Anit, després de publicar l'article sobre el terror i els gats, vaig pensar que encara podia afegir un altre comentari relacionat amb el tema. Un comentari que afecta diverses manifestacions artístiques i que, particularment, em sembla prou interessant. De manera que aquí em teniu, disposada a compartir la idea amb vosaltres. Abans de res, vull tornar a constatar la imbricació que, des dels germans Lumière, s'ha produït entre el cinema i la literatura. Ho vaig esmentar ahir, però es tracta d'una obvietat tan manifesta que no cal donar-hi més voltes. Tots sabem que gran part de les pel·lícules que es produeixen són adaptacions d'obres literàries, especialment de novel·les i de peces de teatre. Tanmateix, de vegades la qüestió encara es complica més i ens trobem amb bonics experiments literaris que alhora acaben esdevenint valuosos experiments cinematogràfics.
No patiu, m'explico. I, a més, demano disculpes, perquè no estic convençuda que el mot "experiment" sigui el més adequat.
Estic fent referència a l'esplèndida novel·la de l'escriptor argentí Manuel Puig El beso de la mujer araña, de l'any 1976. No és una novel·la de por, ni policíaca, ni de terror. És una profunda reflexió sobre la condició humana en una situació extrema. Però l'escriptor (molt amant del cinema, com una servidora) decideix no renunciar a cap de les seves dues passions. I què fa? Doncs basa una part important de la història literària en la narració de diverses pel·lícules per part d'un dels personatges. Ell i un seu company estan a la presó, compartint una petita cel·la. Explicar pel·lícules és una manera de matar les llargues hores de tedi interminable i de foragitar els fantasmes de l'incert futur. En aquest context, Manuel Puig aconsegueix una impecable interacció entre el cinema i la paraula que manté el lector lligat al llibre amb obsessió compulsiva. I no només per veure com avança l'acció de la novel·la, sinó també (i no menys important) per saber com acaben les pel·lícules que hi surten.
Destresa absoluta.
I ara em direu: d'acord, està molt bé, però... i els gats, quin paper hi juguen en tot aquest embolic que poc té a veure amb la temàtica del bloc?
I teniu raó. Tanmateix, anem a pams. El cas és que no només els gats suposadament domèstics estan subjectes al mite de la malignitat, sinó que el tòpic s'estén a tots els felins. Res més temut que lleons, tigres o pumes i, per damunt de tot, cap animal més perillós i generador de pànic que una pantera negra.
Hom diria que, com més bell és el felí, més temible resulta. Hi ha moltes llegendes sobre la qüestió. Una de les pel·lícules que explica el protagonista del llibre és un film de terror, un film real, datat l'any 1942 i dirigit per Jacques Tourneur, La mujer pantera. Una història terrible en la qual la protagonista no pot enamorar-se ni tenir relacions carnals perquè, en el moment àlgid, es converteix en una pantera salvatge que assassina l'amant. Pertany a una raça quasi extingida, que arrossega una maledicció contra la qual no pot lluitar. La pel·lícula està força bé, però Manuel Puig la supera amb escreix en la seva vívida narració. De manera que el terror s'infiltra dins d'El beso de la mujer araña com si Manuel Puig fos un dels mestres del gènere.
Aquesta és la història. No és nova per a molts, però jo ahir, en una mena d'estat d'excitació, vaig rememorar el plaer de la lectura i el plaer del cinema. I vaig sentir fortament les ganes de plasmar-ho tot en aquest bloc. Ara se us ha girat feina. Llegir la novel·la (no és negra, però conté terror), veure la pel·lícula (terror total), saber que hi ha una segona versió (molt dolenta, val a dir) que va fer Paul Schrader 40 anys més tard i, per acabar, veure també la versió cinematogràfica de l'obra de Puig, protagonitzada el 1985 amb notable èxit per William Hurt. Ah i de pas, plantejar-vos una cosa:
¿No és fantàstic que existeixin tot un món d'interaccions possibles que ens donen una idea de fins on poden arribar la imaginació i la creativitat humanes?.
Espero haver despertat el vostre interès, negrots.
