”, i Edgar A. Poe va considerar que pertanyen a la més alta esfera de l’art. Fins i tot Herman Melville va dedicar a l’autor de Salem la seva novel·la Moby Dick. Tot i que personalment connecto molt millor amb els nostres europeus, em sembla molt interessant recomanar-vos aquesta lectura. Per a mi ha significat, sens dubte, un singular descobriment.

A dinar de gust, negrots.