Harlem Nocturne

dilluns, 20 d’agost del 2012

La síndrome E, de Franck Thilliez





Fa pocs dies, quan vaig ressenyar Gataca, ja us vaig avisar que la meva ment cartesiana em corsecava per dins. La veueta interna em deia que hauria estat millor llegir en l’ordre correcte les dues novel·les que conformen la reflexió de Franck Thilliez al voltant de la violència i l'origen de la maldat. Després d’acabada La síndrome E (el primer dels dos títols), em reafirmo en la meva opinió. Conèixer esdeveniments cabdals del futur dels protagonistes no m’ha permès gaudir de la lectura de la mateixa manera, perquè en certs aspectes (no en la trama central, però sí en les qüestions costumistes i de personatges) m’ha fallat un element per a mi vital, el suspens. En qualsevol cas, i com que no hi ha remei, no paga la pena caure en la lamentació.

Sigui pel motiu que sigui, no he pogut evitar que m’agradés més Gataca. La trama de ciència-en-ficció és més potent, més agosarada, es troba al bell mig de la història. La situació dels protagonistes, Lucie Hennebelle i Franck Sharko, passa per un instant molt més torturat. Des del principi (potser també pel factor “descobriment”) em vaig sentir més involucrada en la trama de la segona entrega. D’altra banda, i encara que pugui resultar una mica sorprenent, em va semblar més versemblant, malgrat que especuli molt més i sigui més fantasiosa. Ja sabem que la ficció ben construïda pot esdevenir més creïble que la realitat.

La síndrome E s’acosta més al model canònic de novel•la criminal. La història és fosca, duríssima. A Franck Thilliez, per tal d’indagar en els mecanismes de la violència humana, no li tremola el pols. Basteix un escenari de terror amb majúscules, descarnat i brutal. Els experiments i la utilització per a malignes finalitats d’un mitjà tan present en la nostra societat com és la imatge (cinema, televisió, Internet, vídeojocs, etc.) donen lloc a una trama que posa els pèls de punta.



·
La primera meitat de la novel·la m’ha semblat molt bona. L’inici és molt potent, aspecte que jo valoro molt, i la construcció del personatge de Franck Sharko (encertadíssim), t’enganxa de valent. Sharko es mou entre l’heroïcitat i l’antiheroïcitat. Té febleses, algunes molt greus, però no és un antiheroi. Em sembla particularment atractiva la seva fluctuació entre justícia i llei, que, a voltes, es concreta inexorablement en l’aplicació de la justícia de manera, diguem-ne, poc ortodoxa. Sharko és un personatge complex i contradictori, polaritzat entre la tendresa i la follia, el sentit del deure i l’esperit d’independència, la fascinació malaltissa per l’aspecte fosc de la seva feina i l’anhel d’amor i de normalitat.  

Les vuit marques en un arbre del parc del seu carrer m’han subjugat (i fins aquí puc llegir). Però demostren fefaentment que Franck Thilliez no és un nyicris quan alena els seus personatges. Bravo. També Lucie Hennebelle resulta molt atraient, una fràgil figureta femenina que, a l’hora de la veritat, de fràgil no en té res. 

A partir de mitja novel·la, la trama perd una mica d’empenta i s’embolica amb un cert desordre. Tanmateix, reconec que aquesta és una opinió extremadament personal, mediatitzada per la meva crispació, cansament i mal humor a causa d’una calor i d’una sequera infernals, que converteixen en lava les pedres dels camins i ennuvolen els sentits (si més no els meus). És per això que vull ser totalment honesta: no sé segur si he estat realment objectiva. Espero que la gent que l’ha llegida hi digui la seva (eh, Maria negrota?).  

Sigui com sigui, la idea de Thilliez és ben interessant. Em pregunto què hi pot haver de cert en les especulacions mèdiques i científiques de la història. Segurament molt més que no ens pensem. I això, negrots, fa feredat.     
   
En fi, no les deixeu passar. Si podeu, llegiu primer La síndrome E. Després, Gataca. Estic segura que en gaudireu molt. Fins aviat.      


24 comentaris:

Maria ha dit...

I l'Eugénie!? Què me'n dius, de l'Eugénie, la veritable protagonista del llibre, inseparable de Sharko i dels marrons glacés. Potser tens raó i Gataca està més ben travada... però no té l'Eugénie i això no li ho perdonaré mai, al Thilliez. Quin disgust que m'ha donat l'home, eliminant-la.

Maria ha dit...

Més: si el desordre lector t'ha posat nerviosa, estalvia't Train d'enfer pour ange rouge; s'hi explica la història de la Suzanne amb pèls i senyals. I, ai las, s'hi endevina de seguida qui és l'assassí (i jo no acostumo a endevinar-los mai, q consti). El llibre té la gràcia de comprovar que Thilliez és un narrador nat -com ho era el difunt Larsson-, se'n surti o no amb el conjunt. Que sap explicar històries, vaja.

Hele la Sabatera ha dit...

M'apunto la recomanació, aquesta setmana he d'anar de llibreries

Anna Maria Villalonga ha dit...

De l'Eugénie no n'he dit res perquè ja saps que no vull explicar més del compte i em semblava que parlar-ne implicava haver de dir qui era i tot plegat. Ah, i no oblidis la salsa rosa, també.
D'altra banda, estem d'acord. Un grandíssim narrador. La meva petita pega a "La síndrome" no vol dir que no m'hagi agradat. És que "Gataca" em va flipar, que és diferent.
El tema d'Egipte i el que allà s'hi esdevé m'ha encantat (ja m'entens).
I sí, independentment que una història pugui ser més reeixida que l'altra (com passava a Mil·lenium) no implica que el conjunt no sigui molt atractiu.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Faràs bé, Elena. T'agradaran de veritat.

Lluís Bosch ha dit...

Crec que et faré cas, perquè fa temps que em vaig mirar aquestes dues obres sense decidir-me. Ara, com a mínim, tinc una valoració i el suggeriment de l'ordre correcte de la lectura.
Fa poc he llegit la primera novel·la de la sèrie de Charlie Parker, del John Connolly, i també penso que caldria haver començat per aquesta, ja que introdueix en l'univers del personatge i permet tenir més claus per a comprendre les entregues posteriors.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, jo la primera no l'he llegida, però, havent-ne llegit de posteriors,em sembla que de segur tens tota la raó.

Anònim ha dit...

bona tarda!
jo si que vaig llegir-les en ordre i, penso que per desconeïxement, em va agradar més La síndrome. A Gataca ja m'esperaba quelcom.
ho sento!
salutacions

josep

Anònim ha dit...

Ja tinc el cuc de la curiositat encès amb "les vuit marques en un arbre del parc"; les compraré juntes i començaré per La Sindrome, tal com aconsellas; saps que em fa molta gràcia ?? la teva expressió "paga la pena", no l'havia escoltat mai, sempre dic "val la pena", que no deu ser correcta. Una abraçada, Tura.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Pel que en dius, i el que vas explicar de “Gataca”, m’atrau més la segona, però tinc en compte la teva subjectivitat. No sé si llegir-les totes dues o només “Gataca” (el meu temps lliure és poquet i són molts els llibres que vull llegir); ja veurem. Gràcies per la ressenya!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Però s'entén més tot llegint aquesta primer. Està molt bé, no m'entengueu malament.

Jordi Canals ha dit...

Feia dies que no gaudíem dels teus comentaris. Es nota que es aprofitat bé el temps. Seguiré els teus consells . De moment n’he pres bona nota .

Jordi Canals ha dit...

Vull dir: has aprofitat.......

Interrobang ha dit...

Fet!! Tots dos a la cassola en espera de fer xup-xup.
Gràcies per la recomanació!

Anònim ha dit...

Tinc molta curisitat, per aquest dos llibres n'he sentit ha parlar molt, per radio també, i devant la teva magnifica resenya, me'ls compararé.
Gràcies per la recomanació.

Carme Luis

Laura Ciao ha dit...

Pequeño OT
Para no hacer morir al pato y al gato :D un comentario como agradecimiento “acumulativo” para TODAS las entradas de tu blog, últimamentente estoy entrando más en el buscador de aquí que en le de Google! :P Harta de comprar libros cuya controportada promete pero que al final no cumple, tus reseñas en cambio son un puerto seguro, gracias Anna Maria!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tots.
Laura, no tengo palabras. Mis recomendaciones llegan lejos! Agradecida de verdad. Besos a todos, también en nombre del pato y del gato.

Unknown ha dit...

Bona nit!!

Em passa com la Shaudin! Tinc poc temps i molt material per llegir! M'he apuntat els títols. Jo utilitzo molt el recurs de regalar els llibres a la família i després ens els intercanviem!!

Una abraçada!

úrsula ha dit...

t'he fet cas i he començat per la síndrome i com que no fa tanta calor, ha estat un plaer llegir-la amb pocs dies, però ara després del final he de buscar més temps per gataca sense esperar massa, i demà comencem les classes i haure d'incorporar altres lectures

Anònim ha dit...

Jo, tot i que en castellà (no hi són, en català!), em vaig llegir les dues primeres d'en Sharko i, realment, l'estil és molt diferent del que m'he trobat a "La síndrome E"; en Thilliez ha passat d'un barroquisme a voltes delirant a una escriptura molt més convencional. És clar que entre el segon i el tercer llibre de la sèrie n'ha escrit uns quants, com els dos en què presenta la Lucie. El que, de moment, més m'ha agradat ha estat el segon, "Luto de miel", en què apareix l'Eugènie per primera vegada. Avui començaré "Gataca". I a veure si tradueixen aviat els de la Lucie en solitari.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Interessant el que dius, anònim. Qui ets?

Anònim ha dit...

Em dic Jaume, un lector. Salutacions!!!

Jaume ha dit...

Ara ja tinc nom, hehehe.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Perfecte! Encantada i moltes gràcies!