Harlem Nocturne

dimecres, 4 de juny del 2014

La habitación cerrada, de Maj Sjöwall i Per Wahlöö





La habitación cerrada és la vuitena entrega de la sèrie creada per Maj Sjöwall i Per Wahlöö (per a nosaltres, el matrimoni suec) durant les dècades dels 60 i 70 del segle xx. Els títols que integren la nissaga són deu, i es van acabar amb el traspàs de Wahlöö el 23 de juny de 1975. Ja sabeu que en aquest bloc hem ressenyat les set novel·les anteriors. De fet, Roseanna, que representa el debut de la sèrie, va ser la segona ressenya d’“A l’ombra del crim”.

L’edició de “La serie Negra” de l’editorial RBA inclou un pròleg de Michael Connelly. Com altres prologuistes que he llegit, també l’autor americà reconeix haver rebut la influència de la parella sueca. No m’estranya gens, perquè Sjöwall i Wahlöö són la representació de l’inici de la modernitat, d’una altra manera de fer novel·la negra, de la incursió directa, dins del gènere, de la crítica social més explícita i ferotge (sense tants codis establerts com posseïa el hard-boiled).
No cal tornar a incidir en la filiació política del matrimoni, comunistes militants que van emprar el gènere per denunciar les xacres de l’estat suec del benestar, per criticar la deriva que, al seu entendre, estava prenent el seu país en l’àmbit polític, cultural i social. A través de les novel·les col·loquen damunt la taula un debat obert, intel·lectualment potent, que qüestiona sense embuts la realitat que els envolta. No podem oblidar que ens trobem en plena Guerra Freda, en un període convuls que té el món polaritzat entre les dues potències, la URSS i els EUA. Un moment històric durant el qual els  factors ideològics tenen una presència cabdal en tot el planeta. 
El matrimoni suec demostra una enorme capacitat per enganxar el lector. Se serveixen de l’humor més càustic per ridiculitzar les institucions sueques i els diversos sectors d’aquella societat. Així, les trames policíaques estan farcides de delinqüents i policies de tota mena, però a quin més digne de ser escarnit. Sota la batuta de Martin Beck, el protagonista principal (malgrat que la ficció és sempre una ficció coral), les aventures a les quals assistim ens poden fer oscil·lar entre la riallada més estentòria i el somriure més sorneguer. Hi ha fragments que generen una hilaritat esclatant. N’hi ha d’altres que ens aboquen a una reflexió profunda, a la necessitat d’interrogar-nos sobre el desgast social, la decadència, la deshumanització. Arribem a una certa conclusió bàsica: tot és brut i podrit, el món es regeix per la mediocritat i la inoperància, poques coses se salven, l’aparell de l’Estat no funciona. Les persones intel·ligents i honestes ho tenen molt malament per sobreviure amb dignitat. Els resulta difícil perquè estan en mans dels altres, dels corruptes, dels personatges sense escrúpols, dels inútils, dels tocats de l’ala, dels il·luminats. Només hi ha una manera de funcionar: compartir, ajudar-nos, complementar-nos. A la novel·la hi apareix un personatge, Rhea, que aglutina de manera explícita aquesta proposta, basada en la voluntat de servei, en el concepte de comunitat.
Cal remarcar un altre aspecte que també em sembla fonamental. Rarament els autors s’acarnissen seriosament amb els seus personatges, excepte si són els capitosts. Se'n burlen, però no exerceixen la crueltat. La culpa de tot la té l’Estat. És la gran maquinaria allò que no funciona. Les persones, estiguin al bàndol que estiguin, només són uns peons en mans d’aquells que mouen els fils.
L’obra conté dues trames paral·leles (la investigació d’una mort i la persecució d’una sèrie d’atracaments bancaris) que acabaran convergint enmig d’un enorme despropòsit. El final esdevé una mostra ˗sorprenent, imaginativa i divertida˗ del joc dels disbarats. Sjöwall i Wahlöö utilitzen un motiu clàssic, el de l’habitació tancada, per construir un nou capítol, tan engrescador com els altres, de la seva nissaga.
Ja friso per llegir les dues entregues que em falten. Després, arribarà la tristesa i l’abatiment. El sentiment nostàlgic de no poder enfrontar-me de nou, per primer cop, a unes novel·les tan magnífiques.      




10 comentaris:

Anònim ha dit...

Una ressenya ben engrescadora. Fa venir ganes de llegir-lo. Gràcies!


Marta Valls

Jordi Canals ha dit...

Serà interessant llegir una novel•la sobre el poder que mou els fils i que s’endinsa en les persecucions de la gent que roba els bancs.

La noia estrambòtica ha dit...

Hola Ana! Em sembla genial. M'ha encantat la ressenya. Fa moltes ganes de llegir! Abraçada
Chryssula

Montse ha dit...

Hummm, com deu ser escriure a quatre mans? Com es deuen organitzar? Qui fa què?...Ho han explicat mai?

Molt interessant la ressenya, com sempre!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hola, gràcies a tothom. Marta, Jordi, Chryssula i Montse.

Jo no sé si ells ho han explicat mai, però conec altra gent que escriu o ha escrit alguna vegada a quatre mans.
L'Andreu Martín, que ha escrit unes quantes novel·les a quatre mans amb en Jaume Ribera, sempre diu que en Ribera, quan li pregunten això, acostuma a respondre: "jo escric les vocals i l'Andreu les consonants".
Suposo que en cada cas és diferent. La Rosa Ribas em va explicar fa poc com ho va fer recentment amb la Sabine Hoffmann, agreujat pel fet que escrivien en dues llengües diferents. Eren sobretot molt exigents l'una amb l'altra.
També sé de casos (com en Marc Moreno i en Xavi Díaz) que s'alternaven els capítols, tot i que després cadascun opinava i corregia el que havia fet l'altre.
En fi. En qualsevol cas, ha de ser un exercici de contenció, de respecte i de saber molt bé què vols i com ho vols.
Per a mi no crec que fos fàcil, tot i que no ho veig impossible.

Una abraçada a tothom

Unknown ha dit...

Ostres, no ho sabia que s'escrigués a quatre mans; molt interessant la novel·la que has ressenyat, gràcies Anna!

Marta ha dit...

Hola Anna, jo ja me'l vaig llegir fa temps. I com tots els altres, em va encantar. Són únics, són els mestres, són els primers fent novel.la negra moderna, on tots els personatges són importants.

Aquest estiu me'ls rellegiré tots. M'ho he guanyat!

Per cert, segueixes sent el meu far de les ressenyes literàries. Jo vull ser com tu...

Un petó,

Marta

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Tura i Marta. Que xulo, tornar-les a rellegir.
I gràcies! Oatres, el teu far! Hehehe.

Unknown ha dit...

Doncs a mi el que m'agradaria és saber llegir a quatre ulls!! Se m'està acumulant la feina!
Petonets!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Confesso que no he llegit cap noveŀla del "matrimoni suec", però sí les ressenyes que has fet de les seves noveŀles. Tinc ganes de llegir-les (com els passa a d'altres lectors d'aquest bloc, després de llegir les teves ressenyes es tenen moltes ganes de posar-s'hi). Gràcies!