No sé si us haureu adonat que el bloc encara no posseeix cap entrada dedicada a Conan Doyle i a Sherlock Holmes. N'he parlat, això sí, però sempre ha estat a propòsit d'una altra cosa i de manera tangencial. Evidentment, li arribarà el seu dia (com no!), però us he de confessar que tampoc no serà avui.
El cas és que ahir, parlant de Maria Antonieta amb la meva amiga Aurèlia, em va venir a la ment, com un raig, una novel·la policíaca molt sui generis que vaig llegir fa uns anys. L'obra em va encantar i, a més, pertany a un autor català, Nèstor Luján. Per tant, estic contenta d'aprofitar el meu inesperat record per fer referència a un escriptor nostre, la qual cosa sempre és desitjable i necessària.
La novel·la s'intitula Els fantasmes del Trianon i va rebre el Premi Sant Jordi el 1995, el mateix any que Luján va traspassar.
L'acció es desevenvolupa en tres moments cronològics distints. D'una banda, l'any 1789, en plena Revolució Francesa. Després, el 1901, quan dues turistes angleses que passegen despreocupadament pels Jardins del Trianon a Versalles, assisteixen a uns fets que tingueren lloc allà mateix més de cent anys enrere, en el moment de la Revolució. I, finalment, el 1951, quan uns personatges que investiguen fenòmens paranormals intenten tornar a repetir l'experiència de les dues angleses (és a dir, pretenen veure novament l'escena setcentista, que inclou la presència de la reina Maria Antonieta).
La trama està molt ben lligada, així com els salts temporals, de manera que la lectura és plaent, entenedora i fins i tot divertida. El llibre és una barreja de gènere negre, novel·la històrica i narració de fantasmes. La vasta formació del seu autor es fa palesa en tot moment i revesteix el text d'un aire sofisticat i culte que, com una aurèola, envolta l'enigma que els personatges intenten resoldre.
I ara us preguntareu: perquè comença aquest article amb una referència a Conan Doyle? Doncs perquè Luján, enmig de la seva ben trobada ficció, fa aparèixer el creador de Sherlock Holmes com un personatge més. Amb ell, l'atractiu del text augmenta, a banda de demostrar la capacitat de la literatura per crear i recrear ambients i situacions insòlites, inaudites i curulles d'imaginació.
No us explico res més, però espero que hagi estat suficient per despertar en vosaltres (si no ho heu fet ja) el desig de llegir el llibre. El meu exemplar és una cinquena edició de Columna, del 1996. Per tant, no crec que estigui exhaurit i segurament encara es pot trobar.
Em farà contenta si els meus records, que m'assalten sense demanar permís, serveixen per a que algú gaudeixi d'una lectura que no coneixia.
Feliç diumenge, negrots.
La trama està molt ben lligada, així com els salts temporals, de manera que la lectura és plaent, entenedora i fins i tot divertida. El llibre és una barreja de gènere negre, novel·la històrica i narració de fantasmes. La vasta formació del seu autor es fa palesa en tot moment i revesteix el text d'un aire sofisticat i culte que, com una aurèola, envolta l'enigma que els personatges intenten resoldre.
I ara us preguntareu: perquè comença aquest article amb una referència a Conan Doyle? Doncs perquè Luján, enmig de la seva ben trobada ficció, fa aparèixer el creador de Sherlock Holmes com un personatge més. Amb ell, l'atractiu del text augmenta, a banda de demostrar la capacitat de la literatura per crear i recrear ambients i situacions insòlites, inaudites i curulles d'imaginació.
No us explico res més, però espero que hagi estat suficient per despertar en vosaltres (si no ho heu fet ja) el desig de llegir el llibre. El meu exemplar és una cinquena edició de Columna, del 1996. Per tant, no crec que estigui exhaurit i segurament encara es pot trobar.
Em farà contenta si els meus records, que m'assalten sense demanar permís, serveixen per a que algú gaudeixi d'una lectura que no coneixia.
Feliç diumenge, negrots.
