Las hijas del frío, de Camilla Läckberg

Després de La princesa de hielo i Los gritos del pasado, arriba el tercer lliurament dels casos criminals ocurreguts a Fjällbacka, el poble natal de l'escriptora sueca Camilla Läckberg. És el lloc que ella ha triat (òbviament el coneix a la perfecció, com va apuntar a la xerrada de la BCNegra) per situar les històries del policia Patrik Hëdström i la seva esposa Erica.

En anteriors articles, vaig afirmar que la Läckberg havia de bullir una mica més. I ho mantinc, per molt que representi un gran èxit de vendes. No vull ser pedant, però força vegades una cosa va lligada amb l'altra. Perquè és evident que les seves novel·les són de caràcter menor, amb excessives imbricacions entre la vida quotidiana i domèstica del policia (muller i filla incloses) i els casos criminals. La meva amiga Maria (que en sap molt de negror) diu que en Patrik i l'Erica són exageradament tovets. I té raó. Allà tothom tremola, plora i vomita, però també s'ha d'entendre que en un poblet tan petit com Fjällbacka no havien tingut mai tants cadàvers, exhumacions i enverinaments com des que la Läckberg l'ha convertit en el centre de les seves trames.

Fixades aquestes premisses, haig de reconèixer que les novel·les de Läckberg esdevenen una lectura molt amena, excel·lent quan hom vol desempellegar-se totalment de preocupacions i problemes.

Molt agradables i entenedores, aconsegueixen una intriga policial ben resolta. Las hijas del frío barreja dos moments narratius, passat i present, que acaben creuant-se en la culminació final, tot a partir del terrible assassinat d'una nena de 7 anys. Hi trobem conflictes familiars, crueltats impensables, fanàtics religiosos, pederastes típics i polis ineptes. Una combinació que, això sí, sap mantenir l'interès del lector fins al desenllaç.

Camilla Läckberg és una dona molt guapa, una mica tímida, amb tres fills petits i un marit policia. Va estudiar Econòmiques. Prové del món empresarial, però ja fa un temps que es dedica exclusivament a la literatura. Ha estat afortunada i, a l'aixopluc de l'èxit sobtat de la novel·la negra procedent dels països nòrdics, ha aconseguit fer-se un lloc cada cop més sòlid en aquest món. La vaig conèixer durant la BCNegra, el passat mes de febrer, i haig de declarar que té uns ulls absolutament impressionants.

Amb la seva imatge us deixo, negrots.

Premi i repremi

Aquesta amical cadena premiadora ha atorgat per dues bandes el reconeixement de "Val la pena" a aquest bloc negre. Ho agraeixo de debò, encara que ja no continuï la cadena: vaig contribuir a escampar-la des del meu bloc de cine "El racó de l'Anna" i penso que, si no parem en algun moment, això seria un endogàmic no acabar. Tanmateix, vull agrair-ho de tot cor als dos negrots fidels que l'han premiat i per això us diré qui són i els tornaré a enllaçar. D'aquesta manera podreu visitar-los i comprovar fins a quin punt els seus espais també són molt interessants.

Negrot Elies Villalonga:

Matemàtiques, la meva passió.

Negrot Narcís Llauger Dalmau:

Biosofia. La saviesa de l'art de viure.

Que en gaudiu força, negrots.

Políticament incorrecte

Aquesta nit em permetré una breu llicencia de digressió lingüística en aquest bloc obscur, malgrat que tots sabem que està dedicat en exclusiva a una temàtica ben diferent. Però resulta que, després de quasi un any d'haver-lo posat en marxa, descobreixo que he dut a terme, sense complexos ni pudor, una acció horrorosament mal vista en els temps que corren. Allò que se'n diu, sense massa originalitat, una actuació -molt, però que molt- políticament incorrecta.

De què va la història, us estareu preguntant? Doncs molt fàcil. Va del vocatiu que amorosament us adreço com a participants de l'esperit criminal d'aquest espai internàutic.

És a dir, del substantiu NEGROTS. Així, directe, en masculí plural.

He meditat molt i he barallat les opcions per resoldre l'afer, però, renoi, cap no em convenç. Perquè la cosa quedaria així (no s'hi val riure):

NEGROTS/NEGROTES

NEGROTS/TES

SEGUIDORS/RES NEGRES

NEGROTS/TES VISITANTS

O, si no, s'hauria d'emprar el sistema que més recomanen els manuals d'estil: la forma col·lectiva. Aquí el tema ja trontolla de valent, perquè, és clar, és molt fàcil usar el col·lectiu d'homes/dones i dir "humanitat" o de professors/es i dir "professorat", però qui és el guapo que troba el col·lectiu de NEGROT? Quin seria: la "negror", la "negritud", "el personal ennegrit"? Home, una mica de seny!

Amb tot, sempre es podria fer allò de dir "l'ésser negre", per analogia amb "l'ésser humà", però intueixo que no ens acabaríem d'entendre i potser la incorrecció política esdevindria més greu (ssst, rotllo "ètnic", ja m'enteneu).

Total, que com que sóc una filòloga sense problemes d'identitat sexual i, a més, tinc molt clar que, en les llengües romàniques, el masculí designa des de fa segles el conjunt d'ambdós gèneres, he pensat que em deixaré de romanços i continuaré utilitzant el nostre "NEGROTS".

A més, què voleu que us digui, jo ja li he agafat un immens "carinyo"!

És clar, com que això us afecta directament, esteu legítimament autoritzats a donar la vostra opinió. Ara bé, no us enganyeu. Sospito que res no m'impedirà continuar fent el que voldré.

Per tant, no intenteu protestar. Serà debades. Només faltaria que jo no pogués manar i decidir, amb la feinada que em doneu!

A reveure, NEGROTS.

Olot Negre: Temps de paraules, trobada sobre novel·la negra

Avui us faig arribar una notícia. El mes d'abril a Olot és un mes fosc, ben fosc.

S'hi organitza una trobada, sota el lema Olot Negre: Temps de paraules (pitjar), dedicada a la novel·la negra i policíaca.

Hi ha previstes un munt d'activitats. Des d'exposicions, passis de cinema i còctels, a xerrades amb la presència indispensable d'un munt d'escriptors conreadors del gènere.
Us he enllaçat la pàgina web per tal que pugueu consultar millor el programa complet i indagar en profunditat en tot allò que el festival ofereix. Estic segura que us pot interessar.

Tot i que és evident que no tinc Olot a la vora, si decideixo anar-hi, us en faré cinc cèntims, com sempre. Mentrestant, si algú de vosaltres s'hi acosta, seran ben rebudes les cròniques de les seves experiències.

Apa, animeu-vos i endavant amb els crims, negrots.

Un golpe a la puerta del cortijo, de Franz Kafka

És evident que parlar de Kafka en un petit article no resulta gens fàcil, atesa la quantitat de coses que m'agradaria dir. Tanmateix, aquest bloc està concebut, com vaig indicar en la seva presentació, amb la idea d'acostar la literatura negra, de misteri, policíaca i de terror a tothom que hi tingui interès. En to divulgatiu, amable i entenedor, em sembla una bona idea comentar no només les lectures actuals (o no tan actuals) que vagi fent, sinó també autors i textos clàssics de qualitat i suficientment significatius.

Des d'aquest punt de vista, els negrots assidus ja sabeu que a "A l'ombra del crim" hem rebut amb honor Allan Poe, Bécquer, Pardo Bazán, Zorrilla, Wilde, Rubén Darío, Dickens, Valle Inclán, Rodoreda, Henry James, Cortázar, etc. etc. Avui, volent aprofundir en aquesta línia, li ha arribat el torn a un relat de Franz Kafka (Praga 1883- Klosterneuburg -Austria- 1924).

Per a mi, l'autor txec sempre ha estat un personatge fascinant. Quan vaig llegir La metamorfosi per primer cop (sempre m'ha agradat més la proposta de títol La transformació, que s'ajusta amb major fidelitat a la realitat de la novel·la) vaig restar absolutament astorada. Aquest fet no representa cap reacció estranya, ja que l'han experimentat milers de lectors del món sencer. No sóc original. Però el cert és que Gregori Samsa va produir un fort impacte en el meu imaginari personal, on s'hi va quedar instal·lat per sempre.

Moltes vegades m'he preguntat què hauria estat la literatura del segle XX si l'amic de l'escriptor, Max Brod, hagués seguit les seves instruccions i hagués destruït tota la seva obra. Com hauria evolucionat la narrativa? Què tindríem ara exactament i què no tindríem?

Avui, negrots, us proposo l'acostament a un dels relats breus del gran autor. Un text tan sui generis com hom pot esperar. S'intitula Un golpe a la puerta del cortijo i no correspon exactament al paradigma del gènere de misteri o de terror. En canvi, ofereix una trama tan intrigant i un desenllaç tan particular, que em sembla molt adequat per a aquest espai internàutic. La narració, que es llegeix en un tres i no res, ens evoca temps passats, però resulta absolutament atemporal i universal, com podreu comprovar si feu el petit esforç de pitjar més amunt i assaborir la història. Evidentment, Kafka indaga en profunditat en la condició humana i, amb unes quantes línies, ens remet amb claredat a la idea d'injustícia, de dominació, d'abús i d'arbitrarietat en la conducta de l'home. Tal vegada el tema principal és la negació de la llibertat. Un tema ben actual, malauradament. Se'n podria parlar molt a partir d'aquestes mínimes ratlles. Però el millor és que, primer, aneu a la font i ho comproveu vosaltres mateixos.

Així, oblidem les paràfrasis supèrflues. Amb la lectura us deixo, negrots. Molt bona nit.

El miedo, de Ramón María del Valle Inclán

Avui vull recuperar les recomanacions d'autors clàssics, una mica oblidades darrerament -no per voluntat de fer-ho, sinó per excés de feines diverses- en aquest bloc. M'agrada, com ja sabeu, desvetllar aspectes no gaire tractats d'escriptors de tota mena.

Aquesta nit li ha tocat el torn a un autor per a mi excels, creador insigne de personatges tan inoblidables com els entranyables Max Estrella i Latino de Hispalis de Luces de bohemia (obra superba). Malgrat que és molt més conegut pels seus "esperpentos", Valle Inclán fou un autor prolífic i fecund, que, com molts dels seus contemporanis, també va conrear la narrativa breu.

Us enllaço una història que no pot tenir un títol més explícit, El miedo (pitjar aquí), i que conté un munt d'ingredients ben adequats: calaveres, sepulcres, esglésies, ombres, cruixir d'ossos... per no parlar d'un final que no s'escapa de plasmar el vessant més ridícul i grotesc de la condició humana.

En fi, negrots, suposo que amb aquest avançament no us hi podreu resistir. Animeu-vos i no deixeu de llegir el relat. No és gaire llarg i paga la pena. A tots els efectes, una petita joia literària.

Els amants, de John Connolly

L'única novel·la de John Connolly que havia llegit fins ara era Els turmentats, dues entregues abans d'Els amants, el darrer lliurament de les aventures del detectiu Charlie Parker. Me la van recomanar dos negrots alhora, la meva amiga Maria (àmpliament coneguda pels seguidors del bloc) i el meu cosí Ramon. I van encertar, perquè m'ho vaig passar força bé. Entre ambdós títols, Connolly publicà un altre llibre, Els homes de la dalla, que suposo també integra la misteriosa història del personatge. Tanmateix, no puc garantir-ho, perquè no l'he llegit. Sigui com sigui, Els amants (no patiu) és una obra suficientment ben contextualitzada per tal que qualsevol la pugui seguir de manera independent.

El relat de l'autor irlandès (va néixer a Dublín, malgrat que la ficció novel·lesca es desenvolupi als Estats Units) es troba a mig camí entre la pura literatura negra i les esgarrifoses històries de fets sobrenaturals. L'estil narratiu, però, dota de realisme i versemblança la part més fantàstica, de manera que converteix en plausible tot allò que Connolly pretén explicar.

Comprendreu que, amb aquests antecedents, no vulgui desvetllar (aquest cop menys que mai) el contingut de la novel·la. Us puc assegurar, però, que resulta molt distreta i curiosa, barreja sui generis (com he indicat) de la tradició criminal, la literatura de terror i els relats fantàstics. Tot ambientat, amb cadència ben dinàmica, en l'Amèrica actual.

Sense una gran innovació pel que fa a la trama terrorífica, Connolly recrea un ambient prou gòtic, enigmàtic i esglaiador. Reformulant certs tòpics que tots coneixem, aplicant-los a un context de policies, crims horripilants, conspiracions de silenci i secrets pregons que provenen del passat, aconsegueix mantenir alerta l'atenció del lector fins el final.

Un final que...

Bé, no puc afegir gaire més. Aquesta ressenya esdevé necessàriament més curta que d'habitud, però és que, amics negrots, tinc els llavis segellats.

Fins ben aviat.