Diez negritos, nuevas voces del género negro español

Fa un parell de dies vaig acabar de llegir una nova antologia criminal publicada per l’Editorial Alrevés. Es tracta del recull titulat Diez negritos (nuevas voces del género negro español), coordinat per Àlex Martín Escribà i Javier Sánchez Zapatero (els dos negrots de Salamanca).

Com a primera providència, no puc fer altra cosa que congratular-me per la publicació d’un altre volum de relats. En els darrers temps, com ja sabeu, n’han sorgit uns quants (tant en català com en castellà). Evidentment, com a defensora acèrrima de la distància curta i també com a antòloga d’Elles també maten (i d’altres coses que vindran), n’estic molt satisfeta. He notat que algun sector de públic es mostra darrerament menys refractari a llegir relats. Almenys, així m’ho ha semblat. Aquest fet, no cal dir-ho, m’alegra molt.

Els autors aplegats a Diez negritos es troben entre el bo i millor del gènere negre actual en llengua castellana. “No están todos los que son”, però podríem dir que sí que “son todos los que están”. La llista, per ordre d’aparició, la formen: Jordi Ledesma Álvarez, Alexis Ravelo, Claudio Cerdán, Carlos Zanón, Víctor del Árbol, Susana Hernández, Aro Sáinz de la Maza, Jorge Navarro, Berna González Harbour i Toni Hill.

El conjunt ens mostra, un cop més, la permeabilitat del “negre” i les seves fronteres, cada cop més difuses. Àlex Martín Escribà i Javier Sánchez Zapatero, grans coneixedors del gènere i diria que mantenidors d’un cert “purisme” al respecte, no han pogut evitar que els 10 escriptors hagin fet el que han volgut. Això vol dir que l’antologia és enormement variada i heterogènia, amb relats distints i molt personals que poden agradar a un grup de lectors molt ampli.  

Al meu entendre, les històries de Zanón y González Harbour són poc negrotes. La primera només ho sembla per l’atmosfera. La segona, que és duríssima i colpidora, té més vinculació amb l’actualitat que amb la ficció de gènere. En el relat de Víctor del Árbol hi he identificat clarament el seu tarannà més filosòfic; Jorge Navarro m’ha semblat que explotava algun recurs clàssic per confegir un relat trist com un blues. I Toni Hill m’ha fet xalar amb una delirant idea que funciona molt bé i demostra la seva imaginació.

La resta m’han semblat les històries més remarcables del recull. Alexis Ravelo posa en tela de judici l’honradesa policial. Resseguim el procediment per descobrir coses que no puc revelar sense fer un espòiler.

Jordi Ledesma Álvarez conjumina la nostàlgia dels records d’adolescència amb una impunitat criminal que difumina els límits de la identitat personal i, alhora, dels finals feliços. Quan tenim un  happy end: quan atrapen el criminal o quan no l’atrapen?

La mateixa pregunta ens podríem plantejar respecte a l’aportació d’Aro Sáinz de la Maza, tremenda i fosquíssima, gairebé diria que gòtica i terrorífica, i que ens aboca a indagar sobre la fràgil frontera que existeix entre la follia i la cordura. Utilitza un recurs clàssic de la literatura universal, vinculada a les bèsties, en aquest cas als insectes o similars (“hasta aquí puedo leer”), que m’ha encantat.   

També Susana Hernández du a terme un exercici que a mi sempre m’ha interessat. La desmitificació d’un conte tradicional, en aquest cas d’El flautista de Hamelín, per reinventar intertextualment el fet literari. Tot està escrit, però tot pot renovar-se. La seva història, ambientada a l’Amèrica Llatina, es nodreix d’una sèrie de llocs comuns que podem reconèixer. Crec que, precisament per això, resulta tan suggeridora.

I per fi, la perleta del recull. El relat de presons, breu, contundent, tendre i estremidor alhora, de Claudio Cerdán. No hi sobra res, tampoc no hi falta. El final no és especialment sorprenent, però la història es converteix en perfecta en la seva clara simplicitat. La meva enhorabona.   

Negrots, recomano clarament Diez negritos. Preferiu la tipologia que preferiu, el llibre té de tot. Paga la pena submergir-se en la seva lectura.  

Sospechosos habituales, tras la pista de la nueva novela negra española

 

Tot just he acabat de llegir Sospechosos habituales, antologia de relats negres a cura de Javier Sánchez Zapatero i Àlex Martín Escribà (els mateixos responsables del prestigiós Congreso de Novela y Cine Negro de Salamanca). El llibre du també un subtítol prou aclaridor : Tras la pista de la nueva novela negra española.

Es tracta d’un volum que aplega disset històries molt recents. Les propostes de disset autors extremadament heterogenis que corroboren la bona salut del gènere i la quantitat de creadors que, en l’actualitat, el conreen.

Abans de res, aprofito per trencar una llança ˗per enèsima vegada˗ a favor de la narrativa breu. No aporto cap nova dada si dic que és un dels meus gèneres preferits. En la distància curta un escriptor ha de donar el do de pit.
Si tireu enrere en les entrades d’aquest bloc, hi trobareu un munt de ressenyes que demostren que els grans noms de la literatura universal  van  reeixir en la tasca extraordinàriament.  

Tornem a Sospechosos habituales. Com he apuntat, una de les característiques principals del recull (com ha de ser, diria jo) és l’eclecticisme. Les històries posseeixen estils molt diferents, tant des del punt de vista estètic com pel tipus de “negror” que representen. Hi trobem delinqüents de totes les volades, lladres de segles passats, policies ineptes, assassinats domèstics, falsificadors, identitats confoses, càstigs divins. Evidentment, la fluctuació en la qualitat també és un tret del volum. És impossible que tots els relats tinguin el mateix nivell. Tanmateix, també estic convençuda que, a l’hora de triar, no ens posaríem d’acord. La permeabilitat que el gènere ofereix, la seva enorme capacitat de reinventar-se, afavoreix que cada lector pugui ostentar distintes preferències.

Personalment, m’agrada molt trobar-me històries amarades d’ironia, d’humor, de mirades àcides. És per això que destaco les contribucions com Auge y caída de Armando Bernal. Breve historia oral de un detective, d’Antonio Marcos, o Banana Republic, de Pepe Colubi. Però també m’ha encantat la narració seca, curta i brutal de Reyes Calderón, La gala del diablo. O la duríssima història de Cristina Fallarás, Mala raza, que m’ha fet pensar en Carmen Maura a ¿Qué he hecho yo para merecer esto?. O la proposta de Marta Sanz, El caso del muerto con ojos de sapo, força personal.  

No esmentaré, evidentment, tots els títols. Més val que adquiriu el volum. Tot i que, enmig de la seva gran heterogeneïtat, he trobat alguna història amb un desenllaç massa fàcil d’endevinar o que no posseïa tota la grapa que li hauria calgut, no n’hi ha cap que no sigui remarcable.
En el pròleg, els responsables de l'antologia estableixen una sèrie de lligams entre les històries, posant èmfasi en els seus trets més destacables. I arriben a una conclusió que jo també subscric: el género negro español está en constante cambio y transformación y tiene una envidiable buena salud. En este sentido, podría llegar a decirse que la antologia no es más que un intento de seguir mostrando un reflejo de la actualidad de una narrativa que destaca por su continua capacidad de innovación y diversificación, además de por ser entretenida. A pesar de la desaparición de los moldes clásicos y lo problemático que resulta establecer categorías, quizá lo más inteligente sea seguir disfrutando de las lecturas. Porque, no nos engañemos, al fin y al cabo, aquí lo importante es estar tras la pista (pàg. 13).  

 

Recomano el llibre. I ho faig per tres motius ben clars. El primer: perquè paga la pena. El segon: perquè hem de potenciar els narradors actuals. El tercer: perquè cal que ens afeccionem a gaudir no només de la novel·la, sinó també del relat breu, gènere importantíssim que tradicionalment ha estat injustament menyspreat i considerat de segona categoria.